Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Matewan (John Sayles, 1987)

Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la  mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.

Matewan (1987) John Sayles - Almost as good as Harlan County U.S.A., which I saw around the same time that I started this screen cap blog. November 3rd, 2014.

LINK PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

Al web RebeldeMule

 

Actas de Marusia (Miguel Littin, 1975)

Film mexicà que recrea els fets històrics de la repressió de les protestes laborals i els intents d’organització sindical per part dels treballadors d’una explotació minera al nord de Xile a començaments del segle XX. Mostra els nivell de pobresa en què viu la població, en un paratge de caire desèrtic. Les tímides protestes social per una millora de les condicions de vida són contestades per les forces policials i militars amb una duresa extrema (assassinats, tortures, violacions, etc.). La pel·lícula, té una vocació política de denúncia de la repressió de l’estat sota el maniqueisme amb que apareixen representats els diferents agents socials: la gent del poble és ignorant, passiva i alienada mentre els militars són sàdics. Tant els uns com les altres com a autòmata, sense massa lògica en el comportament sinó com les éssers obedients d’una massa de població. En aquest punt la pel·lícula ha envellit moltíssim i el visionat és pesat.

Actas de Marusia (Miguel Littin, 1976)

 

VISIONAT EN LÍNIA

 

Fúria negra (Michael Curtiz, 1935)

Una història interessant: un sindicat de la mineria pressiona per millorar les condicions laborals. Els empresaris contracten falsos sindicalistes amb la missió de sembrar la divisió entre els treballadors. Alguns, són partidaris de la lluita i els altres de la resignació. Les diferències entre uns i altres amenacen la unió i la força. La ruptura sembla servida. Molt interessant pel·lícula basada en dues novel·les realistes que retraten les argúcies fosques dels empresaris per aixafar els moviments sindicalistes progressistes.  El protagonista, un ingenu immigrant europeu, és dibuixat de manera una mica tonta com un titella manipulat per tothom i embolicat en un trama sentimental Made in Hollywood. Els falsos sindicalistes a sou dels empresaris també són representats de manera simple i superficial. La pel·lícula no té prou profunditat, tot i el realisme que desprenen els escenaris de l’acció i la rudesa dels treballadors, alguns d’ells interpretats per actors de color, un fet poc habitual en el cinema de l’època.  Tot i així, la trama social atrapa en tot moment, en particular en la violenta i subversiva escena final que no desvetllarem aquí. És, per tant, un film valent que cal revisar.

 

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

 

ENLLAÇOS

Black Fury – versió original – via eMule

subtítols en espanyol

Font: noirestyle (requereix registre)

 

El capità Boycott (Frank Launder, 1947)

 

Vet aquí una joia llibertària desconeguda del cinema anglès. Ens explica la història de la paraula boicot: a la Irlanda de la segona meitat del segle XIX un terratinent usurer -el capità Boycott- extorsiona les humils famílies pageses que estan instal·lades a les seves terres amb uns lloguers exorbitants. El seu cor de pedra no s’estova amb les súpliques dels miserables i mai no en té prou per a l’increment de les seves riqueses. Quan una família no pot pagar el lloguer la desnonen, subhasten les seves propietats -bestiar, estris, etc.-  i tornen a llogar la finca. La maquinària de l’Estat està de la seva part (la policia, l’exèrcit, els funcionaris, etc.). Però la gent del comtat descobreix una nova arma: el boicot. El rebuig a treballar les terres, el rebuig a dirigir-li la paraula a l’amo, aprenen a girar-li l’esquena al carrer.  Llavors es planteja la idea de l’activisme pacífic (més enllà de la violència de les pistoles), la desobediència civil; l’astúcia i la unió com una arma de lluita. No explicarem més coses per no desvetllar l’argument d’aquesta extraordinària pel·lícula, que no pot resultar més d’actualitat en aquest moment on els desnonament tornen a estar de plena vigència. El capità Boycott és una pel·lícula que ho té tot per entusiasmar: és trepidant, plena d’aventures i d’històries d’amor; amb personatges apassionats que lluiten fins al final i noblement per les seves idees de justícia social.

Imagen

Imagen

Imagen

 

ENLLAÇOS

Captain Boycott – versió original en anglès – via eMule-

Àudio en castellà sincronitzat

Font: Noirestyle (cal registre)

 

L’home de ferro (Andrzej Wajda, 1981)

Cinema polític al voltant d’una important vaga del sindicat polonès Solidaritat, als darrers anys de la dictadura comunista. Un periodista es pressionat pels mitjans oficials perquè reculli informacions sobre un líder sindical contra el qual poder obrir després una campanya de difamació i així esquerdar la vaga. En un moment en què el règim fa aigües, completament mancat de suport i desbordat per l’oposició popular, es planfiiquen els darrers intents per part de les jerarquies oficials d’utilitzar les clavegueres de l’Estat Aquesta pel·lícula té una estructura que recorda el Ciutadà Kane, d’Orson Welles, amb un periodista que recrea episodis del passat d’una important figura política, a partir del testimoni de les persones que el van conèixer. L’estructura és la mateixa, però Wajda no aconsegueix la mateixa fluïdesa i en alguns moments costa una mica de seguir l’argument. La pel·lícula està molt a prop dels esdeveniments -es va realitzar un any després de les jornades revolucionàries als astillers navals de Gdansk-, i té més voluntat de crònica del moment que no pas de construcció històrica. La integració de les escenes de ficció amb les imatges de documentals o de gravacions de la televisió és molt bona. És una pel·lícula que reflecteix la descomposició del règim, l’escepticisme del periodista que ha de realitzar la feina bruta, la manca de credibilitat dels mitjans oficials, l’esperit combatiu dels resistents… el clam popular pel canvi polític. Recorda en tants aspectes els darrers anys de la dictadura franquista.

El hombre de hierro : photo Andrzej Wajda, Jerzy Radziwilowicz

ENLLAÇOS

(VOSE, via eMule)

ed2k://|file|Czlowiek.z.Zelaza_CD1.DVD-rip.[Crisp].(osloskop.net).avi

ed2k://|file|Czlowiek z Zelaza_2 [Divx5 Mp3 DVD-rip by Crisp][PL].avi

Subtítols en espanyol

ed2k://|file|czlowiek.z.zelaza.español.CD1.srt

ed2k://|file|czlowiek.z.zelaza.español..cd2.srt

 Font: DivxClásico

La perla de la corona (Kasimierz Kutz, 1972)

Aquesta és una gran pel·lícula llibertària sobre la lluita social, la consciència de classe i la importància de mantenir la solidaritat entre els treballadors. Silèsia, anys vint del segle passat. Una mina polonesa en mans de capitalistes alemanys ha de ser tancada i inundada i els treballadors acomiadats. Aquests, en assabentar-se del que pensen fer els empresaris, inicien una vaga. L’argument és senzill perquè explica una història contada mil vegades al cinema. Quantes pel·lícules ambientades en la mineria no tenen un plantejament similar! Segurament les desastroses condicions d’higiene i seguretat laborals, el desarrelament dels miners que han de traslladar-se a viure en llocs fréstecs, la manca de perspectives de millora, fan que l’opresió laboral dels miners hagi donat lloc a molts conflictes que després han estat recollits per la literatura i el cinema.

Aquesta poc coneguda producció polonesa és absolutament perfecta. Està centrada en la figura dels miners  i en la seva capacitat de rebel·lia -els empresaris gairebé no apareixen en tot el metratge- i de les famílies -els nens, les dones i els vells- que hi donen suport; i en la policia, mostrada de manera inequívoca com una eina de repressió a favor dels rics. Aquests són els tres agents socials principals amb els quals es construeix la trama argumental.  La pel·lícula és genial per la força del plantejament de la història, perquè planteja la lluita dels obrers amb molta molta coherència, valentia i dignitat. Els vaguistes segueixen un hipotètic protocol de bones maneres sindicals (elecció d’una comissió negociadora, organització de la logística, etc.); per la importància que dóna a la cultura com una eina de lluita social -molt xula l’escena dels obrers improvisats en músics i els seus instruments, tancats en una galeria fins que no elaborin un himne obrer-; la lluita de les famílies contra la policia, etc. També són precioses les escenes d’esbarjo obrer amb totes les famílies prenent el sol amb poca roba, els comentaris de safreig dels jaios que estan al banc i, sobretot, els dos nens -una mica maltractats pels pares, per cert- que són els fills de l’obrer protagonista. Però la pel·lícula és visualment molt rica, plena d’imatges de simbolisme molt ben intregades en la narració, de desig, de tendresa, d’erotisme i sensualitat, dels cotums i tradicions, dels dialectes, etc.

La lluita dels miners, per cert, es porta amb dramatisme fins a les últimes conseqüències però és, no obstant, una lluita feliç i optimista. Es fa difícil no establir un paral·lelisme entre aquesta brillant recreació d’un episodi històric basat en fets reals amb l’entusiasme col·lectiu que es viu al món occidental a l’època que la pel·lícula es roda, immediatament posterior al maig del 68, quan sembla que les estructures carques del passat seran derrocades per la força del jovent i dels obrers. Kazimierz Kutz és un director compromès políticament, simpatitzant de la lluita obrera i en aquesta “perla de la corona” fa una proclama revolucionària a favor de la lluita i el compromís, és una proclama més viva que mai. Excepcional!!! Una veritable obra mestra!!!

pe5

PE2

pa7

pa3

pe6

pe7

Imagen

ENLLAÇOS (eMule)

La perla de la corona (VO)

Subtítols en castellà

Font: Cine-clásico