El mocito (Marcela Said Cares i Jean de Certeau, 2010)

Documental inquietant sobre un funcionari que va participar en les tortures, assassinats i desaparicions de presos polítics durant el règim terrorista del dictador Augusto Pinochet. Jorgelino era el jove que portava els cafès als torturadors al mig de les sessions i qui després s’encarregava de recollir els cadàvers (per aquesta raó el coneixien amb el nom de “el mocito”). Ell no participava directament en les pallises i els assassinats, però ho presenciava i tenia una relació prou estreta amb els torturadors com per conèixer la identitat de la roda del terrorisme d’estat i, fins i tot, per bastir una relació d’amistat amb algun d’ells.  Va estar al centre Simón Bolivar, un centre d’extermini d’on es van fer desaparèixer les successives juntes centrals del Partit Comunista a la clandestinitat i on cremaven les faccions dels cadàvers perquè mai no se’ls pogués identificar i els tiraven al mar. El cas és que recentment, Jorgelino va col·laborar amb la justícia i va facilitar la identitat dels implicats en les “desaparcions”. El documental és una recreació singularíssima del penediment del “mocito”.

Jorgelino apareix en diverses escenes interpetant-se a si mateix: al costat d’un advocat defensor de les víctimes, d’un miltar acusat de tortures, dels fills d’un assassinat, etc. Es mostra camaleònic en totes les trobades: és dòcil amb uns i còmplice o soberbi amb els altres,  segons la situació. Canvia el seu aspecte físic constantment: amb bigoti o sense, amb ulleres o sense, amb gorra o sense, etc. Un canvis d’algú que vol amagar-se. La seva família el va repudiar en descobrir el seu costat fosc. No sembla tenir amics sinó, tret dels antics participants d’aquell horror. Sempre mira de justificar-se; es considera una víctima del sistema, algú que va no era conscient de la gravetat de la seva implicació. No queda clar el seu  penediment actual (sembla que podria haver influït la participació en una organització religiosa extàtica).

El documental té una realització convencional, correcta però sense resoldre l’enigma de Jorgelino, “el mocito”, i deixant obertes algunes incògnites, però a canvi mostra l’estranya personalitat psicològica d’algú que només participava en les tortures de manera indirecta. I llavors ens preguntem com devien ser mentalment els veritables torturadors materials?

ENLLAÇOS

El.Mocito.2010.DVDRip.XviD.MP3.CLAN-SUD.avi  [699.77 Mb]

Font: rebeldeMule

 

El jove Törless (Volker Schlöndorff, 1966)

Film emblemàtic del Nou Cinema Alemany, descriu la perversa història de tres adolescents d’un internat de l’imperi austro-hongarès que descobreixen que un company d’origen jueu ha robat uns diners i comencen una tanda d’humiliacions i tortures en aparença per redreçar-lo m0ralment però de seguida entra en escena el sadisme. És un procés de construcció de la figura de l’ésser inferior, desproveint-lo de dignitat i sotmetent-lo a un règim d’esclavitud. La pel·lícula es basa en una novel·la de Robert Musil que data de l’any 1906 però seixanta anys després, en mans de Volker Schlöndorff, podem veure-la com una paràbola sobre els fonaments de la societat autoritària i del nazisme.

L’argument se centra sobretot en el procés del joves per adoptar els rols de dominadors i de dominats, les bases teòriques que els empenyen a justificar el seu comportament, una bases que se sostenen en els principis de rectitud, obediència, càstic, submissió, domini, etc.

Tot i incidir en aspectes més aviat psicològic o filosòfics, és una pel·lícula molt àgil i conserva perfectament la seva frescura: el ritme, la fotografia, el guió i molt especialment, les interpretacions dels quatre actors principals, són elements per no oblidar. És una pel·lícula que rarament et deixa indiferent.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/34181184/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/38023774/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/71837496/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/79735511/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/91022935/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/32769882/file.html

Saló o els 120 dies de Sodoma (Pier Paolo Pasolini, 1975)

És difícil restar indiferent a la figura polifacètica de Pier Paolo Pasolini. Poeta, assagista, cineasta i tantes coses més. Un referent en el pensament de l’esquerra europea de postguerra. Saló o le 120 giornate di Sodoma és la seva darerra pel·lícula, una audaç denúncia dels horrors del règim feixista de Saló dels anys 1944 a 1945, formulada a partir del records d’un jové Passolini que va viure aquells fets. Amb una estructura complexa, treta de múltiples fonts (des de l’Infern de Dante a passatges del marquès de Sade), articula un discurs sobre la degradació moral a què va conduir el regim totalitari de Mussolini: rere la façana respectable de militars, nobles i bisbes s’amagava la degeneració d’uns dirigents que maltractaven al poble i que arribaven a tenir una absoluta indiferència pels seus actes. La pel·lícula va causar sensació i escàndol al moment de l’estrena per la cruesa de moltes escenes (coprofàgia, violacions, tortures, assassinats, etc.) i va ser censurada o prohibida a diversos països. Avui dia, quaranta anys després, ens resta com una mostra audaç de radicalitat i valentia ideològica que pocs directors han assolit. És dura, al·legòrica i plenament vigent en qualsevol temps i espai on les persones pateixin persecució. Imprescindible.

 

ENLLAÇOS (eMule)

Salo.1975.XviD.AC3.Gaumont.DVDRip.Italian.[MalaBudala].CD1.avi [699.67 Mb]
Salo.1975.XviD.AC3.Gaumont.DVDRip.Italian.[MalaBudala].CD2.avi [700.86 Mb]

Subtítols en anglès, francès i espanyol

Font: DivxClásico

 

 

 

 

 

Silenci, aquí es tortura (Laia Alsina, Mariona Ortiz i Núria Piera, 2007)

Magnífic documental sobre la tortura incrustada en el propi cor del sistema democràtic, practicada per uns pocs (o no tan pocs) i acceptada per altres -molts altres-. Oficialment no existeix i els polítics la neguen, però l’evidència de testimonis que han estat sotmesos a tota mena de pràctiques, des de la violència verbal, a la psicològica o la física desmenteixen les versions oficials. És un documental fet amb entrevistes a testimonis com el Jordi Vilaseca, el Dani Morales, la Nekane Txapartegi, l’Unai Romano, l’Iker Agirre i l’Amaia Urizar. En tot moment es defuig el morbo i la sensibleria. La realització és molt àgil i aconsegueix sensibilitzar i, encara més, interessar-nos en el tema; ajuda a descobrir una realitat que les autoritats amaguen maliciosament.

El millor del documental, però, és la sorpresa que contenen els títols de crèdit final, una sorpesa que produeix veritable angúnia i que fa pensar (amb por) sobre tot l’entramat polític que dóna suport (i garanteix el silenci i la impunitat) a les tortures.

VEURE EN LÍNIA

http://www.sants.tv/?sec=3&fit=08103100300788

DESCARREGAR

http://blip.tv/file/get/Okupem-Silenci_aquiEsTortura768.flv