Guardià i botxí (Oliver Schmitz, 2017)

Terrible al·legat en contra de la pena de mort. Un jove de disset anys entra treballar a una presó d’alta seguretat on hi ha els reclusos condemnats a mort. Ben aviat li toca acompanyar aquestes persones durant la vigília de l’execució i l’endemà portar-les a la forca. Un cop morts, els neteja, posa al taüt, duu al cementiri i enterra. És una feina devastadora a nivell emocional. Intimar amb persones durant hores i després posar-los la soga al coll. Els treballadors afronten l’ansietat i l’estrès amb bromes, novatades i alcohol. I sobretot, exculpant-se de tota responsabilitat. Com diu un dels personatges reflexionant sobre l’aplicació de la pena de mort: els politics només fan les lleis, però ells no maten a ningú; els directors de la presó només apliquen el reglament, però ells tampoc no maten; els funcionaris només posen la soga al coll dels presos, però no mouen la palanca que fa caure els cossos i el botxí que mou la palanca diu que la mort la causa la força de la gravetat. Ningú no n’és responsable.

El protagonista acumula desenes i desenes d’execucions. Un dia, mentre condueix el seu vehicle, reacciona de manera descontrolada i assassina set persones. La pel·lícula se centra en el judici per assassinat múltiple. Els arguments de la fiscalia són evidents i la defensa no té cap estratègia. Què pot justificar l’acció homicida del jove zelador? Lluny de condemnar l’acció de la persona, comencem a pensar en la perversitat del sistema judicial.

La pel·lícula està ambientada a la República de Sudàfrica i es basa en fets reals d’un cas esdevingut l’any 1987 que va causar debat social sobre el caràcter de la pena de mort. Amb l’arribada de Nelson Mandela a la presidència del país, la pena capital va ser abolida. Una magnífica pel·lícula: intel·ligent, dura, sòbria; molt ben interpretada, àgil narrativament i completaent incisiva en el dilema ètic de la pena de mort.

shepherds

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Fifth Annual Jozi Film Festival opening act: Shepherds and Butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

ON VEURE-LA

Shepherds and butchers” a Argenteam

 

Anuncis

La terra serà vermella (Bodil Ipsen i Lau Lauritzen, 1945)

Click the image to open in full size.

Estimable film d’acció sobre un escamot de resistents danesos durant l’ocupació nazi. Tot i que l’argument és molt trepidant i se centra en les accions de sabotatge d’aquests homes i en la repressió alemanya, el fons de la pel·lícula, però, és de caire psicològic. El protagonista, un jove amb un fort sentit ètic reflexiona sobre el significat de la llibertat i de la vida. De manera paral·la a les activitats polítiques veiem les seves emocions. Està tancat a la presó a punt de ser sotmès a un consell de guerra i rememora les accions que han portat a la seva detenció. Allí suspira en silenci per la companyia de la seva comanya sentimental, mentre sentim en off la veu d’ella. En un altre moment, plora amargament mentre se sobreimpressiona l’afusellament d’un company de la resistència. Aquest muntatge valent mostra visualment o sonorament el pensament del protagonista i potser en el cinema actual sigui un recurs més habitual, però als anys quaranta no ho era tant. “La terra serà vermella”, mostra les relacions humanes carregades d’empatia, solidaritat i esperit de sacrifici i, a la vegada, comprèn la complexitat de cada persona que actua amb cert grau de llibertat, més enllà de les circumstàncies que la condicionen. Així, per exemple, el retrat dels nazis no és unívoc, perquè al costat d’un oficial torturador i sàdic n’hi ha un altre de misericordiós capaç de descobrir l’ésser humà que hi ha en tot detingut. Aquest retrat del nazi bo no agradà gens al moment que el film es va estrenar i despertà una polèmica sobre l’actitud dels directors, però és que la propaganda bèl·líca del moment no admetia en aquells moments gaires matisos. Estem davant d’un film bèl·lic, que ho és també sobre la desesperació humana i que sobresurt i, fins-i-tot, excel·leix respecte de la mitjania de moltes altres produccions més populars que es van rodar durant els anys de la postguerra.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

De rode enge (1945) 3

Click the image to open in full size.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA?

Enllaços a Rare Film

Bitter Lake (Adam Curtis, 2015)

Documental sobre la presència colonialista a l’Afganistan. Anglesos, russos i nord-americans han ocupat el territori d’aquest país asiàtic d’acord amb els canviants i complexos interessos de la geopolítica. No és una obra de caire periodístic o històric, amb una narració lineal dels fets polítics i militars, sinó un assaig sobre l’enginyeria social, sobre com les utopies polítiques condueixen al malson. Comença amb la referència a l’expulsió dels anglesos a finals del segle XIX i se centra en la segona meitat del segle XX, quan el monarca afganès promou el desenvolupament econòmic inspirant-se en el New Deal de Roosevelt. Així, per exemple, en la construcció d’una gran presa per instal·lar centrals hidroelèctriques per tot el territori. Es convida empreses nord-americanes a instal·lar-se a l’Afganistan i el país inicia un procés accelerat d’americanització. Però la presa fa augmentar el nivell dels aqüífers i amb ells el que realment es desenvolupa és el cultiu del cascall, una variant de la rosella amb la qual es fabrica l’opi. Així, el contrast entre la planificació interessada de les elits i els resultats catastròfics és el que determina l’esdevenir. Els intents per implantar la democràcia política o, més tard, econòmica, en el cas de les potències occidentals, o bé, la ideologia comunista, en el cas dels soviètics; i la incidència de la facció islamista del wahabarisme són els principals factors que interactuen amb una realitat tossuda de múltiples ètnies i grups tribals i d’actituds persistents com la corrupció generalitzada a tots els nivells de l’administració.

Adam Curtis rebusca en els arxius de les televisions milers d’hores de filmacions de tota mena: soldats rasos fent declaracions a la televisió, imatges de balls de saló, visites protocol·làries, anuncis de publicitat fomentant el consumisme, noticiaris, etc. Algunes procedeixen dels gabinets de premsa governamentals i altres de programes o pel·lícules d’entreteniment. Trobem reveladores intervencions dels caps de govern, com Ronald Reagan, Margaret Tatcher o Toni Blair aportant clars missatges de manipulació de l’opinió pública en els que ofereixen un discurs d’idees simplificades on el discurs sobre el colonialisme es justifica a partir d’una dialèctica rudimentària de bons contra dolents. Així, resulta brillant la inclusió de fragments de dues pel·lícules comercials. L’una és “Carry On… Up the Khyber” (1968), una comèdia paròdica sobre la presència colonial dels britànics a l’Afganistan i l’altra és la coneguda “Solaris” d’Andrei Tarkowsky, una visió de la perplexitat i la desorientació dels russos en un món desconegut. Les dues funcionen molt bé per dotar el documental d’un caire més metafòric. Curtis està més atent a mostrar les emocions i el pensament ideològic que no tant el fets concrets.

El muntatge és d’una dialèctica marxista, amb una constant confrontació dels discursos dels poderosos amb el dels pobres, de la mentalitat occidental amb l’oriental, del contrastat paradoxal de la propaganda amb la realitat. Ens mostra els diferents agents: les potències mundials, les organitzacions terroristes i el terrorisme d’estat, el comerç d’armes, el pensament religiós, els poders financers, etc. La música i el muntatge, molt acurats, incideixen a donar un caràcter hipnòtic al documental, definitivament fascinant. Més que aclarir els grans dubtes sobre aquest país tan enigmàtic als ulls occidentals com és l’Afganistan, planteja molts interrogants de difícil resposta. El resultat: absolutament inquietant.

Goodies and Baddies: Bitter Lake is available on iPlayer

Meeting at Bitter Lake … President Franklin Roosevelt (right) meets King Abdulaziz. Photograph: Cour

Bitter Lake, a still from the film by Adam Curtis

Bitter Lake, a still from the film from Adam Curtis

Bitter Lake iPlayer

ENLLAÇOS

“Bitter Lake” (Adam Curtis, 2015) a El coleccionista de cine

 

 

La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Imagen del documental 'Els internats de la por'.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Ciutat morta (Xapo Ortega i Xavier Artigas, 2013)

El documental d’impacte social ara mateix. Una reconstrucció crítica dels Cas 4F que va portar una sèrie de joves a ser detinguts com a presumptes autors d’haver llançat un objecte contra un guàrdia urbà que li hauria causat lesions greus. Encara que les proves testimonials, documentals i pericials apuntaven a la innocència dels joves, un entramat obscur de prejudicis i corrupcions dóna només credibilitat a la versió dels agents urbans i els condemna a penes de presó. Una de les detingudes, Patrícia Heras, que ni tan sols no estava al lloc dels fets, se suïcida durant un permís penitenciari i deixa uns escrits on descriu els horrors de les comissaries de policia, les presons i els judicis. El documental té un enorme ressò en festivals i passes públics i finalment la pressió ciutadana força a la seva emissió per Televisió de Catalunya. L’impacte mediàtic és de tal nivell que obliga molts dels implicats en aquesta trama de corrupció a donar la cara. Mentre tant, els agents urbans acusadors són sentenciats per un altre cas a pena de presó per haver donar fals testimoni, entre d’altres delictes i qüestiona lògicament la seva credibilitat en el Cas 4F.

Estem davant d’un documental molt sòlid. Planteja molts elements d’interès: l’exposició planera dels fets d’un cas força complex, la descripció de les tortures per part dels encausats, la lucidesa dels testimonis (inclosa la Patrícia Heras a través dels seus escrits) i la intel·ligència dels directors en la realització de les entrevistes i del muntatge, amb aquest impactant contrast de fons entre un imaginari de publicitat institucional -“la marca Barcelona”- i la realitat dolorosa de les tortures en presons i comissaries. L’emissió televisiva amb un tall de cinc minuts per censura no fa més que magnificar el ressò públic. Un documental molt recomanable que ningú no hauria de perdre’s, ni deixar de demanar l’aclariment dels fets i les responsabilitats polítiques i penals davant d’unes evidències de clara corrupció en les màximes institucions del país.

Ciutat morta-1

Ciutat morta-2

Ciutat morta-3

Ciutat morta-5

PER VEURE’L EN LÍNIA
(Versió sense censura)

1984 (Rudolph Cartier, 1954)

Una magnífica adaptació de la famosa novel·la futurista de George Orwell, realitzada per la televisió britànica BBC als anys cinquanta. És la recreació d’un sistema polític totalitari, on la tecnologia avançada controla tots els moviments de les persones. Al capdamunt del sistema hi ha el Gran Germà (Big Brother), l’entramat polític de la casta dirigent pensat per alienar les classes subalternes en l’alienació, gràcies a constants promeses de prosperitat i una policia repressiva que impedeix les crítiques i la dissidència. Unes grans pantalles o ràdios vomiten constantment la propaganda oficial. Una guerra permanent a l’exterior és la via per imposar el consens social. El ministeri de la propaganda arriba a l’extrem de reimprimir els diaris obsolets perquè els fets del passat siguin recordats d’acord amb els interessos del present. L’ambient és tant repressiu que l’Estat no tolera cap llibertat als individus; fins i tot, la família és una institució controlada per les autoritats on els membres han de vigilar-se i denunciar-se entre ells. El protagonista de la història és un jove que té alguns records i alguns indicis que la història oficial no es correspondria amb la història real i que, a més, comet l’error d’enamorar-se d’una noia i entre dos somien amb tenir una vida més lliure.

La caracterització que fa Orwell dels règims totalitaris a partir de la violència i la repressió casa malament amb l’evolució històrica de les formes de control social en l’actualitat, que es basen més en la imposició de pautes de comportament a través de la publicitat mentre que els control de les elits no és tan absolut, com es preveia a la novel·la. No obstant, cal tenir present que l’autor va escriure el seu al·legat antiautoritari pensant en els feixismes derrotats a la II Guerra Mundial i, sobretot, en el règim comunista i la Guerra Freda. Arran de l’emissió del programa es va generar una polèmica pública pel contingut polític del producte i el caràcter subversiu, que algunes veus crítiques li van atribuir, i per les imatges de tortures que alguns espectadors van considerar inapropiades per al mitja televisiu. El debat va arribar al Parlament i, fins i tot, la reina Elisabet va participar reconeixent que sí que havia vist aquest programa.

La realització del telefilm té una estructura i una realització clarament teatrals i està elaborada amb pocs mitjans tècnics; així, per exemple, quan un personatge tanca una porta amb una mica de força es mou tota la paret i es nota que és tracta d’un decorat de cartró-pedra. Tot i la humilitat del producte, l’honestedat flueix a cada moment i la interpretació dels actors resulta convincent -en particular, el protagonista, un joveníssim Peter Cushing. Potser aquesta versió televisiva hagi quedat bastant encarcarada al cap dels anys, però se segueix amb simpatia i atenció.

Peter_Cushing_in_1984

1984_PETER_CUSHING_BBC_2

1984_PETER_CUSHING_BBC_3

1984_PETER_CUSHING_BBC_4

Imagen

ENLLAÇOS

VOSE – via eMule