Borgen (Adam Price, Mikkel Nørgaard, Annette K. Olesen, Louise Friedberg, Rumle Hammerich, Søren Kragh-Jacobsen, Jannik Johansen, Jesper W. Nielsen, 2010-2013)

Sèrie danesa sobre la alta política. Un dona de mitjana edat i tarannà progressista arriba a ser primera ministra. La sèrie mostra les dinàmiques dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Cada capítol planteja algun tema de caire social, com el comerç d’armament, les ajudes als refugiats o la regulació de la prostitució a la vegada que mostra les vides personals i familiars dels protagonistes (la primera ministra, el seu assessor personal i una periodista d’una cadena de televisió). La sèrie és interessant perquè no només entra a fons en els conflictes i interessos de la política professional sinó que un dels temes transversals és el de la conciliació de vida familiar i laboral, sobretot per a les dones. És força irregular en el seu desenvolupament; alguns capítols tendeixen al culebrot inversemblant mentre d’altres, sobretot de la tercera temporada, son més subtils i apassionants. Està ben realitzada i ben interpretada. Té bons diàlegs i situacions intel·ligents que, per comparació, deixen els polítics de la vida real convertits en pura mediocritat.

PER VEURE-LA

Enllaços de Borgen a Argenteam

Bitter Lake (Adam Curtis, 2015)

Documental sobre la presència colonialista a l’Afganistan. Anglesos, russos i nord-americans han ocupat el territori d’aquest país asiàtic d’acord amb els canviants i complexos interessos de la geopolítica. No és una obra de caire periodístic o històric, amb una narració lineal dels fets polítics i militars, sinó un assaig sobre l’enginyeria social, sobre com les utopies polítiques condueixen al malson. Comença amb la referència a l’expulsió dels anglesos a finals del segle XIX i se centra en la segona meitat del segle XX, quan el monarca afganès promou el desenvolupament econòmic inspirant-se en el New Deal de Roosevelt. Així, per exemple, en la construcció d’una gran presa per instal·lar centrals hidroelèctriques per tot el territori. Es convida empreses nord-americanes a instal·lar-se a l’Afganistan i el país inicia un procés accelerat d’americanització. Però la presa fa augmentar el nivell dels aqüífers i amb ells el que realment es desenvolupa és el cultiu del cascall, una variant de la rosella amb la qual es fabrica l’opi. Així, el contrast entre la planificació interessada de les elits i els resultats catastròfics és el que determina l’esdevenir. Els intents per implantar la democràcia política o, més tard, econòmica, en el cas de les potències occidentals, o bé, la ideologia comunista, en el cas dels soviètics; i la incidència de la facció islamista del wahabarisme són els principals factors que interactuen amb una realitat tossuda de múltiples ètnies i grups tribals i d’actituds persistents com la corrupció generalitzada a tots els nivells de l’administració.

Adam Curtis rebusca en els arxius de les televisions milers d’hores de filmacions de tota mena: soldats rasos fent declaracions a la televisió, imatges de balls de saló, visites protocol·làries, anuncis de publicitat fomentant el consumisme, noticiaris, etc. Algunes procedeixen dels gabinets de premsa governamentals i altres de programes o pel·lícules d’entreteniment. Trobem reveladores intervencions dels caps de govern, com Ronald Reagan, Margaret Tatcher o Toni Blair aportant clars missatges de manipulació de l’opinió pública en els que ofereixen un discurs d’idees simplificades on el discurs sobre el colonialisme es justifica a partir d’una dialèctica rudimentària de bons contra dolents. Així, resulta brillant la inclusió de fragments de dues pel·lícules comercials. L’una és “Carry On… Up the Khyber” (1968), una comèdia paròdica sobre la presència colonial dels britànics a l’Afganistan i l’altra és la coneguda “Solaris” d’Andrei Tarkowsky, una visió de la perplexitat i la desorientació dels russos en un món desconegut. Les dues funcionen molt bé per dotar el documental d’un caire més metafòric. Curtis està més atent a mostrar les emocions i el pensament ideològic que no tant el fets concrets.

El muntatge és d’una dialèctica marxista, amb una constant confrontació dels discursos dels poderosos amb el dels pobres, de la mentalitat occidental amb l’oriental, del contrastat paradoxal de la propaganda amb la realitat. Ens mostra els diferents agents: les potències mundials, les organitzacions terroristes i el terrorisme d’estat, el comerç d’armes, el pensament religiós, els poders financers, etc. La música i el muntatge, molt acurats, incideixen a donar un caràcter hipnòtic al documental, definitivament fascinant. Més que aclarir els grans dubtes sobre aquest país tan enigmàtic als ulls occidentals com és l’Afganistan, planteja molts interrogants de difícil resposta. El resultat: absolutament inquietant.

Goodies and Baddies: Bitter Lake is available on iPlayer

Meeting at Bitter Lake … President Franklin Roosevelt (right) meets King Abdulaziz. Photograph: Cour

Bitter Lake, a still from the film by Adam Curtis

Bitter Lake, a still from the film from Adam Curtis

Bitter Lake iPlayer

ENLLAÇOS

“Bitter Lake” (Adam Curtis, 2015) a El coleccionista de cine

 

 

1984 (Rudolph Cartier, 1954)

Una magnífica adaptació de la famosa novel·la futurista de George Orwell, realitzada per la televisió britànica BBC als anys cinquanta. És la recreació d’un sistema polític totalitari, on la tecnologia avançada controla tots els moviments de les persones. Al capdamunt del sistema hi ha el Gran Germà (Big Brother), l’entramat polític de la casta dirigent pensat per alienar les classes subalternes en l’alienació, gràcies a constants promeses de prosperitat i una policia repressiva que impedeix les crítiques i la dissidència. Unes grans pantalles o ràdios vomiten constantment la propaganda oficial. Una guerra permanent a l’exterior és la via per imposar el consens social. El ministeri de la propaganda arriba a l’extrem de reimprimir els diaris obsolets perquè els fets del passat siguin recordats d’acord amb els interessos del present. L’ambient és tant repressiu que l’Estat no tolera cap llibertat als individus; fins i tot, la família és una institució controlada per les autoritats on els membres han de vigilar-se i denunciar-se entre ells. El protagonista de la història és un jove que té alguns records i alguns indicis que la història oficial no es correspondria amb la història real i que, a més, comet l’error d’enamorar-se d’una noia i entre dos somien amb tenir una vida més lliure.

La caracterització que fa Orwell dels règims totalitaris a partir de la violència i la repressió casa malament amb l’evolució històrica de les formes de control social en l’actualitat, que es basen més en la imposició de pautes de comportament a través de la publicitat mentre que els control de les elits no és tan absolut, com es preveia a la novel·la. No obstant, cal tenir present que l’autor va escriure el seu al·legat antiautoritari pensant en els feixismes derrotats a la II Guerra Mundial i, sobretot, en el règim comunista i la Guerra Freda. Arran de l’emissió del programa es va generar una polèmica pública pel contingut polític del producte i el caràcter subversiu, que algunes veus crítiques li van atribuir, i per les imatges de tortures que alguns espectadors van considerar inapropiades per al mitja televisiu. El debat va arribar al Parlament i, fins i tot, la reina Elisabet va participar reconeixent que sí que havia vist aquest programa.

La realització del telefilm té una estructura i una realització clarament teatrals i està elaborada amb pocs mitjans tècnics; així, per exemple, quan un personatge tanca una porta amb una mica de força es mou tota la paret i es nota que és tracta d’un decorat de cartró-pedra. Tot i la humilitat del producte, l’honestedat flueix a cada moment i la interpretació dels actors resulta convincent -en particular, el protagonista, un joveníssim Peter Cushing. Potser aquesta versió televisiva hagi quedat bastant encarcarada al cap dels anys, però se segueix amb simpatia i atenció.

Peter_Cushing_in_1984

1984_PETER_CUSHING_BBC_2

1984_PETER_CUSHING_BBC_3

1984_PETER_CUSHING_BBC_4

Imagen

ENLLAÇOS

VOSE – via eMule

 

15 milions de mèrits (Charlie Brooker, 2011)

Sàtira sobre el comportament social davant les noves tecnologies. Alienació i estupidesa, que en podríem dir. És un dels capítols autònoms de la sèrie “Black Mirror” (Mirall negre). Un concurs televisiu del descobriment de nous talents de l’espectacle, on els aspirants a estrelles mediàtiques viuen tancats en un recinte a mode de gran plató de reality, pedalant en bicicletes estàtiques per fer mèrits que els facin mereixedors d’una oportunitat per ser famosos. Mengen, dormen  fan tota la vida social en aquest recinte ple de llums i dissenys moderns, completament aïllats de l’exterior i pendents del seu avatar virtual. La trama és molt senzilla i incideix en la capacitat de la televisió de banalitzar-ho tot, de crear un món virtual de dura alienació social.

És un capítol que té una bona factura visual, amb els concursants que viuen tancats en petits dormitoris on les quatre parets són una gran pantalla de programes que interactuen amb un sol gest de les mans. El guió és pobret però el programa resulta interessant pel que suposa de destripar l’estructura de la televisió en allò que té de fosca i malaltissa. La conclusió és que tothom hauria d’aprendre a tancar  el televisor.

ENLLAÇ

15 milions de mèrits (doblada a l’espanyol)

Medium cool (Haskell Wexler, 1969)

Apassionant reflexió sobre la política nordamericana als anys seixanta i el paper que juguen els mitjans de comunicació. Un periodista de televisió, obsessionat amb la seva feina, capta la realitat d’una manera freda, sense cap empatia per la realitat, per dolorosa que sigui la situació per a les persones. El film comença amb el protagonista i un company cobrint la notícia d’un accident d’un automòbil amb la conductora encara moribunda a dins i només quan acaben de filmar avisen l’ambulància. Després, diverses escenes incideixen en la manca d’escrúpols dels mitjans i les justificació dels professionals dels mitjans és que es limiten a oferir el que l’audiència demana. La pel·lícula segueix la vida professional i sentimental d’aquest periodista però sobretot segueix el clima de violència social que viuen els Estats Units, amb els recents assassinats de John i Robert Kenney i de Martin Luther King, el desgavell del Vietnam, els disturbis socials i la conflictivitat racista. Tot això és un marc moral i una certa sensació de pessimisme flota a l’ambient. Les escenes de ficció es barregen amb imatges de gravacions de la televisió i li donen un aire de cinema independent. Té molts imatges rellevants: l’escena de la visita al barri marginal on alguns negres protesten pel tracte de marginació que reben dels mitjans de comunicació i, sobretot, del fet que mai no es reculli el seu punt de vista ni la seva sensibilitat és continuada per una altra escena on es veu una sèrie de dones blanques de classe mitja aprenent a disparar armes de foc per a l’autodefensa. L’escena final, impactant, és una metàfora perfecta sobre el paper del periodisme i la televisió a la nostra societat i manté tota la seva crua vigència. “Medium Cool” és una pel·lícula que mai no es va estrenar comercialment al nostre país però que quaranta anys després de la seva realització esdevé un collage generacional d’un temps i d’un país. Molt recomanable.

ENLLAÇOS

Medium Cool – versió original en anglès (eMule)

subtítols en espanyol

Font: DivXClásico

Un joc d’intel·ligència (Hans Weingartner, 2007)

 

Infumable producció, amb un guió pèssim, una mala realització i una interpretació encara més dolenta. Previsible, incongruent i absurda. Potser, la pitjor pel·lícula que hem recomanat al bloc. Només recomanable per la vocació gamberra i pel punt llibertari del plantejament, proper a la guerrilla de la comunicació. Un brillant productor de televisió, cocaïnòman i pertorbat, triomfa amb subproductes de les teleescombreries, però un ensurt que li està a punt de costar la vida l’empeny a reflexionar sobre el caràcter alienador de la petita pantalla. Llavors intenta sabotejar els fonaments de la cultura televisiva afavorint la creació de programes culturals i, amb l’ajut d’una banda de penjats, es llença pel precipici de l’acció directa per tal de forçar canvis en els índex d’audiència dels programes i obrir les portes a una “primavera cultural”. El plantejament, que té el seu punt subversiu, es porta a efecte amb una narració estripada, sense la més mínima lògica -roben a la desesperada un aparell de decodificació del senyal televisiu per saber com funciona i quan després en necessiten un miler més resulta que aquests aparells els venen sense problemes per internet i que tenen un munt de diners per comprar-los-; la història descendeix pel pendent de l’humor gruixut, amb personatges estereotipats, escenes tontes, previsibles… De totes maneres, per a les persones que no són massa exigents i que només vulguin entretenir-se una estona amb missatges molt trinxats però políticament incorrectes poden acostar-se a aquesta producció alemanya que planteja (de manera superficial) el caràcter alienador de la televisió.

 

ENLLAÇOS

enllaç versió doblada al castellà (via Torrent)

Font: the pirate bay

Les llavors del desembre (2009)

https://lallumllibertaria.files.wordpress.com/2012/07/decemberseeds2.png?w=195

Chris Marker, una de les figures clau del cinema experimental del segle XX,  podria ser l’autor (amb més de noranta anys d’edat) d’aquest film documental de poesia visual sobre la situació de crisi social i política que es viu a Grècia. Segons altres fonts, l’autor podria ser un altre, Panagiotis Karagiorgas, un director amic d’un anarquista que va ser mort per la policia al 2008 i en homenatge al qual realitza aquesta obra de videoactivisme. A hores d’ara no se sap amb certesa l’autoria però, sigui qui sigui, el seu autor estructura un collage visual i sonor que barreja amb una estructura musical feta amb escenes de batalles entre manifestants i la policia, corredisses fugint dels gasos lacrimògens, assalt de les botigues capitalistes, cartells i pintades pels carrers, noticiaris de la televisió, etc. amb una composició basada en el xoc dels contrastos ideològics: rics versus pobres, consumisme desaforat versus pobresa…. Algunes imatges són molt reveladores i impactants; per exemple, una de nocturna que mostra el vestíbol d’algun gran edifici on hi ha parelles ben vestides (ells amb frac, elles amb vestits llargs) mentre el carrer es ple de joves antisistema. La banda musical és també una composició complexa en forma de collage, amb la successió de cançons d’estil hip hop o similar sobre la destrucció del sistema amb altres composicions més clàssiques per escollides per formar un contrapunt ideològic: “la dansa del sabre” o, més irònicament, la cançó “Smoke Gets in Your Eyes” en clara al·lusió als gasos lacrimògens. Entremig d’aquesta bogeria, Chris Marker, afegeix comentaris en primera persona o imatges subjectives i també alguns missatges escrits en fonts tipogràfiques de gran tamany i molt de contrast cromàtic. El resultat és la absoluta desmesura visual, l’esgotament mental, una composició apologètica de la lluita del poble grec. No té una narració lineal basada en el text sinó que impacta a nivell emocional, no pretén explicar res, ni convèncer sinó mostrar l’arribada de l’Apocalipsi i la força de la llavor de la rebel·lia.

https://lallumllibertaria.files.wordpress.com/2012/07/decemberseeds.jpg?w=261

ENLLAÇ (VOSE)