La professora d’història (Marie-Castille Mention-Schaar, 2014)

Extraordinari film sobre una professora d’història d’un institut i sobre una classe amb joves complicats i amb molta diversitat (ètnies, religions, etc.). Res de nou: l’alumnat escolta música amb els cascos posats, juga amb el mòbil tota l’estona, xinxa les companyes, crida, fa bromes pesades i, mentre tant, les dues alumnes que són realment estudioses viuen marginades per la resta. La professora és una dona de mitjana edat a qui agrada la seva professió; imposa la seva autoritat a classe, però sense cridar ni perdre els papers. Intenta ensenyar la història amb rigor, però davant d’unes alumnes que estan completament desmotivades i sense autoestima. Llavors se li ocorre que tota la classe es presenti a un concurs nacional sobre tema concentracionari. Com no podia ser d’altra forma, les alumnes reben l’encàrrec amb apatia, però poc a poc l’encàrrec es converteix en projecte enriquidor i apassionant. La pel·lícula recull magistralment aquesta evolució dels joves: el del treball col·lectiu, amb companyes que no formen part del petit grup d’afinitat; les diferències deixen de ser un problema i esdevenen un valor afegit; descobreixen l’empatia per les persones que pateixen (encara que no les coneguin); es posicionen críticament sobre la memòria històrica, etc. No espereu escenes de sexe ni de violència gratuïta sinó una sensible reivindicació de l’educació en la transmissió dels valors socials, sobre l’ofici d’educar i sobre la necessitat de la memòria històrica. Una realització cinematogràfica molt àgil i unes interpretacions creïbles per part de tots els actors fan d’aquest film una obra rodona ben narrada i molt agradable de veure.

PER VEURE-LA EN LÍNIA

Ver Les héritiers (La profesora de historia) (2014) online

El fusilamiento de Ferrer (Eugenio G. López, 1911)

Abans de la irrupció del cinema sonor, la ràdio ja era una realitat i abans encara ja existien les gravacions fonogràfiques. Aquestes gravacions solien destinar-se a les obres musicals però, en ocasions, també contenien representacions de petites peces teatrals. Pocs després de l’assassinat del lliurepensador, activista llibertari i educador Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909, es va portar a l’escenari del Teatre Apolo de Madrid l’obra d’Eugenio G. López “Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia”, i tot seguit, se’n feu un enregistrament sonor de tan sols sis minuts de durada. En un estil que ara ens semblarà completament encarcarat, assistim a la lectura de la sentència de Ferrer i Guàrdia, la visita de la seva dona i el posterior afusellament. Els diàlegs posen l’èmfasi en la responsabilitat política del govern d’Antonio Maura mentre Ferrer i Guàrdia és mostrat con una persona atea i defensora de la Idea i de l’Escola Lliure, prorepublicana i antimonàrquica. El deliri i el ridícul màxim apareixen en la cantaora histèrica que canta unes sevillanes. El to grandiloqüent del text i la declamació histriònica dels actors acosten aquesta representació teatral a la paròdia més que no pas la recreació històrica seriosa, tot i això, com a document arqueològic i donada la curta durada de la gravació val la pena escoltar-la.

PER ESCOLTAR LA GRAVACIÓ

Gravació de la representació teatral sobre l’afusellament de Ferrer i Guàrdia a la Biblioteca Digital Hispánica

 

El rei dels porcs (Yeon Sang-ho, 2011)

Un film d’animació sobre l’assetjament escolar o, per a ser més exactes, sobre la pervivència dels traumes de la infància i adolescència en l’edat adulta. La història està ambientada a l’època actual quan dos amics de l’institut es retroben al cap de quinze anys dels estudis. Allò que els unia, però, era una esgarrifosa història de mobbing que se’n explica en varis flashbacks per culpa d’un grupet de fatxendes que els tenen fastidiats amb maltractaments verbals, psicològics i físics. La violència dels forts és permanent, a cada racó a cada moment, i no busca altra cosa que la submissió i obediència dels dèbils. Al centre educatiu es crea un sistema piramidal de poder: els grans extorsionen els petits, conformant una cadena del poder autoritari. Els cops, les empentes, les amenaces i les vexacions són les grans protagonistes. Però aquestes escenes de violència se succeeixen davant la impotència i submissió de les resta dels nois de l’institut i la invisibilitat del professorat, que no fa res per conèixer i/o acabar amb els maltractaments. La pel·lícula però entra en el context social que dóna vida a la violència i apunta com a causes remotes com la desestructuració de les famílies o l’obsessió pel consumisme que genera frustració en el joves més pobres que es veuen a si mateixos com a fracassats si no disposen de la roba de marca o de l’últim model de l’aparell electrònic. Així, l’enllaç de les situacions d’assetjament a l’institut i els episodis de les vides familiars dels nois veiem com s’articula un sistema d’opressió. La violència és de tal nivell que sempre veiem cares de joves nafrats i actituds irades. Aquesta situació culmina amb l’amenaça d’un dels joves de suïcidar-se davant de tothom per denunciar la seva ràbia i perquè els records de l’institut siguin per sempre amargs a la resta. La pel·lícula alterna els episodis dels dos companys a l’institut amb les seves vides al cap de quinze anys. Tots dos porten el trauma de la violència incrustat en el cervell, sense poder-se’n desfer i els condiciona la relació amb la família i els amics. Sembla que el missatge de la pel·lícula és que la violència embruteix per igual els qui la practiquen i els qui la pateixen.  Visualment és dura però resulta molt interessant per obrir el debat en relació al mobbing als centres educatius.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

El rei dels porcs (VOSE) a You Tube