Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

Native Land (Paul Strand Leo Hurwitz, 1942) 3

Imagen

Picture

nativeland

NativeLand_1

NativeLand_3

 

Native Land (Paul Strand Leo Hurwitz, 1942) 2

Native Land (1942)

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

Anuncis

Made in Dagenham (Nigel Cole, 2010)

La vaga de dones a una factoria de la Ford a Dagenham (Londres) l’any 1968 demanant cobrar el mateix salari que els homes: mateixa feina, mateix sou. Basada en fets reals. El tema és molt llaminer, però la pel·lícula és fluixeta, superficial, tova i plena d’estereotips i caricatures. Recull la determinació de les dones per un salari just, la presa de consciència, algunes assemblees, les reunions amb els representants sindicals i empresaris i, finalment, les relacions familiars. Una d’elles és frívola, una altra és mica agressiva sexualment, una de més edat és dependent psicològicament del seu marit, etc. El detonant de la seva determinació és quan una d’elles, Rita, la que després tindrà el lideratge en la lluita, descobreix indignada l’enèsim càstig físic d’un mestre al seu fill i va a l’escola a queixar-se’n. Una altra mare pren la mateixa actitud i finalment tenen èxit i, de pas, aprenen dues coses: una, que la unió fa la força i que la lluita es justifica amb una bona causa; i dos, que les dones pateixen una opressió específica dins del sistema capitalista, afegida a l’opressió de classe. És la presa de consciència i el detonant de la revolta: Rita puja a una cadira i s’adreça a les companyes perquè vagin a la vaga i perquè lluitin per la plena igualtat salarial amb els homes. Els líders sindicals, tot homes, són dibuixats com uns aprofitats i uns hipòcrites; els empresaris, tot homes, com uns egoistes sense escrúpols; els marits com uns ineptes a casa i uns insensibles. En fi, els homes, com les dones abans, són pura caricatura. La pel·lícula, en la línia d’un telefilm amable de sobretaula se segueix fàcilment per la seva narració lineal i previsible al cent per cent. Una mort inesperada al mig de la lluita acabarà de donar energies a les dones fins al desenllaç final. El moment més interessant, però, no arriba fins als títols de crèdit final, amb talls d’entrevistes a les protagonistes de veritat, quaranta anys després dels fets, i a algunes filmacions de l’època. L’estètica cursi i embafosa que acompanya tota la pel·lícula desapareix i per uns breus instants assistim a un cant a la solidaritat i a la consciència de classe; els estereotips i la caricatura són substituïts per treballadores reals i acaben sent els millors moments de tota la història.

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in DagenhamMade in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

PER VEURE-LA

Enllaços a RebeldeMule

Matewan (John Sayles, 1987)

Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la  mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.

Matewan (1987) John Sayles - Almost as good as Harlan County U.S.A., which I saw around the same time that I started this screen cap blog. November 3rd, 2014.

LINK PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

Al web RebeldeMule

 

Silkwood (Mike Nichols, 1983)

Drama basat en fets reals sobre la treballadora manual d’una central nuclear que recull proves sobre la falta de mesures de seguretat a la planta. Això l’enemista amb els directius però també amb els companys, que tenen por de ser acomiadats. La pel·lícula mostra la seva evolució, des de l’alegria inicial, amb el seu caràcter espontani i extravertit, sempre fent broma amb els companys; la seva vida com a dona separada marcada per les dificultat de no veure sovint els seus fills petits; compartint casa amb una amiga lesbiana i amb el company sentimental. És una persona dolça que poc a poc es transforma quan descobreix l’especulació dels directius al voltant de les mesures de seguretat, que posen greument en perill no només la vida dels treballadors sinó l’amenaça de la població de tot  l’estat. Llavors comença una labor d’investigació perquè es descobreixi la veritat. Molt ben retratat el caràcter dels companys de feina, la manera com els preocupa la seguretat personal, però només fins a un cert punt, fins al punt de la immediatesa, quan han de mirar més enllà, giren el cap i no en volen saber res. No els importa córrer riscos (fins i tot, jugar-s’hi la vida), però no volen quedar-se sense feina. És una pel·lícula magníficament rodada, que encara conserva l’esperit combatiu del millor cinema polític i denúncia dels anys setanta, amb una interpretació molt sensible de tots els actors.

 

silkwood

 

 

 

ENLLAÇOS

Versió doblada a l’espanyol, descarregable amb el programa eMule:

silkwood (1983) spanish SATrip.avi [940.24 Mb]

Font: divxclasico.com

 

 

 

Fúria negra (Michael Curtiz, 1935)

Una història interessant: un sindicat de la mineria pressiona per millorar les condicions laborals. Els empresaris contracten falsos sindicalistes amb la missió de sembrar la divisió entre els treballadors. Alguns, són partidaris de la lluita i els altres de la resignació. Les diferències entre uns i altres amenacen la unió i la força. La ruptura sembla servida. Molt interessant pel·lícula basada en dues novel·les realistes que retraten les argúcies fosques dels empresaris per aixafar els moviments sindicalistes progressistes.  El protagonista, un ingenu immigrant europeu, és dibuixat de manera una mica tonta com un titella manipulat per tothom i embolicat en un trama sentimental Made in Hollywood. Els falsos sindicalistes a sou dels empresaris també són representats de manera simple i superficial. La pel·lícula no té prou profunditat, tot i el realisme que desprenen els escenaris de l’acció i la rudesa dels treballadors, alguns d’ells interpretats per actors de color, un fet poc habitual en el cinema de l’època.  Tot i així, la trama social atrapa en tot moment, en particular en la violenta i subversiva escena final que no desvetllarem aquí. És, per tant, un film valent que cal revisar.

 

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

 

ENLLAÇOS

Black Fury – versió original – via eMule

subtítols en espanyol

Font: noirestyle (requereix registre)

 

Blue collar (Paul Schrader, 1978)

El cinema nordamericà dels anys setanta és força irreverent. En la seva visió desencantada del somni capitalista surt l’interès pels personatges marginals, pels perdedors. En aquest cas, tres amics treballadors en una cadena de muntatge d’automòbils estan penjats econòmicament i roben una caixa forta del sindicat on no hi troben diners però sí una llibreta de doble comptabilitat on surten les corrupcions dels líders del sindicat. De seguida assistim a les maniobres polítiques per recuperar aquest valuós document. Es un catàleg de situacions que mostren els líders sindicals com persones corruptes, uns alliberats durant anys amb sous elevats que estan més a prop de l’empresari que no pas dels treballadors. La pel·lícula és molt fresca en aquest retrat del món del treball: la figura del capataç, els enllaços sindicals, els treballadors cremats amb la feina, les distants relacions amb la família… El més interessant, però, és que no és pas un film de tesi, antisindical, sinó més aviat un film d’acció, un thriller sobre la conspiració, ben construït, però en la seva confecció d’acord amb els paràmetres del gènere, deixa entreveure una crítica dura sobre les relacions laborals en el capitalisme, sobre un sistema econòmic que porta els seus treballadors a l’extenuació. El final, perfecte: la insistència en la divisó entre joves i vells, entre blancs i negres. L’explotació sobre els treballadors troba un hàbitat propici en el foment de la confrontació entre ells. Molt bona.

Blue Collar 1978 Richard Pryor pic 3.jpg

ENLLAÇOS

Blue collar (VO) – via eMule

subtítols

 

 

 

 

L’home de ferro (Andrzej Wajda, 1981)

Cinema polític al voltant d’una important vaga del sindicat polonès Solidaritat, als darrers anys de la dictadura comunista. Un periodista es pressionat pels mitjans oficials perquè reculli informacions sobre un líder sindical contra el qual poder obrir després una campanya de difamació i així esquerdar la vaga. En un moment en què el règim fa aigües, completament mancat de suport i desbordat per l’oposició popular, es planfiiquen els darrers intents per part de les jerarquies oficials d’utilitzar les clavegueres de l’Estat Aquesta pel·lícula té una estructura que recorda el Ciutadà Kane, d’Orson Welles, amb un periodista que recrea episodis del passat d’una important figura política, a partir del testimoni de les persones que el van conèixer. L’estructura és la mateixa, però Wajda no aconsegueix la mateixa fluïdesa i en alguns moments costa una mica de seguir l’argument. La pel·lícula està molt a prop dels esdeveniments -es va realitzar un any després de les jornades revolucionàries als astillers navals de Gdansk-, i té més voluntat de crònica del moment que no pas de construcció històrica. La integració de les escenes de ficció amb les imatges de documentals o de gravacions de la televisió és molt bona. És una pel·lícula que reflecteix la descomposició del règim, l’escepticisme del periodista que ha de realitzar la feina bruta, la manca de credibilitat dels mitjans oficials, l’esperit combatiu dels resistents… el clam popular pel canvi polític. Recorda en tants aspectes els darrers anys de la dictadura franquista.

El hombre de hierro : photo Andrzej Wajda, Jerzy Radziwilowicz

ENLLAÇOS

(VOSE, via eMule)

ed2k://|file|Czlowiek.z.Zelaza_CD1.DVD-rip.[Crisp].(osloskop.net).avi

ed2k://|file|Czlowiek z Zelaza_2 [Divx5 Mp3 DVD-rip by Crisp][PL].avi

Subtítols en espanyol

ed2k://|file|czlowiek.z.zelaza.español.CD1.srt

ed2k://|file|czlowiek.z.zelaza.español..cd2.srt

 Font: DivxClásico