La píndola vermella (Cassie Jaye, 2016)

Documental controvertit que explica els problemes que pateixen els homes per raons de gènere. Comença explicant la discriminació dels pares en la custòdia del fills i, en general, en l’àmbit de la paternitat on tenen menys drets, però de seguida s’apunten moltes altres qüestions que els afecten especialment, com la sinistralitat laboral, la taxa de suicidi, la mortandat a les guerres, etc.  Es planteja la invisibilització del patiment masculí per part d’organismes de l’administració, de mitjans de comunicació i d’organitzacions feministes, els qual nomes consideren poblemàtiques de gènere aquelles que afecten les dones.

No es tracta exactament d’un memorial de greuges sobre la discriminació masculina, sinó una reflexió sobre la construcció feminista de la masculinitat i sobre el concepte abusiu de patriarcat. Té moments impactants, com el passatge on es mostra el tractament informatiu dels atemptats terroristes de Boko Hara a Nigèria: invisibilització quan afecta els homes i el contrari quan afecta les dones. Els testimonis i arguments de la tesi principals estan puntuats per talls d’un viodediari de la directora on progressivent es desmarca de les tesis feministes i evoluciona cap a una postura més comprensiva al patiment dels homes.

La sensació en veure el documental és que la mirada sobre el patiment dels homes casa malament amb el discurs feminista del patriarcat que considera els homes com a classe opresora; potser per això, a molts països la seva exhibició està sent boicotejada per piquets informatius, la qual cosa no està fent altra cosa que regalar-li molta publicitat. Amb tot, mes enllà de la polèmica, es un film molt honest i interessant.

ON VEURE’L

Documental en VOSE a aquipelis.net

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

Merrily we go to hell (Dorothy Azner, 1932)

Film pre code. El cinema nordamericà de finals dels anys vint i començaments dels trenta va assolir un alt grau del llibertat en el tractament de temes tabú, com les drogues, l’alcoholisme, la violència, etc. Després, a partir del 1934 es instaurar el codi de censura Hays, conegut com Code, i els arguments foren molt moralistes i moltes temàtiques ja no es tractaren més. El canvi va ser molt descarat en el tema dels rols de gènere. Abans del codi, les pel·lícules reflectien també certa obertura del rol social de les dones: apareixien dones en llocs de responsabilitat, dones emancipades, dones divorciades, etc. “Merrily we go to hell”, que podríem traduir lliurement com “junts marxem cap a l’infern”, té el privilegi d’haver estat dirigida per una de les primeres directores de Hollywood: Dorothy Azner i també d’introduir plantejaments feministes a les històries. En aquest cas, l’argument mostra un jove i alegre escriptor que sedueix la filla d’un família adinerada. Es casen poc després i viuen en un ambient de luxe i sofisticació. Ella li ofereix comprensió, amor, seguretat, equilibri i sacrifici, però ell li paga amb infidelitats, humiliacions i agressivitat. La pel·lícula planteja l’horror del matrimoni, però des del punt de vista de la dona. Aquí ve la seva singularitat. Quan ella no aconsegueix recompondre la relació, agafa els mateixos privilegis de què gaudeix l’home: el dret a les aventures sexuals, el dret a la beguda… els plaers en general i cap lligam ni compromís. Junts cap a l’infern! Però el que podia ser un plantejament audaç a l’època, de plena igualtat entre sexes, acaba tenint un cert final de consolació, perquè ella és qui finalment cedeix i qui sempre acaba perdonant les aventures del marit. La pèrdua del fill que esperava acaba sent el factor que fa centrar el marit. Tot i el final una mica happy end, de resignació última per part de les dones, la pel·lícula està mot ben interpretada, dirigida i protagonitzada i compta amb el look un mica fascinant del cinema comercial de Hollywood de la seva època daurada. Una pel·lícula a descobrir que avui dia es pot veure com un precedent del cinema feminista.

ENLLAÇOS

Merrily we go to hell a Hawkmenblues

La conseqüència (Wolfgang Petersen, 1977)

Drama carcerari sobre un home que ingressa a presó per haver tingut relacions sexuals amb un menor. Allí participa de les activitats culturals, com la representació d’una obra de teatre on coneix al fill d’un dels vigilants. S’agraden i passen la nit junts d’amagat. La seva relació provoca l’escàndol dels altres interns i dels funcionaris i tots dos patiran les conseqüències de l’homofòbia, a banda del tema de la minoria d’edat d’un d’ells, que és considerada un factor agreujant. Encara que la relació és consentida per tots dos, la família del menor s’hi oposa ferotgement i el porten a un reformatori. Allí patirà encara més homofòbia i l’obsessió dels altres nois interns per “curar-lo”. La història, pel que sembla, està basada en fets reals i és un exemple de la situació com es vivia la homosexualitat al món occidental fa cinquanta anys. Les coses ara mateix han canviat molt, en aquest primer món, a nivell d’acceptació social de les múltiples variants de la sexualitat. La interpretació dels dos actors principals és magnífica, plena de matisos i d’expressió de sentiments i de complicitats; es fan estimar davant de totes les adversitat del munt d’esforços per viure la seva vida, però la repressió de l’entorn familiar i social és molt forta i els posa a prova constantment i trenca la seva estabilitat emocional. La pel·lícula planteja el tracte injust contra les persones homosexuals, però sobretot, mostra l’aspecte fosc de les institucions de la reinserció social (presons i reformatoris) i de la família, totes elles espais insofribles d’autoritarisme i d’alienació. El film sorprèn per la vigència del seu crit de llibertat i d’emancipació i per posar sobre la taula temes que encara avui dia són objecte de debat, com les relacions amb menors d’edat.

 

PER VEURE-LA

http://www.cinegayonline.org/2015/07/consecuencia.html

Pariah (Dee Rees, 2011)

Sensible aproximació al procés de creixement personal d’una noia adolescent, afroamericana, que construeix el seu gènere i la sexualitat de manera diferent: vesteix de forma “masculina” i practica sexe amb altres noies. La seva mare, dominant i possessiva, li imposa la moral religiosa estricta i saboteja les seves relacions afectives. El pare accepta les espera que la filla s’integri en els estereotips dominants. La pel·lícula no té un gran trama més enllà de recollir els dubtes, inseguretats i desitjos de la protagonista (per cert, molt ben interpretada per l’actriu Adepero Oduye) i de la búsqueda d’afecte i acceptació en el marc de la família i les amistats.

El guió i la realització atenen a detalls de la psicologia de la protagonista, a l’acceptació de si mateixa i al procés d’emancipació. Molt bonica l’escena del final, amb la lectura d’un poema que recull el seu estat d’ànim.

ENLLAÇOS

http://200peliculas.tumblr.com/post/104673242436/1665-pariah-dee-rees-2011

Philomena (Stephen Frears, 2013)

Una història basada en fets reals. A la Irlanda dels anys cinquanta del segle passat, les monges d’un internat prenen els fills de les mares solteres precoces i els venen a famílies benestants. Una d’aquestes noies, quaranta anys després, demana els serveis d’un periodista per conèixer el fill que li van robar de joveneta. Magnífica cinta sobre un drama que es va destapar a finals dels segle XX i, pel que s’ha vist, afectava molts països, a la Irlanda catòlica però també a l’Espanya franquista i de la Transició democràtica. La relació entre el periodista i la senyora gran, ell ateu i ella catòlica practicant, planteja els dilemes sobre el conflicte: ha de demanar perdó l’Església catòlica? S’han d’emprendre mesures legals contra les monges que van vendre els nens? Fins a quin punt les mares biològiques han de contactar amb els fills adoptats? I els fills, tenen dret a saber-ho? Els conflictes morals estan molt ben exposats i adquireixen un caire universal i intemporal. La pel·lícula, a més, té una factura molt ben feta (guió, fotografia, muntatge música,  interpretacions…) i és, per tant, molt recomanable.

ENLLAÇOS

enllaços de Philomena a mejorenvo.com

La vall (Barbet Schroeder, 1972)

Original i definitivament fascinant road movie de l’esposa d’un cònsol francès en cerca d’un sentit veritable a la seva existència. Una dona de mitjana edat, atractiva i intel·ligent, que es guanya la vida amb el comerç il·legal de plomes d’aus exòtiques que ven a una botiga de Paris. Coneix casualment una colla de joves que (dos homes, dues dones i un nen petit) viuen en comuna preparant-se per accedir a una vall molt remota a l’interior de Nova Guinea encara no cartografiada, però pel testimoni d’algunes persones aborigens podria tractar-se del paradís. Sigui com sigui, aquesta dona conviu amb la colla de hippies i accedeix a una nova forma de vida, cada vegada més primitiva amb el descobriment de les substàncies estupefaents o de l’amor lliure. Amb aquests nous a amics assisteix a festivals de les tribus aborigens davant les quals es rendeix a la fascinació pels seus rituals de felicitat i festa.

La pel·lícula de Schroeder, rodada tota ella en paratges naturals i barrejant imatges de ficció amb documental és pura admiració per la bellesa i sensualitat de les societats primitives amb escenes de gran valor etnogràfic. El viatge cap al paradís d’aquest grup és un procés de renúncia progressiva de l’enorme equipatge (material i espiritual) que duen a sobre en la sortida. Surten en un vehicle tot terreny, després viatgen en cavall i finalment a peu. Els diners, les ambicions, els prejudicis, etc. es van llençant en favor d’una cerca de l’espiritualitat i de la felicitat. El contacte amb les tribus primitives els provoca un xoc cultural, no exempt també de lúcides reflexions crítiques sobre la veritable organització social en les societat primitives més enllà de les aparences; per exemple, sobre el rol que hi exerceix la dona. La recreació amorosa de Schroeder en el maquillatge, el vestuari, les danses, els costums, etc. dels aborigens troba una complicitat en la fotografia bellíssima del català Néstor Alemdros i en la música de Pink Floyd. Una pel·lícula molt maca.

 

ENLLAÇOS

Versió original, en dos fitxers. Descarregar amb el programa eMule

ed2k://|file|La_Vallee_-_Barbet_Schroeder_(1972)_part1.avi|732272640|7B93E7CCE6A94764EE63B2FD2FC6010F|h=E7LD774D4JZGPGDQEWBAO4N637VUVF5P|/
ed2k://|file|La_Vallee_-_Barbet_Schroeder_(1972)_part2.avi|634865664|942D8F3F3D402C4EC3A697520A9F179C|h=IS2EWZMNYZGI54EX5NMRL35Y2GTD4FQ5|/

Subtítols:
http://www.solosubtitulos.com/descargar.php?t=peliculas&id=21453&archivo=100021453.rar

Font: terrorfantastico

Tazi zum klo (Frank Ripploh, 1980)

Mítica cinta alemanya que tracta de manera desacomplexada les relacions homosexuals. Un mestre de primària, apassionat pels plaers de la vida, cerca la companyia d’altres homes amb qui manté relacions sexuals, sovint persones desconegudes. La seva parella, però, és partidària de l’amor romàntic. Entre l’una tendència i l’altra, la pel·lícula aposta per l’alliberament sexual. Múltiples escenes de sexe desinhibit (pluja daurada, sexe als banys, exploració rectal, felacions, etc.) són ficades a la trama argumental amb absoluta naturalitat i contrasten amb les frustracions de les normes heterosexuals, com la monogàmia en la parella, la imposició del concepte de la fidelitat o la violència masclista (exemplificada en la situació d’una de les veïnes del protagonista). Les escenes sexuals (amb els pas del temps i l’allau d’imatges pornogràfiques que actualment poden trobar-se per Internet) han perdut el seu impacte transgressor i, potser, la part més interessant és l’aire fresc i alegre dels personatges per verbalitzar els seus desitjos; la capacitat per diferenciar i, en definitiva, compaginar les pràctiques sexuals i el consum de les drogues respecte de la professió de mestre i, sobretot, el retrat de Berlín com una ciutat oberta a la modernitat.

 

VEURE LA PEL·LÍCULA EN LÍNIA

https://vk.com/video_ext.php?oid=209214619&id=170424361&hash=6b8b7d80a422e155

La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

L’àngel vermell (Yasuzo Masumura, 1966)

Fascinant recreació del dolor, la passió, el desig humà i l’alliberament de les pulsions més intimes en una situació de caos social. Una jove infermera destinada als hospitals de campanya durant l’ocupació japonesa de la Xina viu en pròpia carn la degradació de les condicions de vida dels soldats en un entorn de completa alienació. Aquests joves són sotmesos a un rentat de cervell perquè acceptin el dilema de matar o morir per la pàtria. La situació es porta al límit en casos extrems, com el d’un jove que s’empassa un missatge escrit en un paperet per evitar que l’enemic el pugui llegir però en ser capturat li esventren l’estómac en viu cercant el text en va. Un heroi de guerra, diuen. Com tants d’altres moribunds que s’amunteguen a l’hospital. La pel·lícula recull aquest entorn de bogeria i violència (el director no escatima el detalls de la cruesa). Però la pel·lícula no tracta exactament del drama de la guerra, sinó dels desitjos més primaris: el desig del sexe, de les carícies, de l’amor, de la mort. És increïble, per al cinema de l’època, la manera tan directa de tractar el desig sexual, com una necessitat biològica irrenunciable. Així, per exemple, en una de les escenes, un dels soldats, que es troba lisiat i sense braços, demana a la protagonista que el masturbi perquè està a punt d’embogir en no poder-ho fer ell mateix. En aquest ambient de desesperació, l’infermera descobreix progressivament el munt de matisos dels sentiments i de la sexualitat (masculina) i amb aquestes experiències també aprèn ella mateixa a expressar el desig i la tendresa. La bogeria de la guerra, però, que transforma un ciutadà pacífic en un sàdic assassí, és alliberadora també de les normes repressores de la condició sexual. Arribats a aquest punt la pel·lícula arriba al deliri de l’amour fou més sublim, enmig d’una meravellosa fotografia en blanc i negre i un muntatge que no es perd en els detall secundaris. La narració progressa cap a la sinceritat més profunda i, sovint, amarga, de la condició humana. Absolutament fascinant.

 

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!INYwlQAK!Q0DWSjAparf-7b1OeJ6F3RATtakjieUs0_VqSG3oCv0
https://mega.co.nz/#!BBBASYxR!V1h2FVKUaluvq4Rq3fS1-H8d4QFtJrYonGFYZKCBao4
https://mega.co.nz/#!YdomTR7Z!N3hoFAypnlsyaLJ8TEJkrSdisTFWcI0sCY0F7mqbsko
https://mega.co.nz/#!QcQSzBxB!LTHkiRUreMINVGxsCaOsTCl8vN1f7PvqWi1eAxohvE8
https://mega.co.nz/#!ENxQyTRB!P93oin28EkzagHi3QjH330id7dx3D-Guj27dXEhScao