Fascinant documental sobre els centenars d’intents d’assassinat contra Fidel Castro. Sí, centenars. Més de sis-cents, convenientment catalogats segons les diferents administracions i presidents nord-americans; segons els mètodes, tradicionals (com el del franctirador o el de l’explosiu sota la tribuna presidencial durant un acte públic) o imaginatius (posar explosiu en un cigar); segons els portés a terme la CIA directament o a través d’intermediaris (sicaris, màfia, etc.) o bé els comesos per les organitzacions cubanes anticastristes. El cas és que tots els intents d’acabar físicament amb el líder cubà van fracassar. També els intents de liquidar-lo políticament. Alguns són francament delirants. Un producte a les sabates havia de fer-li caure la barba i una droga durant una entrevista televisiva l’havia de fer quedar en ridícul. El documental és fascinant perquè el director ha aconseguit reunir els principals conspiradors. Tots ells es mostren alegres i expliquen les batalletes amb orgull. Els talls d’entrevista s’il·lustren amb imatges de ficció tretes de l’època o més actuals on es recreen les temptatives. El gran protagonista, però, és l’escandalosa política imperialista dels Estats Units.
Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:
La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.
El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme. En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.
No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.
Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.
ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català
Chris Marker, una de les figures clau del cinema experimental del segle XX, podria ser l’autor (amb més de noranta anys d’edat) d’aquest film documental de poesia visual sobre la situació de crisi social i política que es viu a Grècia. Segons altres fonts, l’autor podria ser un altre, Panagiotis Karagiorgas, un director amic d’un anarquista que va ser mort per la policia al 2008 i en homenatge al qual realitza aquesta obra de videoactivisme. A hores d’ara no se sap amb certesa l’autoria però, sigui qui sigui, el seu autor estructura un collage visual i sonor que barreja amb una estructura musical feta amb escenes de batalles entre manifestants i la policia, corredisses fugint dels gasos lacrimògens, assalt de les botigues capitalistes, cartells i pintades pels carrers, noticiaris de la televisió, etc. amb una composició basada en el xoc dels contrastos ideològics: rics versus pobres, consumisme desaforat versus pobresa…. Algunes imatges són molt reveladores i impactants; per exemple, una de nocturna que mostra el vestíbol d’algun gran edifici on hi ha parelles ben vestides (ells amb frac, elles amb vestits llargs) mentre el carrer es ple de joves antisistema. La banda musical és també una composició complexa en forma de collage, amb la successió de cançons d’estil hip hop o similar sobre la destrucció del sistema amb altres composicions més clàssiques per escollides per formar un contrapunt ideològic: “la dansa del sabre” o, més irònicament, la cançó “Smoke Gets in Your Eyes” en clara al·lusió als gasos lacrimògens. Entremig d’aquesta bogeria, Chris Marker, afegeix comentaris en primera persona o imatges subjectives i també alguns missatges escrits en fonts tipogràfiques de gran tamany i molt de contrast cromàtic. El resultat és la absoluta desmesura visual, l’esgotament mental, una composició apologètica de la lluita del poble grec. No té una narració lineal basada en el text sinó que impacta a nivell emocional, no pretén explicar res, ni convèncer sinó mostrar l’arribada de l’Apocalipsi i la força de la llavor de la rebel·lia.
Un dels millors peplums que s’hagin rodat mai. Bé, això tampoc és un gran què. El film de Kubrick recrea la història de l’Espartac, un esclau que posa contra les cordes a la República romana al segle I a.C. bastint un exèrcit format per milers d’esclaus als quals allibera del règim d’opressió en el qual es troben. Un exèrcit que es desplaça per la península itàlica i que derrota els exèrcit romans i es converteix en un greu problema polític i social que amenaça amb destruir el sistema. Basada en fets històrics, però amb moltes llicències històriques i una simplificació dels personatges, amb història d’amor empalagosa pel mig. És un film llarg i amb moments avorrits, mancat de força ideològica.
Espartac és mitificat en la personificació de l’actor Kirk Douglas, que també era el producto. El resultat és un film discret, encara que en les mans de Kubrick té algunes escenes èpiques i un guió que vol significar la importància de la rebel·lia social contra el poder; de les persones oprimides que es posen dempeus i pregonen la dignitat, fins i tot encara que la seva lluita estigui condemnada al fracàs. Es diu que aquest film recull una interpretació marxista de la història, entesa com la lluita de classes, però la nostra impressió és que si en algun moment es va plantejar aquesta possibilitat la trituradora ideològica que era el sistema dels estudis de Hollywood van aigualir-ne força el missatge fins a convertir-lo “en una de romans” amb certa qualitat però lluny de la força i radicalitat del geni creatiu de Kubrick.
ENLLAÇOS
Versió dual (anglès i espanyol) amb subtítols en castellà. Descàrrega amb eMule:
Obra culminant en la història del cinema, veritable fita èpica de la indústria cinematogràfica germana del període d’entreguerres. En una megàpolis treballen els obrers en un barri subterrania esclavitzats a una vida laboral esgotadora per augmentar la producció mentre la classe dominant porta una vida d’esbarjo dedicada a la satisfacció dels plaers. Però un robot entusiasma els obrers amb la promesa d’un futur de rempció social i finalment esclata la revolució. Realitzada per Fritz Lang, conegut director antifeixista, però amb guió de la seva dona Thea Von Harbou, coneguda militant del partit nazi, és una obra que es presta a múltiples interpretacions ideoliques. En general, es considera una aplologia de la tercera via que defensaven les dictadures feixistes: l’estat sotmet els obrers i els empresaris en favor d’un interés superior de la nació.
Visualment, és una obra extraordinària. Potser la pel·lícula de la qual més s’hagi escrit. Durant molts anys van desaparèixer bona part dels negatius i les còpies exhibides estan fortament mutilades. es va iniciar una cerca que ha durat dècades per completar el metratge final però que finalment va donar els seus resultats quan al 2010 se’n va trobar una còpia sencera a l’Argentina que dura 2’27h. Aquesta és la que us presentem a continuació.
Interessant experiment dirigit per l’historiador del cinema Kevin Brownlow, el documentalista Andrew Mollo i l’assessorament de l’historiador marxista Christopher Hill de recreació rigurosa d’una de les primeres experiències de la història de de vida en comunitat al marge del sistema. A l’Anglaterra de les guerres civils del s. XVII, Gerrard Winstanley organitza un grup de convivència basat en els principis morals del puritanisme, l’igualitarisme i l’individualisme. La pel·lícula és molt curiosa ja que el rigor historicista de l’adaptació és tal que només apareixen situacions i diàlegs trets de documentació de l’època; res d’escenes èpiques per despertar emocions en l’espectador ni de decorats espectaculars sinó fang, pols, pobresa i uns personatges que semblen trets de la nit dels temps. Una recreció històrica molt estricta que s’assembla més a un documental.
John Pilger, implacable documentalista, recull multitud de casos de la ingerència dels governs nordamericans per tal de desmantellar les democràcies dels països llatinoamericans, quan aquestes posen en dubte la penetració dels interessos ianquis. Atemptats, cops d’estat, invasions, assessorament, ajuts econòmics, formació i mil i un pràctiques de terrorisme d’estat o senzillament de moviments i presions a través de la diplomàcia o els mitjjans de comunicació, tot s’hi val en l’expansió de l’imperialisme. En aquest documental es presta una especial atenció al cas de Venezuela i els diversos ingents fallis per derrocar Hugo Chavez. Recull testimonis molt eloqüents, molt ben enllaçats, però sobretot té un muntatge molt dinàmic, que recull les explicacions dels detalls de la casuística concreta però sense perdre de vista les estratègies globals. És una bona síntesi per entrendre algunes coses (brutes) del perquè de la inestabilitat política permanent a l’Amèrica Llatina.
Bellíssima pel·lícula d’episodis que recull històries apologètiques de la independència del poble cubà respecte de l’imperialisme nordamericà i de l’ofec del sistema capitalista. Recull l’evolució del país des del sistema de Batista fins a la revolució de Fidel Castro. Llarga, èpica i fastuosa coproducció cubano-soviètica dels anys seixanta. Conté un dels travellings més espectaculars, brillants i fascinants que s’hagin rodat mai. Absolutament recomanable.
Un film una mica delirant sobre la alliberament sexual contra la tirania de l’heterosexualitat. Un grup de terroristes prepara una revolució gay i segresta al fill d’un important magnat per obtenir el rescat però el pare no vol pagar perquè repúdia l’orientació homosexual del jove. En un ambient de proclames anticapitalistes, escenes explícites de sexe típiques de la pornografia i una estètica més pròpia de la psicodèlia emergeix el film més polític de Bruce LaBruce, el director activista d’un cinema gay, a mig camí entre la concepció comercial, la pornografia i la provocació cultural. Planteja la concepció de l’heterosexualitat com una dictadura política i social que les persones no s’atreveixen a desobeir.
Armand Guerra, és el pseudònim (amb connotacions polítiques evidents), del valencià José Estivalis: anarquista, tipògraf i cineasta. La repressió contra els anarquistes de començaments dels segle XX el porta a exiliar-se per diversos països. A França s’incorpora al col·lectiu Cinema du peuple de la Unió de Sindicats on realitza diverses pel·lícules de caire social, d’entre les quals, aquesta força curiosa sobre la Comuna de París.
És una pel·lícula dels primers temps del cinema, quan encara s’explorava la creació del llenguatge cinematogràfic. L’argument és la successió de quadres d’un teatre, amb uns intertítols que funcionen com els peus de foto; els fons dels decorats semblen de roba pintada, llevat quan les escenes són exteriors; tot i així, no era un llenguatge rudimentari perquè existien certes convencions que els espectadors aprenien de seguida (com que els personatges en primer terme són més importants que els del fons, etc.).
Pel que respecta l’argument, mostra els fets polític que donen peu a la revolució, l’oposició a les tropes, l’afusellament dels generals Lecomte i Thomas, etc. Feia uns quaranta anys dels fets de la Comuna; alguns dels seus protagonistes apareixen al final del metratge a manera d’homenatge. En fi, una veritable curiositat de només uns vint minuts de durada.
T: La Commune
A: 1914
D: Armand Guerra
P: França
Dur: 19 min.
la llum llibertària 