Privilegi (Peter Watkins, 1967)

Imagen

Distòpia de la vida d’una jove estrella de la música pop, que es converteix en un fenomen de masses gràcies a la promoció interessada per part dels poders del sistema (polític, econòmic i religiós). La gent l’estima de manera exagerada -fins i tot se subhasta el seu cabell i i es comercialitzen perruques amb el seu pentinat- i segueixen tots els seus passos i opinions. En realitat, Steven és una persona sense cap vida pròpia perquè la seva agenda diària està controladíssima pel seu agent comercial. Obscures connexions entre la indústria musical i els partits polítics converteixen aquesta celebritat en un vehicle ideal per a la transmissió de missatges polítics. La falta de diferències ideològiques entre els dos grans partits polítics fan que l’únic missatge que calgui vehicular sigui el de la mera alienació social. Això s’assoleix en una de les escenes importants de la pel·lícula quan Steven és el principal atractiu d’una gran celebració religiosa concebuda segons l’estètica nazi: creus de foc, estendards, desfilades marcials, braçalets, salutacions a la romana, declamacions retòriques a la multitud i un únic missatge: “nosaltres ens conformarem”.

L’estil de Watkins és novament el dels fals documental, tant interessant des del punt de vista dialèctic com avorrit per a l’espectador. Amb veu en off explicativa dels personatges i les situacions, el film adoleix de certa fredor que només anima una mica l’estètica pop tan sixties i la presència de la bellíssima actriu principal, Jean Shrimpton, una model professional que aleshores presumia de ser la model més ben pagada del món. Paradoxes de Watkins, contractant una model supermilionària per a una pel·lícula que crítica les industries culturals. El millor de la pel·lícula és la vigència del seu plantejament de base: el control dels poders públics sobre els artistes.

image

image

image

image

image

Imagen

Imagen

Imagen

ON VEURE-LA

Aquí us la podeu descarregar: RebeldeMule i DivxClásico

 

Anuncis

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Imagen del documental 'Els internats de la por'.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Estrelles a la meva corona (Jacques Tourneur, 1950)

Un home recorda anècdotes de la seva infància, situada en una petita ciutat del sud dels Estats Units, a finals del segle XIX. Un ambient idíl·lic, personatges amables i un entorn d’eterna primavera. Arriba un veterà de la Guerra Civil, per a exercir el seu ministeri com a pastor religiós. No tots els feligresos accepten els sermons i de seguida es produeix un xoc amb algun d’ells; en particular, amb un jove metge, que no el vol veure al costat dels malalts. Entre tots dos salta la rivalitat, la pugna entre fe i religió, un dels temes de la pel·lícula. L’aparició d’un sobtat brot de febre tifoidea posa a prova la convivència entre els veïns. La frustració en una situació de crisi es descarrega contra els més dèbils i s’activa la temible organització racista del Ku-Klux-Klan, un altre dels temes substancials de la pel·lícula.

El director francès Jacques Tourneur, ja en aquella època, plenament instal·lat a la indústria cinematgràfica de Hollywood,  subratlla amb molta delicadesa alguns dels eixos que han conformat la història dels Estats Units: la persecució dels negres, la força de les creences religioses i un cert esperit de feliç anarquia individualista, possible per la manca d’estructures estatals. Aquest darrer element, el més subtil de tots, acaba mostrant les escenes més poderoses del film, las que deixen entreveure finament les xarxes de la solidaritat, com el moment en que la família formada pel pare i els cinc fills agafen les armes per defensar el seu veí, un home vell i afectuós però amb l’estigma de ser negre  i que és víctima de l’assetjament per part d’un empresari especulador. També la figura del pastor religiós, un personatge clau en la trama, està molt allunyada de la visió de les nostres estructures eclesials i més aviat sembla un mediador social. Tots els personatges configuren una imatge molt plàcida, allunyada de la història real, però configuradora d’una certa idea de la utopia. La música, la fotografia (en un bellíssim blanc i negre), les interpretacions tan naturals per part d’un extraordinari repartiment d’actors i la magnífica factura creativa d’algunes escenes, com la culminant del Ku-Klux-Klan resolta amb bones dosis de realisme poètic, configuren un film rodó, capaç de presentar amb serenitat els aspectes més foscos de la societat nordamericana.

Stars-in-My-Crown_017

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

Stars in my Crown (VOSE), a Hawkmenblues

 

Galileo (Liliana Cavani, 1968)

Repàs didàctic del conflicte de Galileu amb l’Església Catòlica al segle XVII, quan el va acusar de propagar les tesis de Copèrnic sobre l’evidència que la Terra no era el centre de l’Univers sinó que girava al voltant del Sol. Tot el film se centra en el rerefons polític, amb el precedent directe dels procés inquisitorial contra el també científic Giordano Bruno, que acabà amb la seva condemna a mort. El de Galileu acabà amb la seva retractació científica i humiliació pública. L’invent del telescopi i la presentació d’evidències científiques no serviren de res perquè l’Esglèsia catòlica era la gran enemiga de la ciència i el progrés i estava impregnada d’un tarannà autoritari.  Els paral·lelismes amb els totalitarismes del segle XX són evidents (impactant l’escena de Bernini mostrant la maqueta d’una estàtua del Papa on aquest darrer surt amb el braç estirat i saludant a la romana). I en essència, és el dilema entre l’ús de la raó i l’enteniment en oposició al pensament únic. Això es veu en una sessió d’anatomia quan Galileu observa, agafant amb la ma el cor d’un cadàver, que aquest òrgan té una forma completament diferent a com l’havia descrit el filòsof Aristòtil segles abans i encara ara es mantenia com un dogma inamovible, el que estupor i por en molts dels assistents.

En general, aquesta pel·lícula de Liliana Cavani presenta pocs matisos. Els jerarques de l’Església mostren un perfil sinistre ( a nivell d’actitud i a nivell d’aspecte físic). Rodada en escenaris naturals, té algunes imatges que visualment impactants, com la sala del judici contra Galileu, que sembla beure directament de l’estètica nazi. És allò de conèixer el passat per entendre el present.

galileo

ENLLAÇOS

“Galileo” a RebeldeMule

Philomena (Stephen Frears, 2013)

Una història basada en fets reals. A la Irlanda dels anys cinquanta del segle passat, les monges d’un internat prenen els fills de les mares solteres precoces i els venen a famílies benestants. Una d’aquestes noies, quaranta anys després, demana els serveis d’un periodista per conèixer el fill que li van robar de joveneta. Magnífica cinta sobre un drama que es va destapar a finals dels segle XX i, pel que s’ha vist, afectava molts països, a la Irlanda catòlica però també a l’Espanya franquista i de la Transició democràtica. La relació entre el periodista i la senyora gran, ell ateu i ella catòlica practicant, planteja els dilemes sobre el conflicte: ha de demanar perdó l’Església catòlica? S’han d’emprendre mesures legals contra les monges que van vendre els nens? Fins a quin punt les mares biològiques han de contactar amb els fills adoptats? I els fills, tenen dret a saber-ho? Els conflictes morals estan molt ben exposats i adquireixen un caire universal i intemporal. La pel·lícula, a més, té una factura molt ben feta (guió, fotografia, muntatge música,  interpretacions…) i és, per tant, molt recomanable.

ENLLAÇOS

enllaços de Philomena a mejorenvo.com

Stromboli (Roberto Rossellini, 1949)

Una dona lituana, internada en un camp de refugiats italià en acabar la II Guerra Mundial, fa tots els esforços per sortir de la reclusió forçada. Falla l’opció d’acolliment per les autoritats argentines i acaba casant-se amb un noi que la festeja des de fora de la tanca del camp. És un noi agradable i simpàtic. Es casen i això li permet sortir del camp. Van a viure al poble del marit, a l’illa de Stromboli. És un lloc terrible, a la falda d’un volcà en actiu, que ens els anys anteriors ja ha destrossat moltes cases. El poble és pobre i l’ambient més aviat tancat, molt lligat als costums tradicionals i a l’activista pesquera com a única font econòmica. Són tan pobres que per reconstruir les cases desmunten les cases de les famílies que fa més temps que van marxar. Els joves emigren i els vells tornen per morir. Els veïns que hi sobreviuen tenen un caràcter dur. Ingrid Bergman interpreta molt bé el paper de la jove Karin, vista amb reticències per la gent del poble, que la consideren despectivament “una senyora” altiva i orgullosa. La societat és molt patriarcal, on tot se sap i la influència del capellà és total. Karin és agnòstica i no troba on agafar-se, en aquest ambient tan hostil. Fins i tot el seu marit mostra el seu caràcter masclista, dominat per les tradicions del poble i el comportament que s’espera d’un home. Rossellini presenta gradualment la frustració i l’ofec de Karin. Tancada en una illa de la qual sembla no poder-ne escapar, en una situació paral·lela a la del camp de concentració del qual prové. Karin es va apagant en l’amargura i la tristesa. Magnífica recreació de l’opressió del patriarcat. Potser, el que menys agrada, és el to apologètic de la religió (lògic, si la productora és de capital catòlic); l’argument incideix en la derrota del pensament agnòstic o ateu de la protagonista i el reconeixement, malgrat tot, de la figura del Totpoderós. La religió com una vàlvula d’escapament a l’opressió i el sotmetiment. La pel·lícula, molt bona.

Stromboli-de-Rossellini.jpg

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!nJ9GVKCI!YQjN5h809ihC3EfbyJDGCWoB4MgnNjR0O1a6Uf5pbMw
https://mega.co.nz/#!GEsAXZ6B!MbhPS3rYMeVHgCYcuDF2-RDN8Uo0PxEeBX-FYZUKbB4
https://mega.co.nz/#!rZc2wZxR!esaoWhI3v-Ch3aIy6sUvY14aZfwofR2E7qbgfZQ4JJk

clau de pas per ajuntar els fitxers: PgM

Font: patio de butacas

 

 

La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

cartel de "La cinta blanca"

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

das-weisse-band-5.jpg

la-cinta-blanca-foto8

la-cinta-blanca-foto6

la-cinta-blanca-foto7

la-cinta-blanca-foto4

La cinta blanca

la-cinta-blanca-foto9

la-cinta-blanca-foto15

la-cinta-blanca-foto11

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas