Jo, Daniel Blake (Ken Loach, 2016)

Posted in 2011-2020, anglesa, burocràcia, cinema social, crisi econòmica, família, habitatge, Ken Loach, reinserció social, sistema sanitari, treball by la llum llibertària

Malalt del cor, Daniel Blake no pot treballar, per prescripció mèdica. Però l’Estat l’obliga a cercar feina o sinó es quedarà sense subsidi i no tindrà recursos econòmics. Aquí comença l’odissea del protagonista per resoldre la seva situació administrativa, però no para de trobar-se pegues: emplenar una paperassa que mai no s’acaba, formularis inintel·ligibles, funcionaris inflexibles… Tot sembla conspirar i les persones acaben sent números d’una estadística. En una oficina coneix una mare soltera amb dos nens petits que encara està més liada resolent la seva situació amb l’assitència social. Es fan amics de penúries i la pel·lícula recull els mil i un tràmits de tots dos per rebre els ajuts que els corresponen.

El film és una crítica al sistema assistencial quan està regit per criteris economicistes. És una drama efectiu, en la línia crítica de les pelis de Ken Loach, de marcar l’opressió de l’Estat sobre les persones. Està ben realitzada, amb ritme i amb bones interpretacions. La millor escena és la pintada desesperada del prota a la façana d’un edifici. Denuncia que l’Estat s’espera que ell es mori perquè li resolguin el subsidi. La gent que passa pel carrer es para i l’aplaudeix. La pel·lícula, en general està bé, i es deixa veure, però té un gran inconvenient: el manqueísme dels personatges i les situacions; en fi, que els funcionaris són més aviat persones dolentes, amb el cor de pedra. Des del començament fins al final s’intueixen les situacions, els diàlegs i els girs argumentals, de vegades una mica forçats, com la seqüència de la nova feina de la noia. Els personatges secundaris es dibuixen de manera una mica simple, com els joves veïns de Daniel Blake. No estem davant d’un dels millors títols del conegut director anglès, però està interessant per visualitzar la xarxa espessa de moltes oficines i serveis de l’administració pública.

ON DESCARREGAR-LA?

I, Daniel Blake a Argenteam

16nov.2015

La conseqüència (Wolfgang Petersen, 1977)

Posted in 1971-1980, Alemanya de l'Oest, antipatriarcal, autoritarisme, Cinema de drama, família, història d'Alemanya, presó, psiquiatria, reinserció social, sexualitat, Wolfgang Petersen by la llum llibertària

Drama carcerari sobre un home que ingressa a presó per haver tingut relacions sexuals amb un menor. Allí participa de les activitats culturals, com la representació d’una obra de teatre on coneix al fill d’un dels vigilants. S’agraden i passen la nit junts d’amagat. La seva relació provoca l’escàndol dels altres interns i dels funcionaris i tots dos patiran les conseqüències de l’homofòbia, a banda del tema de la minoria d’edat d’un d’ells, que és considerada un factor agreujant. Encara que la relació és consentida per tots dos, la família del menor s’hi oposa ferotgement i el porten a un reformatori. Allí patirà encara més homofòbia i l’obsessió dels altres nois interns per “curar-lo”. La història, pel que sembla, està basada en fets reals i és un exemple de la situació com es vivia la homosexualitat al món occidental fa cinquanta anys. Les coses ara mateix han canviat molt, en aquest primer món, a nivell d’acceptació social de les múltiples variants de la sexualitat. La interpretació dels dos actors principals és magnífica, plena de matisos i d’expressió de sentiments i de complicitats; es fan estimar davant de totes les adversitat del munt d’esforços per viure la seva vida, però la repressió de l’entorn familiar i social és molt forta i els posa a prova constantment i trenca la seva estabilitat emocional. La pel·lícula planteja el tracte injust contra les persones homosexuals, però sobretot, mostra l’aspecte fosc de les institucions de la reinserció social (presons i reformatoris) i de la família, totes elles espais insofribles d’autoritarisme i d’alienació. El film sorprèn per la vigència del seu crit de llibertat i d’emancipació i per posar sobre la taula temes que encara avui dia són objecte de debat, com les relacions amb menors d’edat.

PER VEURE-LA

http://www.cinegayonline.org/2015/07/consecuencia.html

3maig2015

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Posted in 2011-2020, autoritarisme, catalana, cinema documental, ensenyament, Franquisme, Infància, Montse Armengou, presó, reinserció social, religió, Ricard Belis, terrorisme d'estat, tortures, Transició Democràtica espanyola (1975-1982), violència by la llum llibertària

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

7gen.2015

Precious (Lee Daniels, 2009)

Posted in 2001-2010, cinema social, ensenyament, família, joventut, Lee Daniels, nord-americana, patriarcat, reinserció social by la llum llibertària

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO

26des.2014

Philomena (Stephen Frears, 2013)

Posted in 2011-2020, anglesa, cinema social, família, Infància, reinserció social, religió, sexualitat, Stephen Frears by la llum llibertària

Una història basada en fets reals. A la Irlanda dels anys cinquanta del segle passat, les monges d’un internat prenen els fills de les mares solteres precoces i els venen a famílies benestants. Una d’aquestes noies, quaranta anys després, demana els serveis d’un periodista per conèixer el fill que li van robar de joveneta. Magnífica cinta sobre un drama que es va destapar a finals dels segle XX i, pel que s’ha vist, afectava molts països, a la Irlanda catòlica però també a l’Espanya franquista i de la Transició democràtica. La relació entre el periodista i la senyora gran, ell ateu i ella catòlica practicant, planteja els dilemes sobre el conflicte: ha de demanar perdó l’Església catòlica? S’han d’emprendre mesures legals contra les monges que van vendre els nens? Fins a quin punt les mares biològiques han de contactar amb els fills adoptats? I els fills, tenen dret a saber-ho? Els conflictes morals estan molt ben exposats i adquireixen un caire universal i intemporal. La pel·lícula, a més, té una factura molt ben feta (guió, fotografia, muntatge música, interpretacions…) i és, per tant, molt recomanable.

ENLLAÇOS

enllaços de Philomena a mejorenvo.com

21set.2014

Pressure point (Hubert Cornfield, 1962)

Posted in 1961-1970, antinazi, antipatriarcal, autoritarisme, Cinema de drama, cinema social, Hubert Cornfield, nord-americana, patriarcat, presó, psiquiatria, racisme, reinserció social by la llum llibertària

Drama criminal ambientat en la psiquiatria d’una presó nord-americana davant del cas d’un jove simpatitzant del moviment nazi, un paio violent i racista, que se sotmet a la teràpia d’un psiquiatra afro-amerià. La teràpia pretén descobrir les arrels del seu comportament antisocial i llavors apareixen alguns traumes de la infància, marcada pel temor al pare molt repressiu i la relació amb una mare possessiva. Les inseguretats personals troben una bona acollida en la ideologia nazi, un entorn ideològic i moral que permet la plena expansió dels components més violents. És una pel·lícula interessant, pel fet que la problemàtica del reclús racista es barreja amb el problema social de la integració dels negres a la societat, un fet que als anys seixanta esta de plena actualitat. La pel·lícula és una mica irregular en la seva realització (tot i la imaginació mostrada en la recreació d’alguns somnis o records del pacient), obra d’un director poc conegut; l’ambientació històrica, discreta: l’acció en teoria transcorre als anys quaranta però el vestuari i els decorats són els característics dels anys seixanta. No obstant, el film és interessant i incideix en moltes qüestions socials (el patriarcat, el racisme, la psiquiatria, la reinserció social, el nazisme, les presons, etc.) .

ENLLAÇOS

http://speedy.sh/NQGPr/La-Clave-de-la-Cuestion.VOSE.mkv

Font: patiodebutacas

10des.2012

Crec en tu (Basil Dearden, 1952)

Posted in 1951-1960, anglesa, Basil Dearden, cinema social, família, joventut, presó, reinserció social, sistema judicial by la llum llibertària

La rutina de treball quotidiana del que avui dia en diríem un treballador social. Un agent judicial ja d’una certa edat i sense cap experiència en l’àmbit dels serveis socials, és encarregat per un jutge de fer de tutor d’alguns joves que comencen a delinquir per veure si els pots ajudar i encarrilar-los de manera positiva. La pel·lícula, realitzada al Londres de postguerra, quasi en format documental, il·lustra de manera realista la problemàtica dels sectors més marginals de la societat: la gent gran que té problemets de senilitat mental o senzillament de solitud; els aturats amb dificultats econòmiques, les famílies desestructurades i, sobretot, els joves violents, inconformistes o alcohòlics. El nostre protagonista entra d’ajudant en una oficina municipal d’assistència social però no dóna abast per ajudar tota aquesta gent necessitada que entra cada dia per la porta; amb més voluntarisme que no pas formació, poc a poc, es va fent seu el barri. Tot i la seva pinta un pèl estirada, com de gentleman anglès, parla amb les famílies dels pacients i busca les arrels dels problemes, normalment en la influència negativa d’entorns poc adequats. És una cinta en la línia dels que cinquanta anys després faria Ken Loach, per exemple, però sempre amb una visió positiva dels serveis socials i del sistema i sense carregar tant la tinta en el drama. No és que els problemes s’amaguin però potser la majoria tenen solució. És una bona pel·lícula d’un director que abastà en diverses ocasions les temàtiques socials, com és Basil Dearden, molt desconegut al nostre país, però que fou dels primers a denunciar obertament l’homofòbia a “Víctima” o el racisme a “Saphire”.

ENLLAÇOS

I believe in you (Basil Dearden, 1952). VOSE (via eMule)

Font: NoireStyle (requereix registre)

18gen.2012

El fill (Jean-Pierre y Luc Dardenne, 2002)

Posted in 2001-2010, belga, cinema social, família, Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne, reinserció social by la llum llibertària

Visió realista, com si fos un reportatge o un documental, de la relació entre una parella de mitjana edat que espera ansiosa l’arribada (a la fusteria on treballa l’home) d’un noi adolescent per fer-hi d’aprenent. Només sabem que aquest noi hi arriba a través d’un programa de resinserció social. No sabem quina relació tenen entre ells però aviat descobrim que els adults estan molt interessats en aquest programa social, en particular, per l’arribada del noi que en el passat els va marcar la vida dramàticament, encara que ells no els coneix directament.

No és un film comercial; podria ser més aviat un conjunt de filmacions domèstiques, amb el que tot això té de positiu o de negatiu. Tenim la sensació de veure personatges reals, no pas interpretacions dramàtiques d’actors professionals, i d’una història real, no pas un guió fictici amb una brillant construcció dramàtica feta per un guionista competent. Els germans Dardenne s’acosten a l’estil i el format realista del moviment Dogme: realisme, realisme i realisme. Res d’artificis, ni construccions dramàtiques. Només realisme i voluntat d’entrar en els personatges, d’entrar en els seus sentiments. Els veiem quan parlen, però també quan estan en silenci o pensatius; els veiem quan estan de cara però també quan estan d’esquena o només el clatell. Aconsegueixen una història dolorida, íntima, una aproximació molt diferent a la manera com molts altres directors aborden les temàtiques socials; per exemple, en les antípodes del cinema polític i social de Ken Loach. És una manera molt senzilla i propera, amb un impacte emocional en l’espectador, que dificilment oblida els personatges i la història.

ENLLAÇOS (VOSE)