Jo, Daniel Blake (Ken Loach, 2016)

Malalt del cor, Daniel Blake no pot treballar, per prescripció mèdica. Però l’Estat l’obliga a cercar feina o sinó es quedarà sense subsidi i no tindrà recursos econòmics. Aquí comença l’odissea del protagonista per resoldre la seva situació administrativa, però no para de trobar-se pegues: emplenar una paperassa que mai no s’acaba, formularis inintel·ligibles, funcionaris inflexibles… Tot sembla conspirar i les persones acaben sent números d’una estadística. En una oficina coneix una mare soltera amb dos nens petits que encara  està més liada resolent la seva situació amb l’assitència social. Es fan amics de penúries i la pel·lícula recull els mil i un tràmits de tots dos per rebre els ajuts que els corresponen.

El film és una crítica al sistema assistencial quan està regit per criteris economicistes. És una drama efectiu, en la línia crítica de les pelis de Ken Loach, de marcar l’opressió de l’Estat sobre les persones. Està ben realitzada, amb ritme i amb bones interpretacions. La millor escena és la pintada desesperada del prota a la façana d’un edifici. Denuncia que l’Estat s’espera que ell es mori perquè li resolguin el subsidi. La gent que passa pel carrer es para i l’aplaudeix. La pel·lícula, en general està bé, i es deixa veure, però té un gran inconvenient: el manqueísme dels personatges i les situacions; en fi, que els funcionaris són més aviat persones dolentes, amb el cor de pedra. Des del començament fins al final s’intueixen les situacions, els diàlegs i els girs argumentals, de vegades una mica forçats, com la seqüència de la nova feina de la noia. Els personatges secundaris es dibuixen de manera una mica simple, com els joves veïns de Daniel Blake. No estem davant d’un dels millors títols del conegut director anglès, però està interessant per visualitzar la xarxa espessa de moltes oficines i serveis de l’administració pública.

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Yo, Daniel Blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

ON DESCARREGAR-LA?

I, Daniel Blake a Argenteam

Anuncis

La conseqüència (Wolfgang Petersen, 1977)

Drama carcerari sobre un home que ingressa a presó per haver tingut relacions sexuals amb un menor. Allí participa de les activitats culturals, com la representació d’una obra de teatre on coneix al fill d’un dels vigilants. S’agraden i passen la nit junts d’amagat. La seva relació provoca l’escàndol dels altres interns i dels funcionaris i tots dos patiran les conseqüències de l’homofòbia, a banda del tema de la minoria d’edat d’un d’ells, que és considerada un factor agreujant. Encara que la relació és consentida per tots dos, la família del menor s’hi oposa ferotgement i el porten a un reformatori. Allí patirà encara més homofòbia i l’obsessió dels altres nois interns per “curar-lo”. La història, pel que sembla, està basada en fets reals i és un exemple de la situació com es vivia la homosexualitat al món occidental fa cinquanta anys. Les coses ara mateix han canviat molt, en aquest primer món, a nivell d’acceptació social de les múltiples variants de la sexualitat. La interpretació dels dos actors principals és magnífica, plena de matisos i d’expressió de sentiments i de complicitats; es fan estimar davant de totes les adversitat del munt d’esforços per viure la seva vida, però la repressió de l’entorn familiar i social és molt forta i els posa a prova constantment i trenca la seva estabilitat emocional. La pel·lícula planteja el tracte injust contra les persones homosexuals, però sobretot, mostra l’aspecte fosc de les institucions de la reinserció social (presons i reformatoris) i de la família, totes elles espais insofribles d’autoritarisme i d’alienació. El film sorprèn per la vigència del seu crit de llibertat i d’emancipació i per posar sobre la taula temes que encara avui dia són objecte de debat, com les relacions amb menors d’edat.

 La consecuencia, 2

La consecuencia, 1

 

 La consecuencia, 4

 La consecuencia, 6

PER VEURE-LA

http://www.cinegayonline.org/2015/07/consecuencia.html

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Imagen del documental 'Els internats de la por'.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Precious (Lee Daniels, 2009)

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

Mariah Carey en "Precious"

Lenny Kravitz y Gabourey Sidibe

Paula Patton

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO

Philomena (Stephen Frears, 2013)

Una història basada en fets reals. A la Irlanda dels anys cinquanta del segle passat, les monges d’un internat prenen els fills de les mares solteres precoces i els venen a famílies benestants. Una d’aquestes noies, quaranta anys després, demana els serveis d’un periodista per conèixer el fill que li van robar de joveneta. Magnífica cinta sobre un drama que es va destapar a finals dels segle XX i, pel que s’ha vist, afectava molts països, a la Irlanda catòlica però també a l’Espanya franquista i de la Transició democràtica. La relació entre el periodista i la senyora gran, ell ateu i ella catòlica practicant, planteja els dilemes sobre el conflicte: ha de demanar perdó l’Església catòlica? S’han d’emprendre mesures legals contra les monges que van vendre els nens? Fins a quin punt les mares biològiques han de contactar amb els fills adoptats? I els fills, tenen dret a saber-ho? Els conflictes morals estan molt ben exposats i adquireixen un caire universal i intemporal. La pel·lícula, a més, té una factura molt ben feta (guió, fotografia, muntatge música,  interpretacions…) i és, per tant, molt recomanable.

ENLLAÇOS

enllaços de Philomena a mejorenvo.com

Pressure point (Hubert Cornfield, 1962)

 

Drama criminal ambientat en la psiquiatria d’una presó nord-americana davant del cas d’un jove simpatitzant del moviment nazi, un paio violent i racista, que se sotmet a la teràpia d’un psiquiatra afro-amerià. La teràpia pretén descobrir les arrels del seu comportament antisocial i llavors apareixen alguns traumes de la infància, marcada pel temor al pare molt repressiu i la relació amb una mare possessiva. Les inseguretats personals troben una bona acollida en la ideologia nazi, un entorn ideològic i moral que permet la plena expansió dels components més violents. És una pel·lícula interessant, pel fet que la problemàtica del reclús racista es barreja amb el problema social de la integració dels negres a la societat, un fet que als anys seixanta esta de plena actualitat. La pel·lícula és una mica irregular en la seva realització (tot i la imaginació mostrada en la recreació d’alguns somnis o records del pacient), obra d’un director poc conegut; l’ambientació històrica, discreta: l’acció en teoria transcorre als anys quaranta però el vestuari i els decorats són els característics dels anys seixanta.  No obstant, el film és interessant i incideix en moltes qüestions socials (el patriarcat, el racisme, la psiquiatria, la reinserció social, el nazisme, les presons, etc.) .

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://speedy.sh/NQGPr/La-Clave-de-la-Cuestion.VOSE.mkv

Font: patiodebutacas

Gos blanc (Samuel Fuller, 1982)

https://lallumllibertaria.files.wordpress.com/2013/01/whitedog-laberintovc.jpg?w=300

Samuel Fuller dirigeix aquesta senzilla metàfora sobre el racisme amb la història d’una noia que acull un pastor alemany perdut i resulta estar entrenat des que era un cadell per atacar les persones negres fins convertir-se en un animal assassí. La noia en descobrir les inclinacions assassines del gos el duu a un entrenador d’animals perillosos per veure si el pot desprogramar de l’ensinistrament racista. La tasca no serà fàcil.

“Gos blanc” és una pel·lícula força honesta plantejada més com un telefilm i compleix perfectament els objectius, sempre centrats en el dilema de saber què fer amb els cervells racistes (els d’un gos o, si fos el cas, els d’una persona): si apartar-los de la societat perquè no facin mal o reeducar-los i reinserir-los. La gran estrella protagonista d’aquest film, el gos blanc assassí, resulta veritablement esfereïdor i sembla increïble la quantitat de registres interpretatius que dóna al llarg de la pel·lícula. Chapeau pels entrenadors del gos (o gossos, perquè sembla que en van fer servir varis de diferents per al mateix personatge caní). La música, d’Ennio Morricone, també està molt bé. La part més interessant, però, és el guió i no es perd en històries paral·leles ni episodis menors sinó que el tenim centrat en el tema del racisme, plantejat -això sí- de manera força original, a través d’una manera metàfora. Interessant.

https://i2.wp.com/img129.imageshack.us/img129/3052/vlcsnap209325zw6.jpg

ENLLAÇOS

white.dog.1982.criterion.dvdrip.x264.ac3.1ch-[gx].mkv  [1.46 Gb]

subtítols

Font: rebeldeMule