Guardià i botxí (Oliver Schmitz, 2017)

Terrible al·legat en contra de la pena de mort. Un jove de disset anys entra treballar a una presó d’alta seguretat on hi ha els reclusos condemnats a mort. Ben aviat li toca acompanyar aquestes persones durant la vigília de l’execució i l’endemà portar-les a la forca. Un cop morts, els neteja, posa al taüt, duu al cementiri i enterra. És una feina devastadora a nivell emocional. Intimar amb persones durant hores i després posar-los la soga al coll. Els treballadors afronten l’ansietat i l’estrès amb bromes, novatades i alcohol. I sobretot, exculpant-se de tota responsabilitat. Com diu un dels personatges reflexionant sobre l’aplicació de la pena de mort: els politics només fan les lleis, però ells no maten a ningú; els directors de la presó només apliquen el reglament, però ells tampoc no maten; els funcionaris només posen la soga al coll dels presos, però no mouen la palanca que fa caure els cossos i el botxí que mou la palanca diu que la mort la causa la força de la gravetat. Ningú no n’és responsable.

El protagonista acumula desenes i desenes d’execucions. Un dia, mentre condueix el seu vehicle, reacciona de manera descontrolada i assassina set persones. La pel·lícula se centra en el judici per assassinat múltiple. Els arguments de la fiscalia són evidents i la defensa no té cap estratègia. Què pot justificar l’acció homicida del jove zelador? Lluny de condemnar l’acció de la persona, comencem a pensar en la perversitat del sistema judicial.

La pel·lícula està ambientada a la República de Sudàfrica i es basa en fets reals d’un cas esdevingut l’any 1987 que va causar debat social sobre el caràcter de la pena de mort. Amb l’arribada de Nelson Mandela a la presidència del país, la pena capital va ser abolida. Una magnífica pel·lícula: intel·ligent, dura, sòbria; molt ben interpretada, àgil narrativament i completaent incisiva en el dilema ètic de la pena de mort.

ON VEURE-LA

“Shepherds and butchers” a Argenteam

 

Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

 

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

12 anys d’esclavitud (Steve McQueen, 2013)

Basada en fets reals. Un home afroamericà que viu al Nova York a mitjan del segle XIX, casat i amb nens, és segrestat i venut com a esclau a un hisendat del sud. Tractat com un miserable, treballarà i malviurà durant els dotze anys que anuncia el títol de la pel·lícula. És un film de denúncia d’aquest episodi terrible que va ser l’esclavitud als Estats Units i a molts altres països. La principal novetat és el grau de detall i de sadisme amb que el capatàs i els amos tracten al protagonista. De fet, no hi ha ni un sol blanc que se salvi, perquè tots són presentats com uns explotadors cruels i odiosos, però tampoc no queda clar d’on els ve tant d’odi, ja que el nostre protagonsta és un pacífic i sensible home de mitjana edat, que sap llegir i tocar el violí. El cert, és que la pel·lícula presenta un maniqueisme i uns personatges plans, sense matisos ni evolució durant els dotze anys en què es desenvolupa la història. La presència d’actors coneguts i la cuidada posada en escena no acaben de salvar una pel·lícula que tot i haver estat premiada arreu deixa un aire de profunda superficialitat.

DESCARREGAR ENLLAÇOS

http://www.divxtotal.com/peliculas/torrent/42680/12-aos-de-esclavitud/

The Chant of Jimmie Blacksmith (Fred Schepisi, 1978)

Dramàtica road-movie sobre el racisme en la puritana societat australiana del segle XIX i el seu repudi de la població aborigen, a la qual considera infrahumana i tracta constantment amb rebuig. Un jove mestís és acollit per la família d’un pastor metodista. L’eduquen estrictament segons els patrons rígids de la moral religiosa. La vida del noi, Jimmie Blacksmith, bascula d’un caràcter noble i generós que s’ha d’enfrontar constantment a l’explotació laboral i els menyspreu per part dels blancs. El racisme no fan sinó generar una ràbia i frustració per part del jove, que culminen en una explosió de ràbia i odi… la qual servirà per confirmar els pitjors prejudicis dels blancs. Tot plegat un entramat ideològic pervers impossible de trencar. La història està basada en fets reals que van commocionar la societat australiana.

La pel·lícula és excel·lent, una de les millors i més desconegudes mostres de la New  Wave del cinema australià. És un film coral ple de personatges molt interessants (impressiona l’impassible carnisser, que també treballa per a l’Estat executant els presos condemnats a mort). Un film a descobrir estructurat en forma de road-movie que planteja de manera molt crítica el caràcter imperialista de la civilització occidental.

 

 

ENLLAÇOS PES DESCARREGAR EL FILM

Hawkmenblues

Estrelles a la meva corona (Jacques Tourneur, 1950)

Un home recorda anècdotes de la seva infància, situada en una petita ciutat del sud dels Estats Units, a finals del segle XIX. Un ambient idíl·lic, personatges amables i un entorn d’eterna primavera. Arriba un veterà de la Guerra Civil, per a exercir el seu ministeri com a pastor religiós. No tots els feligresos accepten els sermons i de seguida es produeix un xoc amb algun d’ells; en particular, amb un jove metge, que no el vol veure al costat dels malalts. Entre tots dos salta la rivalitat, la pugna entre fe i religió, un dels temes de la pel·lícula. L’aparició d’un sobtat brot de febre tifoidea posa a prova la convivència entre els veïns. La frustració en una situació de crisi es descarrega contra els més dèbils i s’activa la temible organització racista del Ku-Klux-Klan, un altre dels temes substancials de la pel·lícula.

El director francès Jacques Tourneur, ja en aquella època, plenament instal·lat a la indústria cinematgràfica de Hollywood,  subratlla amb molta delicadesa alguns dels eixos que han conformat la història dels Estats Units: la persecució dels negres, la força de les creences religioses i un cert esperit de feliç anarquia individualista, possible per la manca d’estructures estatals. Aquest darrer element, el més subtil de tots, acaba mostrant les escenes més poderoses del film, las que deixen entreveure finament les xarxes de la solidaritat, com el moment en que la família formada pel pare i els cinc fills agafen les armes per defensar el seu veí, un home vell i afectuós però amb l’estigma de ser negre  i que és víctima de l’assetjament per part d’un empresari especulador. També la figura del pastor religiós, un personatge clau en la trama, està molt allunyada de la visió de les nostres estructures eclesials i més aviat sembla un mediador social. Tots els personatges configuren una imatge molt plàcida, allunyada de la història real, però configuradora d’una certa idea de la utopia. La música, la fotografia (en un bellíssim blanc i negre), les interpretacions tan naturals per part d’un extraordinari repartiment d’actors i la magnífica factura creativa d’algunes escenes, com la culminant del Ku-Klux-Klan resolta amb bones dosis de realisme poètic, configuren un film rodó, capaç de presentar amb serenitat els aspectes més foscos de la societat nordamericana.

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

Stars in my Crown (VOSE), a Hawkmenblues

 

Nothing But a Man (Michael Roemer, 1964)

Un film d’estètica independent sobre la discriminació de la població afroamericana als Estats Units i protagonitzat gairebé de forma exclusiva per actors de color. Una història d’amor entre dos joves que decideixen casar-se, amb els dubtes i les inseguretats i els recels de les famílies… l’entorn de precarietat i la lluita constant contra els prejudicis ètnics i de classe. Una veritable prova que erosiona la relació de parella. Excel·lent i desconegudíssim llargmetratge, que incideix també en aspectes com la construcció dels models de gènere i de paternitat i de la consciència de classe treballadora, tot plegat en un espai i un ambient hostil. L’actriu protagonista és l’extraordinària cantant de jazz Abbey Lincoln, que està genial en el paper d’una jove mestra, a l’igual que el seu company de repartiment, Ivan Dixon. És un film intimista, senzill, molt bonic i que al cap de cinquanta anys conserva encara tota la seva frescura i magnetisme.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!igBEHSSS!Zrfwfm0ubmPnWLW0kk5pR9kbSe9Njr4_JKasrGoNJmY
https://mega.co.nz/#!mloWibyS!IwO4g1YH-wt1X09rTgyeHFJOaj7AFZ_QPtyzFjC9JNE
https://mega.co.nz/#!TgIAEDrB!CRHSTTSVKNK7FtgcgSUXuRKKnndqwzdGXeOsrf1jw2Y
https://mega.co.nz/#!e1ZwkaIQ!Urden98U2xqo8xC0X3zt0kFqSNhtRqPuBjbaQadeOj4
https://mega.co.nz/#!rwATFbqC!ifF3S3s0TmHChgyMz_wUGDZO1BWSbME6a2g3xWvWXyQ
https://mega.co.nz/#!7tpV0bAK!fLsnTtGv7CZuauJMPLUuESgmZ6LOgWnJD1zPmmZU9Tg
https://mega.co.nz/#!b0AjjbzY!pI9IglQtAJ7E3hRYAmgIjqL1JBVbH6KuMGmbfjGzk1M
https://mega.co.nz/#!XgoyhRbQ!_y5fLKbcRWGoAFiIvXx_G5Vld7dpSw5LdUFphQ0alsY

Subtítols en anglès:
https://mega.co.nz/#!WowXjCKR!cu0-FmLJhvaL4DNgTUONi3aY0gRhwwqrbuzwOjyygJQ

Font: patiodebutacas

Pressure point (Hubert Cornfield, 1962)

 

Drama criminal ambientat en la psiquiatria d’una presó nord-americana davant del cas d’un jove simpatitzant del moviment nazi, un paio violent i racista, que se sotmet a la teràpia d’un psiquiatra afro-amerià. La teràpia pretén descobrir les arrels del seu comportament antisocial i llavors apareixen alguns traumes de la infància, marcada pel temor al pare molt repressiu i la relació amb una mare possessiva. Les inseguretats personals troben una bona acollida en la ideologia nazi, un entorn ideològic i moral que permet la plena expansió dels components més violents. És una pel·lícula interessant, pel fet que la problemàtica del reclús racista es barreja amb el problema social de la integració dels negres a la societat, un fet que als anys seixanta esta de plena actualitat. La pel·lícula és una mica irregular en la seva realització (tot i la imaginació mostrada en la recreació d’alguns somnis o records del pacient), obra d’un director poc conegut; l’ambientació històrica, discreta: l’acció en teoria transcorre als anys quaranta però el vestuari i els decorats són els característics dels anys seixanta.  No obstant, el film és interessant i incideix en moltes qüestions socials (el patriarcat, el racisme, la psiquiatria, la reinserció social, el nazisme, les presons, etc.) .

ENLLAÇOS

http://speedy.sh/NQGPr/La-Clave-de-la-Cuestion.VOSE.mkv

Font: patiodebutacas

Gos blanc (Samuel Fuller, 1982)

Samuel Fuller dirigeix aquesta senzilla metàfora sobre el racisme amb la història d’una noia que acull un pastor alemany perdut i resulta estar entrenat des que era un cadell per atacar les persones negres fins convertir-se en un animal assassí. La noia en descobrir les inclinacions assassines del gos el duu a un entrenador d’animals perillosos per veure si el pot desprogramar de l’ensinistrament racista. La tasca no serà fàcil.

“Gos blanc” és una pel·lícula força honesta plantejada més com un telefilm i compleix perfectament els objectius, sempre centrats en el dilema de saber què fer amb els cervells racistes (els d’un gos o, si fos el cas, els d’una persona): si apartar-los de la societat perquè no facin mal o reeducar-los i reinserir-los. La gran estrella protagonista d’aquest film, el gos blanc assassí, resulta veritablement esfereïdor i sembla increïble la quantitat de registres interpretatius que dóna al llarg de la pel·lícula. Chapeau pels entrenadors del gos (o gossos, perquè sembla que en van fer servir varis de diferents per al mateix personatge caní). La música, d’Ennio Morricone, també està molt bé. La part més interessant, però, és el guió i no es perd en històries paral·leles ni episodis menors sinó que el tenim centrat en el tema del racisme, plantejat -això sí- de manera força original, a través d’una manera metàfora. Interessant.

ENLLAÇOS

white.dog.1982.criterion.dvdrip.x264.ac3.1ch-[gx].mkv  [1.46 Gb]

subtítols

Font: rebeldeMule

 

Sapphire (Basil Dearden, 1959)

Anglaterra, anys 50. Una dona blanca apareix morta i uns policies s’encarreguen de resoldre el cas. Després, es descobreix que en realitat es tractava d’una noia negra i que estava embarassada. Poc a poc, la investigació policial descobreix els prejudicis i les actituds racistes dels honorables ciutadans anglesos… de la família del noi amb qui s’havia de casar, de la propietària de la pensió on vivia; fins i tot els agents policials no poden evitar actuar en aquest sentit. Veiem com les actituds racistes es fonamenten en un munt de prejudicis sobre els negres, en estereotips falsos. És un thriller més aviat esquerranós de l’època, de crítica social contra el racisme. En algunes ressenyes es va retreure del film que es limitava a constatar la presència del racisme però que no la combatia de forma clara. És veritat, es mostra aquesta problemàtica amb tota una galeria de personatges: els que rebutgen obertament les relacions entre persones de diferent raça als que tenen prejudicis absurds o els que simplement, per raons de conveniència, no volen incomodar les persones racistes. Però, de totes maneres, forma part d’un cicle de pel·lícules de cinema negre, realitzades a la dècada dels seixanta a la Gran Bretanya, que per primera vegada plantejava directament la marginació que patien alguns col·lectius socials perseguits (legalment i per mles actituds de la gent).

A nivell cinematogràfic, és una pel·lícula de gènere ben realitzada, amb ofici, centrada en les pesquisses dels policies per descobrir l’autoria del assassinat. Interessant.

 

ENLLAÇOS

Saphire – VO anglès

Subtítols en espanyol

Font: noirestyle

Ulica Graniczna (Aleksander Ford, 1948)

Molts pocs anys després d’acabada la II Guerra Mundial, el cineasta polonès Aleksander Ford dirigeix aquest drama coral sobre la vida dels jueus al guetto de Varsòvia. Centrat en l’esdevenir d’un carrer qualsevol, mostra les incidències d’abans, de durant i de després del domini nazi. Se centra en una sèrie de personatges que funcionen com a prototip de les famílies col·laboracionistes o de les resistents i mostra l’horror de les deportacions, la repressió i els assassinats. Els jocs dels nens i la vida familiar divertida amb què comença l’acció i la creença de que la guerra no esclatarà passen després per la fase de la superivència davant de l’antissemitisme -impagable el veí envejós que quan els alemanys ocupen Varsòvia es pentina el cabell i es talla un bigotet a lo Hitler-, les deportacions fins a l’hecatombe final de l’alçament dels jeus del guetto i la barbàrie de la destrucció del barri casa per casa a mans dels nazis. La pel·lícula està rodada en clau neorrealista -avui dia és considerada la millor producció polonesa de postguerra- , gairebé en forma de dietari o de catàleg de molt situacions que es devien viure durant aquells dies. Està filmada en forma àgil i tot i el cert maniqueísme en la presentació del personatges -els bons i els dolents- mostra certa dificultat en la representació del fet semític, com en diversos diàlegs de personatges que diuen frases de l’estil de “sí, és un jueu, però en el fons és una bona persona”. Té una voluntat de condemna de la guerra, el racisme i l’antisemitisme i d’apologia de la solidaritat entre les persones.

.

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

Versió original a través d’eMule

Subtítols en espanyol

Font: DivxClásico