L’àngel vermell (Yasuzo Masumura, 1966)

Fascinant recreació del dolor, la passió, el desig humà i l’alliberament de les pulsions més intimes en una situació de caos social. Una jove infermera destinada als hospitals de campanya durant l’ocupació japonesa de la Xina viu en pròpia carn la degradació de les condicions de vida dels soldats en un entorn de completa alienació. Aquests joves són sotmesos a un rentat de cervell perquè acceptin el dilema de matar o morir per la pàtria. La situació es porta al límit en casos extrems, com el d’un jove que s’empassa un missatge escrit en un paperet per evitar que l’enemic el pugui llegir però en ser capturat li esventren l’estómac en viu cercant el text en va. Un heroi de guerra, diuen. Com tants d’altres moribunds que s’amunteguen a l’hospital. La pel·lícula recull aquest entorn de bogeria i violència (el director no escatima el detalls de la cruesa). Però la pel·lícula no tracta exactament del drama de la guerra, sinó dels desitjos més primaris: el desig del sexe, de les carícies, de l’amor, de la mort. És increïble, per al cinema de l’època, la manera tan directa de tractar el desig sexual, com una necessitat biològica irrenunciable. Així, per exemple, en una de les escenes, un dels soldats, que es troba lisiat i sense braços, demana a la protagonista que el masturbi perquè està a punt d’embogir en no poder-ho fer ell mateix. En aquest ambient de desesperació, l’infermera descobreix progressivament el munt de matisos dels sentiments i de la sexualitat (masculina) i amb aquestes experiències també aprèn ella mateixa a expressar el desig i la tendresa. La bogeria de la guerra, però, que transforma un ciutadà pacífic en un sàdic assassí, és alliberadora també de les normes repressores de la condició sexual. Arribats a aquest punt la pel·lícula arriba al deliri de l’amour fou més sublim, enmig d’una meravellosa fotografia en blanc i negre i un muntatge que no es perd en els detall secundaris. La narració progressa cap a la sinceritat més profunda i, sovint, amarga, de la condició humana. Absolutament fascinant.

image

Red Angel

 

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!INYwlQAK!Q0DWSjAparf-7b1OeJ6F3RATtakjieUs0_VqSG3oCv0
https://mega.co.nz/#!BBBASYxR!V1h2FVKUaluvq4Rq3fS1-H8d4QFtJrYonGFYZKCBao4
https://mega.co.nz/#!YdomTR7Z!N3hoFAypnlsyaLJ8TEJkrSdisTFWcI0sCY0F7mqbsko
https://mega.co.nz/#!QcQSzBxB!LTHkiRUreMINVGxsCaOsTCl8vN1f7PvqWi1eAxohvE8
https://mega.co.nz/#!ENxQyTRB!P93oin28EkzagHi3QjH330id7dx3D-Guj27dXEhScao

Anuncis

Razzia a St. Pauli (Werner Hochbaum, 1932)

El cinema alemany durant la República de Weimar va viure una època d’una sorprenent sinceritat. Entre el daltabaix de la I Guerra Mundial i l’arribada dels nazis les convulsions polítiques i socials van donar lloc a unes pel·lícules on els conflictes presents a la societat s’exposaven de la manera més crua possible. En particular, suposa la presència a la gran pantalla de les classes més marginals (prostitutes, lladres, activistes polítics, homosexuals, indigents, etc.). Es com si la no-burgesia monopolitzés la representació icònica a les arts. A banda de molts altres títols, en general poc coneguts, aquest que ens ocupa avui sobre una redada al barri de Sant Pauli, ofereix un fugaç triangle de (des)amor format per una puta que viu en un bordell d’un barri portuari a la ciutat d’Hamburg, el seu company sentimental, un trist músic de cabaret, i el fugaç amant d’ella, un fornit mariner a qui busca la policia per robatori. L’ambient que recull la pel·lícula és realista i decadent; molt sòrdid en les localitzacions (el prostíbul, el cabaret, la comissaria de policia, els carrers); escenaris molt claustrofòbics i opressius. Els personatges són derrotats, pessimistes; recorden les obres més fosques dels artistes “decadents”. La trama argumental i els diàlegs són mínims, només unes hores en la vida d’unes persones miserables (i unes classes socials) condemnades a la degradació moral en un ambient molt bizarro de desig sexual, alcoholisme, tabac, tatuatges… La clau del film rau en la cançó final amb imatges de màquines superposades amb la d’obrers i un text que parla sobre l’exèrcit gris dels treballadors prostituïts a la feina per culpa dels diners. Amb això extrapola l’anècdota personal i l’eleva a la categoria de drama social i polític:
“Pel matí a la gran ciutat, on hi ha sol en lloc de rosada l’exèrcit desfila, aquest exèrcit gris dels treballadors. El diner els crida a les màquines. El nostre pa de cada dia. Senyor del món que vas inventar els diners. La gran ciutat al matí, on hi ha pols en lloc de rosada. Comença el ball. El ball de les màquines i les rodes. Tots ballen, pas a pas. La mort habita en aquell que es cansa. Encara que el sol brilli, el nostre camí cap al pa és fosc.  Marxem units, el  nostre camí va del patiment cap a la mort. Som l’exèrcit dels treballadors. Desfilem a través de la ciutat grisa. Els nostres passos són pesats. Molts no estem sencers. Pel matí a través de la gran ciutat.”

Un any després, els nazis arriben al poder i de seguida prohibeixen aquesta pel·lícula. L’expressió dels conflictes socials serà des d’ara censurada i canalitzada per les noves autoritats feixistes.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

Razzia in St.Pauli (1932) Werner Hochbaum deu.avi [905.86 Mb]

subtítols en castellà

Font: cine-clásico