Guardià i botxí (Oliver Schmitz, 2017)

Terrible al·legat en contra de la pena de mort. Un jove de disset anys entra treballar a una presó d’alta seguretat on hi ha els reclusos condemnats a mort. Ben aviat li toca acompanyar aquestes persones durant la vigília de l’execució i l’endemà portar-les a la forca. Un cop morts, els neteja, posa al taüt, duu al cementiri i enterra. És una feina devastadora a nivell emocional. Intimar amb persones durant hores i després posar-los la soga al coll. Els treballadors afronten l’ansietat i l’estrès amb bromes, novatades i alcohol. I sobretot, exculpant-se de tota responsabilitat. Com diu un dels personatges reflexionant sobre l’aplicació de la pena de mort: els politics només fan les lleis, però ells no maten a ningú; els directors de la presó només apliquen el reglament, però ells tampoc no maten; els funcionaris només posen la soga al coll dels presos, però no mouen la palanca que fa caure els cossos i el botxí que mou la palanca diu que la mort la causa la força de la gravetat. Ningú no n’és responsable.

El protagonista acumula desenes i desenes d’execucions. Un dia, mentre condueix el seu vehicle, reacciona de manera descontrolada i assassina set persones. La pel·lícula se centra en el judici per assassinat múltiple. Els arguments de la fiscalia són evidents i la defensa no té cap estratègia. Què pot justificar l’acció homicida del jove zelador? Lluny de condemnar l’acció de la persona, comencem a pensar en la perversitat del sistema judicial.

La pel·lícula està ambientada a la República de Sudàfrica i es basa en fets reals d’un cas esdevingut l’any 1987 que va causar debat social sobre el caràcter de la pena de mort. Amb l’arribada de Nelson Mandela a la presidència del país, la pena capital va ser abolida. Una magnífica pel·lícula: intel·ligent, dura, sòbria; molt ben interpretada, àgil narrativament i completaent incisiva en el dilema ètic de la pena de mort.

shepherds

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Fifth Annual Jozi Film Festival opening act: Shepherds and Butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

ON VEURE-LA

Shepherds and butchers” a Argenteam

 

El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

Das Boot ist voll (1981) 2

Das Boot ist voll (1981) 3

Das Boot ist voll (1981) 1

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

L’estança (Frank Beyer, 1982)

Veig aquesta pel·lícula i de seguida penso en Hanna Arendt i la banalitat del mal. Els darrers dies de la Segona Guerra Mundial un soldat alemany destinat a Polònia en una unitat ja rendida és identificat com a oficial de les SS per part d’una dona. L’acusa d’haver matat la seva filla durant un bombardeig. És empresonat i interrogat repetidament perquè confessi els seus crims. En espera de judici, comparteix cel·la amb delinqüents comuns i, uns mesos després, amb presos alemanys (membres de l’exèrcit, de la policia, nazis, civils, etc.) acusats de diferents delictes. Alguns es declaren innocents, com el protagonista. Un d’ells és un noi que treballava de conductor i durant la guerra el van fer portar els camions que funcionaven com a petites cambres de gas. Per a ell semblava una feina desagradable i més aviat traumàtica, però en el seu moment la va acceptar i ara serà condemnat a mort. Mentre el prenen per penjar-lo s’amaga, crida i plora perquè no vol morir. En el seu internament durant mesos, el protagonista, un jove de dinou anys, que només va combatre en batalla un dia, des d’un tanc, i sense matar ningú, descobreix els horrors de la guerra, de la impunitat amb la qual es mata, de la fragilitat de la vida…

Aquesta pel·lícula excepcional tracta el drama dels judicis immediatament posteriors a la guerra amb molt de realisme i crea en l’espectador una sensació d’angoixa que arriba fins al desenllaç final. També és molt bona perquè ajuda a reflexionar sobre la capacitat de les persones per acostumar-se i sobreviure a la violència. Magnífica interpretació de l’actor principal, Sylvester Groth, i en la direcció, de l’alemany Frank Beyer. Basada en fets reals.

Enllaços

Der Aufenthalt a RebeldeMule

 

La terra serà vermella (Bodil Ipsen i Lau Lauritzen, 1945)

Click the image to open in full size.

Estimable film d’acció sobre un escamot de resistents danesos durant l’ocupació nazi. Tot i que l’argument és molt trepidant i se centra en les accions de sabotatge d’aquests homes i en la repressió alemanya, el fons de la pel·lícula, però, és de caire psicològic. El protagonista, un jove amb un fort sentit ètic reflexiona sobre el significat de la llibertat i de la vida. De manera paral·la a les activitats polítiques veiem les seves emocions. Està tancat a la presó a punt de ser sotmès a un consell de guerra i rememora les accions que han portat a la seva detenció. Allí suspira en silenci per la companyia de la seva comanya sentimental, mentre sentim en off la veu d’ella. En un altre moment, plora amargament mentre se sobreimpressiona l’afusellament d’un company de la resistència. Aquest muntatge valent mostra visualment o sonorament el pensament del protagonista i potser en el cinema actual sigui un recurs més habitual, però als anys quaranta no ho era tant. “La terra serà vermella”, mostra les relacions humanes carregades d’empatia, solidaritat i esperit de sacrifici i, a la vegada, comprèn la complexitat de cada persona que actua amb cert grau de llibertat, més enllà de les circumstàncies que la condicionen. Així, per exemple, el retrat dels nazis no és unívoc, perquè al costat d’un oficial torturador i sàdic n’hi ha un altre de misericordiós capaç de descobrir l’ésser humà que hi ha en tot detingut. Aquest retrat del nazi bo no agradà gens al moment que el film es va estrenar i despertà una polèmica sobre l’actitud dels directors, però és que la propaganda bèl·líca del moment no admetia en aquells moments gaires matisos. Estem davant d’un film bèl·lic, que ho és també sobre la desesperació humana i que sobresurt i, fins-i-tot, excel·leix respecte de la mitjania de moltes altres produccions més populars que es van rodar durant els anys de la postguerra.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

De rode enge (1945) 3

Click the image to open in full size.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA?

Enllaços a Rare Film

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

La conseqüència (Wolfgang Petersen, 1977)

Drama carcerari sobre un home que ingressa a presó per haver tingut relacions sexuals amb un menor. Allí participa de les activitats culturals, com la representació d’una obra de teatre on coneix al fill d’un dels vigilants. S’agraden i passen la nit junts d’amagat. La seva relació provoca l’escàndol dels altres interns i dels funcionaris i tots dos patiran les conseqüències de l’homofòbia, a banda del tema de la minoria d’edat d’un d’ells, que és considerada un factor agreujant. Encara que la relació és consentida per tots dos, la família del menor s’hi oposa ferotgement i el porten a un reformatori. Allí patirà encara més homofòbia i l’obsessió dels altres nois interns per “curar-lo”. La història, pel que sembla, està basada en fets reals i és un exemple de la situació com es vivia la homosexualitat al món occidental fa cinquanta anys. Les coses ara mateix han canviat molt, en aquest primer món, a nivell d’acceptació social de les múltiples variants de la sexualitat. La interpretació dels dos actors principals és magnífica, plena de matisos i d’expressió de sentiments i de complicitats; es fan estimar davant de totes les adversitat del munt d’esforços per viure la seva vida, però la repressió de l’entorn familiar i social és molt forta i els posa a prova constantment i trenca la seva estabilitat emocional. La pel·lícula planteja el tracte injust contra les persones homosexuals, però sobretot, mostra l’aspecte fosc de les institucions de la reinserció social (presons i reformatoris) i de la família, totes elles espais insofribles d’autoritarisme i d’alienació. El film sorprèn per la vigència del seu crit de llibertat i d’emancipació i per posar sobre la taula temes que encara avui dia són objecte de debat, com les relacions amb menors d’edat.

 La consecuencia, 2

La consecuencia, 1

 

 La consecuencia, 4

 La consecuencia, 6

PER VEURE-LA

http://www.cinegayonline.org/2015/07/consecuencia.html