Guardià i botxí (Oliver Schmitz, 2017)

Terrible al·legat en contra de la pena de mort. Un jove de disset anys entra treballar a una presó d’alta seguretat on hi ha els reclusos condemnats a mort. Ben aviat li toca acompanyar aquestes persones durant la vigília de l’execució i l’endemà portar-les a la forca. Un cop morts, els neteja, posa al taüt, duu al cementiri i enterra. És una feina devastadora a nivell emocional. Intimar amb persones durant hores i després posar-los la soga al coll. Els treballadors afronten l’ansietat i l’estrès amb bromes, novatades i alcohol. I sobretot, exculpant-se de tota responsabilitat. Com diu un dels personatges reflexionant sobre l’aplicació de la pena de mort: els politics només fan les lleis, però ells no maten a ningú; els directors de la presó només apliquen el reglament, però ells tampoc no maten; els funcionaris només posen la soga al coll dels presos, però no mouen la palanca que fa caure els cossos i el botxí que mou la palanca diu que la mort la causa la força de la gravetat. Ningú no n’és responsable.

El protagonista acumula desenes i desenes d’execucions. Un dia, mentre condueix el seu vehicle, reacciona de manera descontrolada i assassina set persones. La pel·lícula se centra en el judici per assassinat múltiple. Els arguments de la fiscalia són evidents i la defensa no té cap estratègia. Què pot justificar l’acció homicida del jove zelador? Lluny de condemnar l’acció de la persona, comencem a pensar en la perversitat del sistema judicial.

La pel·lícula està ambientada a la República de Sudàfrica i es basa en fets reals d’un cas esdevingut l’any 1987 que va causar debat social sobre el caràcter de la pena de mort. Amb l’arribada de Nelson Mandela a la presidència del país, la pena capital va ser abolida. Una magnífica pel·lícula: intel·ligent, dura, sòbria; molt ben interpretada, àgil narrativament i completaent incisiva en el dilema ètic de la pena de mort.

ON VEURE-LA

“Shepherds and butchers” a Argenteam

 

El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

El príncep de la ciutat (Sidney Lumet, 1981)

Tot es veure aquesta pel·lícula i pensar en la la tènue línia que separa la llei del delicte. Basada en fets reals. La història d’un agent policial en crisi que denuncia les múltiples formes de la corrupció del cos i inculpa molts dels seus companys. La corrupció comença amb petites irregularitats durant la persecució dels delictes i que es justifiquen amb l’excusa de fer la feina bruta de netejar la ciutat de persones indesitjables. Però en un segon nivell la corrupció continua per l’afany de lucre i finalment per la necessitat de tapar-ho tot. Llavors, la diferència entre un policia i un delinqüent acaba desapareix. La pel·lícula és molt bona perquè està plena de detalls i de matisos sobre la psicologia dels policies, dels delinqüents, dels periodistes i dels jutges. Els grans protagonistes són, però, les clavegueres de l’Estat, les escoltes il·legals, els suborns, els confidents… És una pel·lícula rodona per la intel·ligència i credibilitat del guió, per les magnífiques interpretacions dels actors, per la fotografia, la música i la realització, en aquest darrer cas a càrrec del mestre Sidney Lumet. Obra mestra.

ENLLAÇOS

El príncipe de la ciudad (VOSE) a Hawkmenblues

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

A cavall del tigre (Luigi Comencini, 1961)

Revisitació (molt) lliure del Càndid de Voltaire, en aquesta comèdia dramàtica d’un pobre home que simula (sense malícia) un petit delicte i és denunciat (de bona fe) per un desconegut. Després, és jutjat i sentenciat a tres anys de reclusió. Un cop a la presó, entra en l’espiral del Sistema de la qual serà molt difícil sortir-ne- La bonhomia li juga una mala passada i, sense voler, escapa de la presó i, sense ganes, es converteix en l’enemic públic número u de la societat, ell, un pobre desgraciat. La pel·lícula és trepidant, plena de situacions i girs sorprenents, sempre víctima de les actituds d’optimisme i bona (i mala) fe de la gent. Perquè més enllà de les aparences, mai no saps qui hi ha al darrere d’un uniforme. I perquè en els marginats dels sistema és on pots trobar les xarxes de la veritable solidaritat.

 

ENLLAÇOS

Descarrega’t la pel·lícula a Hawkmenblues

Actas de Marusia (Miguel Littin, 1975)

Film mexicà que recrea els fets històrics de la repressió de les protestes laborals i els intents d’organització sindical per part dels treballadors d’una explotació minera al nord de Xile a començaments del segle XX. Mostra els nivell de pobresa en què viu la població, en un paratge de caire desèrtic. Les tímides protestes social per una millora de les condicions de vida són contestades per les forces policials i militars amb una duresa extrema (assassinats, tortures, violacions, etc.). La pel·lícula, té una vocació política de denúncia de la repressió de l’estat sota el maniqueisme amb que apareixen representats els diferents agents socials: la gent del poble és ignorant, passiva i alienada mentre els militars són sàdics. Tant els uns com les altres com a autòmata, sense massa lògica en el comportament sinó com les éssers obedients d’una massa de població. En aquest punt la pel·lícula ha envellit moltíssim i el visionat és pesat.

 

VISIONAT EN LÍNIA

 

La banda Bonnot (Philippe Fourastié, 1968)

 

Film de recreació històrica de la figura de Jules Bonnot i la seva banda propera a l’anarquisme que durant els anys 1912 i 1913 van cometre diversos atracaments i assassinats a bancs, burgesos, notaris, especuladors, etc. que van trasbalsar l’opinió pública per la seva audàcia en les accions; com quan van ser els primers a emprar un automòbil per realitzar un robatori. La policia va estar desorientada als primers mesos per la gran mobilitat de la banda fins que l’ús de confidents va permetre capturar progressivament tots els membres. Alguns d’ells, però, van oposar una forta resistència armada atrinxerats en cases i només la superioritat d’efectius de les forces de seguretat va aconseguir apressar-los, en alguns casos vius i en altres morts. Els supervivents de la banda vans ser jutjats i la majoria foren condemnat a cadena perpètua o directament penjats.

El film de Fourastié recrea els episodis de formació de la banda al voltant de la redacció d’un diari anarquista i tota la sèrie d’accions violentes. Alguns dels treballadors del diari estan farts de la xerrameca dels teòrics anarquistes sobre la revolució i de la indiferència de molts companys de classe obrera que sempre es queixen de l’estat de les coses però mai no fan res. Llavors passen directament a l’acció armada. Narrada amb força salts argumentals, l’acció s’inspira força en els dibuixos que la premsa de l’època va publicar dels delictes i els recrea poderosament sense entrar en massa consideracions sobre el seu pensament polític; només ens mostra que aquests joves tenen una actitud nihilista i fatalista sobre el sentit de la vida. En realitat, més enllà del detallisme en la recreació històrica dels escenaris no acaba de convèncer aquest film pel maniqueisme amb què representa els personatges de l’anarquisme, sempre disparant i matant a sang freda. De totes maneres, costa de no veure-hi en aquest film certa influència de cultural del què estava passant al món al final de la dècada dels seixanta, amb la irrupció del jovent com un fort agent social. Els joves irats que fan la revolució de maig del 1968 són molt semblant als joves anarquistes que recull la pel·lícula.

 

 

ENLLAÇOS

sense enllaços

 

Interrogatori (Ryszard Bugajsk, 1982)

 

Una de les millors pel·lícules sobre la tortura.  Una artista de l’espectacle és detinguda per la policia i sotmesa a diversos interrogatoris amb la voluntat d’aclarir la seva breu relació sentimental amb un comandant de l’exèrcit que està acusat de preparar un complot contra el govern. L’ingrés a la comissaria no pot ser més desastrós; de seguida és vexada i tractada de males maneres. Els interrogadors volen obtenir qualsevol informació útil políticament -sigui certa o no- i empren diversos mètodes de persuasió: agressions físiques, pressió psicològica, xantatge emocional… Ella és manté lúcida. Quan comença la seva estada com a presa preventiva tot li sembla delirant, absurd, com una broma pesada però poc a poc descobreix la foscor de les clavegueres de l’Estat. La pel·lícula incideix en l’evolució psicològica d’aquesta dona, des de la seva inconsciència inicial a la lucidesa final. També té interès el retrat dels interrogadors/torturadors, amb un perfil força sinistre: ben vestits, ben educats, però capaços de les accions més horribles amb tota la caradura del món. Persones aparentment normals que a la feina, en la foscor que dóna la impunitat legal, es comporten com a porques. És un tête-à-tête impressionant entre les homes interrogadors i la dona interrogada, que ens alerta sobre l’estupidesa dels sistema polític repressiu. Un film intel·ligent i molt ben rodat, que retrata l’estructura del terrorisme d’Estat en la Polònia comunista però que pot extrapolar als sistemes democràtics. (Com era d’esperar, les autoritats poloneses no van veure amb bons ulls aquesta pel·lícula i no en van permetre l’exhibició fins al cap de molts anys de ser produïda). 

 

ENLLAÇOS (VOSE)

Interrogation.part1.rar
http://www51.zippyshare.com/v/66126236/file.html
Interrogation.part2.rar
http://www8.zippyshare.com/v/2750598/file.html

Interrogation.part3.rar
http://www13.zippyshare.com/v/15709353/file.html

Interrogation.part4.rar
http://www38.zippyshare.com/v/55276053/file.html

Interrogation.part5.rar
http://www29.zippyshare.com/v/45312478/file.html

Interrogation.part6.rar
http://www19.zippyshare.com/v/75820300/file.html

Interrogation.part7.rar
http://www39.zippyshare.com/v/47556069/file.html

Interrogation.part8.rar
http://www44.zippyshare.com/v/85835228/file.html

Les llavors del desembre (2009)

Chris Marker, una de les figures clau del cinema experimental del segle XX,  podria ser l’autor (amb més de noranta anys d’edat) d’aquest film documental de poesia visual sobre la situació de crisi social i política que es viu a Grècia. Segons altres fonts, l’autor podria ser un altre, Panagiotis Karagiorgas, un director amic d’un anarquista que va ser mort per la policia al 2008 i en homenatge al qual realitza aquesta obra de videoactivisme. A hores d’ara no se sap amb certesa l’autoria però, sigui qui sigui, el seu autor estructura un collage visual i sonor que barreja amb una estructura musical feta amb escenes de batalles entre manifestants i la policia, corredisses fugint dels gasos lacrimògens, assalt de les botigues capitalistes, cartells i pintades pels carrers, noticiaris de la televisió, etc. amb una composició basada en el xoc dels contrastos ideològics: rics versus pobres, consumisme desaforat versus pobresa…. Algunes imatges són molt reveladores i impactants; per exemple, una de nocturna que mostra el vestíbol d’algun gran edifici on hi ha parelles ben vestides (ells amb frac, elles amb vestits llargs) mentre el carrer es ple de joves antisistema. La banda musical és també una composició complexa en forma de collage, amb la successió de cançons d’estil hip hop o similar sobre la destrucció del sistema amb altres composicions més clàssiques per escollides per formar un contrapunt ideològic: “la dansa del sabre” o, més irònicament, la cançó “Smoke Gets in Your Eyes” en clara al·lusió als gasos lacrimògens. Entremig d’aquesta bogeria, Chris Marker, afegeix comentaris en primera persona o imatges subjectives i també alguns missatges escrits en fonts tipogràfiques de gran tamany i molt de contrast cromàtic. El resultat és la absoluta desmesura visual, l’esgotament mental, una composició apologètica de la lluita del poble grec. No té una narració lineal basada en el text sinó que impacta a nivell emocional, no pretén explicar res, ni convèncer sinó mostrar l’arribada de l’Apocalipsi i la força de la llavor de la rebel·lia.

ENLLAÇ (VOSE)