Estranyíssim film polític sobre l’Alemanya de la immediata postguerra, narrat amb un llenguatge eminentment poètic i visual. Comença amb una imatge del Berlín modern del segle XXI (representat amb una maqueta semblant a les de Metròpolis, encara que sense la mateixa gràcia) que recorda com era la vida trista dels temps de la postguerra. Llavors recrea la vida quotidiana de l’home corrent: racionament, gana, cues, formularis, pisos compartits, especulació, mercat negre, refugiats, somnis d’opulència, burocràcia, autoritarisme, hipocresia, runes, prostitució, robatoris, pobresa, etc. Un diccionari de la misèria, en tots els sentits, de la desfeta de la guerra. Ironia per totes bandes: surten dirigents cridant eslògans buits amb el mateix èmfasi pompós dels nazis uns anys abans i el púbic aplaudeix tontament com si no hagués passat res; uns empresaris del ram de la publicitat presumeixen de l’augment de la producció que consisteix en un únic cartell amb rètol de “producte esgotat”. Ironia corrosiva.
El protagonista de la pel·lícula, es diu Otto “Homecorrent”, un supervivent de la guerra que sobreviu a les misèries d’un món on preval l’enveja, l’egoisme i l’odi. Tot sembla sortir-li malament, però viu gràcies a les fantasies mentals. En una d’elles s’enamora d’una bella cambrera que sempre li ofereix pastissos immensos. Entre les peripècies tristes del món sòrdid d’Otto, les metàfores i les sàtires polítiques i la fantasia delirant en molts moments, Robert A. Stemmle aconsegueix una pel·lícula sorprenent, molt imaginativa però definitivament sòrdida i trista, tot i el “happy end” amb que acaba. Fascinant, però, en la seva factura de cabaret.
ENLLAÇOS
la llum llibertària 