Buscant l’èxit (Roy Boulting, 1947)

Original reflexió sobre l’activisme, el poder i la política. Estem al segle XIX, en una Anglaterra pobre i desgraciada. Un jove presencia un míting sobre la justícia social i decideix abadonar la seva feina de llibreter per dedicar-se a la política. Passen els anys i el seu talent per la oratòria li garanteix l’entrada i ascens a les estructures del sistema. Però el seu èxit personal l’allunya cada cop més de les classes populars a les quals diu defensar. Poc a poc s’acomoda a les dinàmiques politiques més conservadores i es mostra insensible a les lluites socials del moment, com la del feminisme. El dibuix dels personatges que apareixen durant la història és extremadament sensible, sobretot pel que respecta la relació del protagonista amb la seva dona, una valerosa activista pel sufragi femení, i ofereix un debat que resultava molt modern per a la mentalitat dels anys de la postguerra, quan es roda el film. La relació de la parella és molt desigual: les dones donen confiança i suport als homes i ells paguen amb vanitat i egoísme. És una gran pel·licula, molt original en el seu plantejament argumental i plena de sensibilitat i matisos en la definició dels personatges. La realització és magnífica, trepidant, sense un moment de descans i amb una fotografia en blanc i negre molt bonica. Els actors també estan magnífics. Molt i molt recomanable i malauradament molt desconeguda.

Enllaços:

Fame is the Spur, a Free Classic Movies

 

 

 

Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

 

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

El camí de l’esperança (Pietro Germi, 1950)

Un relat cru de la postguerra europea. Un poble sicilià pateix el tancament d’una mina, que és la principal font de la seva riquesa. Els homes es queden a l’atur i les famílies es desesperen. Arriba providencialment un transportista que organitza un viatge fins a França amb la promesa de feina segura per qui vulgui. El cost del viatge es elevat però un grup nombrós format d’homes i famílies senceres inicien el viatge que, en bona part del trajecte, és fa en condicions deplorables i clandestines. Els viatge és ple d’incidències que posen a prova l’estabilitat dels emigrants (són víctimes d’una estafa, retinguts per la policia, treballen d’esquirols, etc.) i alguns acabaran rendint-se a les penalitats.

Magnífic retrat coral de l’emigració i tot el que això comporta: desarrelament, pobresa, disputes, pèrdua dels proòs referents, vulnerabitat… El guió està construït a mode de road-movie, alternant les incidències de caire social amb les circumstàncies personals dels diferents personatges (una jove parella que s’acaba de casar, un home vidu amb els dos fills, una dona adúltera, etc.). A banda de les incidències dels protagonsites, són interessant les figures més secundàries, com el sindicalista que denuncia el capitalisme i anima els treballadors a ocupar les mines, el transportista desaprensiu o la parella d’enamorats que s’estimen sota la llum de la lluna mentre un veí canta una versió bellíssima del Casta Diva en una escena tremendament lírica. Bona realització de Pietro Germi, en ple moviment del Neorealisme italià, amb infuència del cinema soviètic visible en molts contrapicats, contrallums i els rostres curtits de la classe treballadora. Una bona pel·lícula a descobrir.

PER VEURE EL FILM

El cammino della speranza a NoireStyle

La plata i la creu (Harun Farocki, 2010)

Documental (en realitat una instal·lació visual) d’arqueologia del colonialisme. A partir del quadre “Descripción del Cerro Rico e Imperial Villa de Potosí”, realitzat pel pintor Gaspar Miguel de Berrío l’any 1758, el director ens mostra els detalls de l’obra que evidencien l’estratificació social: els barris dels rics, els barris dels comerciants, els barris dels treballadors; com són les cases dels uns i dels altres; on són les dones i els nens, i els esclaus; la força de l’Església catòlica, etc. La càmera recorre amb detall cada racó de la populosa ciutat minera, una de les més importants dels continent. De vegades, la imatge es divideix en dues parts: en una, un detall del quadre ampliat al màxim ens mostra com era la ciutat al segle XVIII i, a l’altra, la mateixa zona en l’actualitat. Val a dir que l’obra de Berrío dóna molt de joc, perquè està plena de detalls de la ciutat i de la gent que un no se’ls  acaba mai. De seguida, el contrast entre la ciutat vella i l’actual ens serveix per donar significat polític a uns espais que d’altra banda serien meres descripcions pintoresques. El documental, llavors, deixa de ser una mera recreació geogràfica i esdevé un manifest polític contra el colonialisme i l’opressió. Formalment, el documental és molt relaxant i està concebut amb un to una mica minimalista que a alguns espectadors els podrà sembla avorrit però a nosaltres ens agrada. És d’aquells documentals fets amb una idea genial, amb poc pressupost i poc mitjans però un resultat més que digne.

ENLLAÇOS

No n’hi ha, tot i que actualment (setembre de 2016) es pot veure en una exposició sobre Harun Farocki a la Fundació Tàpies de Barcelona.

 

 

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

La ruta del tabac (John Ford, 1941)

Un retrat sòrdid de la Depressió nord-americana dels anys trenta. L’acció transcorre en una zona coneguda com “La ruta del tabac”, antigament dedicada al cultiu del cotó però ara abandonada. És la història d’un matrimoni gran que viu en la pobresa extrema, la ignorància i la degradació moral. Casen les filles, encara menors d’edat, per no haver-les de mantenir i la resta dels fills ja han marxat i no velen saber res dels pares; abandonen l’àvia perduda al mig del bosc, roben un sac de naps al gendre… Un banc els vols desnonar si no paguen els cent euros que val el lloguer anual de la casa. Els intents d’aquesta parella per aconseguir els diners són desesperats. Ells dos són, de fet, persones derrotades, sense autoestima, incapaços de buscar/trobar feina, acostumats a passar ganar, no fer res i ser estafats. Els veiem sovint en contrapicat, retallant la seva pobra estampa per sobre de les cases enrunades mentre les fulles d’arbres caducs cauen pel costat. És una imatge lírica però molt trista. La majoria dels personatges reflecteixen la derrota social, la ignorància, la ingenuïtat davant les pràctiques del capitalisme financer; l’envelliment de la població, la solitud, l’egoisme…  Sovint els trobem ajaguts al terra, envellits i sense esperança.

John Ford signa aquesta estrany films sobre la pobresa. La crítica social es palesa a traves de situacions i personatges excèntrics amb tendència al surrealisme i, de ben segur que hauria fet les delícies de Luís Buñuel (de qui recorda el documental sobre la regió de les Hurdes). El guió adapta una obra teatral de molt d’èxit representada als escenaris durant anys, però en canvi la pel·lícula no va tenir cap èxit de públic ni la crítica no la va entendre. Segurament era una recreació massa extrema de la misèria per a l’estil glamourós del Hollywood daurat. Vista setanta-cinc anys després, però, conserva tota la força visual i poètica.

ON VEURE-LA

La podeu descarregar en VOSE a world’s cinema

 

 

La balada de Berlín (Robert A. Stemmle, 1948)

Estranyíssim film polític sobre l’Alemanya de la immediata postguerra, narrat amb un llenguatge eminentment poètic i visual. Comença amb una imatge del Berlín modern del segle XXI (representat amb una maqueta semblant a les de Metròpolis, encara que sense la mateixa gràcia) que recorda com era la vida trista dels temps de la postguerra. Llavors recrea la vida quotidiana de l’home corrent: racionament, gana, cues, formularis, pisos compartits, especulació, mercat negre, refugiats, somnis d’opulència, burocràcia, autoritarisme, hipocresia, runes, prostitució, robatoris, pobresa, etc. Un diccionari de la misèria, en tots els sentits, de la desfeta de la guerra. Ironia per totes bandes: surten dirigents cridant eslògans buits amb el mateix èmfasi pompós dels nazis uns anys abans i el púbic aplaudeix tontament com si no hagués passat res; uns empresaris del ram de la publicitat presumeixen de l’augment de la producció que consisteix en un únic cartell amb rètol de “producte esgotat”. Ironia corrosiva.

El protagonista de la pel·lícula, es diu Otto “Homecorrent”, un supervivent de la guerra que sobreviu a les misèries d’un món on preval l’enveja, l’egoisme i l’odi. Tot sembla sortir-li malament, però viu gràcies a les fantasies mentals. En una d’elles s’enamora d’una bella cambrera que sempre li ofereix pastissos immensos. Entre les peripècies tristes del món sòrdid d’Otto, les metàfores i les sàtires polítiques i la fantasia delirant en molts moments, Robert A. Stemmle aconsegueix una pel·lícula sorprenent, molt imaginativa però definitivament sòrdida i trista, tot i el “happy end” amb que acaba. Fascinant, però, en la seva factura de cabaret.

ENLLAÇOS

Enllaços a Cine-clásico

Matewan (John Sayles, 1987)

Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la  mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.

LINK PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

Al web RebeldeMule

 

La sal de la terra (Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, 2014)

Un documental sobre la figura del fotògraf Sebastião Salgado. Repassa l’obra i la seva especial manera de treballar, sempre a prop de les persones, sempre a prop dels marginats. En realitat, és molt més que això; amb una narració pausada, atenta als detalls, veiem passar una determinada mirada al món, a allò que és essencial. Reportatges que l’han fet famós, com les mines d’or a cel obert, els genocidis entre hutus i tutsis, els camps de refugiats africans de les Nacions Unides, la guerra de Iugoslàvia, els pobles indígenes de sudamèrica, les tribus de l’Amazones o la Polinèsia i la seva darrera gran creació, “Genesis”. En fi, la visió humana dels horrors i la generositat.  Fascina veure la seva capacitat per a l’empatia amb la gent que pateix el dolor i la connexió amb gent de tota mena de cultures del món;  tot això, a banda del talent com a fotògraf.

No estem davant exactament d’un documental biogràfic, sinó d’una recreació visual en clau poètica sobre l’essència de l’ésser humà i la seva relació amb el medi natural (l’home és la “sal de la terra”). El gran missatge: al marge de les guerres i de l’especulació, en les societats humils és possible viure amb un temps diferent, amb respecte a les persones i als éssers vius i malgrat totes les misèries que són recollides pel gran fotògraf és possible transmetre un missatge d’esperança. L’episodi de la regeneració forestal a la finca de la família Salgado és un exemple magnífic. Molt recomanable.

ON VEURE EL FILM?

http://200peliculas.tumblr.com/post/117513967771/1831-the-salt-of-the-earth-wim-wenders

 

A cavall del tigre (Luigi Comencini, 1961)

Revisitació (molt) lliure del Càndid de Voltaire, en aquesta comèdia dramàtica d’un pobre home que simula (sense malícia) un petit delicte i és denunciat (de bona fe) per un desconegut. Després, és jutjat i sentenciat a tres anys de reclusió. Un cop a la presó, entra en l’espiral del Sistema de la qual serà molt difícil sortir-ne- La bonhomia li juga una mala passada i, sense voler, escapa de la presó i, sense ganes, es converteix en l’enemic públic número u de la societat, ell, un pobre desgraciat. La pel·lícula és trepidant, plena de situacions i girs sorprenents, sempre víctima de les actituds d’optimisme i bona (i mala) fe de la gent. Perquè més enllà de les aparences, mai no saps qui hi ha al darrere d’un uniforme. I perquè en els marginats dels sistema és on pots trobar les xarxes de la veritable solidaritat.

 

ENLLAÇOS

Descarrega’t la pel·lícula a Hawkmenblues