Guardià i botxí (Oliver Schmitz, 2017)

Terrible al·legat en contra de la pena de mort. Un jove de disset anys entra treballar a una presó d’alta seguretat on hi ha els reclusos condemnats a mort. Ben aviat li toca acompanyar aquestes persones durant la vigília de l’execució i l’endemà portar-les a la forca. Un cop morts, els neteja, posa al taüt, duu al cementiri i enterra. És una feina devastadora a nivell emocional. Intimar amb persones durant hores i després posar-los la soga al coll. Els treballadors afronten l’ansietat i l’estrès amb bromes, novatades i alcohol. I sobretot, exculpant-se de tota responsabilitat. Com diu un dels personatges reflexionant sobre l’aplicació de la pena de mort: els politics només fan les lleis, però ells no maten a ningú; els directors de la presó només apliquen el reglament, però ells tampoc no maten; els funcionaris només posen la soga al coll dels presos, però no mouen la palanca que fa caure els cossos i el botxí que mou la palanca diu que la mort la causa la força de la gravetat. Ningú no n’és responsable.

El protagonista acumula desenes i desenes d’execucions. Un dia, mentre condueix el seu vehicle, reacciona de manera descontrolada i assassina set persones. La pel·lícula se centra en el judici per assassinat múltiple. Els arguments de la fiscalia són evidents i la defensa no té cap estratègia. Què pot justificar l’acció homicida del jove zelador? Lluny de condemnar l’acció de la persona, comencem a pensar en la perversitat del sistema judicial.

La pel·lícula està ambientada a la República de Sudàfrica i es basa en fets reals d’un cas esdevingut l’any 1987 que va causar debat social sobre el caràcter de la pena de mort. Amb l’arribada de Nelson Mandela a la presidència del país, la pena capital va ser abolida. Una magnífica pel·lícula: intel·ligent, dura, sòbria; molt ben interpretada, àgil narrativament i completaent incisiva en el dilema ètic de la pena de mort.

shepherds

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Fifth Annual Jozi Film Festival opening act: Shepherds and Butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

ON VEURE-LA

Shepherds and butchers” a Argenteam

 

Anuncis

La terra serà vermella (Bodil Ipsen i Lau Lauritzen, 1945)

Click the image to open in full size.

Estimable film d’acció sobre un escamot de resistents danesos durant l’ocupació nazi. Tot i que l’argument és molt trepidant i se centra en les accions de sabotatge d’aquests homes i en la repressió alemanya, el fons de la pel·lícula, però, és de caire psicològic. El protagonista, un jove amb un fort sentit ètic reflexiona sobre el significat de la llibertat i de la vida. De manera paral·la a les activitats polítiques veiem les seves emocions. Està tancat a la presó a punt de ser sotmès a un consell de guerra i rememora les accions que han portat a la seva detenció. Allí suspira en silenci per la companyia de la seva comanya sentimental, mentre sentim en off la veu d’ella. En un altre moment, plora amargament mentre se sobreimpressiona l’afusellament d’un company de la resistència. Aquest muntatge valent mostra visualment o sonorament el pensament del protagonista i potser en el cinema actual sigui un recurs més habitual, però als anys quaranta no ho era tant. “La terra serà vermella”, mostra les relacions humanes carregades d’empatia, solidaritat i esperit de sacrifici i, a la vegada, comprèn la complexitat de cada persona que actua amb cert grau de llibertat, més enllà de les circumstàncies que la condicionen. Així, per exemple, el retrat dels nazis no és unívoc, perquè al costat d’un oficial torturador i sàdic n’hi ha un altre de misericordiós capaç de descobrir l’ésser humà que hi ha en tot detingut. Aquest retrat del nazi bo no agradà gens al moment que el film es va estrenar i despertà una polèmica sobre l’actitud dels directors, però és que la propaganda bèl·líca del moment no admetia en aquells moments gaires matisos. Estem davant d’un film bèl·lic, que ho és també sobre la desesperació humana i que sobresurt i, fins-i-tot, excel·leix respecte de la mitjania de moltes altres produccions més populars que es van rodar durant els anys de la postguerra.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

De rode enge (1945) 3

Click the image to open in full size.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA?

Enllaços a Rare Film

La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

Galileo (Liliana Cavani, 1968)

Repàs didàctic del conflicte de Galileu amb l’Església Catòlica al segle XVII, quan el va acusar de propagar les tesis de Copèrnic sobre l’evidència que la Terra no era el centre de l’Univers sinó que girava al voltant del Sol. Tot el film se centra en el rerefons polític, amb el precedent directe dels procés inquisitorial contra el també científic Giordano Bruno, que acabà amb la seva condemna a mort. El de Galileu acabà amb la seva retractació científica i humiliació pública. L’invent del telescopi i la presentació d’evidències científiques no serviren de res perquè l’Esglèsia catòlica era la gran enemiga de la ciència i el progrés i estava impregnada d’un tarannà autoritari.  Els paral·lelismes amb els totalitarismes del segle XX són evidents (impactant l’escena de Bernini mostrant la maqueta d’una estàtua del Papa on aquest darrer surt amb el braç estirat i saludant a la romana). I en essència, és el dilema entre l’ús de la raó i l’enteniment en oposició al pensament únic. Això es veu en una sessió d’anatomia quan Galileu observa, agafant amb la ma el cor d’un cadàver, que aquest òrgan té una forma completament diferent a com l’havia descrit el filòsof Aristòtil segles abans i encara ara es mantenia com un dogma inamovible, el que estupor i por en molts dels assistents.

En general, aquesta pel·lícula de Liliana Cavani presenta pocs matisos. Els jerarques de l’Església mostren un perfil sinistre ( a nivell d’actitud i a nivell d’aspecte físic). Rodada en escenaris naturals, té algunes imatges que visualment impactants, com la sala del judici contra Galileu, que sembla beure directament de l’estètica nazi. És allò de conèixer el passat per entendre el present.

galileo

ENLLAÇOS

“Galileo” a RebeldeMule

12 homes sense pietat (Sidney Lumet, 1957)

https://i1.wp.com/www.tudescargadirecta.com/imgs/1355.jpg

Adaptació cinematogràfica d’una obra clarament teatral i que té ritme i tensió i el plantejament de dilemes morals sobre l’abast de la justícia. Les deliberacions d’un jurat popular on pesen massa els prejudicis dels seus membres però un d’ells planteja dubtes raonables sobre la culpabilitat d’un noi que pressumptament ha matat el seu pare. En joc, la pena capital. El debut cinematogràfic de Sidney Lumet és un exercici d’estil brillant que cinquanta anys després continua amb plena vigència. La crítica a la pena de mort és evident. Les interpretacions dels actors -novament Henry Fonda en un paper progressista- són excel·lents i la direcció artística també notable, tot i la construcció teatral de tota la pel·lícula. Molt recomanable per debatre sobre el paper del jurat popular però sobretot per debatre les limitacions de les persones quan han d’impartir la justícia.

https://lallumllibertaria.files.wordpress.com/2012/07/12-angry-men-1.jpg?w=300

 

ENLLAÇOS

Versió original (via eMule)

Subtítols en castellà

Font: Divxclasico

 

Dancer in the Dark (Lars Von Trier, 2000)

En els anys 1960, Selma, immigrant txeca, s’instal·la en una petita ciutat industrial dels Estats Units, amb el seu fill Gene, de dotze anys d’edat.

Afectada d’una malaltia hereditària que amenaça amb tornar-la cega, Selma treballa a una fàbrica metal·lúrgica més enllà de les seves capacitats i sense tenir en compte les normes de seguretat.

Intenta reunir prou diners per poder pagar l’operació que hauria de preservar el seu fill de la mateixa malaltia i de la ceguesa. Fugint de les seves preocupacions quotidianes gràcies a la música i al ball, participa en una comèdia musical organitzada per la coral del seu barri. Però Selma se sacrifica completament per salvar, malgrat tot, el seu fill.

Un dels millors films de Lars Von Trier que va rebre la Palma d’or al Festival de Cannes. Barreja cançons de musical amb drama ambientat al món de la fàbrica. La sublimació de l’amor i el sacrifici, les misèries del sistema penal, etc. Cinema radical europeu en un clàssic que mai no passarà de moda.

T: Dancer in the Dark
A: 2000
P: Dinamarca
G: Drama. Musical.
D: Lars von Trier
R: Björk, Catherine Deneuve, David Morse, Peter Stormare, Jean-Marc Barr, Joel Grey, Udo Kier, Vincent Paterson, Cara Seymour
D: 2:13 h

Enllaços:
http://www.megaupload.com/?f=ZA1UVCXQ

Queridísimos verdugos (Basilio Martín Patino, 1973)

Terrorífic documental de Basilio Martín Patino sobre l’experiència dels darrers botxins que s’encarregaven d’executar al garrote vil als sentenciats a mort a l’Espanya franquista. Com diu un amic meu que me l’ha suggerit -gràcies, Miquel!- són quatre persones que als anys seixanta tenien per ofici matar gent per raons d’estat. Un film que remou els budells -per la seva duresa-, però que cal veure’l perquè és un document antropològic i social molt interessant, obscè i fastigós. (Espanya: Guàrdia Civil, toros i garrote vil).

T: Queridísimos verdugos
A: 1973
P: Espanya
D: Basilio Martín Patino
Dur: 103 min.

Per veure la pel·lícula en línia:

Per descarregar-la:

http://depositfiles.com/es/files/czhrq0v1n