Merrily we go to hell (Dorothy Azner, 1932)

Film pre code. El cinema nordamericà de finals dels anys vint i començaments dels trenta va assolir un alt grau del llibertat en el tractament de temes tabú, com les drogues, l’alcoholisme, la violència, etc. Després, a partir del 1934 es instaurar el codi de censura Hays, conegut com Code, i els arguments foren molt moralistes i moltes temàtiques ja no es tractaren més. El canvi va ser molt descarat en el tema dels rols de gènere. Abans del codi, les pel·lícules reflectien també certa obertura del rol social de les dones: apareixien dones en llocs de responsabilitat, dones emancipades, dones divorciades, etc. “Merrily we go to hell”, que podríem traduir lliurement com “junts marxem cap a l’infern”, té el privilegi d’haver estat dirigida per una de les primeres directores de Hollywood: Dorothy Azner i també d’introduir plantejaments feministes a les històries. En aquest cas, l’argument mostra un jove i alegre escriptor que sedueix la filla d’un família adinerada. Es casen poc després i viuen en un ambient de luxe i sofisticació. Ella li ofereix comprensió, amor, seguretat, equilibri i sacrifici, però ell li paga amb infidelitats, humiliacions i agressivitat. La pel·lícula planteja l’horror del matrimoni, però des del punt de vista de la dona. Aquí ve la seva singularitat. Quan ella no aconsegueix recompondre la relació, agafa els mateixos privilegis de què gaudeix l’home: el dret a les aventures sexuals, el dret a la beguda… els plaers en general i cap lligam ni compromís. Junts cap a l’infern! Però el que podia ser un plantejament audaç a l’època, de plena igualtat entre sexes, acaba tenint un cert final de consolació, perquè ella és qui finalment cedeix i qui sempre acaba perdonant les aventures del marit. La pèrdua del fill que esperava acaba sent el factor que fa centrar el marit. Tot i el final una mica happy end, de resignació última per part de les dones, la pel·lícula està mot ben interpretada, dirigida i protagonitzada i compta amb el look un mica fascinant del cinema comercial de Hollywood de la seva època daurada. Una pel·lícula a descobrir que avui dia es pot veure com un precedent del cinema feminista.

20110628-115242.jpg

How can anyone be so rotten with this much brine?

"*sniff* Owner of... a lonely heart... much better than an owner of a... uh... lonely heart."

Crystallized awkward.

20110628-115503.jpg

ENLLAÇOS

Merrily we go to hell a Hawkmenblues

Fora de la natura (Ole Giæver, 2014)

Un jove d’us trenta llargs, casat i amb un nen petit es replanteja el sentit de la seva vida. Se’n va d’excursió a la muntanya per desconnectar de la rutina i allí, entre boscos, roques i llacs, pensa si la seva vida no serà una merda. Narrada amb la veu en off dels pensaments del protagonista, el sentim en les seves inseguretats: té alguna comunicació amb la dona? s’estima el fill? com fugir de les reunions familiars? Tot el film és una recreació del desitjos, les pors, les fantasies, les frustracions i les angoixes. Però les fantasies xoquen amb la realitat: quan comença a masturbar-se rere un arbre per relaxar-se apareix un caçador que els veu amb els pantalons baixats i flipa mandunguilles; corre feliç escoltant música amb els cascos però de sobte ensopega i enfonsa el peu en un toll ple de fang; la nit que ha de passar amb dues noies tampoc no surt com esperava… Els pensaments són caòtics, desordenats: desitjos sexuals i desitjos d’afecte, records de la infància, etc. La immensitat del paisatge muntanyenc permet abandonar  les convencions socials i l’autocensura. El pensament es converteix en una espai d’alliberament total per al protagonista. Aquest jove ben plantat fuig de la seva rutina per trobar un sentit a la vida. Però el gran descobriment és que la vida potser no te un gran sentit amb majúscules, més enllà del plaer de disfrutar amb les persones que tenim a prop i amb les oportunitats que la vida ens posa al davant.

Aquest film és una estimable road movie introspectiva, amb un protagonista senzill i tendre. Les seves inseguretats són sinceres i els seus pensaments podrien ser plenament universals. Una estranya pel·lícula, una mica minimalista que sense contenir cap element dramàtic en particular aconsegueix deixar una petjada inesborrable en l’espectador, la petjada d’haver compartit amb el protagonista una fugida purificadora enmig de la natura.

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=41398&highlight=mot+naturen

 

L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)

Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

Imagen

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

Precious (Lee Daniels, 2009)

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

Mariah Carey en "Precious"

Lenny Kravitz y Gabourey Sidibe

Paula Patton

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO

En el curs del temps (Wim Wenders, 1975)

Bellíssima road movie que protagonitzen un jove que viatja en caravana de poble en poble arreglant els projectors de les sales de cinema i un altre que de forma inesperada i traumàtica s’afegeix d’acompanyant a la caravana. No parlen massa entre ells, encara que a través dels detalls intuïm que tots dos han tingut ruptures emocionals de les quals fugen i dificultats per arrelar la seva vida. Tots dos recorren un itinerari físic que els porta a acceptar encàrrecs laborals sempre relacionats amb el cinema. A través d’aquests episodis és quan es dibuixa un de les parts més boniques de la pel·lícula: la radiografia del cinema, en un moment històric, els anys setanta, quan hi havia la visió pessimista que es tractava d’un espectacle en vies d’extinció. Els personatges episòdics són variats i apassionants, que si un antic tècnic que els parla de la grandesa del cinema germànic abans de la guerra o una empresària que no vol tornar a programar les habituals pel·lícules vulgars, que només embruten -diu ella- la sensibilitat del públic i que, per això, s’estima més tenir el cinema tancat. Entremig, un episodi genial, quan tots dos protagonistes intenten reparar un equip de so en una sala plena de nens esperant que comenci la sessió i llavors es produeix la màgia quan ells dos improvisen una espectacle còmic amb el reflex del seu cos i les seves bromes a la gran pantalla per l’efecte casual d’unes improvisades ombres xineses. Els episodis de les sales de cinema són la línia del temps sobre la qual els dos protagonistes, Bruno i Robert, evolucionen psicològicament. L’un visita al seu pare amb qui no hi parlava des de feia deu anys; l’altre, la casa de la infància on vivia amb la mare. Tot dos intenten trobar un aturador al pas frenètic del temps ja que fins ara no ho havien aconseguit. Però les complicitats surten cada instant i la més mínima de les anècdotes acaba per convertir-se en una aventura apassionant.

El concepte de viatge és fonamentalment el descobriment de les coses importants de la vida, del plaer de fixar o arrelar els moments viscuts; de trobar persones amb qui connectem i que ens complementin. Filmada en un fascinant blanc i negre, amb una estructura que defuig la narració explicativa de les coses que passen; l’atenció subtil a l’expressió dels sentiments (inseguretat, empatia, dubte, alegria, tristesa, etc.) i unes interpretacions naturals dels protagonistes que vistes quaranta anys després conserven tota la seva espontaneïtat i fascinació. Ens trobem certament davant d’una veritable obra mestra de l’alemany Wim Wenders.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

Versió original en alemany.

https://mega.co.nz/#!fo4UwZBK!c4tiHQ0EvIrSwoc05cpHGxA0ZBQ9X6y4-WDmm8bjxzg
https://mega.co.nz/#!fl5zkIaa!dsCznnJiJi1–qkSSkYH2RRhKks-iX2uEglKdE1oHIQ
https://mega.co.nz/#!LtwwGYxK!AOU6ajnjlwXVtPae3v_dKWVcYGk-TX60vRjeYqi_czw
https://mega.co.nz/#!j0ABRAyZ!K3CdqHxQUQpeSUN48xALvgkkS5MDoxoHV5pPuuj93RI
https://mega.co.nz/#!79BS1LzB!PiyRZyPoxtCNpbalQJFs81xBRdInDKYd9U3i7BnmJKU
https://mega.co.nz/#!D5gRFSob!dN5WrjtpUSv85fqScfCevCAJhBwAz0kjkG7IHT2BBzM
https://mega.co.nz/#!6t4lSZrJ!KToCfy__LTXIevsb39m7Z0dJi9xxhML36gsip86kZD0
https://mega.co.nz/#!2l5CEB5T!EypSmxi-e1eNhTIJ-4A2ch8bq5V4G47FrmbJaIM4Cy0
https://mega.co.nz/#!y4BTFBBD!XLMH1mukIldL4Dih8Of4V3icoV8w4IcSfwJpQZEIFtY
https://mega.co.nz/#!7kYAzChI!V1FtKi-1koQBEPD21-5W7V_QgN9CVJo2B1Hy9KBmELo
https://mega.co.nz/#!qoIC2YpL!UUR5yxHrUKCuqvP2k_U06A9zW0AH6h61kvNQ__WyCqE
https://mega.co.nz/#!rlpQxYYS!aghKXyuVzNybdpcZJ5-h8zbJRjEjENMd564hySioFlU
https://mega.co.nz/#!qpATiCwI!YHfdeAhXTvLnodt4WgoPV00hKlNPfStA1crbUkENaJs
https://mega.co.nz/#!f4AjSDwC!RtF5Pk7_lsldRQReHrFPdX5LAy96pTJlCmm4r3NcSpY
https://mega.co.nz/#!K4pRVILb!Q7Fm8XyZHaFDmouAyhXiZyDw2yhgNeZ1dFOWb52jQyI
Unir amb File Splitter & Joiner
Subtítols
https://mega.co.nz/#!zhAAmKIR!GoAdc2eCihjRw8WNXnlT7CdOuEB_wQI4o8EIPWhhIbw

La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

cartel de "La cinta blanca"

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

das-weisse-band-5.jpg

la-cinta-blanca-foto8

la-cinta-blanca-foto6

la-cinta-blanca-foto7

la-cinta-blanca-foto4

La cinta blanca

la-cinta-blanca-foto9

la-cinta-blanca-foto15

la-cinta-blanca-foto11

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

Pressure point (Hubert Cornfield, 1962)

 

Drama criminal ambientat en la psiquiatria d’una presó nord-americana davant del cas d’un jove simpatitzant del moviment nazi, un paio violent i racista, que se sotmet a la teràpia d’un psiquiatra afro-amerià. La teràpia pretén descobrir les arrels del seu comportament antisocial i llavors apareixen alguns traumes de la infància, marcada pel temor al pare molt repressiu i la relació amb una mare possessiva. Les inseguretats personals troben una bona acollida en la ideologia nazi, un entorn ideològic i moral que permet la plena expansió dels components més violents. És una pel·lícula interessant, pel fet que la problemàtica del reclús racista es barreja amb el problema social de la integració dels negres a la societat, un fet que als anys seixanta esta de plena actualitat. La pel·lícula és una mica irregular en la seva realització (tot i la imaginació mostrada en la recreació d’alguns somnis o records del pacient), obra d’un director poc conegut; l’ambientació històrica, discreta: l’acció en teoria transcorre als anys quaranta però el vestuari i els decorats són els característics dels anys seixanta.  No obstant, el film és interessant i incideix en moltes qüestions socials (el patriarcat, el racisme, la psiquiatria, la reinserció social, el nazisme, les presons, etc.) .

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://speedy.sh/NQGPr/La-Clave-de-la-Cuestion.VOSE.mkv

Font: patiodebutacas