Zero Days (Alex Gibney, 2016)

Posted in 2011-2020, Alex Gibney, cinema documental, democràcia, energia nuclear, Entrevista, espionatge, globalització, guerra, Història dels Estats Units, imperialisme, Internet, nord-americana, pacifisme, terrorisme d'estat by la llum llibertària

Documental sobre el ciberterrorisme perpetrat fa uns anys pels serveis secrets nordamericans, en aliança amb els israelians, contra el programa nuclear iranià. Una combinació de virus informàtics contra els funcionament els centres i assassinats selectius de cientifics, va ser descoberta per les autoritats perses fins al funt que van fer-hi front contruint moltes més plantes d’enriquiment d’urani, més segures que les anteriors i, sobretot, van promoure el reclutament d’una veritable exèrcit d’hackers. Uns anys després, el govern iraià contraataca amb un atac informàtic a gran escala contra els interessos nordamericans, el qual demostra que les grans potències no estan preparades per a aquesta nova arma de destrucció massiva. Els Estats Units estaven previnguts contra moltes armes d’alta tecnologia, però no contra els atacs informàtics. Un virus, pero, pot ser tan desvatador com qualsevol altra arma més convencional, perquè pot provocar el col·lapse i la destrucció de les centrals hidroelèctriques, les plantes potabilitzadores d’aigua, les centrals nuclears, els transport públic, etc. El documental entrevista peixos grossos de l’adminstració nordamericana els quals expliquen molts detalls de l’atac que van efectuar contra objectius iranians amb virus informàtics i el valoren cínicament com una declaració de guerra que podia haver provocat conseqüències imprevisibles. En fi, que després del visonat del film un no pot fer altra cosa sinó donar la raó a Noam Chomsky quan diu que Estats Units és el país més terrorista del món.

El documental està ben realitzat i incideix en les constants eternes de la guerra entre les nacions, ara llençades a una nova carrera armamentística per dominar la seguretat en l’àmbit informàtic.

Resultado de imagen de alex gibney zero days

PER VEURE EL DOCUMENTAL

http://www.argenteam.net/movie/92552/Zero.Days.%282016%29

20gen.2017

Thunder Rock (Roy Boulting, 1942)

Posted in anglesa, antinazi, Cinema de ciència-ficció, democràcia, feminisme, pacifisme, Roy Boulting by la llum llibertària

Pel·lícula anglesa de gènere fantàstic que denúncia el perill dels feixismes europeus. Estrenada al 1942, però basada en una obra teatral representada amb èxit el 1939, abans de la II Guerra Mundial. L’argument és molt imaginatiu: un periodista anglès (excel·lent Michael Redgrave) abandona la seva carrera professional i treballa de farer en un lloc completament aïllat del món, en territori nord-americà, en un far situat en unes roques al mig del mar, on només s’hi pot accedit amb hidroavió. Allí tot sol viu ensimismat amb els seus pensaments. La seva ment s’obsessiona amb una placa honorífica d’homenatge a les víctimes del naufragi d’un vaixell a mitjan del segle XIX. Al far també hi troba el llibre de registre dels passatgers d’aquest vaixell. El protagonista llavors comença a fabular sobre la vida d’alguns d’ells fins al punt que se li apareixen físicament i conversen amb ell. Una d’elles, per exemple, fugia de la justícia a causa de les seves idees feministes d’emancipació de les dones, un altre passatger era un metge que investigava mètodes d’anèstesia a pacients que no agradaven als seus conciutadans i finalment el van fer fugir. Tots dos eren exemples de persones incompreses al seu temps que van optar per abandonar la seva lluita als primers contratemps. Paral·lelament, descobrim la història del nostre protagonista, el periodista David Charleston: enviat pel seu diari als principals escenaris de la política mundial denuncia amb les sevs cròniques l’auge del nazisme i del feixisme, l’expansionisme japonès i la guerra d’Espanya com una camp de proves dels totalitarismes. Però el seus articles són censurats i el seu missatge no arriba als lectors. Emprenyat, Charleston escriu un llibre de denúncia i el presenta per tot el país però sense cap impacte. La puntilla arriba quan un dia visita un cinema on passen un reportatge sobre l’ocupació nazi de Txecoslovàquia i la gent no en fa cap cas, però quan després arriben els dibuixos animats i tothom els presta atenció. Amargat, Charleston abandona el seu cicle de presentacions i es refugia al far més allunyat que troba i s’aïlla del món exterior. No serà fins que la seva imaginació desbordant doni vida a les víctimes del naufragi que s’adoni de l’error d’abandonar les lluites massa aviat. Si el metge de l’anestèsia i la noia feminista haguessin aguantat una mica més haguessin reexit en els seus esforços. Animat amb una nova força interior, el nostre protagonista abandona el seu ensimismament i torna a la denúncia del feixisme.

Estem davant d’una apassionant pel·lícula de cinema fantàstic, amb una història una mica enrevessada però molt ben portada sobre els perills de l’aïllacionisme en un moment en què la política anglesa i nord-americana eren conciliadores amb el règim nazi.

thunder-rock-1942-1

ENLLAÇOS

Thunder Rock a Rarefilm

29març2016

Ultimàtum (John Boulting i Roy Boulting, 1950)

Posted in 1941-1950, acció directa, anglesa, antimilitarisme, cinema polític, Cinema thriller, energia nuclear, globalització, guerra, John Boulting, pacifisme, Roy Boulting by la llum llibertària

Un científic desenvolupa armament d’última generació i gran potència destructiva d’acord amb un programa del govern anglès. Ell és, però, una bona persona conscient de la seva responsabilitat com a investigador i coneixedor dels efectes devastadors que produeixen les seves recerques. Envia al govern algunes reflexions sobre els riscos de la carrera armamentista, sobre l’efecte contraproduent de les armes dissuassòries, que no són tals sinó que incentiven les altres nacions a entrar en la mateixa carrera que no portarà a cap altre lloc sinó a destrucció generalitzada. La negativa de les autoritats a escoltar aquestes sàvies advertències porten el científic a robar una bomba atòmica -que du a sobre en una bossa de viatge- i amenaçar amb fer-la esclatar al mig de Londres si el primer ministre no anuncia públicament en un termini molt curt la renúncia al programa d’armes nuclears. La pel·lícula llavors esdevé un thriller amb dues històries en paral·lel: la des les autoritats que discuteixen si cedir a les amenaces del científic i, si arriba el cas, emprendre l’evacuació de la gran capital abans que esclati la bomba; de l’altra, el centífic, intentant ocultar-se de la persecució policial i, a la vegada, justificar la seva acció com una advertència als altres científics del món perquè assumeixin els riscos de seguir investigant en armament atòmic.

La pel·lícula que plantejada d’aquesta manera ofereix bones reflexions al debat es converteix tristament en un film de segon nivell, perquè els personatges són molt estereotipats: el científic és un home de mitjana edat, despistat en el dia a dia i embogit en la seva personalitat. La càrrega ideològica que podia tenir la seva acció queda desactivada per l’explicació fàcil que ell és un malalt mental, mentre el govern se’ns mostra com un grup de persones equilibrades que actuen d’acord amb el sentit comú i garanteixen la seguretat de la població. La pel·lícula acaba justificant, es clar, l’armament nuclear i el risc que comporta i, de pas, l’estratègia de la Guerra Freda. Però, les imatges de l’evacuació de la ciutat poques hores abans de la imminent explosió nuclear estan molt ben aconseguides.

Restrained panic

seven_days_08

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

Hawkmenblues

27març2015

No hi ha amor més gran (Masaki Kobayashi, 1959)

Posted in 1951-1960, Cinema de drama, esclavitud, guerra, II Guerra Mundial, imperialisme, japonesa, Masaki Kobayashi, pacifisme, violència by la llum llibertària

Primera part de la trilogia de Masaki Kobayashi sobre la condició humana, que tracta precisament sobre la consciència moral de les persones. En una moment de forta convulsió social, durant la II Guerra Mundial, un japonès pacifista és enviat a una mina de la Manxúria ocupada per dirigir la mà d’obra esclava. Davant l’ordre de les autoritats d’augmentar la producció, se li planteja el dilema d’obeir-la tot explotant els treballadors o no fer-ho i respectar un contingent de persones humanes que han estat fetes presoneres. Aquest escenari allibera el lliure comportament dels individus: alguns militars es comporten com a monstres i maltracten presoners amb crits, amenaces, humiliacions, càstigs, tortures confiats en la impunitat legal. Altres, lluiten contra l’opressió i no accepten la despersonalització de les persones, encara que siguin d’un país amb qui s’està en guerra. El nostre protagonista, que ha deixat enrere la dona estimada, ha de sobreviure amb dignitat en un ambient hostil, contra la mesquineses de les persones que s’han convertit en opressores, però també contra l’alienació dels oprimits.

No explicarem aquí l’argument amb detall perquè és ple de personatges i de situacions, però no podem fer altra cosa que recomanar-vos el visionat d’aquesta gran pel·lícula de Kobayashi que, a més, està magníficament rodada, amb angles de càmera dramàtics (plens de picats i contrapicats), una enorme profunditat de camp i un guió que alterna les escenes èpiques amb la introspecció emocional. Plena de situacions que ens obliguen a posicionar-nos sobre els valors ètics és, d’altra banda, una magnífica obra cinematogràfica.

The Human Condition

PER VEURE-LA A ON LINE

La condición humana (1959) VOSE

24nov.2014

Una ciutat com Alice ( Jack Lee, 1956)

Posted in 1951-1960, anglesa, Cinema de drama, feminisme, II Guerra Mundial, Jack Lee, pacifisme by la llum llibertària

Una altra meravella del desconegudíssim director anglès Jack Leee. Aquesta vegada, un grup de dones de la colònia britànica a Malàisia són atrapades pels japonesos durant la II Guerra Mundial i deportades… a cap lloc en concret. Els homes són tancats en camps de concentració però respecte les dones no hi ha directrius militars i simplement són expulsades d’un a banda a l’altra. La seva odissea, basada en fets reals, és la lluita per la supervivència en un medi hostil, la selva, sobrevivint com poden (falta de menjar, esgotament, malalties, problemes de convivència…). És un també un cant a la solidaritat, la generositat i l’esperit de sacrifici. Hi ha dos factors que destaquen en aquesta pel·lícula: d’una banda, la voluntat explícita de les protagonistes, un grup de dones de classe mitja i de totes les edats, d’igualar o superar els homes en les seves habilitats (força i resistència física) i, de l’altra, el tracte generós amb què les tracten els japonesos. Lluny del maniqueisme patriòtic al qual ens tenia acostumat el cinema de Hollywood, on els soldats i la població civil dels paisos enemics no era altra cosa que una caricatura estereotipada, aquí trobem un munt de matisos, en particular destaca la figura noble del soldat japonès que les custodia durant bona part del viatge i que davant les adversitats acaba sent un còmplice més del grup. En mig de les normes boges de la guerra, els grans perjudicats no poden fer altra cosa sinó comprendre’s mútuament i ajudar-se. És molt bonica també la relació que s’estableix amb la comunitat indígena i, en aquest sentit, el director sembla apuntar cap a la idea que lluny del frenesí de la civilització occidental existeixen encara formes de vida tradicionals on la felicitat és possible. De fet, la conclusió dels protagonistes sembla apuntar en aquesta línia. Molt bona.

Click the image to open in full size.

ENLLAÇOS (VOSE)

4maig2014

Paisà (Roberto Rossellini, 1946)

Posted in 1941-1950, Cinema de drama, guerra, guerrilla, Història d'Itàlia, II Guerra Mundial, italiana, pacifisme, Roberto Rossellini by la llum llibertària

Poc després d’acabada la II Guerra Mundial, Roberto Rossellini realitza aquest film d’episodis sobre el dramàtic avanç de les tropes nord-americanes per la península itàlica el 1943. No és una recreació bèl·lica, sinó una bella història sobre els canvis socials que provoca la guerra. Així per exemple, un conversa fugaç entre un soldat americà i una jove italiana, cadascun parlant la seva llengua però comunicant-se amb el llenguatge no verbal, assoleix el miracle de la comunicació entre entre ells; un soldat a qui un nen roba les botes però quan l’enxampa descobreix que en realitat és un nen que viu en la pobresa més absoluta; els monjos d’un monestir catòlic que acullen uns capellans castrenses americans, que són l’un jueu i l’altre protestant i de com assumeixen el fet de la diferència de la figura de l’altre. Les trames incideixen en el valor de la comunicació i de la comprensió entre les persones: l’amor i la desesperació pels éssers estimats; la generositat per aquells que pateixen; la por i la inseguretat davant de la mort omnipresent; l’esforç i el sacrifici per acabar amb el feixisme… Des del punt de vista purament cinematogràfic, és una pel·lícula excel·lent, amb un ritme intens, una fotografia propera al cinema documental i moltes escenes colpidores, com el cadàver d’un partisà que baixa riu avall o una parella corrent pels carrers de la ciutat de Florència enmig dels trets.

ENLLAÇOS

10març2014

Z (Constantin Costa-Gavras, 1969)

Posted in 1961-1970, algeriana, cinema polític, Cinema thriller, Constantin Costa-Gavras, corrupció, democràcia, francesa, mitjans de comunicació, pacifisme by la llum llibertària

Un complot de l’extrema dreta per acabar amb el líder d’un partit d’esquerres. Aquesta és la senzilla base d’una complexa trama que es basa en el fet històric de l’assassinat de Grigoris Lambrakis, el polític grec que s’oposà a la instal·lació de bases nordamericanes al seu país, i el posterior procés judicial que posà de manifest la participació d’un entramat político-militar en el complot i precipità el cop d’estat dels coronels. El film resulta inquietant per la seva verosimilitud. Yves Montand encapçala (interpretant al polític progressista) un repartiment de grans actors que donen vida als diferents agents d’aquest entramat: els periodistes, els militars, la policia, el ministre, el jutge, els activistes socials, els sicaris, els encobridors, els polítics, etc. Elements interessants que podem veure a la pel·lícula són la barreja entre els interessos polítics i militars, el repertori de mecanismes de repressió i control social de què disposa el poder, l’extensió de la corrupció i la força que té el periodisme (en aquest cas, en la figura del fotògraf de premsa) per incidir en l’opinió pública. Molt recomanable.

VEURE-LA EN LÍNIA

29gen.2014

Viure en pau (Luigi Zampa, 1947)

Posted in 1941-1950, antifeixisme, autoritarisme, Cinema de comèdia, guerra, Història d'Itàlia, italiana, Luigi Zampa, pacifisme by la llum llibertària

No deixa de sorprendre’m novament Luigi Zampa amb aquest film pacifista sobre l’absurditat de la guerra. Sàtira contra el feixisme, que presenta un honorable pare de família en un desastre de país. A finals de la II Guerra Mundials, aquest apacible home de mitjana edat que viu als afores d’un poble es veu en la situació d’haver d’amagar dos soldats nordamericans que s’han quedat despenjats de la seva unitat quan el poble encara està sota el controls dels nazis. Aldo Fabrizi, l’inoblidable actor de “Roma, ciutat oberta”, ha de posar pau entre els membres de la seva família i conciliar els dos soldats amb un caporal alemany, les autoritats feixistes, els simpatitzants dels partisans i tota la gent del poble. Film coral, ple de situacions un pèl esbojarrades i una visió crítica de la guerra com la d’una situació imposada pels poderosos i a la qual cal sobreviure-hi. El miracle, finalment, es produeix, perquè la gent humil contesta la violència amb generositat. No puc deixar d’admirar aquesta divertida crítica de la ridiculesa dels autoritarismes. I mentre Luigi Zampa s’atreveix a dir les coses pel seu nom, a l’Estat espanyol un general baixet i grassonet tindrà encara durant molts anys a tot el poble escanyat amb el puny.

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_013_jpg_zgkn.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_016_jpg_drsc.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_007_jpg_fuwy.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_014_jpg_nnzd.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_012_jpg_xkud.jpg

ENLLAÇOS

Vivere in Pace – Aldo Fabrizi, Ave Ninchi (Luigi Zampa 1947).avi [855.96 Mb] [Info]

Subtítol en espanyol

http://www.subdivx.com/X6XOTgwMDg8X-viv … -1947.html

Font: divxClásico

6abr.2012

Els nens de Nagasaki (Keisuke Kinoshita, 1983)

Posted in 1981-1990, Cinema de drama, energia nuclear, II Guerra Mundial, japonesa, Keisuke Kinoshita, pacifisme by la llum llibertària

Keisuke Kinoshita, el director de la meravellosa 24 ulls i considerat un dels deu millors directors japonesos, realitza una altra joia del cinema pacifista. Un radiòleg i la seva família, que viuen als afores de la ciutat de Nagasaki, reben l’impacte de l’explosió de la bomba atòmica durant la II Guerra Mundial. Moren 80 persones al moment i desenes de milers queden molt malferides (cremades per tot el cos, radiació molt elevada…). La pel·lícula és un drama que segueix la seva vida abans, durant i després d’aquesta hecatombe. Però Kinoshita no es recrea en els detalls esgarrifosos de la bomba a curt, mig i llarg termini, sinó en els valors espirituals de les víctimes; no tant, en la supervivència física sinó en la supervivència moral. La família protagonista, de creences catòliques, mostra sempre una gran enteresa en tot moment, tot i la mort de diversos dels seus membres. Sempre trasmet la idea de la dignititat, de respecte als morts (i als vius), de la solidaritat i la capacitat de patiment; de l’acte de generositat que suposa sobreposar-se a l’horror i no caure en l’odi a l’enemic sinó en la seva compassió. Llevat de l’escena final, on sí que es veu la cara terrible de la guerra amb la gent i els edificis cremant, la resta del film és una estilització sobre l’espiritualitat. La pel·lícula, de fet, comença amb imatges de la vista del papa Joan Pau II al Japó, i durant tot el metratge la religió catòlica és una presència constant que anima la fortalesa dels protagonistes.

Visualment, és una pel·lícula que es troba a les antípodes de la manera de fer occcidental, pel ritme de la narració, els episodis subratllats, els detalls; per la contenció dels sentiments i la voluntat de defugir el dramatisme, però l’al·legat final contra la guerra és un crit contundent que no passa desapercebut.