Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

Anuncis

El so del soroll (Ola Simonsson i Johannes Stjärne Nilsson, 2010)

File:Sound of Noise.jpg

Uauuu! Quina meravella de pel·lícula! Una banda terrorista realitza accions de violència musical amb instruments de percussió. Deixen una furgoneta abandonada i sona un tic-tac. La gent ho interpreta com una bomba de rellotgeria, la policia acordona la zona però resulta ser… un metrònom. Aquest és el punt d’arrencada del grup; la següent acció és més salvatge: segresten un personatge mediàtic que espera al llit d’un hospital a ser operat, l’entren al quiròfan, l’adormen i llavors interpreten una composició musical fent servir el seu cos d’instrument de percussió i de caixa de ressonància. Tot forma part d’una acció molt ben orquestrada per anul·lar el soroll (i en aquest punt s’hi inclou la música clàssica) i substituir-lo per un gran concert amb la ciutat ciutat com a protagonista. Mentre tant, un policia, cap de la unitat antiterrorista, els persegueix. És el fill d’una família abocada a la música, perquè el germà és un concertista molt famós, però ells no suporta aquest món, la música li resulta soroll i només busca el silenci. Així, ens endinsem en una trama policial, que ho és també de filosofia i poesia, perquè la pel·lícula és plena de creativitat i de bellesa i té girs constants de tendresa. Una delícia per als sentits.

ENLLAÇOS

(VOSE)

https://mega.co.nz/#!dJIj2RIR!Ks1xbWTvNKnWUC90vESsFEahuS0M5Xdq1sOo8uEShTk
https://mega.co.nz/#!wEI3QSTY!JLN26wzEa8o4sfap5n-mESQLhiRFEMLIWJBs65yFTyI
https://mega.co.nz/#!dUomSRSa!Lla2xnhjV-Ov1uDSkPTHaiVaU7pYgpWPxDq-U6wLeqA

 

O lucky man! (Lindsay Anderson, 1973)

Segon lliurament de la biografia fictícia de Mike Travers. El seu ascens als cels del capitalisme i les misèries de la pobresa. Una road movie del protagonista que comença com un emprenedor comercial amb ganes de menjar-se el món i de seguida es manifesta amb pocs escrúpols. Inicia un recorrent geogràfic per tot el país i, a la vegada, per tots els estadis socials, i així passa de la riquesa a la misèria i vice-versa. La pel·lícula és un pur deliri còmic de crítica salvatge, llibertària i desacomplexada al capitalisme i molt especialment a les hipocresies de la gent dita respectable, amb escenes increïbles, com la sopresa del jutge al mig del judici. També carrega contra les esquerres: impagable la pintada escrita en una valla al costat d’un descampat on malviuen molts indigents on diu que “la revolució és l’opi dels intel·lectuals”.

Llarg metratge de gairebé tres hores però que passen volant, amb un argument trepidant i una producció excel·lent: grans interpretacions, genial guió i una banda sonora boníssima d’Alan Price que es manté fresca quaranta any després, com tota la pel·lícula.

Enllaços de descàrrega (VOSE):

http://www.megaupload.com/?d=21SA1Z1D
http://www.megaupload.com/?d=HUMI5V9K
http://www.megaupload.com/?d=E1DZGEFK
http://www.megaupload.com/?d=4SAGH69L
http://www.megaupload.com/?d=3G16G4UX
http://www.megaupload.com/?d=XY81MTLW
http://www.megaupload.com/?d=BD1E2Y7C

Subtítols en espanyol:
http://www.megaupload.com/?d=4S5PIODD

I aquí la meravellosa banda sonora original d’Alan Price:

http://www.megaupload.com/?d=CKVXPO85

Joe Hill (Bo Widerberg, 1971)

Títol: Joe Hill
Any: 1971
Nacionalitat: Suècia
Director: Bo Widerberg
Guió: Bo Widerberg, Steve Hopkins, Richard Weber
Intèrprets: Thommy Berggren, Anja Schmidt, Kelvin Malave, Evert Anderson, Cathy Smith, Hasse Persson, David Moritz, Richard Weber

En els començaments de 1900, Joe Hill emigra amb el seu germà als Estats Units, però, al poc temps, perd el contacte amb ell. Seguint el seu camí, Joe aconsegueix diversos treballs mal pagats en els quals observa les injustícies socials i laborals, arribant més tard a convertir-se en un destacat activista en favor dels drets dels treballadors.

Títol mític del director suec sobre la figura històrica del líder sindicalista nord-americà membre del Sindicat de Treballadors del Món.

No tenim un video de la pel·lícula però us oferim una versió de la famosa canço dedicada a Joe Hill, que han cantat des de la Joan Baez a Paul Robeson. Aquí en la veu de Pete Seeger

Enllaços:
(versió doblada al castellà)

http://www.megaupload.com/?d=6XV0ODCK
http://www.megaupload.com/?d=YK01KMY9
http://www.megaupload.com/?d=ZA9PFAUA
http://www.megaupload.com/?d=9OEM7Y53

Font: cinema anarquista

Més informació al llibre
’Joe Hill. Sindicalismo con banda sonora’, de Carlus Jové