Borgen (Adam Price, Mikkel Nørgaard, Annette K. Olesen, Louise Friedberg, Rumle Hammerich, Søren Kragh-Jacobsen, Jannik Johansen, Jesper W. Nielsen, 2010-2013)

Sèrie danesa sobre la alta política. Un dona de mitjana edat i tarannà progressista arriba a ser primera ministra. La sèrie mostra les dinàmiques dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Cada capítol planteja algun tema de caire social, com el comerç d’armament, les ajudes als refugiats o la regulació de la prostitució a la vegada que mostra les vides personals i familiars dels protagonistes (la primera ministra, el seu assessor personal i una periodista d’una cadena de televisió). La sèrie és interessant perquè no només entra a fons en els conflictes i interessos de la política professional sinó que un dels temes transversals és el de la conciliació de vida familiar i laboral, sobretot per a les dones. És força irregular en el seu desenvolupament; alguns capítols tendeixen al culebrot inversemblant mentre d’altres, sobretot de la tercera temporada, son més subtils i apassionants. Està ben realitzada i ben interpretada. Té bons diàlegs i situacions intel·ligents que, per comparació, deixen els polítics de la vida real convertits en pura mediocritat.

PER VEURE-LA

Enllaços de Borgen a Argenteam

Reds (Warren Beatty, 1987)

Biografia de John Reed, el periodista i activista nord-americà que va enviar reportatges sobre la Revolució Soviètica i es convertí en una celebritat. Va formar part d’un cercle d’intel·lectual d’esquerra, d’entre els quals Emma Goldman i Eugene O’Neill. La pel·lícula recrea l’ambient polític i social als Estats Units, des del punt de vista d’aquest grup. Reed s’enamora de Louise Bryant, també reportera i partidària de l’emancipació de la dona. El film recrea la relació de parella de tots dos en l’època de la I Guerra Mundial i de la revolució a Rússia. El metratge és llarg i es deixa veure amb gust, encara que el leitmotiv són les contradiccions dels discurs socialista constantment confrontat amb la realitat; així la visió inicial positiva de comunisme es va fent més escèptica fins a esdevenir-ne crítica. També mostra les divisions internes entre les organitzacions anticapitalistes i la por que generaven dins dels sistema. No obstant, podríem dir que la trama s’acaba centrant més en la relació de parella dels dos protagonistes, mostrada d’acord amb la moral sexual dels anys hippies, de quan es va rodar el film, que no pas de l’època victoriana quan tenen lloc els fets. La part que més ens agrada, però, són les entrevistes als testimonis reals dels personatges històrics, persones octogenàries al moment del rodatge, que no s’estan de donar la seva opinió amb desimboltura i de deixar anar unes quantes xafarderies. La presència d’aquests personatges reals atorga un punt d’autenticitat a una pel·lícula de ficció, que tot i mantenir l’interès fins al final no deixa de tenir certs clixés del cinema comercial de Hollywood, encara que el simple fet de mostrar en pantalla les figures de Trotsky i Lenin devia provocar urticària a més d’un.

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

ENLLAÇOS

Reds a Hawkmenblues

 

Bitter Lake (Adam Curtis, 2015)

Documental sobre la presència colonialista a l’Afganistan. Anglesos, russos i nord-americans han ocupat el territori d’aquest país asiàtic d’acord amb els canviants i complexos interessos de la geopolítica. No és una obra de caire periodístic o històric, amb una narració lineal dels fets polítics i militars, sinó un assaig sobre l’enginyeria social, sobre com les utopies polítiques condueixen al malson. Comença amb la referència a l’expulsió dels anglesos a finals del segle XIX i se centra en la segona meitat del segle XX, quan el monarca afganès promou el desenvolupament econòmic inspirant-se en el New Deal de Roosevelt. Així, per exemple, en la construcció d’una gran presa per instal·lar centrals hidroelèctriques per tot el territori. Es convida empreses nord-americanes a instal·lar-se a l’Afganistan i el país inicia un procés accelerat d’americanització. Però la presa fa augmentar el nivell dels aqüífers i amb ells el que realment es desenvolupa és el cultiu del cascall, una variant de la rosella amb la qual es fabrica l’opi. Així, el contrast entre la planificació interessada de les elits i els resultats catastròfics és el que determina l’esdevenir. Els intents per implantar la democràcia política o, més tard, econòmica, en el cas de les potències occidentals, o bé, la ideologia comunista, en el cas dels soviètics; i la incidència de la facció islamista del wahabarisme són els principals factors que interactuen amb una realitat tossuda de múltiples ètnies i grups tribals i d’actituds persistents com la corrupció generalitzada a tots els nivells de l’administració.

Adam Curtis rebusca en els arxius de les televisions milers d’hores de filmacions de tota mena: soldats rasos fent declaracions a la televisió, imatges de balls de saló, visites protocol·làries, anuncis de publicitat fomentant el consumisme, noticiaris, etc. Algunes procedeixen dels gabinets de premsa governamentals i altres de programes o pel·lícules d’entreteniment. Trobem reveladores intervencions dels caps de govern, com Ronald Reagan, Margaret Tatcher o Toni Blair aportant clars missatges de manipulació de l’opinió pública en els que ofereixen un discurs d’idees simplificades on el discurs sobre el colonialisme es justifica a partir d’una dialèctica rudimentària de bons contra dolents. Així, resulta brillant la inclusió de fragments de dues pel·lícules comercials. L’una és “Carry On… Up the Khyber” (1968), una comèdia paròdica sobre la presència colonial dels britànics a l’Afganistan i l’altra és la coneguda “Solaris” d’Andrei Tarkowsky, una visió de la perplexitat i la desorientació dels russos en un món desconegut. Les dues funcionen molt bé per dotar el documental d’un caire més metafòric. Curtis està més atent a mostrar les emocions i el pensament ideològic que no tant el fets concrets.

El muntatge és d’una dialèctica marxista, amb una constant confrontació dels discursos dels poderosos amb el dels pobres, de la mentalitat occidental amb l’oriental, del contrastat paradoxal de la propaganda amb la realitat. Ens mostra els diferents agents: les potències mundials, les organitzacions terroristes i el terrorisme d’estat, el comerç d’armes, el pensament religiós, els poders financers, etc. La música i el muntatge, molt acurats, incideixen a donar un caràcter hipnòtic al documental, definitivament fascinant. Més que aclarir els grans dubtes sobre aquest país tan enigmàtic als ulls occidentals com és l’Afganistan, planteja molts interrogants de difícil resposta. El resultat: absolutament inquietant.

Goodies and Baddies: Bitter Lake is available on iPlayer

Meeting at Bitter Lake … President Franklin Roosevelt (right) meets King Abdulaziz. Photograph: Cour

Bitter Lake, a still from the film by Adam Curtis

Bitter Lake, a still from the film from Adam Curtis

Bitter Lake iPlayer

ENLLAÇOS

“Bitter Lake” (Adam Curtis, 2015) a El coleccionista de cine

 

 

1984 (Rudolph Cartier, 1954)

Una magnífica adaptació de la famosa novel·la futurista de George Orwell, realitzada per la televisió britànica BBC als anys cinquanta. És la recreació d’un sistema polític totalitari, on la tecnologia avançada controla tots els moviments de les persones. Al capdamunt del sistema hi ha el Gran Germà (Big Brother), l’entramat polític de la casta dirigent pensat per alienar les classes subalternes en l’alienació, gràcies a constants promeses de prosperitat i una policia repressiva que impedeix les crítiques i la dissidència. Unes grans pantalles o ràdios vomiten constantment la propaganda oficial. Una guerra permanent a l’exterior és la via per imposar el consens social. El ministeri de la propaganda arriba a l’extrem de reimprimir els diaris obsolets perquè els fets del passat siguin recordats d’acord amb els interessos del present. L’ambient és tant repressiu que l’Estat no tolera cap llibertat als individus; fins i tot, la família és una institució controlada per les autoritats on els membres han de vigilar-se i denunciar-se entre ells. El protagonista de la història és un jove que té alguns records i alguns indicis que la història oficial no es correspondria amb la història real i que, a més, comet l’error d’enamorar-se d’una noia i entre dos somien amb tenir una vida més lliure.

La caracterització que fa Orwell dels règims totalitaris a partir de la violència i la repressió casa malament amb l’evolució històrica de les formes de control social en l’actualitat, que es basen més en la imposició de pautes de comportament a través de la publicitat mentre que els control de les elits no és tan absolut, com es preveia a la novel·la. No obstant, cal tenir present que l’autor va escriure el seu al·legat antiautoritari pensant en els feixismes derrotats a la II Guerra Mundial i, sobretot, en el règim comunista i la Guerra Freda. Arran de l’emissió del programa es va generar una polèmica pública pel contingut polític del producte i el caràcter subversiu, que algunes veus crítiques li van atribuir, i per les imatges de tortures que alguns espectadors van considerar inapropiades per al mitja televisiu. El debat va arribar al Parlament i, fins i tot, la reina Elisabet va participar reconeixent que sí que havia vist aquest programa.

La realització del telefilm té una estructura i una realització clarament teatrals i està elaborada amb pocs mitjans tècnics; així, per exemple, quan un personatge tanca una porta amb una mica de força es mou tota la paret i es nota que és tracta d’un decorat de cartró-pedra. Tot i la humilitat del producte, l’honestedat flueix a cada moment i la interpretació dels actors resulta convincent -en particular, el protagonista, un joveníssim Peter Cushing. Potser aquesta versió televisiva hagi quedat bastant encarcarada al cap dels anys, però se segueix amb simpatia i atenció.

Peter_Cushing_in_1984

1984_PETER_CUSHING_BBC_2

1984_PETER_CUSHING_BBC_3

1984_PETER_CUSHING_BBC_4

Imagen

ENLLAÇOS

VOSE – via eMule

 

Silver City (John Sayles, 2004)

Thriller complex que relaciona diversos personatges al voltant d’un projecte urbanístic que comporta la contaminació aqüífera d’un llac. Un polític irònic que predica el respecte a la natura quan promociona els interessos econòmic d’empreses especuladores i contaminants, els periodistes i els mitjans de comunicació vulnerables al poder, els empresaris i els inversionistes, els treballadors precaris reclutats en la cantera de la immigració il·legal… tot posa sobre la taula un sistema democràtic plenament corrupte.

Film correcte sobre les trames de corrupció a la societat nordamericana però narrat amb un estil farragós, amb trames que se superposen sense massa nitidesa i uns personatges desaprofitats llevat del candidat a governador de l’estat que en plena campanya electoral mostra un perfil bastant versemblant en la seva defensa publicitària d’uns valors progressistes i una realitat fosca. Els crítics cinematogràfics van observar al moment de l’estrena la poderosa similitud entre aquest candidat i la figura de George Bush II.

 

ENLLAÇOS

(clau de pas per descomprimir i ajuntar els fitxers: JS2004)

https://mega.co.nz/#!lQ91VTJK!mLGDLcythc1kkfZ0W_f49S8Sa4sGAODp-D5hMO26lKo
https://mega.co.nz/#!VFFUCDZR!HYYN_q9jNEjEeDnQ0Ot-MEXyCgSjOBMA4kSsH9gC16I
https://mega.co.nz/#!UVNjmCSI!ebgPZaMdRYO-364oAyf8i9DmOwmCXEZa7KaxkLWBfbU
https://mega.co.nz/#!kUN2EDYB!LuO3ghXTwpUlYBpM6TIz2pv0SLWex5oXCkASKwEuRWc
https://mega.co.nz/#!sUdQxTbL!HnZCa-3aSBgDqXEqs-yC52-1VoOngWiKc-ED2BxTRD8
https://mega.co.nz/#!pV1HGL5Z!ud5jnjEStIlVv7pezhk2J5MUa0pibEzCazoYUaVFc8Q
https://mega.co.nz/#!EY92xb7T!781OEKF_9TepVFaloQZO81Xhr5N6fTjhxbGjAG42eIE
https://mega.co.nz/#!4U9GUYIR!iPziezjv-GMbnrlAiyJCOYm1_blAzqe5So3PQAdX5N0
https://mega.co.nz/#!VY9lzaCb!ORZj2BvlJqFo7MdMZFQfKtZu1KWjxGLzOhtp-AtBE3A

Subtítols en espanyol
https://mega.co.nz/#!wdExwRzD!2asPL4EV-yR2bAhU7ts1DdjbSZSLdzO6_zt3uc3xgNs

 

Missing (Constantin Costa-Gavras, 1982)

Hi ha moltes pel·lícules en aquesta pel·lícula. Hi ha un retrat dramàtic de la violència política desfermada amb el cop d’estat de Pinochet, amb els militars pels carrers; els trets per tot arreu; els interrogatoris i les tortures; els assassinats i les desaparicions. Hi ha una mirada militant d’una generació (els joves i els activistes polítics) que s’oposen com poden a la dictadura. Hi ha la incredulitat d’uns ciutadans nordamericans que creuen que tot allò no els pots passar i ni s’atreveixen a pensar en la participació del seu govern en el cop d’estat. Hi ha finalment, la mirada d’un pare que cerca el seu fill d’entre els desapareguts. Jack Lemon està genial en la seva evolució psicològica, des de la inconsciència inicial fins a la comprensió final. La direcció de Costa-Gavras aporta molt força en aquest film de polític que va despertar força polèmica: va ser prohibit a Xile durant la dictadura de Pinochet i denunciat als Estats Units per les revelacions de participació dels assessors militars i la CIA. La  campanya en contra fou, però, recompensada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes del 1982, i una distribució internacional. És una pel·lícula commovedora que manté intacte el seu interès al cap dels anys.

Imagen

 

Z (Constantin Costa-Gavras, 1969)

Un complot de l’extrema dreta per acabar amb el líder d’un partit d’esquerres. Aquesta és la senzilla base d’una complexa trama que es basa en el fet històric  de l’assassinat de Grigoris Lambrakis, el polític grec que s’oposà a la instal·lació de bases nordamericanes al seu país, i el posterior procés judicial que posà de manifest la participació d’un entramat político-militar en el complot i precipità el cop d’estat dels coronels. El film resulta inquietant per la seva verosimilitud. Yves Montand encapçala (interpretant al polític progressista) un repartiment de grans actors que donen vida als diferents agents d’aquest entramat: els periodistes, els militars, la policia, el ministre, el jutge, els activistes socials, els sicaris, els encobridors, els polítics, etc. Elements interessants que podem veure a la pel·lícula són la barreja entre els interessos polítics i militars, el repertori de mecanismes de repressió i control social de què disposa el poder, l’extensió de la corrupció i la força que té el periodisme (en aquest cas, en la figura del fotògraf de premsa) per incidir en l’opinió pública. Molt recomanable.

 

VEURE-LA EN LÍNIA

Brüno (Larry Charles, 2009)

Una versió marica de “Sexe a Nova York”. Un periodista austríac homosexual  i extravagant està obsessionat amb el món de la moda i la popularitat. Fa tota mena d’intents per esdevenir una “celebrity”: exagerar la ploma, exagerar l’actitud hetero, escandalitzar públicament, donar suport a les causes humanitàries… L’argument poc importa, perquè la nova creació de l’actor Sacha Baron Cohen és pura irreverència política, una sàtira contra els bons costums; una calculada operació de transgressió en aspectes com la sexualitat, els mitjans de comunicació, la indústria de la moda i les creences polítiques i religioses. Acumula escenes divertides basades en els gags però sempre en el marc del cinema comercial nord-americà, una indústria que no sembla donar en l’actualitat massa marge d’acció a la crítica social i política.

 

ENLLAÇOS

Brüno (Versió original en descàrrega directa)

subtítols

15 milions de mèrits (Charlie Brooker, 2011)

Sàtira sobre el comportament social davant les noves tecnologies. Alienació i estupidesa, que en podríem dir. És un dels capítols autònoms de la sèrie “Black Mirror” (Mirall negre). Un concurs televisiu del descobriment de nous talents de l’espectacle, on els aspirants a estrelles mediàtiques viuen tancats en un recinte a mode de gran plató de reality, pedalant en bicicletes estàtiques per fer mèrits que els facin mereixedors d’una oportunitat per ser famosos. Mengen, dormen  fan tota la vida social en aquest recinte ple de llums i dissenys moderns, completament aïllats de l’exterior i pendents del seu avatar virtual. La trama és molt senzilla i incideix en la capacitat de la televisió de banalitzar-ho tot, de crear un món virtual de dura alienació social.

És un capítol que té una bona factura visual, amb els concursants que viuen tancats en petits dormitoris on les quatre parets són una gran pantalla de programes que interactuen amb un sol gest de les mans. El guió és pobret però el programa resulta interessant pel que suposa de destripar l’estructura de la televisió en allò que té de fosca i malaltissa. La conclusió és que tothom hauria d’aprendre a tancar  el televisor.

ENLLAÇ

15 milions de mèrits (doblada a l’espanyol)

Tarda de gossos (Sidney Lumet, 1975)

Un jove enreda un amic per assaltar un banc i aconseguir diners per pagar l’operació de canvi de sexe de la seva companya. Però un cop allí descobreixen que ensortir-se’n no serà tan fàcil i retenen algunes treballadores. La policia, la premsa i molts curiosos es presenten i es munta un veritable espectacle que la televisió transmet en directe. Basada en fets reals.

Una gran pel·lícula de Sidney Lumet  -molt en la línia del cinema polític dels anys setanta-, clarament antisistema en la denúncia dels poders establerts (els bancs, la policia, la premsa…) que dóna un gir sorprenent quan aparaiex en escena el factor sexual. És divertida i trepidant i mostra la tendresa dels pobres desgraciats que es pensen que podran començar una vida decent si roben als poderosos. Té moments genials, com les treballadordes del banc disfrutant exitades dels cinc minuts de glòria en sortir a la televisió o la cara d’Al Pacino al final del film. Molt recomanable.

Imagen

Imagen

ENLLAÇ

Tarde de perros (VOSE)