Estranya i bizarra la nova producció del director grec més internacional, Giorgos Lanthimos, l’autor de Canins. Aquí, una nova immersió en les profunditats de la comunicació humana quan s’arriba a l’extrem de l’alienació: un col·lectiu de quatre persones: una gimnasta i el seu entrenador i un metge i una enfermera substitueixen persones que han mort davant del seu entorn més proper (família, amics, etc.) per tal d’ajudar-los a superar el dolor. Vesteixen com els difunts, copien la seva manera de parlar i els seus gustos i vicis. Són una filla davant del pares o l’amant d’un dels membres d’un matrimoni. Els professionals i les famílies simulen que el difunt segueix viu. La simulació els porta a creure que els suplantadors són les persones difuntes i, poc a poc, van refent les seves vides a partir de la representació de la mentida però amb el risc que cada cop necessiten anar més enllà en la simulació. Els propis suplantadors es van submergint en el seu paper de manera cada cop més convincent.
La pel·lícula de Lanthimos és complexa, de difícil interpretació; fins i tot, desagradable. Els actors/personatges actuen de manera autòmata, a la manera de Robert Breson, per entendre’ns. Les situacions són fosques, tenen una aparença de normalitat, però en realitat tothom està desequilibrat. Transmeten la idea de l’alienació i la incomunicació: les intimitats són forçades, el dolor emocional és una mera representació, el sexe és artificiós i buit. Tota la pe·lícula és trista i sòrdida. Admet molts interpretacions, però totes pessimistes. La generositat acaba barrejada amb l’egoisme, fins a fer-se indestriable. Interessant producció del cinema europeu actual però més aviat desagradable. No apta per a totes les persones.
ENLLAÇOS
enllaç d’Alps en versió original en grec més subtítols en espanyols (via Torrent)
la llum llibertària 