638 maneres d’assassinar Castro (Dollan Cannell, 2006)

Fascinant documental sobre els centenars d’intents d’assassinat contra Fidel Castro. Sí, centenars. Més de sis-cents, convenientment catalogats segons les diferents administracions i presidents nord-americans; segons els mètodes, tradicionals (com el del franctirador o el de l’explosiu sota la tribuna presidencial durant un acte públic) o imaginatius (posar explosiu en un cigar); segons els portés a terme la CIA directament o a través d’intermediaris (sicaris, màfia, etc.) o bé els comesos per les organitzacions cubanes anticastristes. El cas és que tots els intents d’acabar físicament amb el líder cubà van fracassar. També els intents de liquidar-lo políticament. Alguns són francament delirants. Un producte a les sabates havia de fer-li caure la barba i una droga durant una entrevista televisiva l’havia de fer quedar en ridícul. El documental és fascinant perquè el director ha aconseguit reunir els principals conspiradors. Tots ells es mostren alegres i expliquen les batalletes amb orgull. Els talls d’entrevista s’il·lustren amb imatges de ficció tretes de l’època o més actuals on es recreen les temptatives. El gran protagonista, però, és l’escandalosa política imperialista dels Estats Units.

PER VEURE EL DOCUMENTAL

Links a Descargacineclasico

 

 

 

 

La plata i la creu (Harun Farocki, 2010)

Documental (en realitat una instal·lació visual) d’arqueologia del colonialisme. A partir del quadre “Descripción del Cerro Rico e Imperial Villa de Potosí”, realitzat pel pintor Gaspar Miguel de Berrío l’any 1758, el director ens mostra els detalls de l’obra que evidencien l’estratificació social: els barris dels rics, els barris dels comerciants, els barris dels treballadors; com són les cases dels uns i dels altres; on són les dones i els nens, i els esclaus; la força de l’Església catòlica, etc. La càmera recorre amb detall cada racó de la populosa ciutat minera, una de les més importants dels continent. De vegades, la imatge es divideix en dues parts: en una, un detall del quadre ampliat al màxim ens mostra com era la ciutat al segle XVIII i, a l’altra, la mateixa zona en l’actualitat. Val a dir que l’obra de Berrío dóna molt de joc, perquè està plena de detalls de la ciutat i de la gent que un no se’ls  acaba mai. De seguida, el contrast entre la ciutat vella i l’actual ens serveix per donar significat polític a uns espais que d’altra banda serien meres descripcions pintoresques. El documental, llavors, deixa de ser una mera recreació geogràfica i esdevé un manifest polític contra el colonialisme i l’opressió. Formalment, el documental és molt relaxant i està concebut amb un to una mica minimalista que a alguns espectadors els podrà sembla avorrit però a nosaltres ens agrada. És d’aquells documentals fets amb una idea genial, amb poc pressupost i poc mitjans però un resultat més que digne.

ENLLAÇOS

No n’hi ha, tot i que actualment (setembre de 2016) es pot veure en una exposició sobre Harun Farocki a la Fundació Tàpies de Barcelona.

 

 

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

Actas de Marusia (Miguel Littin, 1975)

Film mexicà que recrea els fets històrics de la repressió de les protestes laborals i els intents d’organització sindical per part dels treballadors d’una explotació minera al nord de Xile a començaments del segle XX. Mostra els nivell de pobresa en què viu la població, en un paratge de caire desèrtic. Les tímides protestes social per una millora de les condicions de vida són contestades per les forces policials i militars amb una duresa extrema (assassinats, tortures, violacions, etc.). La pel·lícula, té una vocació política de denúncia de la repressió de l’estat sota el maniqueisme amb que apareixen representats els diferents agents socials: la gent del poble és ignorant, passiva i alienada mentre els militars són sàdics. Tant els uns com les altres com a autòmata, sense massa lògica en el comportament sinó com les éssers obedients d’una massa de població. En aquest punt la pel·lícula ha envellit moltíssim i el visionat és pesat.

 

VISIONAT EN LÍNIA

 

Missing (Constantin Costa-Gavras, 1982)

Hi ha moltes pel·lícules en aquesta pel·lícula. Hi ha un retrat dramàtic de la violència política desfermada amb el cop d’estat de Pinochet, amb els militars pels carrers; els trets per tot arreu; els interrogatoris i les tortures; els assassinats i les desaparicions. Hi ha una mirada militant d’una generació (els joves i els activistes polítics) que s’oposen com poden a la dictadura. Hi ha la incredulitat d’uns ciutadans nordamericans que creuen que tot allò no els pots passar i ni s’atreveixen a pensar en la participació del seu govern en el cop d’estat. Hi ha finalment, la mirada d’un pare que cerca el seu fill d’entre els desapareguts. Jack Lemon està genial en la seva evolució psicològica, des de la inconsciència inicial fins a la comprensió final. La direcció de Costa-Gavras aporta molt força en aquest film de polític que va despertar força polèmica: va ser prohibit a Xile durant la dictadura de Pinochet i denunciat als Estats Units per les revelacions de participació dels assessors militars i la CIA. La  campanya en contra fou, però, recompensada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes del 1982, i una distribució internacional. És una pel·lícula commovedora que manté intacte el seu interès al cap dels anys.

 

Retratos en un mar de mentiras (Carlos Gaviria, 2010)

El conflicte colombià vist a través dels ulls d’una noia muda i del seu cosí. Tots dos viatgen en un destarotat Renault 4 des de Bogotà fins a la costa del Carib per recuperar unes terres de les quals havia estat expulsada la família per culpa de la violència. És una roadmovie, i com s’esdevé en aquests casos, el viatge geogràfic és paral·lel al recorregut emocional dels protagonistes. Poc a poc, la noia va obrint els seus sentiments i coneixem l’origen del seu trauma que la feien no parlar mai. Es tracta d’un film ben realitzat que ens planteja els diferents agents socials dels conflicte, cadascun amb els seus interessos en joc que fan tan difícil d’arribar a una entesa, ara que s’estan portant a terme les converses de pau entre el govern i la guerrilla. Com sempre, cada país té la seva complexitat. En aquesta pel·lícula podem veure també l’estat depauperat en què es troba la sanitat (pública) i la pobresa que mostra l’hospital, amb un corb que sobrevola pel dipòsit de cadàvers. L’escena més inquietant, però, es quan els dos protagonistes es troben amb un control de l’exèrcit a la carretera i ells estan a punt de disparar a la noia però el seu cosí, mes extravertit, treu una càmera de fotos i els anima a fer-se un retrat turístic. Els dos militars es posen un barret de mariachi i tots plegats riuen divertits. Amb quina facilitat els que fa un moment podien matar o ser matats ara són amics. Això és un indici de la impunitat emocional amb què els milers de membres de l’exèrcit, les guerrilles i els paramilitars aprenen a disparar (i a matar) sense massa problemes de consciència moral. El que està a punt de succeir en aquesta escena és en realitat el que li passa al país de de fa dècades. La pel·lícula, tot i la transcendència i la gravetat del problema que planteja està realitzada amb sentit de l’humor i entre els dos cosins, tot i les desavinences inicials, s’estableix una veritable relació d’amistat i suport mutu.

 

VEURE LA PEL·LÍCULA EN LÍNIA

Vegeu la pel·lícula sencera a “Mis películas en linea”

Los colores de la montaña (Carlos César Arbeláez, 2010)

Una visió del conflicte colombià en una vereda a través de la història d’un nen de nou anys, Manuel, els seus pares, els seus amics i la mestra de l’escola. Un dia els nens juguen a  futbol però la pilota va a parar a un camp de mines i els grans, es clar, no els la deixen agafar, però ells no la volen perdre. Amb aquesta premissa tan senzilla se centra l’interès dels petits en el joc però també els veiem prendre consciència de les diferents cares de la violència, amb les guerrilles, l’exèrcit i els paramilitars, com a principals agents. Les amenaces i les pors, les tortures i els assassinats conviuen amb la dignitat de la gent que, malgrat tot, no vol abandonar les seves terres i les seves cases. Alguns saben que els mataran però no volen marxar. Una visió fatídica de la guerra recorre tota la pel·lícula. Les interpretacions dels actors són excel·lents: les dels adults i les dels nens. En particular, és emotiu el personatge de la mestra que intenta crear a l’escola un espai lliure de violència. Molt bonica, per exemple, l’escena en què ella i els alumnes pinten una mural a la paret per tapar unes pintades de repressió política. Tot en va, perquè la realitat crua de la violència s’acaba imposant. Els pagesos, humils, intenten sobreviure a una realitat que els és imposada pels grups armats.

Els colors de la muntanya, quin títol més encertat per a una pel·lícula que ens mostra que el món podria ser un lloc preciós per viure-hi sense la presència de les armes. Molt recomanable.

 

 

PER VEURE-LA SENCERA

El mocito (Marcela Said Cares i Jean de Certeau, 2010)

Documental inquietant sobre un funcionari que va participar en les tortures, assassinats i desaparicions de presos polítics durant el règim terrorista del dictador Augusto Pinochet. Jorgelino era el jove que portava els cafès als torturadors al mig de les sessions i qui després s’encarregava de recollir els cadàvers (per aquesta raó el coneixien amb el nom de “el mocito”). Ell no participava directament en les pallises i els assassinats, però ho presenciava i tenia una relació prou estreta amb els torturadors com per conèixer la identitat de la roda del terrorisme d’estat i, fins i tot, per bastir una relació d’amistat amb algun d’ells.  Va estar al centre Simón Bolivar, un centre d’extermini d’on es van fer desaparèixer les successives juntes centrals del Partit Comunista a la clandestinitat i on cremaven les faccions dels cadàvers perquè mai no se’ls pogués identificar i els tiraven al mar. El cas és que recentment, Jorgelino va col·laborar amb la justícia i va facilitar la identitat dels implicats en les “desaparcions”. El documental és una recreació singularíssima del penediment del “mocito”.

Jorgelino apareix en diverses escenes interpetant-se a si mateix: al costat d’un advocat defensor de les víctimes, d’un miltar acusat de tortures, dels fills d’un assassinat, etc. Es mostra camaleònic en totes les trobades: és dòcil amb uns i còmplice o soberbi amb els altres,  segons la situació. Canvia el seu aspecte físic constantment: amb bigoti o sense, amb ulleres o sense, amb gorra o sense, etc. Un canvis d’algú que vol amagar-se. La seva família el va repudiar en descobrir el seu costat fosc. No sembla tenir amics sinó, tret dels antics participants d’aquell horror. Sempre mira de justificar-se; es considera una víctima del sistema, algú que va no era conscient de la gravetat de la seva implicació. No queda clar el seu  penediment actual (sembla que podria haver influït la participació en una organització religiosa extàtica).

El documental té una realització convencional, correcta però sense resoldre l’enigma de Jorgelino, “el mocito”, i deixant obertes algunes incògnites, però a canvi mostra l’estranya personalitat psicològica d’algú que només participava en les tortures de manera indirecta. I llavors ens preguntem com devien ser mentalment els veritables torturadors materials?

ENLLAÇOS

El.Mocito.2010.DVDRip.XviD.MP3.CLAN-SUD.avi  [699.77 Mb]

Font: rebeldeMule