L’incident (Larry Peerce, 1967)

Un parell de joves atemoritzen els passatgers d’un vagó de metro. Els passatgers s’han d’enfrontar a la violència i les seves reaccions conformen un repertori sociològic de la societat nord-americana del moment. Són, per exemple: un noi homosexual, dos soldats de permís, un matrimoni mal avingut, un altre de color, etc. El noi homosexual és humiliat davant de tothom i enviat a un racó del vagó. El matrimoni mal avingut discuteixen entre ells perquè l’home no s’enfronta als joves i la seva dóna li ho recrimina; la disputa posa de manifest la crisi de parella que no volen assumir. Un dels soldats intenta fer-se el simpàtic amb els agressors deixant clar que mentre molesti els altres l’incident serà una broma i només quan el molesten a ells resulta que la broma era pesada. L’home negre és un racista i observa content com la resta dels passatgers, tots blancs, són agredits. I així, la resta dels personatges.

La primera part és la presentació dels caràcters individuals i, la segona, l’experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera. La pel·lícula analitza les paradoxes de la nostra societat, quan les persones mirem a una altra banda i mostrem la nostra cara més insolidària; també, les dificultats de comunicació en el medi urbà on tothom és desconegut i els prejudicis ens dominen. Finalment, un tema aleshores molt debatut: el de la violència gratuïta i l’alienació en la societat moderna. Filmada amb estètica realista, una impactant fotografia en blanc i negre i unes interpretacions molt convincents, la pel·lícula manté la tensió psicològica fins al desenllaç final. És vibrant i planteja moltes qüestions que encara avui són de plena actualitat.

ON VEURE-LA?

A Hawkmenblues trobareu els enllaços per descarregar-vos la pel·lícula

El conte de Canterbury (Michael Powell i Emeric Pressburger, 1944)

Un increïble film anglès de (suposada) propaganda política. Fet durant la II Guerra Mundial per explicar les raons per les quals lluitava el seu país, es converteix, per art i màgia dels directors i l’equip tècnic i artístic, en una fascinant reflexió sobre el sentit de la vida i de les coses que en veritat són importants. Dos nois i una noia viatgen en un tren que va fins a la localitat de Canterbury. Estan enrolats en diferents unitats de l’exèrcit: Bob és un sergent nordamericà, Peter un sergent anglès i Alison treballa al Land Army.  Però els tres baixen per error en una altra parada. És de nit i mentre busquen algun lloc per esperar fins que arribi un altre tren, la noia és atacada per un desconegut que li llença resina al cabell i fuig. Molestos per l’agressió, l’endemà inicien la cerca del desaprensiu i totes les pistes els condueixen a sospitar del magistrat de la localitat, Thomas Colpeper, un home una mica místic i aparentment misàntrop però que té un discurs interessant sobre això que ara en diríem la modernitat. Poc a poc, van entrant en contacte amb la gent del poble que a voltes sembla viure immersa en les formes de vida tradicional,. Sembla que la pel·lícula s’inspira o troba el seu punt d’arrencada en el llibre dels Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer. De fet, aquest llibre recull els contes d’un grup de pelegrins que viatgen des de Southwark a Canterbury per visitar el temple de Thomas Becket a la Catedral de Canterbury, buscant algun perdó o consol espiritual. Els nostres protagonistes són joves que, per diferents raons, han perdut la il·lusió per viure, però el seu contacte amb un poble i una gent una mica tradicionals i el contacte amb el magistrat els farà canviar de mentalitat i descobrir una altra escala de valors. A la pel·lícula això es mostra amb la importància de fer les coses ben fetes, de l’amor per la cultura, del fet local. Sembla que la voràgine de la guerra amenaça amb emportar-se una espiritualitat on les persones són importants i les hores no compten.

El “Conte de Canterbury” és una pel·lícula molt bonica, reflexiona sobre el sentit de la felicitat, sobre el fet de sentir-nos a gust en el lloc més impensable i de connectar amb persones que estan a les nostres antípodes i en qui mai no hi hauríem pensat. A banda d’això, els protagonistes són alegres i vitalistes, cadascun amb les seves circumstancies, però sempre atractius, intel·ligents, cultes, sensibles i creatius. Tota la pel·lícula és fascinant en aquest sentit: la fotografia expressionista, el muntatge trepidant, les interpretacions, la música, la força del paisatge, el mateix guió ple de girs que no acabes de saber mai com evolucionarà… En fi… una joia a descobrir.

387.Кентерберийская история / A Canterbury Tale / 1944 / DVDRip

387.Кентерберийская история / A Canterbury Tale / 1944 / DVDRip

Looking Back: ‘A Canterbury Tale’

Image

Image

387.Кентерберийская история / A Canterbury Tale / 1944 / DVDRip

 

PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2012/01/canterbury-tale-michael-powell-emeric.html

Fora de la natura (Ole Giæver, 2014)

Un jove d’us trenta llargs, casat i amb un nen petit es replanteja el sentit de la seva vida. Se’n va d’excursió a la muntanya per desconnectar de la rutina i allí, entre boscos, roques i llacs, pensa si la seva vida no serà una merda. Narrada amb la veu en off dels pensaments del protagonista, el sentim en les seves inseguretats: té alguna comunicació amb la dona? s’estima el fill? com fugir de les reunions familiars? Tot el film és una recreació del desitjos, les pors, les fantasies, les frustracions i les angoixes. Però les fantasies xoquen amb la realitat: quan comença a masturbar-se rere un arbre per relaxar-se apareix un caçador que els veu amb els pantalons baixats i flipa mandunguilles; corre feliç escoltant música amb els cascos però de sobte ensopega i enfonsa el peu en un toll ple de fang; la nit que ha de passar amb dues noies tampoc no surt com esperava… Els pensaments són caòtics, desordenats: desitjos sexuals i desitjos d’afecte, records de la infància, etc. La immensitat del paisatge muntanyenc permet abandonar  les convencions socials i l’autocensura. El pensament es converteix en una espai d’alliberament total per al protagonista. Aquest jove ben plantat fuig de la seva rutina per trobar un sentit a la vida. Però el gran descobriment és que la vida potser no te un gran sentit amb majúscules, més enllà del plaer de disfrutar amb les persones que tenim a prop i amb les oportunitats que la vida ens posa al davant.

Aquest film és una estimable road movie introspectiva, amb un protagonista senzill i tendre. Les seves inseguretats són sinceres i els seus pensaments podrien ser plenament universals. Una estranya pel·lícula, una mica minimalista que sense contenir cap element dramàtic en particular aconsegueix deixar una petjada inesborrable en l’espectador, la petjada d’haver compartit amb el protagonista una fugida purificadora enmig de la natura.

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=41398&highlight=mot+naturen

 

La professora d’història (Marie-Castille Mention-Schaar, 2014)

Extraordinari film sobre una professora d’història d’un institut i sobre una classe amb joves complicats i amb molta diversitat (ètnies, religions, etc.). Res de nou: l’alumnat escolta música amb els cascos posats, juga amb el mòbil tota l’estona, xinxa les companyes, crida, fa bromes pesades i, mentre tant, les dues alumnes que són realment estudioses viuen marginades per la resta. La professora és una dona de mitjana edat a qui agrada la seva professió; imposa la seva autoritat a classe, però sense cridar ni perdre els papers. Intenta ensenyar la història amb rigor, però davant d’unes alumnes que estan completament desmotivades i sense autoestima. Llavors se li ocorre que tota la classe es presenti a un concurs nacional sobre tema concentracionari. Com no podia ser d’altra forma, les alumnes reben l’encàrrec amb apatia, però poc a poc l’encàrrec es converteix en projecte enriquidor i apassionant. La pel·lícula recull magistralment aquesta evolució dels joves: el del treball col·lectiu, amb companyes que no formen part del petit grup d’afinitat; les diferències deixen de ser un problema i esdevenen un valor afegit; descobreixen l’empatia per les persones que pateixen (encara que no les coneguin); es posicionen críticament sobre la memòria històrica, etc. No espereu escenes de sexe ni de violència gratuïta sinó una sensible reivindicació de l’educació en la transmissió dels valors socials, sobre l’ofici d’educar i sobre la necessitat de la memòria històrica. Una realització cinematogràfica molt àgil i unes interpretacions creïbles per part de tots els actors fan d’aquest film una obra rodona ben narrada i molt agradable de veure.

Imagen de La profesora de historia (Les héritiers)

Imagen de La profesora de historia (Les héritiers)

PER VEURE-LA EN LÍNIA

Ver Les héritiers (La profesora de historia) (2014) online

El rei dels porcs (Yeon Sang-ho, 2011)

King of Pigs (Korean Film 2011)

Un film d’animació sobre l’assetjament escolar o, per a ser més exactes, sobre la pervivència dels traumes de la infància i adolescència en l’edat adulta. La història està ambientada a l’època actual quan dos amics de l’institut es retroben al cap de quinze anys dels estudis. Allò que els unia, però, era una esgarrifosa història de mobbing que se’n explica en varis flashbacks per culpa d’un grupet de fatxendes que els tenen fastidiats amb maltractaments verbals, psicològics i físics. La violència dels forts és permanent, a cada racó a cada moment, i no busca altra cosa que la submissió i obediència dels dèbils. Al centre educatiu es crea un sistema piramidal de poder: els grans extorsionen els petits, conformant una cadena del poder autoritari. Els cops, les empentes, les amenaces i les vexacions són les grans protagonistes. Però aquestes escenes de violència se succeeixen davant la impotència i submissió de les resta dels nois de l’institut i la invisibilitat del professorat, que no fa res per conèixer i/o acabar amb els maltractaments. La pel·lícula però entra en el context social que dóna vida a la violència i apunta com a causes remotes com la desestructuració de les famílies o l’obsessió pel consumisme que genera frustració en el joves més pobres que es veuen a si mateixos com a fracassats si no disposen de la roba de marca o de l’últim model de l’aparell electrònic. Així, l’enllaç de les situacions d’assetjament a l’institut i els episodis de les vides familiars dels nois veiem com s’articula un sistema d’opressió. La violència és de tal nivell que sempre veiem cares de joves nafrats i actituds irades. Aquesta situació culmina amb l’amenaça d’un dels joves de suïcidar-se davant de tothom per denunciar la seva ràbia i perquè els records de l’institut siguin per sempre amargs a la resta. La pel·lícula alterna els episodis dels dos companys a l’institut amb les seves vides al cap de quinze anys. Tots dos porten el trauma de la violència incrustat en el cervell, sense poder-se’n desfer i els condiciona la relació amb la família i els amics. Sembla que el missatge de la pel·lícula és que la violència embruteix per igual els qui la practiquen i els qui la pateixen.  Visualment és dura però resulta molt interessant per obrir el debat en relació al mobbing als centres educatius.

vlcsnap-2013-06-04-15h58m12s125

This is Chul. You'd better not mess with him.  A scene from the animate Korean film The King of Pigs, being shown at the 2012  Fantasia  Film Festival.

King of the Pigs

King of the Pigs

The King of Pigs

The King of Pigs

The King of Pigs

King of Pigs, Still, D: Yeun Sang-ho Korea 2011, 97 min

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

El rei dels porcs (VOSE) a You Tube

 

Pariah (Dee Rees, 2011)

Sensible aproximació al procés de creixement personal d’una noia adolescent, afroamericana, que construeix el seu gènere i la sexualitat de manera diferent: vesteix de forma “masculina” i practica sexe amb altres noies. La seva mare, dominant i possessiva, li imposa la moral religiosa estricta i saboteja les seves relacions afectives. El pare accepta les espera que la filla s’integri en els estereotips dominants. La pel·lícula no té un gran trama més enllà de recollir els dubtes, inseguretats i desitjos de la protagonista (per cert, molt ben interpretada per l’actriu Adepero Oduye) i de la búsqueda d’afecte i acceptació en el marc de la família i les amistats.

El guió i la realització atenen a detalls de la psicologia de la protagonista, a l’acceptació de si mateixa i al procés d’emancipació. Molt bonica l’escena del final, amb la lectura d’un poema que recull el seu estat d’ànim.

https://i0.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004189643.jpg

https://i1.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004567521.jpg

ENLLAÇOS

http://200peliculas.tumblr.com/post/104673242436/1665-pariah-dee-rees-2011

No visquem més com esclaus (Yannis Youlountas, 2013)

Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:

  1. La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
  2. L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
  3. L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
  4. La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
  5. Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.

El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme.  En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.

No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.

Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.

ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català