Mary and Max (Adam Elliot, 2009)

Film d’animació realitzat amb la tècnica del stop motion. Podria semblar cinema per a nens i sí que ho és, però de fet ho és per a qualsevol persona amb sensibilitat. La relació d’amistat a través de la correspondència postal -estem a la era pre-Internet- entre una nena que viu a Austràlia i un adult que viu als Estats Units és una preciosa història d’amor. Ella té una família desestructurada i pocs amics. Ell, la Síndrome d’Asperger i tampoc no té amics. Es coneixen de forma casual i s’envien cartes durant anys. S’expliquen les peripècies del dia a dia: les dificultats per trobar feina, per tenir parella, per sortir amb amics… Es recrea el món trist i amarg d’unes persones que no encaixen en una societat altament competitiva. La banda sonora puntua amb ironia els estats d’ànim i el resultat és un film poètic, amarg, molt imaginatiu i amb un rerefons de crítica social que et deixa pensatiu. Molt bonica.

PER VEURE-LA

http://www.argenteam.net/movie/33289/Mary.and.Max.%282009%29

La professora d’història (Marie-Castille Mention-Schaar, 2014)

Extraordinari film sobre una professora d’història d’un institut i sobre una classe amb joves complicats i amb molta diversitat (ètnies, religions, etc.). Res de nou: l’alumnat escolta música amb els cascos posats, juga amb el mòbil tota l’estona, xinxa les companyes, crida, fa bromes pesades i, mentre tant, les dues alumnes que són realment estudioses viuen marginades per la resta. La professora és una dona de mitjana edat a qui agrada la seva professió; imposa la seva autoritat a classe, però sense cridar ni perdre els papers. Intenta ensenyar la història amb rigor, però davant d’unes alumnes que estan completament desmotivades i sense autoestima. Llavors se li ocorre que tota la classe es presenti a un concurs nacional sobre tema concentracionari. Com no podia ser d’altra forma, les alumnes reben l’encàrrec amb apatia, però poc a poc l’encàrrec es converteix en projecte enriquidor i apassionant. La pel·lícula recull magistralment aquesta evolució dels joves: el del treball col·lectiu, amb companyes que no formen part del petit grup d’afinitat; les diferències deixen de ser un problema i esdevenen un valor afegit; descobreixen l’empatia per les persones que pateixen (encara que no les coneguin); es posicionen críticament sobre la memòria històrica, etc. No espereu escenes de sexe ni de violència gratuïta sinó una sensible reivindicació de l’educació en la transmissió dels valors socials, sobre l’ofici d’educar i sobre la necessitat de la memòria històrica. Una realització cinematogràfica molt àgil i unes interpretacions creïbles per part de tots els actors fan d’aquest film una obra rodona ben narrada i molt agradable de veure.

PER VEURE-LA EN LÍNIA

Ver Les héritiers (La profesora de historia) (2014) online

El rei dels porcs (Yeon Sang-ho, 2011)

Un film d’animació sobre l’assetjament escolar o, per a ser més exactes, sobre la pervivència dels traumes de la infància i adolescència en l’edat adulta. La història està ambientada a l’època actual quan dos amics de l’institut es retroben al cap de quinze anys dels estudis. Allò que els unia, però, era una esgarrifosa història de mobbing que se’n explica en varis flashbacks per culpa d’un grupet de fatxendes que els tenen fastidiats amb maltractaments verbals, psicològics i físics. La violència dels forts és permanent, a cada racó a cada moment, i no busca altra cosa que la submissió i obediència dels dèbils. Al centre educatiu es crea un sistema piramidal de poder: els grans extorsionen els petits, conformant una cadena del poder autoritari. Els cops, les empentes, les amenaces i les vexacions són les grans protagonistes. Però aquestes escenes de violència se succeeixen davant la impotència i submissió de les resta dels nois de l’institut i la invisibilitat del professorat, que no fa res per conèixer i/o acabar amb els maltractaments. La pel·lícula però entra en el context social que dóna vida a la violència i apunta com a causes remotes com la desestructuració de les famílies o l’obsessió pel consumisme que genera frustració en el joves més pobres que es veuen a si mateixos com a fracassats si no disposen de la roba de marca o de l’últim model de l’aparell electrònic. Així, l’enllaç de les situacions d’assetjament a l’institut i els episodis de les vides familiars dels nois veiem com s’articula un sistema d’opressió. La violència és de tal nivell que sempre veiem cares de joves nafrats i actituds irades. Aquesta situació culmina amb l’amenaça d’un dels joves de suïcidar-se davant de tothom per denunciar la seva ràbia i perquè els records de l’institut siguin per sempre amargs a la resta. La pel·lícula alterna els episodis dels dos companys a l’institut amb les seves vides al cap de quinze anys. Tots dos porten el trauma de la violència incrustat en el cervell, sense poder-se’n desfer i els condiciona la relació amb la família i els amics. Sembla que el missatge de la pel·lícula és que la violència embruteix per igual els qui la practiquen i els qui la pateixen.  Visualment és dura però resulta molt interessant per obrir el debat en relació al mobbing als centres educatius.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

El rei dels porcs (VOSE) a You Tube

 

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Philomena (Stephen Frears, 2013)

Una història basada en fets reals. A la Irlanda dels anys cinquanta del segle passat, les monges d’un internat prenen els fills de les mares solteres precoces i els venen a famílies benestants. Una d’aquestes noies, quaranta anys després, demana els serveis d’un periodista per conèixer el fill que li van robar de joveneta. Magnífica cinta sobre un drama que es va destapar a finals dels segle XX i, pel que s’ha vist, afectava molts països, a la Irlanda catòlica però també a l’Espanya franquista i de la Transició democràtica. La relació entre el periodista i la senyora gran, ell ateu i ella catòlica practicant, planteja els dilemes sobre el conflicte: ha de demanar perdó l’Església catòlica? S’han d’emprendre mesures legals contra les monges que van vendre els nens? Fins a quin punt les mares biològiques han de contactar amb els fills adoptats? I els fills, tenen dret a saber-ho? Els conflictes morals estan molt ben exposats i adquireixen un caire universal i intemporal. La pel·lícula, a més, té una factura molt ben feta (guió, fotografia, muntatge música,  interpretacions…) i és, per tant, molt recomanable.

ENLLAÇOS

enllaços de Philomena a mejorenvo.com

Qui l’ha vist morir? (Jan Troell, 1968)

Una visió desolada de la feina d’un mestre, desesperat davant la indisciplina dels alumnes, preadolescents encara. Amb una remarcable fotografia en blanc i negre caracteritzada pels molts contrastos de llum; una experimentació creativa amb el so i un muntatge proper al documental, aquest film és més aviat un assaig sobre la caducitat de la pedagogia autoritària que no pas una drama personal. Veiem els esforços del mestre (un home de mitjana edat sense vocació) per impartir l’assignatura, enfadar-se quan els alumnes xerren, riuen o fan bromes, etc. Els nens són espontanis i juganers, però ell els respon amb ira. La pel·lícula recull tots els escenaris de la vida d’aquest home: l’assemblea de l’ampa sobre si l’escola ha d’ensenyar valors o coneixements, si els mètodes han de ser autoritaris o democràtics; la trista relació amb la seva dona, la manca de desig sexual (sublimada a través de la pornografia), les dificultats per expressar els sentiments i les emocions, la manca d’empatia amb els nens, la conversa amb amics sobre el fet vocacional… La pel·lícula també planteja la importància educativa del joc i l’espontaneïtat, tan important en totes les edats, però especialment en el període de la infància. La naturalitat i la sinceritat amb què s’expressa la problemàtica personal del nostre protagonista i el conflicte social i del sistema educatiu tant precisament mostrat fan d’aquesta pel·lícula sueca, al cap de cinquanta anys de la seva realització, una obra de poderosa vigència que cal recuperar.

ENLLAÇOS

Sense enllaços de descàrrega, de moment

Abans de la tempesta (Reza Parsa, 2000)

Original drama que enllaça els efectes del tràfic d’armes i la globalització amb la vida privada de la gent anònima. A voltes fascinant, quan retrata amb matisos unes persones atrapades en circumstàncies que les superen: un nen que a l’escola és assetjat per un company i un taxista iranià exterrorista islàmic que fuig a Suècia on forma una família estable però es víctima d’un xantatge… És una pel·lícula que retrata els sentiments de por i d’inseguretat i com això ens porta a la incomunicació i la destrucció. Són dues històries diferents però d’una experiència similar que uneix aquests dos personatges principals amb un lligam molt estret, tot i la diferència d’edat i de cultura. És una pel·lícula estranya i enriquidora: té la sensibilitat del cinema social iranià però en un entorn de relacions més fredes (en aparença, es clar). El resultat, una meravella.

ENLLAÇ

 Antes de la tormenta[Dual Swe-Esp] [DVDRip XviD-mp3].avi

Subtítols en castellà: descàrrega directa

Font: rebeldeMule

Aigües tempestuoses (Erik Poppe, 2008)

Amb un cartell inquietant on veiem el rostre d’un noi que mira cap amunt (com buscant el cel) entrecreuat amb el perfil d’una noia que mira cap al terra (l’infern) ens introduïm en una meravellosa pel·lícula noruega sobre l’amor, el dolor i la reconciliació. El jove que surt al cartell surt de la presó després de complir condemna per la desaparició d’un nen petit al que va robar de la seva mare. Aconsegueix feina d’organista en una església on demostra la seva sensibilitat en la interpretació de les obres musicals a les quals dota de vida nova i amb les quals canalitza les seves emocions. Intenta refer la seva vida amb normalitat. De l’altra banda, la mare del nen desaparegut també intenta refer la seva superant el trauma. Tots dos conviuen amb el dolor sense poder-lo superar. Entre ells es creua una història molt emotiva sobre les emocions més íntimes, profundes i permanents de l’ésser huma; sobre el perdó vers els altres i a un mateix. La trama argumental està construïda amb força intel·ligència i en ella sobresuerten alguns girs dramàtics que serveixen per aprofundir en l’estabilitat psicològica dels protagonistes; les interpretacions dels actors són magnífiques, així com la música, la fotografia i l’acció del director. Molt recomanable. Per difrutar veient cinema profund sobre l’esperit. (Ens recorda al millor Dreyer). Podran trobar els protagonistes l’alegria de viure?

ENLLAÇOS
Troubled.Water-DeUsynlige-2008.BRRip.XviD.AC3-CaLLioPE_MoNTEDiaZ.dp.avi [2.22 Gb] [Info]

subs en espanyol

Font: DivXClásico

Visca la República (Karel Kachyňa, 1965)

Una visió estranya del final de la II Guerra Mundial en un poblet de la regió txecoslovaca de Moràvia a través dels ulls d’un nen d’uns deu o dotze anys. Quan els alemanys marxen i arriben els russos, hi ha un moment de buit d’estructures d’Estat on sembla que tot sigui possible. El petit Oldrich es mou entre els uns i els altres, escapa de tota plegats. Vagament, un argument narratiu enllaça alguns episodis: alguns robatoris en una casa abandonada, les picabaralles amb altres nens, el robatori d’un cavall i un carro, el joc amb un oficial rus… La pel·lícula barreja les escenes de la realitat, els records del passat i algunes fantasies que té el nen. La seva existència és difícil, amb un entorn familiar violent on rep els cops del pare; les vexacions d’altres nens (que l’insulten, li pixen a sobre, el persegueixen); l’autoritarisme dels capellans, dels mestres… Intuïm una personalitat mancada d’autoestima compensada amb unes fantasies on ell es veu com un gran prohom admirat per tothom. Records de tendresa es barregen amb realitats de brusquedat. El ritme amb què s’expliquen aquests episodis és frenètic, amb el·lipsis narratives constants, uns planificació a voltes esbojarrada i una música i uns efectes de so que són transversals a escenes diferents (per exemple, els sons de llampecs o bé els trets de soldats que són els mateixos encara que les escenes canvien de lloc o temps). L’efecte general del film és hipnòtic, d’una intensitat d’estímuls inesgotable; desborda qualsevol anàlisi senzill i un visionat tranquil. Té un munt d’imatges poètiques i surrealistes; referències escatològiques (culs, pixum); inquietant presència d’animals (des de cavalls i egües, gossos, mosques, esquirols, tota mena d’ocells i molts altres); sàtira constant de la religió i de la religiositat popular, etc. És una pel·lícula fascinant, que enlluerna; és espectacular. Impressionant l’actuació de l’actor Zdenek Lstiburek que interpreta al nen protagonista, de mirada penetrant que sembla en tot moment trobar-se perdut enmig de l’aïllament social i de les normes absurdes dels adults; i genial la realització del director Karel Kachyna, la fotografia en blanc i negre de Jaromír Sofr i la música de Jan Novák. Veure aquest film txec dels anys seixanta és una experiència inoblidable.

 

ENLLAÇOS

At’ zije Republika (Karel Kachyna, 1965).avi  [1.37 Gb]

Subtítols en castellà

Font: rebeldeMule

Los colores de la montaña (Carlos César Arbeláez, 2010)

Una visió del conflicte colombià en una vereda a través de la història d’un nen de nou anys, Manuel, els seus pares, els seus amics i la mestra de l’escola. Un dia els nens juguen a  futbol però la pilota va a parar a un camp de mines i els grans, es clar, no els la deixen agafar, però ells no la volen perdre. Amb aquesta premissa tan senzilla se centra l’interès dels petits en el joc però també els veiem prendre consciència de les diferents cares de la violència, amb les guerrilles, l’exèrcit i els paramilitars, com a principals agents. Les amenaces i les pors, les tortures i els assassinats conviuen amb la dignitat de la gent que, malgrat tot, no vol abandonar les seves terres i les seves cases. Alguns saben que els mataran però no volen marxar. Una visió fatídica de la guerra recorre tota la pel·lícula. Les interpretacions dels actors són excel·lents: les dels adults i les dels nens. En particular, és emotiu el personatge de la mestra que intenta crear a l’escola un espai lliure de violència. Molt bonica, per exemple, l’escena en què ella i els alumnes pinten una mural a la paret per tapar unes pintades de repressió política. Tot en va, perquè la realitat crua de la violència s’acaba imposant. Els pagesos, humils, intenten sobreviure a una realitat que els és imposada pels grups armats.

Els colors de la muntanya, quin títol més encertat per a una pel·lícula que ens mostra que el món podria ser un lloc preciós per viure-hi sense la presència de les armes. Molt recomanable.

 

 

PER VEURE-LA SENCERA