Així acaba la nostra nit (John Cromwell, 1941)

Basada en una obra d’Erich Maria Remarque, So Ends Our Night denuncia el tracte als fugitius de l’Alemanya nazi. Un jove i una jove jueus i un activista antinazi són desproveïts de seu passaport i expulsat. Allà on van (Àustria, Suïssa, França, etc.) pateixen persecució, detencions i expulsions. La pel·lícula segueix les seves circumstàncies personals. Les peripècies són tan frenètiques que l’espectador acaba una mica perdut i no sap si els protagonistes van o venen, encara que això importa poc perquè el que realment destaca la pel·lícula són les complicitats de la població civil per ajudar-los, més que no pas els seus governs. Les peripècies en una barraca de fira, en un hospital, en un mercat, a la presó, en un laboratori científic… sempre amb la Gestapo ensumant tots el racons. John Cromwell aconsegueix una pel·lícula fascinant i molt desconeguda gràcies a un equip tècnic en estat de gràcia: els decorats són magnífics, amb alguns interiors (com una cabina telefònica) que semblen reals; la fotografia de William H. Daniels és plena d’ombres amb reminiscències expressionistes; els efectes especials de William Cameron Menzies són brillants i mostren una inventiva a l’alçada d’un altre film mític d’aquell any, Ciutadà Kane. Els personatges principals, com Fredric March, Margaret Sullavan o Erich Von Strohem estan molt ben interpretats, encara que nosaltres destacaríem a un joveníssim Glenn Ford en el seu paper d’un noi especialment alegre, vitalista i generós. Els personatges secundaris també acaben tenint un paper rellevant, com les dues velletes encantadores que resulten ser la germana i la cunyada d’un confident nazi o el policia bondadós que perd el temps perquè un dels nostres refugiats ara captiu pugui escapolir-se. La pel·lícula mostra el suplici dels refugiats a la cerca d’un passaport i un lloc on viure sense por, però tambe la generositat de les persones que per tot arreu els ajuden.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA

Enllaços a DivXClasico

 

 

 

El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

El camí de l’esperança (Pietro Germi, 1950)

Un relat cru de la postguerra europea. Un poble sicilià pateix el tancament d’una mina, que és la principal font de la seva riquesa. Els homes es queden a l’atur i les famílies es desesperen. Arriba providencialment un transportista que organitza un viatge fins a França amb la promesa de feina segura per qui vulgui. El cost del viatge es elevat però un grup nombrós format d’homes i famílies senceres inicien el viatge que, en bona part del trajecte, és fa en condicions deplorables i clandestines. Els viatge és ple d’incidències que posen a prova l’estabilitat dels emigrants (són víctimes d’una estafa, retinguts per la policia, treballen d’esquirols, etc.) i alguns acabaran rendint-se a les penalitats.

Magnífic retrat coral de l’emigració i tot el que això comporta: desarrelament, pobresa, disputes, pèrdua dels proòs referents, vulnerabitat… El guió està construït a mode de road-movie, alternant les incidències de caire social amb les circumstàncies personals dels diferents personatges (una jove parella que s’acaba de casar, un home vidu amb els dos fills, una dona adúltera, etc.). A banda de les incidències dels protagonsites, són interessant les figures més secundàries, com el sindicalista que denuncia el capitalisme i anima els treballadors a ocupar les mines, el transportista desaprensiu o la parella d’enamorats que s’estimen sota la llum de la lluna mentre un veí canta una versió bellíssima del Casta Diva en una escena tremendament lírica. Bona realització de Pietro Germi, en ple moviment del Neorealisme italià, amb infuència del cinema soviètic visible en molts contrapicats, contrallums i els rostres curtits de la classe treballadora. Una bona pel·lícula a descobrir.

PER VEURE EL FILM

El cammino della speranza a NoireStyle

The exiles (Kent Mackenzie, 1961)

Film recuperat molt recentment i ara considerat com una obra important per preservar el llegat cultural del segle XX. Una visió trista dels indis nordamericans (quasi) assimilats a la cultura blanca. En format de documental mostra una parella de joves descendents de les tribus indígenes que han abandonat les reserves. Ella, interessada en ser una esposa perfecta, pateix per la vida que porta el seu home; ell, més interessat per disfrutar-la, surt amb els amics, tots ells també indis. El jovent surt a beure, a riure… ballen, s’emborratxen, es barallen, flirtegen amb les noies, Busquen l’aïllament social, busquen un lloc on ningú no els amoïni ni siguin mirats com a diferents, on sentir-se còmodes. No tenen esperances personals ni col·lectives. Se senten marginats… exiliats.

Kent Mackenzie filma la ciutat de Los Angeles com la gran protagonista de la història, el lloc d’on fuig una generació de joves (indis) que s’hi troba estranya i es dedica a l’alienació. La profusió d’exteriors; les vivències dels personatges recreades per actors no professionals, l’ús constant de la veu en off superposada a les imatges de factura documental, donen a aquest títol un aspecte de cinema independent. No té massa estructura narrativa, més enllà de recollir una nit boja que culmina en una dansa tradicional de la tribu a la qual pertanyen, a la manera de símbol de pertinença al qual aferrar-se. Bellíssimes les imatges d’una de les protagonistes passejant pels carrers comercials de la ciutat mirant aparadors mentre la seva veu en off va despullant poc a poc els pensaments més personals (inseguretats, frustracions, anhels…). Una mirada i una veu que ho diuen tot.

TRAILER

ENLLAÇOS

The exiles – VO – via eMule

Subtítols en castellà

Font: RebeldeMule

Incident a la frontera (Anthony Mann, 1949)

Una trama sobre el tràfic de treballadors mexicans a través de la frontera fins els Estats Units on seran explotats laboralment. És un film de gènere negre (de sèrie B, per a ser més precís). Té un ritme trepidant, uns personatges foscos i maliciosos, llevat dels policies -un d’americà i l’altre mexicà- i dels pobres treballadors mexicans, convertits en mera mercaderia. per a l’usura humana. Com a pel·lícula de gènere és una autèntica joia, amb un fotografia meravellosa , un ritme trepidant i grans escenes d’acció, suspense i sadisme. A nivell ideòlògic té un inici més aviat moralista, amb un plantejament que recorda el típic documetal dels anys quaranta i cinquanta que presenta una lleu trama de ficció amb una descarada finalitat de reinvidicar la professionalitat de la policia (aquí, la d’immigració, però podria ser qualsevol altre àmbit). En aquesta ocasió, però, l’acció i els personatges sobrepassen la propaganda i l’acció transcorre pels camins d’una certa ambigüitat moral. Com es diu al començament de la pel·lícula a tots dos països hi ha persones desprensives. Aquest cop el gènere negre mostra la part més indecent del sistema capitalista, els explotadors sense escrúpols i els sicaris, d’una banda, i de l’ltra, els pobres explotats, homes mexicans d’orgine molt humil i que estan a l’atur. La visió del mexicà, però, no està exempta d’una mirada molt estereotipada: autòmates silenciosos, sense veu i covards, com a simples alienats i manipulats en l’engranatge del sistema. És un cinema pertorbador. Poques vegades una cinta de sèrie B excel·leix com en aquest incident a la frontera, “Border Incident”, de l’especialista en westerns Anthony Mann.

ENLLAÇOS

Border incident – anglès i subtítols (via eMule) 

Fonts: DivXClásico