El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

L’estança (Frank Beyer, 1982)

Veig aquesta pel·lícula i de seguida penso en Hanna Arendt i la banalitat del mal. Els darrers dies de la Segona Guerra Mundial un soldat alemany destinat a Polònia en una unitat ja rendida és identificat com a oficial de les SS per part d’una dona. L’acusa d’haver matat la seva filla durant un bombardeig. És empresonat i interrogat repetidament perquè confessi els seus crims. En espera de judici, comparteix cel·la amb delinqüents comuns i, uns mesos després, amb presos alemanys (membres de l’exèrcit, de la policia, nazis, civils, etc.) acusats de diferents delictes. Alguns es declaren innocents, com el protagonista. Un d’ells és un noi que treballava de conductor i durant la guerra el van fer portar els camions que funcionaven com a petites cambres de gas. Per a ell semblava una feina desagradable i més aviat traumàtica, però en el seu moment la va acceptar i ara serà condemnat a mort. Mentre el prenen per penjar-lo s’amaga, crida i plora perquè no vol morir. En el seu internament durant mesos, el protagonista, un jove de dinou anys, que només va combatre en batalla un dia, des d’un tanc, i sense matar ningú, descobreix els horrors de la guerra, de la impunitat amb la qual es mata, de la fragilitat de la vida…

Aquesta pel·lícula excepcional tracta el drama dels judicis immediatament posteriors a la guerra amb molt de realisme i crea en l’espectador una sensació d’angoixa que arriba fins al desenllaç final. També és molt bona perquè ajuda a reflexionar sobre la capacitat de les persones per acostumar-se i sobreviure a la violència. Magnífica interpretació de l’actor principal, Sylvester Groth, i en la direcció, de l’alemany Frank Beyer. Basada en fets reals.

Enllaços

Der Aufenthalt a RebeldeMule

 

La terra serà vermella (Bodil Ipsen i Lau Lauritzen, 1945)

Estimable film d’acció sobre un escamot de resistents danesos durant l’ocupació nazi. Tot i que l’argument és molt trepidant i se centra en les accions de sabotatge d’aquests homes i en la repressió alemanya, el fons de la pel·lícula, però, és de caire psicològic. El protagonista, un jove amb un fort sentit ètic reflexiona sobre el significat de la llibertat i de la vida. De manera paral·la a les activitats polítiques veiem les seves emocions. Està tancat a la presó a punt de ser sotmès a un consell de guerra i rememora les accions que han portat a la seva detenció. Allí suspira en silenci per la companyia de la seva comanya sentimental, mentre sentim en off la veu d’ella. En un altre moment, plora amargament mentre se sobreimpressiona l’afusellament d’un company de la resistència. Aquest muntatge valent mostra visualment o sonorament el pensament del protagonista i potser en el cinema actual sigui un recurs més habitual, però als anys quaranta no ho era tant. “La terra serà vermella”, mostra les relacions humanes carregades d’empatia, solidaritat i esperit de sacrifici i, a la vegada, comprèn la complexitat de cada persona que actua amb cert grau de llibertat, més enllà de les circumstàncies que la condicionen. Així, per exemple, el retrat dels nazis no és unívoc, perquè al costat d’un oficial torturador i sàdic n’hi ha un altre de misericordiós capaç de descobrir l’ésser humà que hi ha en tot detingut. Aquest retrat del nazi bo no agradà gens al moment que el film es va estrenar i despertà una polèmica sobre l’actitud dels directors, però és que la propaganda bèl·líca del moment no admetia en aquells moments gaires matisos. Estem davant d’un film bèl·lic, que ho és també sobre la desesperació humana i que sobresurt i, fins-i-tot, excel·leix respecte de la mitjania de moltes altres produccions més populars que es van rodar durant els anys de la postguerra.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA?

Enllaços a Rare Film

La balada de Berlín (Robert A. Stemmle, 1948)

Estranyíssim film polític sobre l’Alemanya de la immediata postguerra, narrat amb un llenguatge eminentment poètic i visual. Comença amb una imatge del Berlín modern del segle XXI (representat amb una maqueta semblant a les de Metròpolis, encara que sense la mateixa gràcia) que recorda com era la vida trista dels temps de la postguerra. Llavors recrea la vida quotidiana de l’home corrent: racionament, gana, cues, formularis, pisos compartits, especulació, mercat negre, refugiats, somnis d’opulència, burocràcia, autoritarisme, hipocresia, runes, prostitució, robatoris, pobresa, etc. Un diccionari de la misèria, en tots els sentits, de la desfeta de la guerra. Ironia per totes bandes: surten dirigents cridant eslògans buits amb el mateix èmfasi pompós dels nazis uns anys abans i el púbic aplaudeix tontament com si no hagués passat res; uns empresaris del ram de la publicitat presumeixen de l’augment de la producció que consisteix en un únic cartell amb rètol de “producte esgotat”. Ironia corrosiva.

El protagonista de la pel·lícula, es diu Otto “Homecorrent”, un supervivent de la guerra que sobreviu a les misèries d’un món on preval l’enveja, l’egoisme i l’odi. Tot sembla sortir-li malament, però viu gràcies a les fantasies mentals. En una d’elles s’enamora d’una bella cambrera que sempre li ofereix pastissos immensos. Entre les peripècies tristes del món sòrdid d’Otto, les metàfores i les sàtires polítiques i la fantasia delirant en molts moments, Robert A. Stemmle aconsegueix una pel·lícula sorprenent, molt imaginativa però definitivament sòrdida i trista, tot i el “happy end” amb que acaba. Fascinant, però, en la seva factura de cabaret.

ENLLAÇOS

Enllaços a Cine-clásico

El conte de Canterbury (Michael Powell i Emeric Pressburger, 1944)

Un increïble film anglès de (suposada) propaganda política. Fet durant la II Guerra Mundial per explicar les raons per les quals lluitava el seu país, es converteix, per art i màgia dels directors i l’equip tècnic i artístic, en una fascinant reflexió sobre el sentit de la vida i de les coses que en veritat són importants. Dos nois i una noia viatgen en un tren que va fins a la localitat de Canterbury. Estan enrolats en diferents unitats de l’exèrcit: Bob és un sergent nordamericà, Peter un sergent anglès i Alison treballa al Land Army.  Però els tres baixen per error en una altra parada. És de nit i mentre busquen algun lloc per esperar fins que arribi un altre tren, la noia és atacada per un desconegut que li llença resina al cabell i fuig. Molestos per l’agressió, l’endemà inicien la cerca del desaprensiu i totes les pistes els condueixen a sospitar del magistrat de la localitat, Thomas Colpeper, un home una mica místic i aparentment misàntrop però que té un discurs interessant sobre això que ara en diríem la modernitat. Poc a poc, van entrant en contacte amb la gent del poble que a voltes sembla viure immersa en les formes de vida tradicional,. Sembla que la pel·lícula s’inspira o troba el seu punt d’arrencada en el llibre dels Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer. De fet, aquest llibre recull els contes d’un grup de pelegrins que viatgen des de Southwark a Canterbury per visitar el temple de Thomas Becket a la Catedral de Canterbury, buscant algun perdó o consol espiritual. Els nostres protagonistes són joves que, per diferents raons, han perdut la il·lusió per viure, però el seu contacte amb un poble i una gent una mica tradicionals i el contacte amb el magistrat els farà canviar de mentalitat i descobrir una altra escala de valors. A la pel·lícula això es mostra amb la importància de fer les coses ben fetes, de l’amor per la cultura, del fet local. Sembla que la voràgine de la guerra amenaça amb emportar-se una espiritualitat on les persones són importants i les hores no compten.

El “Conte de Canterbury” és una pel·lícula molt bonica, reflexiona sobre el sentit de la felicitat, sobre el fet de sentir-nos a gust en el lloc més impensable i de connectar amb persones que estan a les nostres antípodes i en qui mai no hi hauríem pensat. A banda d’això, els protagonistes són alegres i vitalistes, cadascun amb les seves circumstancies, però sempre atractius, intel·ligents, cultes, sensibles i creatius. Tota la pel·lícula és fascinant en aquest sentit: la fotografia expressionista, el muntatge trepidant, les interpretacions, la música, la força del paisatge, el mateix guió ple de girs que no acabes de saber mai com evolucionarà… En fi… una joia a descobrir.

 

PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2012/01/canterbury-tale-michael-powell-emeric.html

Il sole sorge ancora (Aldo Vergano, 1946)

Després de l’armistici del 1943, els soldats italians tornen a casa. Cesare, un d’ells, arriba al seu poble i es troba amb un panorama desolador: molts joves han mort a la guerra i per tot arreu es veu misèria i files de refugiats que van amunt i avall. Les tropes alemanyes són a punt d’ocupar la regió i mentre tant alguns joves del poble creen un escamot partisà. D’altra banda, una família de la noblesa, propietària d’un forn de totxos, porta una vida frívola, al marge del conflicte, confiada en els seus privilegis i la pervivència d’unes formes de vida tradicionals basades en l’explotació sobre dels treballadors. El film és un relat coral en un moment polític i social convuls: testimonis de la caiguda del règim feixista, de l’ocupació nazi, dels horrors de la guerra, de la lluita dels partisans i sobretot, de la sensació que les estructures social tradicionals s’estan esquerdant i que el món que està sorgint serà molt diferent.

Amb una estètica molt realista, semblant a un documental, assistim a històries creuades (els comtes i la seva filla; Cesare, la seva enamorada i el germà d’ell, un estraperlista; l’oficial nazi (un increïble personatge caracteritzat com a sofisticat, elegant, cínic i molt pervers), el capellà i així un munt de gent que conformen una visió rica en matisos i detalls, però sobretot amb la idea que la lluita és del poble (“L’honor d’Itàlia està en el poble”, que diuen en un moment donat). La trama no deixa descans i destaquen moltes escenes brillants que fan del visionat d’aquest film un torrent d’inventiva. La fugida de Cesare d’un prostíbul; els nens que, mentre fan un ninot de neu, espien els alemanys; la mort d’un parell de partisans convertida en un delirant espectacle nocturn; el funeral del nen petit, la batalla final al voltant del polvorí, i així un munt d’imatges filmades amb molt de talent que fan d’aquesta desconegudíssima producció italiana una veritable obra mestra del periodista, guionista i director Aldo Vergano, a l’alçada dels títols més reputats dels Rossellini, Visconti o De Sica.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Il sole sorge ancora (VOSE) a Hawkmenblues

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

Els homes de la Creu Blava (Andrzej Munk i Jan Riesser, 1955)

Els homes de la Creu Blava retrata en estil documentalista una heroica acció durant l’ocupació nazi de la II Guerra Mundial. Uns membres de la resistència eslovaca són salvats en territori d’alta muntanya per part de soldats polonesos del cos de muntanya, que tenen obert una mena de dispensari en una zona de difícil accés.  El film és preciós, per la fotografia en blanc i negre de paisatges muntanyencs i, sobretot, pel retrat sensible dels sentiments dels protagonistes, atrapats en un territori dur on l’enemic no són tant els nazis (que apareixen més aviat de fons, com un contrapunt dramàtic) sinó la indomable natura amb les seves forces profundes: penya-segats, allaus de neus, fred, incomunicació, etc. Només la solidaritat, l’esforç i l’amor entre les persones permet el miracle de la salvació.

La pel·lícula, però, és curiosa perquè està a mig camí entre la ficció i el documental; la major part, les escenes són mudes -llevat de la narració en off- i, a estones, sembla que tornat trenta-cinc anys enrere a l’època de les produccions de cinema silent. Aquest aspecte li dóna un indubtable to poètic i apropa els personatges a l’espectador. La sinceritat és en tot moment. Nosaltres destaquem l’escena de la intervenció quirúrgica sense anestèsia per l’empatia que produeix a favor del pacient i els seus companys. A falta de diàlegs, les mirades i els gestos de complicitat omplen en tots els sentits aquesta preciosa pel·lícula.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es

Un film inacabat (Yael Hersonski, 2010)

Aquest és un assaig sobre la propaganda nazi que resulta molt inquietant perquè mostra fins a quin les imatges de la realitat que es feien servir en els documentals eren construïdes minuciosament. En acabar la II Guerra Mundial es van localitzar quatre bobines amb prop d’una hora de filmacions fetes al maig de 1942 al gueto jueu de Varsòvia. Algunes, a més, estaven rodades a tot color. En el seu moment, no es van arribar a muntar i el documental que havia de ser va quedar inacabat. Tampoc no se’n conservava cap guió de rodatge ni cap informació complementària que permetés endevinar el caràcter i la funció de la propaganda. No obstant, la combinació d’escenes d’una pobresa extrema (gent famolenca buscant restes de menjar a les escombraries o persones mortes abandonades al carrer davant la indiferència dels transeünts) al costat d’altres d’una gran opulència (un dinar en un restaurant de luxe, un ball alegre o dones molt ben vestides) deixaven entreveure una clara finalitat de propaganda antisemita: la indiferència de la raça jueva davant del patiment dels seus. Moltes d’aquestes imatges s’han fet servir des d’aleshores en tota mena de documentals històrics per mostrar tal com era la vida als guetos.

Dècades després, van aparèixer unes altres filmacions amb les tomes falses d’aquest documental. Unes vegades es descartaven perquè en el camp visual apareixia per error algun operador de càmera o algun membre de les SS; d’altres, perquè no s’havia assolit prou dramatisme. Així, veiem diferent tomes sobre la retirada d’un cadàver del carrer o  l’aparador d’una botiga d’alimentació quan hi entra una dona ben vestida. Veiem les mateixes escenes repetides en diferents formes. Amb aquest material, la directora israeliana Yael Hersonski reconstrueix les circumstàncies del rodatge i el resultat no pot ser més inquietant. Aplegant el testimoni de supervivents d’aquell període, el dietari  del cap suprem del consell jueu (que va participar ell mateix en el rodatge i descriu el making off d’algunes de les escenes) i d’altres dietaris que molta gent de diversa condició social i cultural, per compromís polític, va escriure durant aquells mesos, per documentar el fets que tenien lloc al gueto. També s’han recuperat les actes del director de rodatge, de quan va ser cridat als anys seixanta en qualitat de testimoni en el judici contra el màxim responsable nazi del gueto. En les seves declaracions, el cineasta delega en el seus superiors l’autoria del documental i explica que ell es limitava a obeir ordres sobre el que havia de filmar i de com fer-ho. També mostra molt poca empatia per les condicions de vida dels habitants i poca capacitat d’autocrítica. Amb aquestes fonts documentals, sabem com van rodar bona part de les imatges: una escena del teatre on la gent riu divertida va anar precedida de crits, amenaces, cops i detenció d’alguns espectadors, per part de les SS i la insistència perquè riguessin espontàniament davant de la càmera; la sortida ràpida i atemorida dels interns d’una presó va anar precedida del rumor que anaven a ser afusellats tot seguit; les imatges de transeünts passant despreocupadament davant dels cadàvers del carrer era una ordre de la temible policia alemanya que manava que sobretot no miressin les persones que estava estesa; les corredisses pel carrer s’animaven amb trets a l’aire per provocar el pànic de la gent, etc. També les escenes d’opulència es rodaven de la mateixa manera. Llegint el dietari del líder del consell jueu, Adam Czerniaków, veiem que tot allò no podia acabar bé. És esfereïdora la imatges de les persones que miren de reüll a la càmera: no és una mirada de curiositat sinó de por. Efectivament, perquè pocs mesos després començaren les deportacions massives de jueus als camps d’extermini.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Enllaços via Torrent

 

 

Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE