Il sole sorge ancora (Aldo Vergano, 1946)

Posted in 1941-1950, Aldo Vergano, antifeixisme, antinazi, Cinema bèl·lic, cinema històric, Història d'Itàlia, II Guerra Mundial, italiana by la llum llibertària

Després de l’armistici del 1943, els soldats italians tornen a casa. Cesare, un d’ells, arriba al seu poble i es troba amb un panorama desolador: molts joves han mort a la guerra i per tot arreu es veu misèria i files de refugiats que van amunt i avall. Les tropes alemanyes són a punt d’ocupar la regió i mentre tant alguns joves del poble creen un escamot partisà. D’altra banda, una família de la noblesa, propietària d’un forn de totxos, porta una vida frívola, al marge del conflicte, confiada en els seus privilegis i la pervivència d’unes formes de vida tradicionals basades en l’explotació sobre dels treballadors. El film és un relat coral en un moment polític i social convuls: testimonis de la caiguda del règim feixista, de l’ocupació nazi, dels horrors de la guerra, de la lluita dels partisans i sobretot, de la sensació que les estructures social tradicionals s’estan esquerdant i que el món que està sorgint serà molt diferent.

Amb una estètica molt realista, semblant a un documental, assistim a històries creuades (els comtes i la seva filla; Cesare, la seva enamorada i el germà d’ell, un estraperlista; l’oficial nazi (un increïble personatge caracteritzat com a sofisticat, elegant, cínic i molt pervers), el capellà i així un munt de gent que conformen una visió rica en matisos i detalls, però sobretot amb la idea que la lluita és del poble (“L’honor d’Itàlia està en el poble”, que diuen en un moment donat). La trama no deixa descans i destaquen moltes escenes brillants que fan del visionat d’aquest film un torrent d’inventiva. La fugida de Cesare d’un prostíbul; els nens que, mentre fan un ninot de neu, espien els alemanys; la mort d’un parell de partisans convertida en un delirant espectacle nocturn; el funeral del nen petit, la batalla final al voltant del polvorí, i així un munt d’imatges filmades amb molt de talent que fan d’aquesta desconegudíssima producció italiana una veritable obra mestra del periodista, guionista i director Aldo Vergano, a l’alçada dels títols més reputats dels Rossellini, Visconti o De Sica.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Il sole sorge ancora (VOSE) a Hawkmenblues

19ag.2015

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Posted in 1941-1950, antifeixisme, antinazi, cinema documental, cinema històric, Giuseppe De Santis, guerra, guerrilla, Història d'Itàlia, II Guerra Mundial, italiana, Luchino Visconti, Marcello Pagliero, Mario Serandrei, suïssa, terrorisme d'estat by la llum llibertària

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

21març2015

Crònica dels pobres amants (Carlo Lizanni, 1954)

Posted in 1951-1960, antifeixisme, Carlo Lizanni, Cinema de drama, Història d'Itàlia, italiana by la llum llibertària

Crònica social de les classes populars en un barri de Florència durant els anys de l’auge del Feixisme. L’estil neorealista emmarca històries quotidianes dels veïns d’un carrer; de vegades, són històries sentimentals i, de vegades, polítiques. El catàleg dels personatges és molt variat, des dels més polititzats, partidaris feixistes o antifeixistes, fins els més apolítics, com els joves amants. Prostitutes, usurers, artesans, etc. conformen un microcosmos que és una metàfora de la història d’Itàlia durant un temps de completa convulsió social. De totes maneres, el gran protagonista és el carrer, la vida al carrer. Impagable els moments que l’assistent d’una senyora que sempre està al llit li va narrant tots els esdeveniments que estan tenint lloc al carrer. La trama se succeeix àgilment, succeint escenes de melodrama i de comèdia amable, però assoleix un nivell extraordinari en la llarga seqüència nocturna de violència política als carrers quan els camises negres surten a la caça dels opositors polítics. Molt bona.

PER VISIONAR-LA

Cronache di poveri amanti (C. Lizzani, 1954) DVDRip VOSE

22febr.2015

Els anys rugents (Luigi Zampa, 1962)

Posted in 1961-1970, antifeixisme, Cinema de comèdia, cinema polític, Història d'Itàlia, italiana, Luigi Zampa by la llum llibertària

Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista. En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.ar/2014/03/gli-anni-ruggenti-luigi-zampa-1962.html

30nov.2014

L’arte di arrangiarse (Luigi Zampa, 1954)

Posted in 1951-1960, Cinema de comèdia, cinema històric, Història d'Itàlia, italiana, lluita de classes, Luigi Zampa by la llum llibertària

Un arribista que sempre s’arrima a l’ombra del poder. Manipula les dones i els homes, la família i els amics amb l’objectiu d’enriquir-se i promocionar-se ell sol. Es fa socialista als anys deu, quan li convé, i després feixista, comunista, democratacristià… sempre a remolc dels esdeveniments polítics i socials i sempre al costat del poder. Quan es fa ric veu les coses d’una altra manera: la propietat és una obligació, no un dret, diu sarcàsticament. És un veritable estafador però el seu caràcter simpàtic i conciliador li obren moltes portes. Aquesta comèdia de Zampa és clarament un fresc de la història d’Itàlia durant la primera meitat del segle XX i està plena d’escenes divertides que interpreta un excel·lent Alberto Sordi.

Scena del film "L'arte di arrangiarsi" - Regia Luigi Zampa - 1954 - Gli attori Alberto Sordi, Elli Parvo e Franco Coop

ENLLAÇOS

(ajuntar els enllaços amb el programa HJ Split)
http://www.mediafire.com/?bc37dfqbdu82kal
http://www.mediafire.com/?9v7sauq0raam8vf
http://www.mediafire.com/?0niko3zmixvhwdq
http://www.mediafire.com/?3fdzdv7xg2ht20b
http://www.mediafire.com/?cdbqfbk1lnd5wjw
http://www.mediafire.com/?n2r8cr76r88y2vl

Subtítulos
http://www.mediafire.com/?uvev6n5glxd4x2s

14set.2014

Umberto D (Vittorio De Sica, 1952)

Posted in 1951-1960, capitalisme, cinema social, Història d'Itàlia, italiana, pobresa, Vittorio De Sica by la llum llibertària

Al·legat humanista (i animalista) de denúncia social, sobre les condicions miserables en què viu un home gran, funcionari jubilat, a qui els diners de la pensió no li permeten pagar el lloguer de l’habitació d’una pensió. Són els anys de las postguerra de la II Guerra Mundial, on encara queda molta gent que no pot refer la seva vida. La pel·lícula segueix el procés de degradació d’aquest home a qui la mestressa de la pensió, una autèntica bruixa, amenaça cada dia amb el desnonament. Comença amb una manifestació de funcionaris reclamant una pensió digna, segueix amb els intents desesperats del protagonista per malvendre les seves pertinences, per demanar ajuda econòmica als vells amics i, fins i tot, un tímid assaig per demanar caritat al carrer, però la dignitat i l’orgull de l’home que ha dedicat tota la seva vida d’empleat públic al servei dels altres frustren totes les opcions. Fons i tot, simula una malaltia per ingressar a l’hospital i rebre les atencions que no li ofereix la vida. Només compta amb l’afecte del seu gosset, veritable company inseparable, que no l’abandona ni en els moments de la pitjor de les depressions.

Vitoria de Sica signa aquest drama commovedor, d’estructura senzilla i el to característic del neorealisme, encara que amb certes exageracions, amb tant de personatges egoistes com surten a la pel·lícula (els amics que li giren l’esquena, la mestressa de la pensió, el matrimoni que es cuida dels gossos, etc.). El missatge, però, és d’autèntica actualitat: la crisi econòmica del film (amb la pobresa vergonyant i els desnonaments) i el moment present, queden units com si fossin l’un la continuació de l’altre tot i estar separats per seixanta anys de distància. El contrapunt optimista el posa el gosset del protagonista, veritable cant a l’amistat amb els animals de companyia.

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

https://mega.co.nz/#!k5c2QIZZ!biQ-djaG7uuAxv9Hjm9_vSMPkyd0ZUwG80-MduV4qK4

Subs en espanyol: https://mega.co.nz/#!8hghWJgC!H8CJXhx0kJK1cl30HlB78hy81CxY4FfXwb45dH8XS_k

Font: patio de butacas

4maig2014

Paisà (Roberto Rossellini, 1946)

Posted in 1941-1950, Cinema de drama, guerra, guerrilla, Història d'Itàlia, II Guerra Mundial, italiana, pacifisme, Roberto Rossellini by la llum llibertària

Poc després d’acabada la II Guerra Mundial, Roberto Rossellini realitza aquest film d’episodis sobre el dramàtic avanç de les tropes nord-americanes per la península itàlica el 1943. No és una recreació bèl·lica, sinó una bella història sobre els canvis socials que provoca la guerra. Així per exemple, un conversa fugaç entre un soldat americà i una jove italiana, cadascun parlant la seva llengua però comunicant-se amb el llenguatge no verbal, assoleix el miracle de la comunicació entre entre ells; un soldat a qui un nen roba les botes però quan l’enxampa descobreix que en realitat és un nen que viu en la pobresa més absoluta; els monjos d’un monestir catòlic que acullen uns capellans castrenses americans, que són l’un jueu i l’altre protestant i de com assumeixen el fet de la diferència de la figura de l’altre. Les trames incideixen en el valor de la comunicació i de la comprensió entre les persones: l’amor i la desesperació pels éssers estimats; la generositat per aquells que pateixen; la por i la inseguretat davant de la mort omnipresent; l’esforç i el sacrifici per acabar amb el feixisme… Des del punt de vista purament cinematogràfic, és una pel·lícula excel·lent, amb un ritme intens, una fotografia propera al cinema documental i moltes escenes colpidores, com el cadàver d’un partisà que baixa riu avall o una parella corrent pels carrers de la ciutat de Florència enmig dels trets.

ENLLAÇOS

5març2014

El general de la Rovere (Roberto Rossellini, 1959)

Posted in 1951-1960, antifeixisme, Cinema de drama, francesa, Història d'Itàlia, II Guerra Mundial, italiana, Roberto Rossellini by la llum llibertària

A la porta de la irrupció de les avantguardes, Rossellini realitza aquesta tragicomèdia sobre un petit impostor que estafa víctimes del nazisme a la Itàlia ocupada pels alemanys durant la II Guerra Mundial, enganyant amb falses esperances familiars de presos a canvi de diners. La seva carrera és tan brillant que es veu embolicat en una maquinació d’un oficial nazi per fer-lo passar com un general de la Resistència -el general de la Rovere- capturat i tancat a una presó i descobrir així a un líder partisà d’entre el munt d’interns. Però el nostre estafador s’imbueix del seu paper fins creure’s realment el famós militar. La pel·lícula de Rossellini realitzada encara en un estil neorealista, amb una fotografia en blanc i negre i un to realista capta meravellosament la humanitat que amaga l’estafador entremaliat i qüestiona un cop més la irracionalitat de la guerra. Encara que filmada en un to amable de comèdia, conté molts imatges d’impacte emocional, com la lectura dels graffitti que alguns condemnats a mort han gravat a les parets de la cel·la o l’al·legat de della Rovere en favor de la dignitat dels que resisteixen el feixisme.

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

Versió original en format MKV amb subtítols en castellà incorporats https://mega.co.nz/#!9wthiIjC!KIqRQEpf2_PwzTG8S0dOhlfjCKBuF-o5gTnGbkjHofE

Clau de pas per descomprimir el fitxer: PgM

29gen.2014

Viure en pau (Luigi Zampa, 1947)

Posted in 1941-1950, antifeixisme, autoritarisme, Cinema de comèdia, guerra, Història d'Itàlia, italiana, Luigi Zampa, pacifisme by la llum llibertària

No deixa de sorprendre’m novament Luigi Zampa amb aquest film pacifista sobre l’absurditat de la guerra. Sàtira contra el feixisme, que presenta un honorable pare de família en un desastre de país. A finals de la II Guerra Mundials, aquest apacible home de mitjana edat que viu als afores d’un poble es veu en la situació d’haver d’amagar dos soldats nordamericans que s’han quedat despenjats de la seva unitat quan el poble encara està sota el controls dels nazis. Aldo Fabrizi, l’inoblidable actor de “Roma, ciutat oberta”, ha de posar pau entre els membres de la seva família i conciliar els dos soldats amb un caporal alemany, les autoritats feixistes, els simpatitzants dels partisans i tota la gent del poble. Film coral, ple de situacions un pèl esbojarrades i una visió crítica de la guerra com la d’una situació imposada pels poderosos i a la qual cal sobreviure-hi. El miracle, finalment, es produeix, perquè la gent humil contesta la violència amb generositat. No puc deixar d’admirar aquesta divertida crítica de la ridiculesa dels autoritarismes. I mentre Luigi Zampa s’atreveix a dir les coses pel seu nom, a l’Estat espanyol un general baixet i grassonet tindrà encara durant molts anys a tot el poble escanyat amb el puny.

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_013_jpg_zgkn.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_016_jpg_drsc.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_007_jpg_fuwy.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_014_jpg_nnzd.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_012_jpg_xkud.jpg

ENLLAÇOS

Vivere in Pace – Aldo Fabrizi, Ave Ninchi (Luigi Zampa 1947).avi [855.96 Mb] [Info]

Subtítol en espanyol

http://www.subdivx.com/X6XOTgwMDg8X-viv … -1947.html

Font: divxClásico

31des.2013

Anys difícils (Luigi Zampa, 1948)

Posted in 1941-1950, antifeixisme, Cinema de comèdia, Història d'Itàlia, italiana, Luigi Zampa by la llum llibertària

Tot just acabada la II Guerra Mundial, el director italià Luigi Zampa, realitza aquesta comèdia de sàtira política sobre el règim mussolinià a traves de les vicissituds d’una família humil. El pare és un funcionari públic apolític que s’afilia al partit feixista per no perdre la feina i perquè la seva dona el deixi tranquil. És una persona poruga i només en privat amb els amics s’esplaia en la crítica… però sempre amagadet a casa. La pel·lícula ressegueix deu anys de la vida d’aquesta família i del país, des de les guerres imperialistes a mitjans de la dècada dels trenta fins a les invasions dels nazis i, després, dels aliats, a mitjans dels quaranta. La visió és pessimista, tot i el to paròdic i divertit de moltes escenes. Però entre broma i broma, es ridiculitza la pompa del règim feixista: l’actitud altiva i arribista dels dirigents, la retòrica buida dels discursos polítics contrastant amb la grisa realitat, les misèria de la guerra, les injustícies socials. etc. Tot i així, la veritable crítica és cap a la mediocritat de la petita burgesia, els autèntics artífexs, per la seva passivitat, de l’auge i sosteniment del feixisme. És una pel·lícula magnífica per dir les coses tan clares i tant aviat (quan el cadàver de Mussolini encara estava calent). Quina enveja, quan pensem en la pervivència política dels fills del Franquisme a l’estat espanyol!

65 anni fa il primo dei due film prodotti, “Anni Difficili”, con Ave Ninchi e Massimo Girotti, girato interamente a Modica