Il sole sorge ancora (Aldo Vergano, 1946)

Després de l’armistici del 1943, els soldats italians tornen a casa. Cesare, un d’ells, arriba al seu poble i es troba amb un panorama desolador: molts joves han mort a la guerra i per tot arreu es veu misèria i files de refugiats que van amunt i avall. Les tropes alemanyes són a punt d’ocupar la regió i mentre tant alguns joves del poble creen un escamot partisà. D’altra banda, una família de la noblesa, propietària d’un forn de totxos, porta una vida frívola, al marge del conflicte, confiada en els seus privilegis i la pervivència d’unes formes de vida tradicionals basades en l’explotació sobre dels treballadors. El film és un relat coral en un moment polític i social convuls: testimonis de la caiguda del règim feixista, de l’ocupació nazi, dels horrors de la guerra, de la lluita dels partisans i sobretot, de la sensació que les estructures social tradicionals s’estan esquerdant i que el món que està sorgint serà molt diferent.

Amb una estètica molt realista, semblant a un documental, assistim a històries creuades (els comtes i la seva filla; Cesare, la seva enamorada i el germà d’ell, un estraperlista; l’oficial nazi (un increïble personatge caracteritzat com a sofisticat, elegant, cínic i molt pervers), el capellà i així un munt de gent que conformen una visió rica en matisos i detalls, però sobretot amb la idea que la lluita és del poble (“L’honor d’Itàlia està en el poble”, que diuen en un moment donat). La trama no deixa descans i destaquen moltes escenes brillants que fan del visionat d’aquest film un torrent d’inventiva. La fugida de Cesare d’un prostíbul; els nens que, mentre fan un ninot de neu, espien els alemanys; la mort d’un parell de partisans convertida en un delirant espectacle nocturn; el funeral del nen petit, la batalla final al voltant del polvorí, i així un munt d’imatges filmades amb molt de talent que fan d’aquesta desconegudíssima producció italiana una veritable obra mestra del periodista, guionista i director Aldo Vergano, a l’alçada dels títols més reputats dels Rossellini, Visconti o De Sica.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Il sole sorge ancora (VOSE) a Hawkmenblues

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

Crònica dels pobres amants (Carlo Lizanni, 1954)

Crònica social de les classes populars en un barri de Florència durant els anys de l’auge del Feixisme. L’estil neorealista emmarca històries quotidianes dels veïns d’un carrer; de vegades, són històries sentimentals i, de vegades, polítiques. El catàleg dels personatges és molt variat, des dels més polititzats, partidaris feixistes o antifeixistes, fins els més apolítics, com els joves amants. Prostitutes, usurers, artesans, etc. conformen un microcosmos que és una metàfora de la història d’Itàlia durant un temps de completa convulsió social. De totes maneres, el gran protagonista és el carrer, la vida al carrer. Impagable els moments que l’assistent d’una senyora que sempre està al llit li va narrant tots els esdeveniments que estan tenint lloc al carrer.  La trama se succeeix àgilment, succeint escenes de melodrama i de comèdia amable, però assoleix un nivell extraordinari en la llarga seqüència nocturna de violència política als carrers quan els camises negres surten a la caça dels opositors polítics. Molt bona.

PER VISIONAR-LA

Cronache di poveri amanti (C. Lizzani, 1954) DVDRip VOSE

 

Els anys rugents (Luigi Zampa, 1962)

Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista.  En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.

 

Anniruggentifilm.png

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.ar/2014/03/gli-anni-ruggenti-luigi-zampa-1962.html

L’arte di arrangiarse (Luigi Zampa, 1954)

Un arribista que sempre s’arrima a l’ombra del poder. Manipula les dones i els homes, la família i els amics amb l’objectiu d’enriquir-se i promocionar-se ell sol. Es fa socialista als anys deu, quan li convé, i després feixista, comunista, democratacristià… sempre a remolc dels esdeveniments polítics i socials i sempre al costat del poder. Quan es fa ric veu les coses d’una altra manera: la propietat és una obligació, no un dret, diu sarcàsticament. És un veritable estafador però el seu caràcter simpàtic i conciliador li obren moltes portes. Aquesta comèdia de Zampa és clarament un fresc de la història d’Itàlia durant la primera meitat del segle XX i està plena d’escenes divertides que interpreta un excel·lent Alberto Sordi.

Scena del film "L'arte di arrangiarsi" - Regia Luigi Zampa - 1954 - Gli attori Alberto Sordi, Elli Parvo e Franco Coop

ENLLAÇOS

(ajuntar els enllaços amb el programa HJ Split)
http://www.mediafire.com/?bc37dfqbdu82kal
http://www.mediafire.com/?9v7sauq0raam8vf
http://www.mediafire.com/?0niko3zmixvhwdq
http://www.mediafire.com/?3fdzdv7xg2ht20b
http://www.mediafire.com/?cdbqfbk1lnd5wjw
http://www.mediafire.com/?n2r8cr76r88y2vl

Subtítulos
http://www.mediafire.com/?uvev6n5glxd4x2s

Umberto D (Vittorio De Sica, 1952)

Al·legat humanista (i animalista) de denúncia social, sobre les condicions miserables en què viu un home gran, funcionari jubilat, a qui els diners de la pensió no li permeten pagar el lloguer de l’habitació d’una pensió. Són els anys de las postguerra de la II Guerra Mundial, on encara queda molta gent que no pot refer la seva vida. La pel·lícula segueix el procés de degradació d’aquest home a qui la mestressa de la pensió, una autèntica bruixa, amenaça cada dia amb el desnonament. Comença amb una manifestació de funcionaris reclamant una pensió digna, segueix amb els intents desesperats del protagonista per malvendre les seves pertinences, per demanar ajuda econòmica als vells amics i, fins i tot, un tímid assaig per demanar caritat al carrer, però la dignitat i l’orgull de l’home que ha dedicat tota la seva vida d’empleat públic al servei dels altres frustren totes les opcions. Fons i tot, simula una malaltia per ingressar a l’hospital i rebre les atencions que no li ofereix la vida. Només compta amb l’afecte del seu gosset, veritable company inseparable, que no l’abandona ni en els moments de la pitjor de les depressions.

Vitoria de Sica signa aquest drama commovedor, d’estructura senzilla i el to característic del neorealisme, encara que amb certes exageracions, amb tant de personatges egoistes com surten a la pel·lícula (els amics que li giren l’esquena, la mestressa de la pensió, el matrimoni que es cuida dels gossos, etc.). El missatge, però, és d’autèntica actualitat: la crisi econòmica del film (amb la pobresa vergonyant i els desnonaments) i el moment present, queden units com si fossin l’un la continuació de l’altre tot i estar separats per seixanta anys de distància. El contrapunt optimista el posa el gosset del protagonista, veritable cant a l’amistat amb els animals de companyia.

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

https://mega.co.nz/#!k5c2QIZZ!biQ-djaG7uuAxv9Hjm9_vSMPkyd0ZUwG80-MduV4qK4

Subs en espanyol: https://mega.co.nz/#!8hghWJgC!H8CJXhx0kJK1cl30HlB78hy81CxY4FfXwb45dH8XS_k

Font: patio de butacas

Paisà (Roberto Rossellini, 1946)

Poc després d’acabada la II Guerra Mundial, Roberto Rossellini realitza aquest film d’episodis sobre el dramàtic avanç de les tropes nord-americanes per la península itàlica el 1943. No és una recreació bèl·lica, sinó una bella història sobre els canvis socials que provoca la guerra. Així per exemple, un conversa fugaç entre un soldat americà i una jove italiana, cadascun parlant la seva llengua però comunicant-se amb el llenguatge no verbal, assoleix el miracle de la comunicació entre entre ells; un soldat a qui un nen roba les botes però quan l’enxampa descobreix que en realitat és un nen que viu en la pobresa més absoluta; els monjos d’un monestir catòlic que acullen uns capellans castrenses americans, que són l’un jueu i l’altre protestant i de com assumeixen el fet de la diferència de la figura de l’altre. Les trames incideixen en el valor de la comunicació i de la comprensió entre les persones: l’amor i la desesperació pels éssers estimats; la generositat per aquells que pateixen; la por i la inseguretat davant de la mort omnipresent; l’esforç i el sacrifici per acabar amb el feixisme…  Des del punt de vista purament cinematogràfic, és una pel·lícula excel·lent, amb un ritme intens, una fotografia propera al cinema documental i moltes escenes colpidores, com el cadàver d’un partisà que baixa riu avall o una parella corrent pels carrers de la ciutat de Florència enmig dels trets.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!Uc4ERRzY!W88FLx8NglJ0TQbEYfDkFRhW9Y1hJtD_Yn-ZL1xOqw4
https://mega.co.nz/#!Id53HJSQ!I1bPjQMUusF3KwxIFpTHdE834YMKgOFOALEe20NpCgM
https://mega.co.nz/#!pBoVDBqI!Q4CmuEReHPAVxLbjzwqxL0UMELgRV0i-T818ZYbbgnk
https://mega.co.nz/#!4MgFwAIa!dxOq8DVDnrCi9IHScZoANXIR2rg2XtJv72KVDiS7RGc
https://mega.co.nz/#!tM4SUYba!dFc30EbzGSvnDQJgQKqM7z8GMKRb8hW5kkiOGhfMIuc
https://mega.co.nz/#!MBonVTyC!SP_m0Tt1FpooL4Y-uEdbdhS_sZJlus8KLC4ur4jXJJ0
https://mega.co.nz/#!wNYjEChQ!ZC7vzDr2xXAudVonjgaMv2BxqQErM8xtUtHogfEpjXs
https://mega.co.nz/#!MU4AAQTZ!W42eeWeWtZ9sGTT-9odMew61wZ9wPYlVB3RKsd_-I3A
https://mega.co.nz/#!QZ4nRarQ!KG3AwXcYmOirJw8NXfYCqV_oYFFhOgG0klA4BhqGSis
https://mega.co.nz/#!9BwXAa7T!XrG2J0kyRDcjJu6WFY6Czjis48p3GlbPDjUbeQx_pyA
https://mega.co.nz/#!1R5kHBTS!fUSvjGK2TlEeVSp4BY9PXgJdLFgcMAwUVbZkBSGt41o
https://mega.co.nz/#!RQxBWKgJ!ZIqz_zngJScxbupY2uT9H0O0N6433tvXFHCzJvNzMGo
Sub.
https://mega.co.nz/#!pUZS3B5a!HvvFHw5R2y4SOef6jb94KhsX980iWVg1Zol-JYLajWE