L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)

Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

Imagen

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

El capità Boycott (Frank Launder, 1947)

 

Vet aquí una joia llibertària desconeguda del cinema anglès. Ens explica la història de la paraula boicot: a la Irlanda de la segona meitat del segle XIX un terratinent usurer -el capità Boycott- extorsiona les humils famílies pageses que estan instal·lades a les seves terres amb uns lloguers exorbitants. El seu cor de pedra no s’estova amb les súpliques dels miserables i mai no en té prou per a l’increment de les seves riqueses. Quan una família no pot pagar el lloguer la desnonen, subhasten les seves propietats -bestiar, estris, etc.-  i tornen a llogar la finca. La maquinària de l’Estat està de la seva part (la policia, l’exèrcit, els funcionaris, etc.). Però la gent del comtat descobreix una nova arma: el boicot. El rebuig a treballar les terres, el rebuig a dirigir-li la paraula a l’amo, aprenen a girar-li l’esquena al carrer.  Llavors es planteja la idea de l’activisme pacífic (més enllà de la violència de les pistoles), la desobediència civil; l’astúcia i la unió com una arma de lluita. No explicarem més coses per no desvetllar l’argument d’aquesta extraordinària pel·lícula, que no pot resultar més d’actualitat en aquest moment on els desnonament tornen a estar de plena vigència. El capità Boycott és una pel·lícula que ho té tot per entusiasmar: és trepidant, plena d’aventures i d’històries d’amor; amb personatges apassionats que lluiten fins al final i noblement per les seves idees de justícia social.

Imagen

Imagen

Imagen

 

ENLLAÇOS

Captain Boycott – versió original en anglès – via eMule-

Àudio en castellà sincronitzat

Font: Noirestyle (cal registre)

 

De bategar el meu cor s’ha aturat (Jacques Audiard, 2005)

 

Un paio que treballa al sector immobiliari és un cràpula capaç de putejar la gent que viu en una casa per fer-los marxar i especular amb l’habitatge. Ha heretat aquesta comportament agressiu del pare. A la vegada, té la sensibilitat de la mare i toca el piano amb mlta suavitat. Amb aquest comportament dual, el protagonista ens mostra un ambient de caos i misèria moral en el qual viu, d’un capitalisme salvatge; una pel·lícula un pèl amoral per descriure la societat occidental a les grans ciutats. Es difícil no quedar corprès amb la dura interpretació de Roman Duris, la música d’Alexandre Desplat, la fluïda direcció de Jacques Audiard i sobretot els imponents cartell i títol de la pel·lícula. Ah, quin títol més bo. Tota la pel·lícula, passen els anys i sempre es recorda amb inquietud.

ENLLAÇOS

Versió doblada a l’espanyol

http://rapidshare.com/files/27355978…art01.rar.html
http://rapidshare.com/files/27357846…art02.rar.html
http://rapidshare.com/files/27359691…art03.rar.html
http://rapidshare.com/files/27363728…art04.rar.html
http://rapidshare.com/files/27365094…art05.rar.html
http://rapidshare.com/files/27362269…art06.rar.html
http://rapidshare.com/files/27366519…art07.rar.html
http://rapidshare.com/files/27367892…art08.rar.html
http://rapidshare.com/files/27369089…art09.rar.html
http://rapidshare.com/files/27370303…art10.rar.html
http://rapidshare.com/files/27371497…art11.rar.html
http://rapidshare.com/files/27372765…art12.rar.html
http://rapidshare.com/files/27374137…art13.rar.html
http://rapidshare.com/files/27354133…art14.rar.html