La terra serà vermella (Bodil Ipsen i Lau Lauritzen, 1945)

Click the image to open in full size.

Estimable film d’acció sobre un escamot de resistents danesos durant l’ocupació nazi. Tot i que l’argument és molt trepidant i se centra en les accions de sabotatge d’aquests homes i en la repressió alemanya, el fons de la pel·lícula, però, és de caire psicològic. El protagonista, un jove amb un fort sentit ètic reflexiona sobre el significat de la llibertat i de la vida. De manera paral·la a les activitats polítiques veiem les seves emocions. Està tancat a la presó a punt de ser sotmès a un consell de guerra i rememora les accions que han portat a la seva detenció. Allí suspira en silenci per la companyia de la seva comanya sentimental, mentre sentim en off la veu d’ella. En un altre moment, plora amargament mentre se sobreimpressiona l’afusellament d’un company de la resistència. Aquest muntatge valent mostra visualment o sonorament el pensament del protagonista i potser en el cinema actual sigui un recurs més habitual, però als anys quaranta no ho era tant. “La terra serà vermella”, mostra les relacions humanes carregades d’empatia, solidaritat i esperit de sacrifici i, a la vegada, comprèn la complexitat de cada persona que actua amb cert grau de llibertat, més enllà de les circumstàncies que la condicionen. Així, per exemple, el retrat dels nazis no és unívoc, perquè al costat d’un oficial torturador i sàdic n’hi ha un altre de misericordiós capaç de descobrir l’ésser humà que hi ha en tot detingut. Aquest retrat del nazi bo no agradà gens al moment que el film es va estrenar i despertà una polèmica sobre l’actitud dels directors, però és que la propaganda bèl·líca del moment no admetia en aquells moments gaires matisos. Estem davant d’un film bèl·lic, que ho és també sobre la desesperació humana i que sobresurt i, fins-i-tot, excel·leix respecte de la mitjania de moltes altres produccions més populars que es van rodar durant els anys de la postguerra.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

De rode enge (1945) 3

Click the image to open in full size.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA?

Enllaços a Rare Film

Anuncis

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

Els homes de la Creu Blava (Andrzej Munk i Jan Riesser, 1955)

Els homes de la Creu Blava retrata en estil documentalista una heroica acció durant l’ocupació nazi de la II Guerra Mundial. Uns membres de la resistència eslovaca són salvats en territori d’alta muntanya per part de soldats polonesos del cos de muntanya, que tenen obert una mena de dispensari en una zona de difícil accés.  El film és preciós, per la fotografia en blanc i negre de paisatges muntanyencs i, sobretot, pel retrat sensible dels sentiments dels protagonistes, atrapats en un territori dur on l’enemic no són tant els nazis (que apareixen més aviat de fons, com un contrapunt dramàtic) sinó la indomable natura amb les seves forces profundes: penya-segats, allaus de neus, fred, incomunicació, etc. Només la solidaritat, l’esforç i l’amor entre les persones permet el miracle de la salvació.

La pel·lícula, però, és curiosa perquè està a mig camí entre la ficció i el documental; la major part, les escenes són mudes -llevat de la narració en off- i, a estones, sembla que tornat trenta-cinc anys enrere a l’època de les produccions de cinema silent. Aquest aspecte li dóna un indubtable to poètic i apropa els personatges a l’espectador. La sinceritat és en tot moment. Nosaltres destaquem l’escena de la intervenció quirúrgica sense anestèsia per l’empatia que produeix a favor del pacient i els seus companys. A falta de diàlegs, les mirades i els gestos de complicitat omplen en tots els sentits aquesta preciosa pel·lícula.

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es

Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

Paisà (Roberto Rossellini, 1946)

Poc després d’acabada la II Guerra Mundial, Roberto Rossellini realitza aquest film d’episodis sobre el dramàtic avanç de les tropes nord-americanes per la península itàlica el 1943. No és una recreació bèl·lica, sinó una bella història sobre els canvis socials que provoca la guerra. Així per exemple, un conversa fugaç entre un soldat americà i una jove italiana, cadascun parlant la seva llengua però comunicant-se amb el llenguatge no verbal, assoleix el miracle de la comunicació entre entre ells; un soldat a qui un nen roba les botes però quan l’enxampa descobreix que en realitat és un nen que viu en la pobresa més absoluta; els monjos d’un monestir catòlic que acullen uns capellans castrenses americans, que són l’un jueu i l’altre protestant i de com assumeixen el fet de la diferència de la figura de l’altre. Les trames incideixen en el valor de la comunicació i de la comprensió entre les persones: l’amor i la desesperació pels éssers estimats; la generositat per aquells que pateixen; la por i la inseguretat davant de la mort omnipresent; l’esforç i el sacrifici per acabar amb el feixisme…  Des del punt de vista purament cinematogràfic, és una pel·lícula excel·lent, amb un ritme intens, una fotografia propera al cinema documental i moltes escenes colpidores, com el cadàver d’un partisà que baixa riu avall o una parella corrent pels carrers de la ciutat de Florència enmig dels trets.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!Uc4ERRzY!W88FLx8NglJ0TQbEYfDkFRhW9Y1hJtD_Yn-ZL1xOqw4
https://mega.co.nz/#!Id53HJSQ!I1bPjQMUusF3KwxIFpTHdE834YMKgOFOALEe20NpCgM
https://mega.co.nz/#!pBoVDBqI!Q4CmuEReHPAVxLbjzwqxL0UMELgRV0i-T818ZYbbgnk
https://mega.co.nz/#!4MgFwAIa!dxOq8DVDnrCi9IHScZoANXIR2rg2XtJv72KVDiS7RGc
https://mega.co.nz/#!tM4SUYba!dFc30EbzGSvnDQJgQKqM7z8GMKRb8hW5kkiOGhfMIuc
https://mega.co.nz/#!MBonVTyC!SP_m0Tt1FpooL4Y-uEdbdhS_sZJlus8KLC4ur4jXJJ0
https://mega.co.nz/#!wNYjEChQ!ZC7vzDr2xXAudVonjgaMv2BxqQErM8xtUtHogfEpjXs
https://mega.co.nz/#!MU4AAQTZ!W42eeWeWtZ9sGTT-9odMew61wZ9wPYlVB3RKsd_-I3A
https://mega.co.nz/#!QZ4nRarQ!KG3AwXcYmOirJw8NXfYCqV_oYFFhOgG0klA4BhqGSis
https://mega.co.nz/#!9BwXAa7T!XrG2J0kyRDcjJu6WFY6Czjis48p3GlbPDjUbeQx_pyA
https://mega.co.nz/#!1R5kHBTS!fUSvjGK2TlEeVSp4BY9PXgJdLFgcMAwUVbZkBSGt41o
https://mega.co.nz/#!RQxBWKgJ!ZIqz_zngJScxbupY2uT9H0O0N6433tvXFHCzJvNzMGo
Sub.
https://mega.co.nz/#!pUZS3B5a!HvvFHw5R2y4SOef6jb94KhsX980iWVg1Zol-JYLajWE

Los colores de la montaña (Carlos César Arbeláez, 2010)

Una visió del conflicte colombià en una vereda a través de la història d’un nen de nou anys, Manuel, els seus pares, els seus amics i la mestra de l’escola. Un dia els nens juguen a  futbol però la pilota va a parar a un camp de mines i els grans, es clar, no els la deixen agafar, però ells no la volen perdre. Amb aquesta premissa tan senzilla se centra l’interès dels petits en el joc però també els veiem prendre consciència de les diferents cares de la violència, amb les guerrilles, l’exèrcit i els paramilitars, com a principals agents. Les amenaces i les pors, les tortures i els assassinats conviuen amb la dignitat de la gent que, malgrat tot, no vol abandonar les seves terres i les seves cases. Alguns saben que els mataran però no volen marxar. Una visió fatídica de la guerra recorre tota la pel·lícula. Les interpretacions dels actors són excel·lents: les dels adults i les dels nens. En particular, és emotiu el personatge de la mestra que intenta crear a l’escola un espai lliure de violència. Molt bonica, per exemple, l’escena en què ella i els alumnes pinten una mural a la paret per tapar unes pintades de repressió política. Tot en va, perquè la realitat crua de la violència s’acaba imposant. Els pagesos, humils, intenten sobreviure a una realitat que els és imposada pels grups armats.

Els colors de la muntanya, quin títol més encertat per a una pel·lícula que ens mostra que el món podria ser un lloc preciós per viure-hi sense la presència de les armes. Molt recomanable.

 

 

PER VEURE-LA SENCERA