No hi ha amor més gran (Masaki Kobayashi, 1959)

Primera part de la trilogia de Masaki Kobayashi sobre la condició humana, que tracta precisament sobre la consciència moral de les persones. En una moment de forta convulsió social, durant la II Guerra Mundial, un japonès pacifista és enviat a una mina de la Manxúria ocupada per dirigir la mà d’obra esclava. Davant l’ordre de les autoritats d’augmentar la producció, se li planteja el dilema d’obeir-la tot explotant els treballadors o no fer-ho i respectar un contingent de persones humanes que han estat fetes presoneres. Aquest escenari allibera el lliure comportament dels individus: alguns militars es comporten com a monstres i maltracten presoners amb crits, amenaces, humiliacions, càstigs, tortures confiats en la impunitat legal. Altres, lluiten contra l’opressió i no accepten la despersonalització de les persones, encara que siguin d’un país amb qui s’està en guerra. El nostre protagonista, que ha deixat enrere la dona estimada, ha de sobreviure amb dignitat en un ambient hostil, contra la mesquineses de les persones que s’han convertit en opressores, però també contra l’alienació dels oprimits.

No explicarem aquí l’argument amb detall perquè és ple de personatges i de situacions, però no podem fer altra cosa que recomanar-vos el visionat d’aquesta gran pel·lícula de Kobayashi que, a més, està magníficament rodada, amb angles de càmera dramàtics (plens de picats i contrapicats), una enorme profunditat de camp i un guió que alterna les escenes èpiques amb la introspecció emocional. Plena de situacions que ens obliguen a posicionar-nos sobre els valors ètics és, d’altra banda, una magnífica obra cinematogràfica.

The Human Condition

PER VEURE-LA A ON LINE

La condición humana (1959) VOSE

 

L’àngel vermell (Yasuzo Masumura, 1966)

Fascinant recreació del dolor, la passió, el desig humà i l’alliberament de les pulsions més intimes en una situació de caos social. Una jove infermera destinada als hospitals de campanya durant l’ocupació japonesa de la Xina viu en pròpia carn la degradació de les condicions de vida dels soldats en un entorn de completa alienació. Aquests joves són sotmesos a un rentat de cervell perquè acceptin el dilema de matar o morir per la pàtria. La situació es porta al límit en casos extrems, com el d’un jove que s’empassa un missatge escrit en un paperet per evitar que l’enemic el pugui llegir però en ser capturat li esventren l’estómac en viu cercant el text en va. Un heroi de guerra, diuen. Com tants d’altres moribunds que s’amunteguen a l’hospital. La pel·lícula recull aquest entorn de bogeria i violència (el director no escatima el detalls de la cruesa). Però la pel·lícula no tracta exactament del drama de la guerra, sinó dels desitjos més primaris: el desig del sexe, de les carícies, de l’amor, de la mort. És increïble, per al cinema de l’època, la manera tan directa de tractar el desig sexual, com una necessitat biològica irrenunciable. Així, per exemple, en una de les escenes, un dels soldats, que es troba lisiat i sense braços, demana a la protagonista que el masturbi perquè està a punt d’embogir en no poder-ho fer ell mateix. En aquest ambient de desesperació, l’infermera descobreix progressivament el munt de matisos dels sentiments i de la sexualitat (masculina) i amb aquestes experiències també aprèn ella mateixa a expressar el desig i la tendresa. La bogeria de la guerra, però, que transforma un ciutadà pacífic en un sàdic assassí, és alliberadora també de les normes repressores de la condició sexual. Arribats a aquest punt la pel·lícula arriba al deliri de l’amour fou més sublim, enmig d’una meravellosa fotografia en blanc i negre i un muntatge que no es perd en els detall secundaris. La narració progressa cap a la sinceritat més profunda i, sovint, amarga, de la condició humana. Absolutament fascinant.

image

Red Angel

 

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!INYwlQAK!Q0DWSjAparf-7b1OeJ6F3RATtakjieUs0_VqSG3oCv0
https://mega.co.nz/#!BBBASYxR!V1h2FVKUaluvq4Rq3fS1-H8d4QFtJrYonGFYZKCBao4
https://mega.co.nz/#!YdomTR7Z!N3hoFAypnlsyaLJ8TEJkrSdisTFWcI0sCY0F7mqbsko
https://mega.co.nz/#!QcQSzBxB!LTHkiRUreMINVGxsCaOsTCl8vN1f7PvqWi1eAxohvE8
https://mega.co.nz/#!ENxQyTRB!P93oin28EkzagHi3QjH330id7dx3D-Guj27dXEhScao

Paisà (Roberto Rossellini, 1946)

Poc després d’acabada la II Guerra Mundial, Roberto Rossellini realitza aquest film d’episodis sobre el dramàtic avanç de les tropes nord-americanes per la península itàlica el 1943. No és una recreació bèl·lica, sinó una bella història sobre els canvis socials que provoca la guerra. Així per exemple, un conversa fugaç entre un soldat americà i una jove italiana, cadascun parlant la seva llengua però comunicant-se amb el llenguatge no verbal, assoleix el miracle de la comunicació entre entre ells; un soldat a qui un nen roba les botes però quan l’enxampa descobreix que en realitat és un nen que viu en la pobresa més absoluta; els monjos d’un monestir catòlic que acullen uns capellans castrenses americans, que són l’un jueu i l’altre protestant i de com assumeixen el fet de la diferència de la figura de l’altre. Les trames incideixen en el valor de la comunicació i de la comprensió entre les persones: l’amor i la desesperació pels éssers estimats; la generositat per aquells que pateixen; la por i la inseguretat davant de la mort omnipresent; l’esforç i el sacrifici per acabar amb el feixisme…  Des del punt de vista purament cinematogràfic, és una pel·lícula excel·lent, amb un ritme intens, una fotografia propera al cinema documental i moltes escenes colpidores, com el cadàver d’un partisà que baixa riu avall o una parella corrent pels carrers de la ciutat de Florència enmig dels trets.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!Uc4ERRzY!W88FLx8NglJ0TQbEYfDkFRhW9Y1hJtD_Yn-ZL1xOqw4
https://mega.co.nz/#!Id53HJSQ!I1bPjQMUusF3KwxIFpTHdE834YMKgOFOALEe20NpCgM
https://mega.co.nz/#!pBoVDBqI!Q4CmuEReHPAVxLbjzwqxL0UMELgRV0i-T818ZYbbgnk
https://mega.co.nz/#!4MgFwAIa!dxOq8DVDnrCi9IHScZoANXIR2rg2XtJv72KVDiS7RGc
https://mega.co.nz/#!tM4SUYba!dFc30EbzGSvnDQJgQKqM7z8GMKRb8hW5kkiOGhfMIuc
https://mega.co.nz/#!MBonVTyC!SP_m0Tt1FpooL4Y-uEdbdhS_sZJlus8KLC4ur4jXJJ0
https://mega.co.nz/#!wNYjEChQ!ZC7vzDr2xXAudVonjgaMv2BxqQErM8xtUtHogfEpjXs
https://mega.co.nz/#!MU4AAQTZ!W42eeWeWtZ9sGTT-9odMew61wZ9wPYlVB3RKsd_-I3A
https://mega.co.nz/#!QZ4nRarQ!KG3AwXcYmOirJw8NXfYCqV_oYFFhOgG0klA4BhqGSis
https://mega.co.nz/#!9BwXAa7T!XrG2J0kyRDcjJu6WFY6Czjis48p3GlbPDjUbeQx_pyA
https://mega.co.nz/#!1R5kHBTS!fUSvjGK2TlEeVSp4BY9PXgJdLFgcMAwUVbZkBSGt41o
https://mega.co.nz/#!RQxBWKgJ!ZIqz_zngJScxbupY2uT9H0O0N6433tvXFHCzJvNzMGo
Sub.
https://mega.co.nz/#!pUZS3B5a!HvvFHw5R2y4SOef6jb94KhsX980iWVg1Zol-JYLajWE

Pols (Hartmut Bitomsky, 2007)

Un documental sobre la pols. Un tema inicialment menor; però poc a poc va mostrant les implicacions polítiques i socials que comporta. Una visió collage que comença de manera lleugera mostrant el procediment rutinari de recollir la pols de l’aire per fer-ne una anàlisi química o les aplicacions comercials com la fabricació de pigments de pintura o la problemàtica de la seva impossible eradicació de les obres dels museus o dels habitatges domèstics. La part més surrealista és quan surt una col·leccionista de la pelussa del terra i comenta els estudis que porta a terme sobre la forma i la composició, els dubuixos de les mostres  i fins i tot ensenya pots de vidre amb algunes mostres excel·lents de pelussa. Genial!

Progressivament, ens endinsem en els aspectes més sinistres de la pols: una mina de carbó vegetal a l’aire lliure que allibera tones de pols de minerals tòxics, la part més fina i lleugera de la qual es desplaça fins a un radi de 4000 km. a la rodona. Aquesta finíssima pols és la més perjudicial per a l’ésser humà ja que és inhalada de manera imperceptible en respirar i és una pols tan petita que no la filtren els pulmons sinó que passa directament al rec sanguini i altera la composició de la sang, en aspectes com la coagulació. El resultat és que si se superen determinats índexs de pols fina al cap d’una hora es tripliquen les crisis de malalties cardiovasculars. També veiem els complexos militars on milloren les armes per fer-les immunes als escenaris on la pols és elevada. Se’ns comenta com els míssils d’urani que va disparar l’exèrcit dels Estats Units durant la Guerra de l’Irak a causa de la seva elevada densitat podien travessar murs de formigó però la pols de l’urani alliberat a l’atmosfera durant la deflagració va afectar greument els propis  soldats i provocà greus malformacions ens els seus fills. El resultat és un documental moot ben fet, absolutament inquietant i molt recomanable.

ENLLAÇ

https://mega.co.nz/#!KQpVSZYI!Hp0-mXwJok06cH4yNuY12RTmIYATYOoxMpFU4GBogWA

password per descomprimir: PgM

Viure en pau (Luigi Zampa, 1947)

No deixa de sorprendre’m novament Luigi Zampa amb aquest film pacifista sobre l’absurditat de la guerra. Sàtira contra el feixisme, que presenta un honorable pare de família en un desastre de país. A finals de la II Guerra Mundials, aquest apacible home de mitjana edat que viu als afores d’un poble es veu en la situació d’haver d’amagar dos soldats nordamericans que s’han quedat despenjats de la seva unitat quan el poble encara està sota el controls dels nazis. Aldo Fabrizi, l’inoblidable actor de “Roma, ciutat oberta”, ha de posar pau entre els membres de la seva família i conciliar els dos soldats amb un caporal alemany, les autoritats feixistes, els simpatitzants dels partisans i tota la gent del poble. Film coral, ple de situacions un pèl esbojarrades i una visió crítica de la guerra com la d’una situació imposada pels poderosos i a la qual cal sobreviure-hi. El miracle, finalment, es produeix, perquè la gent humil contesta la violència amb generositat. No puc deixar d’admirar aquesta divertida crítica de la ridiculesa dels autoritarismes. I mentre Luigi Zampa s’atreveix a dir les coses pel seu nom, a l’Estat espanyol un general baixet i grassonet tindrà encara durant molts anys a tot el poble escanyat amb el puny.

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_013_jpg_zgkn.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_016_jpg_drsc.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_007_jpg_fuwy.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_014_jpg_nnzd.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_012_jpg_xkud.jpg

ENLLAÇOS

Vivere in Pace – Aldo Fabrizi, Ave Ninchi (Luigi Zampa 1947).avi [855.96 Mb] [Info]

Subtítol en espanyol

http://www.subdivx.com/X6XOTgwMDg8X-viv … -1947.html

Font: divxClásico

Los colores de la montaña (Carlos César Arbeláez, 2010)

Una visió del conflicte colombià en una vereda a través de la història d’un nen de nou anys, Manuel, els seus pares, els seus amics i la mestra de l’escola. Un dia els nens juguen a  futbol però la pilota va a parar a un camp de mines i els grans, es clar, no els la deixen agafar, però ells no la volen perdre. Amb aquesta premissa tan senzilla se centra l’interès dels petits en el joc però també els veiem prendre consciència de les diferents cares de la violència, amb les guerrilles, l’exèrcit i els paramilitars, com a principals agents. Les amenaces i les pors, les tortures i els assassinats conviuen amb la dignitat de la gent que, malgrat tot, no vol abandonar les seves terres i les seves cases. Alguns saben que els mataran però no volen marxar. Una visió fatídica de la guerra recorre tota la pel·lícula. Les interpretacions dels actors són excel·lents: les dels adults i les dels nens. En particular, és emotiu el personatge de la mestra que intenta crear a l’escola un espai lliure de violència. Molt bonica, per exemple, l’escena en què ella i els alumnes pinten una mural a la paret per tapar unes pintades de repressió política. Tot en va, perquè la realitat crua de la violència s’acaba imposant. Els pagesos, humils, intenten sobreviure a una realitat que els és imposada pels grups armats.

Els colors de la muntanya, quin títol més encertat per a una pel·lícula que ens mostra que el món podria ser un lloc preciós per viure-hi sense la presència de les armes. Molt recomanable.

 

 

PER VEURE-LA SENCERA

Mickey Mouse al Vietnam (Lee Savage i Milton Glaser, 1968)

Rar curtmetratge, que es donava per desaparegut, de missatge antimilitarista protagonitzat pel personatge emblemàtic de la inocència nordamericana, Mickey Mouse, el ratolí amic dels nens que és incapaç de cap malifeta. Doncs resulta que s’allista voluntàriament a l’exèrcit per lluitar a la guerra del Vietnam. Dura només un minut, està dibuixat en clau poètica i suposa una metàfora sobre el final del somni americà. Els seus autors, el dibuixant Lee Savage i el dissenyador gràfic Milton Glaser ens ofereixen una joia de l’animació contracultural.

 

 

Vals amb Bashir (Ari Folman, 2008)

Llargmetratge d’animació sobre la  matança de refugiats palestins a les localitats libaneses de Sabra i Shatila el 1982 a partir dels records d’un soldat israelià que vint-i-cinc anys després, traumatitzat per aquell fet, no és capaç de recordar quina va ser la seva implicació exacta. L’argument se centra en els esforços del protagonista per contactar amb antics companys de la seva unitat militar perquè l’ajudin a rememorar. És una reconstrucció atenta a les emocions, a l’impacte psicològic de la guerra, a la pròpia supervivència dins de l’horror i no tant al qüestionament dels exèrcits moderns en la repressió de la població civil; més a viat s’observa una certa indulgència cap a les accions criminals israelianes. Narrada amb una estètica estilitzada, destinada a una audiència adulta encara que accessible a tots els públics, no acaba de plantejar la problemàtica política del conflicte ni conté una veritable condemna de la matança sinó que la naturalesa del guió i la bellesa plàstica dels dibuixos dilueixen el posicionament ideològic en una certa ambigüitat que resulta una mica incòmoda.

https://i2.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/04.jpg

https://i0.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/10.jpg

https://i0.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/02.jpg

https://i0.wp.com/www.golem.es/valsconbashir/imagen/fotos/07.jpg

 

VEURE’L EN LÍNIA

a YOUTUBE en 8 parts, en VOSE

 

 

 

 

Threads (Mick Jackson, 1984)

Image

Impactant film sobre una possible explosió de la bomba atòmica en el marc d’una Tercera Guerra Mundial. És un docudrama, construït a partir de les vides d’un grapat de gent corrent i de les polítiques de les autoritats. Està basada en l’assessorament de molts científics, el que li dóna aquesta sensació de realitat. L’estructura i el desenvolupament no tenen cap originalitat: assistim a l’escalada política i, després, militar prèvia a la guerra, els comportaments confiats de la gent que confien en les capacitats del govern i en què les mesures de seguretat seran suficients, etc. Té l’estructura convencional del cinem de catàstrofes però com que és una producció de la BBC no pot estar fet amb més qualitat. En tot moment, hi ha un equilibri entre les històries particulars, els esdevenimenta col·lectius les informacions de caire científic, fins al punt que ten la sensació esgarrifosa d’estar veient un informatiu de la televisió. És molt realista en la plasmació de l’impacte de l’explosió d’una bomba atòmica però també dels caos social subseqüent i del desastre que suposaria durant dècades. És una pel·lícula instructiva que adverteix d’una possible amenaça que malauradament encara és present en la nostra societat.

Image

 

ENLLAÇOS

Threads – eMule – versió original en anglès

subtítols en castellà

Font: RebeldeMule

Retablo de la Guerra Civil Española (Basilio Martín Patino, 1980)

Basilio Martín Patino és un dels millors documentalistes del cinema espanyol, especialitzat en la recuperació de la memòria històrica dels anys convulsos de la II República i la Guerra Civil. És l’autor, per exemple, de la mítica “Canciones para después de una guerra” que la dona d’un ministre de Franco va fer prohibir. A “Retablo…” trobem un collage de fragments de filmacions dels anys de la Guerra Civil, normalment dels noticiaris (que, en alguns casos, compten encara l’àudio original) i que van juxtaposades les unes després de les altres, amb l’afegit de cançons del moment com a banda sonora. Com a fet remarcable, no porta cap narració en off. És un criteri que Martín Patino va mantenir en altres obres seves i que li dóna un caire modern al documental. És pura emoció; tot t i el pas dels temps emociona sentir les veus originals dels protagonistes del conflicte: arengues militars, discursos polítics, consells a la població… Els republicans i els nacionals, els civils i els militars; la guerra, la violència, els bombardejos, la miseria, la propaganda, la solidaritat… un magnífic retaule sobre la història d’Espanya.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA