Rosario Dinamitera, la historia de una miliciana (Mamen del Cerro, 2015)

Documental produït per Radio Nacional de España sobre la miliciana Rosario Sánchez Mora (1919-2008), cèlebre per la seva valentia i per haver-li dedicat un poema Miguel Hernández. Nascuda en una família humil, ingressa a les joventuts socialistes quan encara és adolescent i des de llavors, es dedica en cos i ànima al compromís polític. Conté emocionants talls de veu de la protagonista on explica les vicissituds de la guerra: la sublevació feixista de juliol del 1936, la instrucció militar en les unitats de xoc, la lluita a Somosierra en primera línia de foc, la pèrdua d’una mà, la dispersió de la família, etc. Reflexions sobre la participació de la dona a l’exèrcit, la violència de la guerra, les misèries de la postguerra… Molt ben realitzat, aquest documental radiofònic aplega la narració de Rosario en primera persona al costat de registres radiofònics dels anys de la guerra i la intervenció d’historiadors.

PER ESCOLTAR-LO

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SRDOCU/mp3/0/6/1426329227760.mp3

 

En el balcón vacío (José Miguel García Ascot, 1961)

“En el balcón vacío” és un film singular: una recreació intimista sobre l’impacte emocional de la Guerra Civil espanyola que van rodar un grup d’exiliats republicans durant la seva estada a Mèxic. Una dona gran rememora els seus records infantils de quan va presenciar episodis del conflicte bèl·lic: un fugitiu que s’escapa per la façana d’una casa però el denuncia una veïna, la desaparició del pare, el viatge cap a l’exili, el retorn al cap dels anys a la casa abandonada i que ara està buida, etc. Es basa en el relat autobiogràfic de María Luisa Elío, que era la filla del jutge provincial de Pamplona durant les primeres hores de la sublevació feixista, i és una de les actrius de la pel·lícula. El director és el seu marit, el poeta Jomi García Ascot, tots dos exiliats. Rodada en 16 mm, durant u munt de caps de setmana i amb la col·laboració dels amics, molts d’ells també exiliats republicans. Té un to líric, amb una narració fragmentària, molt original a l’època, en la línia del que després farien les avantguardes cinematogràfiques. És un film personal, perdut durant dècades i encara avui dia difícil de veure. Encara que l’argument se segueix amb facilitat, l’expressió de sentiments i episodis relacionats amb els records d’infància li donen una certa originalitat que convida a veure’l vàries vegades per copsar tots els matisos i suggeriments.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!7dwU2aCa!Iy1csUFWe1VtbNMMRIMgYhi9UgNIatS6CXIls204Waw

 

Joan Peiró i la justícia de Franco (Xavier Muntanyà, 2004)

Documental centrat en el dirigent anarcosindicalista Joan Peirò, secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d’Indústria durant la II República. La trama argumental se centrat en una valoració de la seva biografia, amb una atenció especial als records emotius dels seus fills, i al seu particular consell de guerra i posterior afusellament al 1942. És interessant l’episodi quan la Falange va intentar atraure Peiró a les seves files pel gran prestigi de què gaudia entre els obrers. De realització correcta però un pel convencional, és un documental interessant per la seva acurada aproximació a un dels líders dels sector més moderat del sindicat anarquista i per la presència de molts testimonis de la seva vida i repressió.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

La maleta mexicana (Trisha Ziff, 2011)

La maleta mexicana és la història de tres capses de cartró perdudes durant dècades que contenien milers de negatius dels fotoperiodistes Robert Capa, Gerda Taro i David ”Chim” Seymour procedents de la seva estada a l’Estat espanyol durant els anys de la Guerra Civil. Amb l’exili, van ser tretes fora del país i lliurades al cònsol mexicà a Vichy que les va donar a un general espanyol que va marxar a Mèxic. Allí se’n va perdre els record fins que al 2007, gairebé setanta anys després, es van recuperar. El documental presenta la història d’aquesta redescoberta. Parla amb representants de museus fotogràfics, historiadors, supervivents de la guerra civil, descendents de les víctimes del conflicte, etc.

És un documental interessant per introduir-se en la figura d’aquests tres importants fotògrafs antifeixistes que han deixat una petjada notable en l’imaginari de la Guerra Civil espanyola. És un documental interessant, sí, però també molt dispers. Estructurat a la moda actual com un collage de molts talls d’entrevistes recollint històries i interessos diferents lligades (directament o de forma molt al·legòrica i general) amb els negatius i que explicades a través de declaracions curtes que es van entrellaçant les unes amb les altres sense que hi hagi una narració lineal. Així, per exemple, el documental s’obre i tanca amb una neta d’un desaparegut que assisteix a una exhumació de cadàvers de la guerra amb l’esperança de trobar-hi el seu avi. És una pinzellada sobre la difícil recuperació de la memòria històrica que enllaça amb la de la recuperació de les capses només en un sentit metafòric. Un munt de gent intervé durant el metratge, d’un munt de localitzacions diferents i que parla un munt de llengües o accents. Té gràcia el salt constant d’una història a una altra, però el resultat és una mica confús. Les fotografies recuperades es van mostrant però esdevenen una mera il·lustració als talls de veu. Només al final se’ns explica el fil argumental de la maleta pròpiament dita. El resultat és més aviat un espot promocional dels negatius i dels seus il·lustres fotògrafs.

 

PER VEURE EL DOCUMENTAL EN LÍNIA

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4626575

Retablo de la Guerra Civil Española (Basilio Martín Patino, 1980)

Basilio Martín Patino és un dels millors documentalistes del cinema espanyol, especialitzat en la recuperació de la memòria històrica dels anys convulsos de la II República i la Guerra Civil. És l’autor, per exemple, de la mítica “Canciones para después de una guerra” que la dona d’un ministre de Franco va fer prohibir. A “Retablo…” trobem un collage de fragments de filmacions dels anys de la Guerra Civil, normalment dels noticiaris (que, en alguns casos, compten encara l’àudio original) i que van juxtaposades les unes després de les altres, amb l’afegit de cançons del moment com a banda sonora. Com a fet remarcable, no porta cap narració en off. És un criteri que Martín Patino va mantenir en altres obres seves i que li dóna un caire modern al documental. És pura emoció; tot t i el pas dels temps emociona sentir les veus originals dels protagonistes del conflicte: arengues militars, discursos polítics, consells a la població… Els republicans i els nacionals, els civils i els militars; la guerra, la violència, els bombardejos, la miseria, la propaganda, la solidaritat… un magnífic retaule sobre la història d’Espanya.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

 

El honor de las injurias (Carlos García-Alix, 2007)

 

Extraordinari documental de recuperació de memòria històrica de la figura complexa de l’anarquista madrileny Felipe Emilio Sandoval, alias Doctor Muñiz (1886-1939). Paleta de professió i home d’acció, durant bona part de la seva vida comet diversos atracaments a ma armada i és empresonat. Durant la Revolució i la Guerra Civil espanyola esdevé un ferotge pistoler anarquista autor de diversos assassinats a sang freda. Durant el Franquisme forma part de l’Expedició dels 101 dels homes més buscats per la policia i de seguida és detingut i empresonat. Escriu una llarga confessió de 63 pàgines explicant i justificant les seves actuacions i després se suïcida a la presó. García-Alix realitza un impressionant treball de recerca documental en diversos arxius i després dirigeix aquest documental sobre la cara més fosca de la Guerra Civil i de la història de l’anarquisme espanyol. És un treball brillant i molt valent. Ben realitzat, àgil, no deixarà indiferent ningú.

 

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

Los anarquistas (José Luis Guarner, 1984)

Amb la Transició Democràtica, la recuperació de les llibertats i el retorn de moltes persones exiliades, va començar una època d’intensa reivindicació del passat recent. Es van portar a terme moltes produccions documentals per a les sales de cinema i la televisió. Televisió Espanyola realitza la sèrie “Espanya, historia inmediata” de recuperació de la memòria històrica del període de la Franquisme, en 22 episodis que porten títols com “La Guerra Civil”, “La División Azul”, “Los catolicos”, “Los falangistas”, “Los socialistas, “Los comunistas”, etc.

Al capítol dedicat al moviment llibertari, dirigit pel prestigiós historiador del cinema José Luis Guarner, es repassa la història de la CNT a l’època de la dictadura franquista que als anys 40 es troba prohibida, actuant en la clandestinitat i amb molts dels seus dirigents i militants a la presó, en camps de treball o a l’exili; altres, directament assassinats pel règim. La resposta de l’organització confederal és la lluita armada  i com diuen en aquest moment, el llibre és el millor amic de l’anarquista però la pistola el seu millor company. Els intents d’acabar amb Franco no tenen èxit i la repressió consegüent és terrible. Amb la vaga dels tramvies a barcelona a començament dels anys 50, la CNT aconsegueix la seva màxima incidència a nivell social, però en aquesta dècada les pugnes internes entre les diverses faccions, les unes partidàries de col·laborar amb els partits polítics d’opisició al règim i les altres d’actuar per lliure i mantenir la puresa de l’ideari anarquista, i sobretot, com a causa externa, l’acceptació internacional del Franquisme, fan que la CNT entri en una etapa de decadència. Als anys 60, el desenvolupament econòmic i un cert aperturisme porten el sindicat llibertari als seus moments d’activitat més baixos amb poca incidència a nivell social. A la dècada dels 70, els moviments estudiantils similars als què es donen per tot Europa s’impregnen a Espanya d’un esperit llibertari però sense massa relació amb la CNT. Amb la Transició, es viu un periode de nova efervescència pel retorn, de l’exili, d’alguns antics dirigents, però les eternes pugnes internes dels quadres polítics porten l’organització a noves confrontacions.

A nivell tècnic, el capítol dedicat als anarquistes (i segurament tota la sèrie) ha quedat una mica envellit. És una successió de talls d’entrevista d’antics dirigents -hi apareixen força secretaris generals- i parlen sobretot de les confrontacions internes i de les fracasades estègies polítiques d’acabar amb el Franquisme. Té un to molt oficialista on es parla de l’anarquisme des de l’optica dels dirigents de la CNT. Té la gràcia de veure en pantalla personatges com la Federica Montseny i el José Peirats i altres personatges que han protagonitzat la història però a nivell artístic és un documental bastant discret i una mica pesat de seguir.

https://i0.wp.com/www.cgtcatalunya.cat/IMG/arton5433.jpg

ENLLAÇ

Veure’l sencer en línia

Al final de l’escapada (Albert Solé, 2010)

Documental d’Albert Solé sobre la figura del lluitador antifranquista Miguel Núñez i, en realitat, cap a tota una generació de gent que va creure i lluitar en favor de la justícia social i la solidaritat. No és una hagiografia, ni tan sols una biografia, sinó un homentage fet amb admiració, tendresa i amor a uns valors ètics i la gent que els va defensar en moments difícils. Núñez és a la vegada el comisari polític durant la Guerra Civil, el pres torturat una i mil vegades per Creix, el cap de la Brigada Político-Social a Barcelona, el dissident comunista durant la Transició, el parlamentari lluitador a favor dels damnificats per l’afer de l’oli de colza i, al final dels seus dies, un defensor de la mort digna per als malalts terminals.

Com a documental té les virtuts i els defectes del format tal com es concep en l’actualitat: té una narració pausada atenta a l’expressió dels sentiments més que no pas a l’erudició enciclopedica o una fragmentació del temps i l’espai a la manera d’un collage d’episodis. Però és, sobretot, un documental necessari, en un moment en que tanta gent està interessada a passar pàgina i, tal com diu el poeta Marcos Ana, està bé passar pàgina al període de la Guerra Civil i del Franquisme… però després d’haver-la llegit, carai!

PER VEURE’L ON LINE

http://www.tv3.cat/videos/3907370/Al-final-de-lescapada

Nedar (Carla Subirana, 2008)

[nedar.jpg]

Fa setanta anys de la Guerra Civil i del Primer Franquisme. Molt s’ha escrit sobre els aspectes polítics, social, econòmics, militars i culturals d’aquest terrible període.  Els protagonistes, els historiadors, els periodistes i molta més gent han escrit un volum ingent de bibliografia, a banda dels documentals i l’obra gràfica, en general. El cert, però, és que hi ha un munt de buits i oblits que mai no seran emplenats. Del que va ser la repressió franquista, coneixem els casos més mediàtics, com l’ajusticiament de Puig Antich, Granados i Delgado, els maquis i altres casos que han despertat l’interès historiogràfic. Però hi ha milers de persones anònimes que van patir la repressió dura i règim dictatorial que en l’aplicació de la justícia va mostrar-se especialment injust, aberrant i miserable. Sabem moltes absurditats del sistema judicial sota la fèrula de Franco: advocats defensors que demanaven penes més severes per al seu defensat que no pas el fiscal, acusacions sense fonament que no es verificaven, el mateix judici per a varis acusats que no tenien cap relació entre ells, corrupció generalitzada, etc. Avui dia sabem els nom dels ajusticiats però no en sabem gran cosa més. Només són noms que conformen estadístiques, però totes aquestes persones van existir i van tenir família i  amics. Malauradament durant el Franquisme no es va poder investigar les causes de la seva mort i després, en Democràcia, va caure sobre ells, el càstig de l’oblit.

“Nedar” és un documental ficcionat sobre una noia que busca les pistes per descobrir les circumstàncies de la mort del seu avi matern, una altra víctima de la justícia franquista. La mare gairebé no el va conèixer i a la família no se’n parlava mai. L’avia té demencia senil, una malaltia hereditària que també comença a afectar la mare. És una lluita contra el temps de la néta capbussant-se en els arxius d’igual manera com fa quan es llença a la piscina i neda (l’acció que dóna nom a la pel·lícula), i preguntant als testimonis de la família. Ningú no sap ben bé el què d’aquesta història llastimosa i desgraciada. Sembla com si ningú no n’hagués volgut saber mai res. Era l’avi un resistent del maquis o un delinqüent? Qui ho sap? Podrem saber què es va fer amb tanta gent durant aquells anys abans que el temps esborri totes les memòries?

És un documental força bonic, amb un punt de creativitat artística, que incideix en el fet que ens trobem davant la darrera oportunitat que tenim per posar llum a aquell temps, per parlar amb els darrers testimonis. És d’aquests documentals tranquils i pausats que, un cop vistos, persisteixen en la memòria durant molt de temps i dels que et fan pensar.

 

 

ENLLAÇOS (versió original en català)

http://rapidshare.com/files/267379040/Nedar.part01.rar
http://rapidshare.com/files/267396919/Nedar.part02.rar
http://rapidshare.com/files/267413847/Nedar.part03.rar
http://rapidshare.com/files/267429877/Nedar.part04.rar
http://rapidshare.com/files/267445723/Nedar.part05.rar
http://rapidshare.com/files/267461405/Nedar.part06.rar
http://rapidshare.com/files/267474330/Nedar.part07.rar
http://rapidshare.com/files/267486523/Nedar.part08.rar
http://rapidshare.com/files/267498118/Nedar.part09.rar
http://rapidshare.com/files/267361510/Nedar.part10.rar

 

La independència txecoslovaca (1936-1937)

Petita notícia procedent del noticiari republicà “Espanya al dia”, produït per Popular Films i Laya Films durant els anys de la Guerra Civil (1936-1939). En poc més d’un minut presenta l’experiència del poble xecoslovac per sobreviure com a nació com un paral·lel per a l’acció dels catalans en la seva defensa de les llibertats.

És un dels múltiples films d’aquesta guerra que la Filmoteca Espanyola ha afegit al seu canal de Youtube procedents dels seus fons documentals. Una inciativa que cal aplaudir perquè permetrà visionar moltes produccions cinematogràfiques gairebé desconegudes més de setanta anys després del conflicte.