El tiempo de las cerezas (Juan Felipe, 2015)

329img51

És fugaç el temps de les cireres
i no hi ha temps per al lament

Una història de l’eclosió del moviment anarquista després de la mort de Franco; el seu auge breu i la seva caiguda fulminant. Es valoren els principals esdeveniments polítics i socials compresos entre els anys 1977 i 1979, com el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el cas Scala i el Vè Congrés de la CNT; el pas de centenars de milers de seguidors a unes poques desenes de milers. I uns anys després, la ruptura sindicalista entre CGT i CNT, culmina el procés de fractura i decadència de l’anarquisme espanyol. Els testimonis són variats: Pepe Ribas, Àngel Bosqued, Ocavio Alberola, Emili Cortavitarte, Manel Aisa i molts més. Entre les idees expressades, el primer moment de vitalitat per la confluència oberta de moltes lluites fins aleshores clandestines (feminisme, alliberament sexual, defensa del territori, les nacionalitats, l’antifeixisme, etc.). Pepe Ribas, director de la revista “Ajoblanco”, explica molt gràficament com a Barcelona coincidien (i convivien) els escriptors del boom llatinoamericà amb els artistes de la Nova Cançó. Però va ser molt difícil integrar les grans figures de l’exili, els presos polítics amnistiats i els milers de joves no necessàriament anarquistes que procedien de les lluites socials. Hi ha qui considera el fracàs de l’anarquisme motivat per l’impacte de l’atemptat de la sala Scala, perpetrat per les forces d’ordre públic i atribuït a una acció anarquista. Altres apunten a causes endògenes, com el sectarisme i el desconeixement de la realitat. Fos com fos, l’etapa de fulgor llibertari va ser intensa però breu, fugaç com el temps de les cireres que deia la vella cançó de la Comuna de París.

ON VEURE LA PEL·LÍCULA?

Descarregar-la a RebedeMule

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Imagen del documental 'Els internats de la por'.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta (Xavier Montanyà i Àngel Leiro, 2014)

Documental sobre la figura de Xavier Vinader, el periodista que va denunciar les clavegueres del terrorisme governamental a l’Estat espanyol, destapant els vincles entre les forces de seguretat i les organitzacions d’extrema dreta.  El 1979, Vinader va infiltrar-se a Fuerza Nueva i contactar amb un expolicia nacional que li va filtrar molta informació reservada. Com a resultat, va publicar tres reportatges centrats en la guerra bruta al País Basc. Un temps després, ETA va assassinar dos dels ultradretans que s’esmentaven en un dels reportatges, raó per la qual, Vinader va ser condemnat a set anys de presó per “imprudència temerària professional”, però es va exiliar i a l’estranger va esdevenir un referent de la llibertat d’expressió espanyola. El 1982 va pactar amb el PSOE el seu retorn al país i l’ingrés en presó, a canvi d’una propera amnistia, que va arribar al cap d’un mes i mig.

El documental repassa aquests anys foscos de la Transició, amb unes estructures estatals de caire repressiu que són la continuació de les del Franquisme i que es mantenen i reforcen a l’època de la UCD i, sobretot, del PSOE, amb l’eclosió dels GAL. A banda del recull de testimonis i de documents inèdits, la part més interessant, però és la mateixa participació de Vinader i, especialment, del gran protagonista, el periodisme d’investigació. Molt recomanable.

PER VEURE EL DOCUMENTAL ONLINE:

Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta

Joan Peiró i la justícia de Franco (Xavier Muntanyà, 2004)

Documental centrat en el dirigent anarcosindicalista Joan Peirò, secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d’Indústria durant la II República. La trama argumental se centrat en una valoració de la seva biografia, amb una atenció especial als records emotius dels seus fills, i al seu particular consell de guerra i posterior afusellament al 1942. És interessant l’episodi quan la Falange va intentar atraure Peiró a les seves files pel gran prestigi de què gaudia entre els obrers. De realització correcta però un pel convencional, és un documental interessant per la seva acurada aproximació a un dels líders dels sector més moderat del sindicat anarquista i per la presència de molts testimonis de la seva vida i repressió.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

Retablo de la Guerra Civil Española (Basilio Martín Patino, 1980)

Basilio Martín Patino és un dels millors documentalistes del cinema espanyol, especialitzat en la recuperació de la memòria històrica dels anys convulsos de la II República i la Guerra Civil. És l’autor, per exemple, de la mítica “Canciones para después de una guerra” que la dona d’un ministre de Franco va fer prohibir. A “Retablo…” trobem un collage de fragments de filmacions dels anys de la Guerra Civil, normalment dels noticiaris (que, en alguns casos, compten encara l’àudio original) i que van juxtaposades les unes després de les altres, amb l’afegit de cançons del moment com a banda sonora. Com a fet remarcable, no porta cap narració en off. És un criteri que Martín Patino va mantenir en altres obres seves i que li dóna un caire modern al documental. És pura emoció; tot t i el pas dels temps emociona sentir les veus originals dels protagonistes del conflicte: arengues militars, discursos polítics, consells a la població… Els republicans i els nacionals, els civils i els militars; la guerra, la violència, els bombardejos, la miseria, la propaganda, la solidaritat… un magnífic retaule sobre la història d’Espanya.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

 

El honor de las injurias (Carlos García-Alix, 2007)

 

Extraordinari documental de recuperació de memòria històrica de la figura complexa de l’anarquista madrileny Felipe Emilio Sandoval, alias Doctor Muñiz (1886-1939). Paleta de professió i home d’acció, durant bona part de la seva vida comet diversos atracaments a ma armada i és empresonat. Durant la Revolució i la Guerra Civil espanyola esdevé un ferotge pistoler anarquista autor de diversos assassinats a sang freda. Durant el Franquisme forma part de l’Expedició dels 101 dels homes més buscats per la policia i de seguida és detingut i empresonat. Escriu una llarga confessió de 63 pàgines explicant i justificant les seves actuacions i després se suïcida a la presó. García-Alix realitza un impressionant treball de recerca documental en diversos arxius i després dirigeix aquest documental sobre la cara més fosca de la Guerra Civil i de la història de l’anarquisme espanyol. És un treball brillant i molt valent. Ben realitzat, àgil, no deixarà indiferent ningú.

 

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

Canciones para despues de una Guerra (Basilio Martín Patino, 1971)

http://spanishinmotion.files.wordpress.com/2009/02/2canciones-para-depues-de-una-guerra.jpg

Emotiva recreació sentimental de la vida quotidiana sota el règim franquista. Un collage d’imatges del nodo, de cartells o de pel·lícules, amb un muntatge sense massa pretensions de reconstrucció de cap memòria història que no sigui la memòria popular per a transmetre el record de les penúries i les misèries de l’epoca. Les imatges d’interpretacions de cançons són virades a un to blavós o vermellós segons les afinitats ideològiques mentre petits comentaris en off com trets dels moment ens donen un toc humà. Així, amb aquest recursos tant fàcils resulta més eficaç que molts pamflets coetanis. És un documenal emblemàtic de l’epoca de la transició democràtica espanyola, prohibit durant anys, una bella obra que evoca un temps mític del passat a través de les cançons i les músiques.

https://i2.wp.com/www.basiliomartinpatino.com/fotogr/02canciones.jpg

 

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

https://www.rapidshare.com/files/283329127/pexrh_150_CanGue.avi.013
https://www.rapidshare.com/files/1554743293/pexrh_150_CanGue.avi.012
https://www.rapidshare.com/files/4059217238/pexrh_150_CanGue.avi.011
https://www.rapidshare.com/files/2547462100/pexrh_150_CanGue.avi.010
https://www.rapidshare.com/files/102209332/pexrh_150_CanGue.avi.009
https://www.rapidshare.com/files/24525391/pexrh_150_CanGue.avi.008
https://www.rapidshare.com/files/1967911369/pexrh_150_CanGue.avi.007
https://www.rapidshare.com/files/1420179908/pexrh_150_CanGue.avi.006
https://www.rapidshare.com/files/1345324560/pexrh_150_CanGue.avi.005
https://www.rapidshare.com/files/1707145255/pexrh_150_CanGue.avi.004
https://www.rapidshare.com/files/2033654822/pexrh_150_CanGue.avi.003
https://www.rapidshare.com/files/1580947815/pexrh_150_CanGue.avi.002
https://www.rapidshare.com/files/4040014950/pexrh_150_CanGue.avi.001

Los anarquistas (José Luis Guarner, 1984)

Amb la Transició Democràtica, la recuperació de les llibertats i el retorn de moltes persones exiliades, va començar una època d’intensa reivindicació del passat recent. Es van portar a terme moltes produccions documentals per a les sales de cinema i la televisió. Televisió Espanyola realitza la sèrie “Espanya, historia inmediata” de recuperació de la memòria històrica del període de la Franquisme, en 22 episodis que porten títols com “La Guerra Civil”, “La División Azul”, “Los catolicos”, “Los falangistas”, “Los socialistas, “Los comunistas”, etc.

Al capítol dedicat al moviment llibertari, dirigit pel prestigiós historiador del cinema José Luis Guarner, es repassa la història de la CNT a l’època de la dictadura franquista que als anys 40 es troba prohibida, actuant en la clandestinitat i amb molts dels seus dirigents i militants a la presó, en camps de treball o a l’exili; altres, directament assassinats pel règim. La resposta de l’organització confederal és la lluita armada  i com diuen en aquest moment, el llibre és el millor amic de l’anarquista però la pistola el seu millor company. Els intents d’acabar amb Franco no tenen èxit i la repressió consegüent és terrible. Amb la vaga dels tramvies a barcelona a començament dels anys 50, la CNT aconsegueix la seva màxima incidència a nivell social, però en aquesta dècada les pugnes internes entre les diverses faccions, les unes partidàries de col·laborar amb els partits polítics d’opisició al règim i les altres d’actuar per lliure i mantenir la puresa de l’ideari anarquista, i sobretot, com a causa externa, l’acceptació internacional del Franquisme, fan que la CNT entri en una etapa de decadència. Als anys 60, el desenvolupament econòmic i un cert aperturisme porten el sindicat llibertari als seus moments d’activitat més baixos amb poca incidència a nivell social. A la dècada dels 70, els moviments estudiantils similars als què es donen per tot Europa s’impregnen a Espanya d’un esperit llibertari però sense massa relació amb la CNT. Amb la Transició, es viu un periode de nova efervescència pel retorn, de l’exili, d’alguns antics dirigents, però les eternes pugnes internes dels quadres polítics porten l’organització a noves confrontacions.

A nivell tècnic, el capítol dedicat als anarquistes (i segurament tota la sèrie) ha quedat una mica envellit. És una successió de talls d’entrevista d’antics dirigents -hi apareixen força secretaris generals- i parlen sobretot de les confrontacions internes i de les fracasades estègies polítiques d’acabar amb el Franquisme. Té un to molt oficialista on es parla de l’anarquisme des de l’optica dels dirigents de la CNT. Té la gràcia de veure en pantalla personatges com la Federica Montseny i el José Peirats i altres personatges que han protagonitzat la història però a nivell artístic és un documental bastant discret i una mica pesat de seguir.

https://i2.wp.com/www.cgtcatalunya.cat/IMG/arton5433.jpg

ENLLAÇ

Veure’l sencer en línia

Al final de l’escapada (Albert Solé, 2010)

Documental d’Albert Solé sobre la figura del lluitador antifranquista Miguel Núñez i, en realitat, cap a tota una generació de gent que va creure i lluitar en favor de la justícia social i la solidaritat. No és una hagiografia, ni tan sols una biografia, sinó un homentage fet amb admiració, tendresa i amor a uns valors ètics i la gent que els va defensar en moments difícils. Núñez és a la vegada el comisari polític durant la Guerra Civil, el pres torturat una i mil vegades per Creix, el cap de la Brigada Político-Social a Barcelona, el dissident comunista durant la Transició, el parlamentari lluitador a favor dels damnificats per l’afer de l’oli de colza i, al final dels seus dies, un defensor de la mort digna per als malalts terminals.

Com a documental té les virtuts i els defectes del format tal com es concep en l’actualitat: té una narració pausada atenta a l’expressió dels sentiments més que no pas a l’erudició enciclopedica o una fragmentació del temps i l’espai a la manera d’un collage d’episodis. Però és, sobretot, un documental necessari, en un moment en que tanta gent està interessada a passar pàgina i, tal com diu el poeta Marcos Ana, està bé passar pàgina al període de la Guerra Civil i del Franquisme… però després d’haver-la llegit, carai!

PER VEURE’L ON LINE

http://www.tv3.cat/videos/3907370/Al-final-de-lescapada

Contactos (Paulino Viota, 1970)

Contactos és una pel·lícula quasi clandestina del cinema fet sota el franquisme: un títol prohibit per la censura, rodat amb pocs -poquíssims- mitjans, al marge dels circuïts comercials i amb un esperit propi de l’Underground. És una obra estranya sobre dos joves que lloguen una habitació en una pensió i que parlen entre ells, es troben amb altres persones i actuen al seu lloc de treball. La narració està constament fragmentada, despullada dels elements narratius que dramatitzen l’acció: no hi ha música, ni moviments de càmera; el muntatge és pla, els dilàlegs fragmentaris d’històries que no les acabem d’entendre o, de vegades, no se sent res; les interpretacions planes, quasi hipnòtiques (com en algunes cintes de Robert Bresson, quan els personatges parlen i caminen com robots).

L’argument relaciona la vida clandestina d’unes persones que semblen militants que preparen alguna acció contra la dictadura; la mestressa de la pensió que els controla, de manera una mica obsesiva; una parella que podrien ser de la secreta… tot plegat personatges arquetípics del tardofranquisme. No hi ha una evolució de l’acció, sinó sensacions del buit. Tant el director -Paulino Viota- com un dels guionistes -Santos Zunzunegui- són coneguts per la seva carrera de crítics i teòrics del cinema.

És una pel·lícula estranya, que avorrirà molt gent i n’agradarà l’altra. Aquesta reflexió sobre el buit narratiu és més una idea que té interés per ser  viscuda com un experiment d’estructuració (anti o para)cinematogràfica que no pas per transmetre algunes idees polítiques que, pel que sembla, estaven en el projecte orginal, com la vivència del clima d’opressió i control de la dictadura franquista. Tot i així, és una pel·lícula rara de veure que té el seu interés.

Contactos - Paulino Viota

ENLLAÇ
(versió original en castellà, més subtítols en francès incrustats)

ed2k://|file|Contactos.1970.Paulino.Viota.VHSrip.French.subs.avi|734203904|B6C1FD9C14FE41FFD923708F867A60E1|h=PVSMJHQUHG6772DPQAZKAPH6A2T5LG6K|/