El conte de Canterbury (Michael Powell i Emeric Pressburger, 1944)

Un increïble film anglès de (suposada) propaganda política. Fet durant la II Guerra Mundial per explicar les raons per les quals lluitava el seu país, es converteix, per art i màgia dels directors i l’equip tècnic i artístic, en una fascinant reflexió sobre el sentit de la vida i de les coses que en veritat són importants. Dos nois i una noia viatgen en un tren que va fins a la localitat de Canterbury. Estan enrolats en diferents unitats de l’exèrcit: Bob és un sergent nordamericà, Peter un sergent anglès i Alison treballa al Land Army.  Però els tres baixen per error en una altra parada. És de nit i mentre busquen algun lloc per esperar fins que arribi un altre tren, la noia és atacada per un desconegut que li llença resina al cabell i fuig. Molestos per l’agressió, l’endemà inicien la cerca del desaprensiu i totes les pistes els condueixen a sospitar del magistrat de la localitat, Thomas Colpeper, un home una mica místic i aparentment misàntrop però que té un discurs interessant sobre això que ara en diríem la modernitat. Poc a poc, van entrant en contacte amb la gent del poble que a voltes sembla viure immersa en les formes de vida tradicional,. Sembla que la pel·lícula s’inspira o troba el seu punt d’arrencada en el llibre dels Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer. De fet, aquest llibre recull els contes d’un grup de pelegrins que viatgen des de Southwark a Canterbury per visitar el temple de Thomas Becket a la Catedral de Canterbury, buscant algun perdó o consol espiritual. Els nostres protagonistes són joves que, per diferents raons, han perdut la il·lusió per viure, però el seu contacte amb un poble i una gent una mica tradicionals i el contacte amb el magistrat els farà canviar de mentalitat i descobrir una altra escala de valors. A la pel·lícula això es mostra amb la importància de fer les coses ben fetes, de l’amor per la cultura, del fet local. Sembla que la voràgine de la guerra amenaça amb emportar-se una espiritualitat on les persones són importants i les hores no compten.

El “Conte de Canterbury” és una pel·lícula molt bonica, reflexiona sobre el sentit de la felicitat, sobre el fet de sentir-nos a gust en el lloc més impensable i de connectar amb persones que estan a les nostres antípodes i en qui mai no hi hauríem pensat. A banda d’això, els protagonistes són alegres i vitalistes, cadascun amb les seves circumstancies, però sempre atractius, intel·ligents, cultes, sensibles i creatius. Tota la pel·lícula és fascinant en aquest sentit: la fotografia expressionista, el muntatge trepidant, les interpretacions, la música, la força del paisatge, el mateix guió ple de girs que no acabes de saber mai com evolucionarà… En fi… una joia a descobrir.

387.Кентерберийская история / A Canterbury Tale / 1944 / DVDRip

387.Кентерберийская история / A Canterbury Tale / 1944 / DVDRip

Looking Back: ‘A Canterbury Tale’

Image

Image

387.Кентерберийская история / A Canterbury Tale / 1944 / DVDRip

 

PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2012/01/canterbury-tale-michael-powell-emeric.html

Anuncis

Galileo (Liliana Cavani, 1968)

Repàs didàctic del conflicte de Galileu amb l’Església Catòlica al segle XVII, quan el va acusar de propagar les tesis de Copèrnic sobre l’evidència que la Terra no era el centre de l’Univers sinó que girava al voltant del Sol. Tot el film se centra en el rerefons polític, amb el precedent directe dels procés inquisitorial contra el també científic Giordano Bruno, que acabà amb la seva condemna a mort. El de Galileu acabà amb la seva retractació científica i humiliació pública. L’invent del telescopi i la presentació d’evidències científiques no serviren de res perquè l’Esglèsia catòlica era la gran enemiga de la ciència i el progrés i estava impregnada d’un tarannà autoritari.  Els paral·lelismes amb els totalitarismes del segle XX són evidents (impactant l’escena de Bernini mostrant la maqueta d’una estàtua del Papa on aquest darrer surt amb el braç estirat i saludant a la romana). I en essència, és el dilema entre l’ús de la raó i l’enteniment en oposició al pensament únic. Això es veu en una sessió d’anatomia quan Galileu observa, agafant amb la ma el cor d’un cadàver, que aquest òrgan té una forma completament diferent a com l’havia descrit el filòsof Aristòtil segles abans i encara ara es mantenia com un dogma inamovible, el que estupor i por en molts dels assistents.

En general, aquesta pel·lícula de Liliana Cavani presenta pocs matisos. Els jerarques de l’Església mostren un perfil sinistre ( a nivell d’actitud i a nivell d’aspecte físic). Rodada en escenaris naturals, té algunes imatges que visualment impactants, com la sala del judici contra Galileu, que sembla beure directament de l’estètica nazi. És allò de conèixer el passat per entendre el present.

galileo

ENLLAÇOS

“Galileo” a RebeldeMule

Pols (Hartmut Bitomsky, 2007)

Un documental sobre la pols. Un tema inicialment menor; però poc a poc va mostrant les implicacions polítiques i socials que comporta. Una visió collage que comença de manera lleugera mostrant el procediment rutinari de recollir la pols de l’aire per fer-ne una anàlisi química o les aplicacions comercials com la fabricació de pigments de pintura o la problemàtica de la seva impossible eradicació de les obres dels museus o dels habitatges domèstics. La part més surrealista és quan surt una col·leccionista de la pelussa del terra i comenta els estudis que porta a terme sobre la forma i la composició, els dubuixos de les mostres  i fins i tot ensenya pots de vidre amb algunes mostres excel·lents de pelussa. Genial!

Progressivament, ens endinsem en els aspectes més sinistres de la pols: una mina de carbó vegetal a l’aire lliure que allibera tones de pols de minerals tòxics, la part més fina i lleugera de la qual es desplaça fins a un radi de 4000 km. a la rodona. Aquesta finíssima pols és la més perjudicial per a l’ésser humà ja que és inhalada de manera imperceptible en respirar i és una pols tan petita que no la filtren els pulmons sinó que passa directament al rec sanguini i altera la composició de la sang, en aspectes com la coagulació. El resultat és que si se superen determinats índexs de pols fina al cap d’una hora es tripliquen les crisis de malalties cardiovasculars. També veiem els complexos militars on milloren les armes per fer-les immunes als escenaris on la pols és elevada. Se’ns comenta com els míssils d’urani que va disparar l’exèrcit dels Estats Units durant la Guerra de l’Irak a causa de la seva elevada densitat podien travessar murs de formigó però la pols de l’urani alliberat a l’atmosfera durant la deflagració va afectar greument els propis  soldats i provocà greus malformacions ens els seus fills. El resultat és un documental moot ben fet, absolutament inquietant i molt recomanable.

ENLLAÇ

https://mega.co.nz/#!KQpVSZYI!Hp0-mXwJok06cH4yNuY12RTmIYATYOoxMpFU4GBogWA

password per descomprimir: PgM

Hannah Arendt (Margarethe von Trotta, 2012)

Biòpic sobre Hannah Arendt, la filòsofa alemanya d’origen jueu que als anys 60 va presenciar a Jerusalem el judici contra Adolf Eichmann, un jerarca del nazisme responsable del transport de milers de persones als camps d’extermini i que la policia secreta havia segrestat a Argentina i traslladat a Israel. Arendt va ser contractada per la revista  “New Yorker” per escriure’n unes cròniques periodístiques (posteriorment recollides al llibre “Eichmann a Jerusalem”. En aquests escrits, la famosa pensadora parlava d’aquest jerarca com la d’un funcionari mediocre, una persona qualsevol sense cap malícia en particular que es limitava a aplicar fredament les ordres que li manaven els seus caps, encara que això comportés enviar a la mort a milions de persones. La idea del buròcrata gris es va considerar un posicionament comprensiu dels jerarques nazis i li va comportar ser titllada de pronazi. La part, però, que més va indignar l’opinió pública més pro-sionista van ser els comentaris sobre el col·laboracionisme d’algunes organitzacions jueves amb els nazis i la conclusió que si la societat jueva hagués tingut menys organització l’holocaust hauria afectat menys persones. Es va desfermar una campanya contra Arendt.

La pel·lícula de Margarethe von Trotta se centra en aquesta procés judicial a Eichmann -impressionants les imatges de la gravació original d’aquest judici- i en els escrits de Hannah Arendt i el debat públic posterior. La veritat és que és una pel·lícula sincerament molt fluixa; sembla més aviat un telefilm de sobretaula, amb un retrat més aviat superficial dels personatges implicats i un to hagiogràfic de la pensadora alemanya. Els records d’ella amb Martin Heidegger són tractats fugaçment sense que trobin un bon encaix en la trama argumental. És un film que té, no obstant, el mèrit d’apropar la figura de Hannah Arendt al gran públic.

ENLLAÇOS:

Hannah Arendt – VO – via eMule

subtítols

font: subadictos.net