Buscant l’èxit (Roy Boulting, 1947)

Original reflexió sobre l’activisme, el poder i la política. Estem al segle XIX, en una Anglaterra pobre i desgraciada. Un jove presencia un míting sobre la justícia social i decideix abadonar la seva feina de llibreter per dedicar-se a la política. Passen els anys i el seu talent per la oratòria li garanteix l’entrada i ascens a les estructures del sistema. Però el seu èxit personal l’allunya cada cop més de les classes populars a les quals diu defensar. Poc a poc s’acomoda a les dinàmiques politiques més conservadores i es mostra insensible a les lluites socials del moment, com la del feminisme. El dibuix dels personatges que apareixen durant la història és extremadament sensible, sobretot pel que respecta la relació del protagonista amb la seva dona, una valerosa activista pel sufragi femení, i ofereix un debat que resultava molt modern per a la mentalitat dels anys de la postguerra, quan es roda el film. La relació de la parella és molt desigual: les dones donen confiança i suport als homes i ells paguen amb vanitat i egoísme. És una gran pel·licula, molt original en el seu plantejament argumental i plena de sensibilitat i matisos en la definició dels personatges. La realització és magnífica, trepidant, sense un moment de descans i amb una fotografia en blanc i negre molt bonica. Els actors també estan magnífics. Molt i molt recomanable i malauradament molt desconeguda.

Enllaços:

Fame is the Spur, a Free Classic Movies

 

 

 

La píndola vermella (Cassie Jaye, 2016)

Documental controvertit que explica els problemes que pateixen els homes per raons de gènere. Comença explicant la discriminació dels pares en la custòdia del fills i, en general, en l’àmbit de la paternitat on tenen menys drets, però de seguida s’apunten moltes altres qüestions que els afecten especialment, com la sinistralitat laboral, la taxa de suicidi, la mortandat a les guerres, etc.  Es planteja la invisibilització del patiment masculí per part d’organismes de l’administració, de mitjans de comunicació i d’organitzacions feministes, els qual nomes consideren poblemàtiques de gènere aquelles que afecten les dones.

No es tracta exactament d’un memorial de greuges sobre la discriminació masculina, sinó una reflexió sobre la construcció feminista de la masculinitat i sobre el concepte abusiu de patriarcat. Té moments impactants, com el passatge on es mostra el tractament informatiu dels atemptats terroristes de Boko Hara a Nigèria: invisibilització quan afecta els homes i el contrari quan afecta les dones. Els testimonis i arguments de la tesi principals estan puntuats per talls d’un viodediari de la directora on progressivent es desmarca de les tesis feministes i evoluciona cap a una postura més comprensiva al patiment dels homes.

La sensació en veure el documental és que la mirada sobre el patiment dels homes casa malament amb el discurs feminista del patriarcat que considera els homes com a classe opresora; potser per això, a molts països la seva exhibició està sent boicotejada per piquets informatius, la qual cosa no està fent altra cosa que regalar-li molta publicitat. Amb tot, mes enllà de la polèmica, es un film molt honest i interessant.

ON VEURE’L

Documental en VOSE a aquipelis.net

Thunder Rock (Roy Boulting, 1942)

Pel·lícula anglesa de gènere fantàstic que denúncia el perill dels feixismes europeus. Estrenada al 1942, però basada en una obra teatral representada amb èxit el 1939, abans de la II Guerra Mundial. L’argument és molt imaginatiu: un periodista anglès (excel·lent Michael Redgrave) abandona la seva carrera professional i treballa de farer en un lloc completament aïllat del món, en territori nord-americà, en un far situat en unes roques al mig del mar, on només s’hi pot accedit amb hidroavió. Allí tot sol viu ensimismat amb els seus pensaments. La seva ment s’obsessiona amb una placa honorífica d’homenatge a les víctimes del naufragi d’un vaixell a mitjan del segle XIX. Al far també hi troba el llibre de registre dels passatgers d’aquest vaixell. El protagonista llavors comença a fabular sobre la vida d’alguns d’ells fins al punt que se li apareixen físicament i conversen amb ell. Una d’elles, per exemple, fugia de la justícia a causa de les seves idees feministes d’emancipació de les dones, un altre passatger era un metge que investigava mètodes  d’anèstesia a pacients que no agradaven als seus conciutadans i finalment el van fer fugir. Tots dos eren exemples de persones incompreses al seu temps que van optar per abandonar la seva lluita als primers contratemps. Paral·lelament, descobrim la història del nostre protagonista, el periodista David Charleston: enviat pel seu diari als principals escenaris de la política mundial denuncia amb les sevs cròniques l’auge del nazisme i del feixisme, l’expansionisme japonès i la guerra d’Espanya com una camp de proves dels totalitarismes. Però el seus articles són censurats i el seu missatge no arriba als lectors. Emprenyat, Charleston escriu un llibre de denúncia i el presenta per tot el país però sense cap impacte. La puntilla arriba quan un dia visita un cinema on passen un reportatge sobre l’ocupació nazi de Txecoslovàquia i la gent no en fa cap cas, però quan després arriben els dibuixos animats i tothom els presta atenció. Amargat, Charleston abandona el seu cicle de presentacions i es refugia al far més allunyat que troba i s’aïlla del món exterior. No serà fins que la seva imaginació desbordant doni vida a les víctimes del naufragi que s’adoni de l’error d’abandonar les lluites massa aviat. Si el metge de l’anestèsia i la noia feminista haguessin aguantat una mica més haguessin reexit en els seus esforços. Animat amb una nova força interior, el nostre protagonista abandona el seu ensimismament i torna a la denúncia del feixisme.

Estem davant d’una apassionant pel·lícula de cinema fantàstic, amb una història una mica enrevessada però molt ben portada sobre els perills de l’aïllacionisme en un moment en què la política anglesa i nord-americana eren conciliadores amb el règim nazi.

ENLLAÇOS

Thunder Rock a Rarefilm

 

 

 

 

 

 

 

Merrily we go to hell (Dorothy Azner, 1932)

Film pre code. El cinema nordamericà de finals dels anys vint i començaments dels trenta va assolir un alt grau del llibertat en el tractament de temes tabú, com les drogues, l’alcoholisme, la violència, etc. Després, a partir del 1934 es instaurar el codi de censura Hays, conegut com Code, i els arguments foren molt moralistes i moltes temàtiques ja no es tractaren més. El canvi va ser molt descarat en el tema dels rols de gènere. Abans del codi, les pel·lícules reflectien també certa obertura del rol social de les dones: apareixien dones en llocs de responsabilitat, dones emancipades, dones divorciades, etc. “Merrily we go to hell”, que podríem traduir lliurement com “junts marxem cap a l’infern”, té el privilegi d’haver estat dirigida per una de les primeres directores de Hollywood: Dorothy Azner i també d’introduir plantejaments feministes a les històries. En aquest cas, l’argument mostra un jove i alegre escriptor que sedueix la filla d’un família adinerada. Es casen poc després i viuen en un ambient de luxe i sofisticació. Ella li ofereix comprensió, amor, seguretat, equilibri i sacrifici, però ell li paga amb infidelitats, humiliacions i agressivitat. La pel·lícula planteja l’horror del matrimoni, però des del punt de vista de la dona. Aquí ve la seva singularitat. Quan ella no aconsegueix recompondre la relació, agafa els mateixos privilegis de què gaudeix l’home: el dret a les aventures sexuals, el dret a la beguda… els plaers en general i cap lligam ni compromís. Junts cap a l’infern! Però el que podia ser un plantejament audaç a l’època, de plena igualtat entre sexes, acaba tenint un cert final de consolació, perquè ella és qui finalment cedeix i qui sempre acaba perdonant les aventures del marit. La pèrdua del fill que esperava acaba sent el factor que fa centrar el marit. Tot i el final una mica happy end, de resignació última per part de les dones, la pel·lícula està mot ben interpretada, dirigida i protagonitzada i compta amb el look un mica fascinant del cinema comercial de Hollywood de la seva època daurada. Una pel·lícula a descobrir que avui dia es pot veure com un precedent del cinema feminista.

ENLLAÇOS

Merrily we go to hell a Hawkmenblues

Una ciutat com Alice ( Jack Lee, 1956)

Una altra meravella del desconegudíssim director anglès Jack Leee. Aquesta vegada, un grup de dones de la colònia britànica a Malàisia són atrapades pels japonesos durant la II Guerra Mundial i deportades… a cap lloc en concret. Els homes són tancats en camps de concentració però respecte les dones no hi ha directrius militars i simplement són expulsades d’un a banda a l’altra. La seva odissea, basada en fets reals, és la lluita per la supervivència en un medi hostil, la selva, sobrevivint com poden (falta de menjar, esgotament, malalties, problemes de convivència…). És un també un cant a la solidaritat, la generositat i l’esperit de sacrifici. Hi ha dos factors que destaquen en aquesta pel·lícula: d’una banda, la voluntat explícita de les protagonistes, un grup de dones de classe mitja i de totes les edats, d’igualar o superar els homes en les seves habilitats (força i resistència física) i, de l’altra, el tracte generós amb què les tracten els japonesos. Lluny del maniqueisme patriòtic al qual ens tenia acostumat el cinema de Hollywood, on els soldats i la població civil dels paisos enemics no era altra cosa que una caricatura estereotipada, aquí trobem un munt de matisos, en particular destaca la figura noble del soldat japonès que les custodia durant bona part del viatge i que davant les adversitats acaba sent un còmplice més del grup. En mig de les normes boges de la guerra, els grans perjudicats no poden fer altra cosa sinó comprendre’s mútuament i ajudar-se. És molt bonica també la relació que s’estableix amb la comunitat indígena i, en aquest sentit, el director sembla apuntar cap a la idea que lluny del frenesí de la civilització occidental existeixen encara formes de vida tradicionals on la felicitat és possible. De fet, la conclusió dels protagonistes sembla apuntar en aquesta línia. Molt bona.

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!cM122Coa!AOy-ZgBCnbwH6F9ck8S8bgAmE7YA6SSoB6KMWJMaTqg
https://mega.co.nz/#!Ad8U0JzB!AJSarwBUhZHsowwNQkjXdAC8BhwAl_ux7O-tPUIB2vU
https://mega.co.nz/#!Rd1ThBYL!AJNEGwCk3pcuS-Z-GgVSWgDXH5UApOdbLtHNHxqUais
https://mega.co.nz/#!EY0nxa5b!APigMwD9hva9DCONDZ9udwDTUosAZUeTvcL-TA3sTco
https://mega.co.nz/#!1V0mUYAC!ALfHbgCE0BOisbUohYsosgC9-doAJz_Vorg4JoW43zE
https://mega.co.nz/#!dQsjjQjR!AKUwWQByQ0hfMlvkdeSLagCcOMQA20IiX-g4g3XWQw0
https://mega.co.nz/#!INEUDbgY!AF6RGAB2xCTcwZxK3gbB4QA5mgMAdEAL3ACG7N52wys
https://mega.co.nz/#!cd1R1C7b!ANx9EwDMaOO9q7qs7_x9jwCsYCIABUjuvepDCe81hUE
https://mega.co.nz/#!wNdUVRLJ!AGv_SQAalz_t1P44xCuKsgA0hcwAOpY_7SQG6sS2tM8
https://mega.co.nz/#!tR1FFCCC!AGNGuQD9eN04wYCNmCQQRADe0fkAPtclOBrghphnpFI
https://mega.co.nz/#!JYMHgDgQ!ANjm3QCjR5mdHO19HNfE0QBeyI8AJwfunQLgsRylYio
https://mega.co.nz/#!BcVA2YTI!AB1s4gAEVpZP4xxZjyQa-ACkvDEABIPhT-r7FI_dYe8
https://mega.co.nz/#!RBUzQYSC!AKmneAD-NAYMInwvqPsC-gB6h8sAo3ghDL3Iqqi5oFo
https://mega.co.nz/#!gAMmBAIL!AB8UYADEaFe1mwlVkE9amQDWt8oADDl7tdM3-5CWw40
https://mega.co.nz/#!BEUmXZaA!AFQOywAEGauzJNn8F6ViVgC3OeEATolKs9yN3hfg24Q
https://mega.co.nz/#!QFc0zRiK!AGQEWAAuJbbnZ_keyRGZ7wBwMgoAa07F53soqskvoEY
https://mega.co.nz/#!IddByK5A!AA5NLADULFLIr_oYAHXnagAppNcAtCmzyOOuygAd-qk

 

 

Santa perdió la cabeza (Arantzazu Gómez Bayón, 2002)

 

Una visió surrealista de les edats de la dona (infantil, juvenil, adulta, vella) visualitzades com els passos penitents d’una confraria religiosa de la Setmana Santa que condueix inexorablement al calvari i la crucifixió del model de la dona tradicional. Plantejada com una dialèctica feminista ofereix una representaciño de les situacións masclistes d’opressió que pateixen encara avui dia les dones. Les imatges són impactants, com tretes del Buñuel més corrosiu i el discurs, tot i ser previsible, no deixa de tenir plena v¡gència on les discriminacions són escandaloses en molts àmbits. Un curtmetratge força interessant. 

 

ENLLAÇ

https://mega.co.nz/#!UJ9lWZjI!APt1ZQBUAGryX6hs9wFSZgDR6RkAYtpf8l9mvfd8kGk
https://mega.co.nz/#!1AsxmDJR!ADfddgDGYyq4QECsxemOcgCU_R0AgdDCuHbam8XmfSo

Majoria oprimida (Eleonore Pourriat, 2014)

Divertida, imaginativa i molt contundent recreació de la vida quotidiana d’una parella on els estereotips de gènere s’han invertit: les dones ocupen els llocs de treball principal i són sexualment agressives i els homes es dediquen a les tasques domèstiques i són més passius. Està ple de detalls molt reveladors, com els desagradables “piropos” als nois, el vel islàmic que porten els homes i que han interioritzat psicològicament com un fet positiu; la culpabilització als homes quan pateixen agressions sexuals, etc. Es tracta de presentar tots aquells comportaments sexistes que trobem naturals quan els pateixen les dones però quan els veiem imposats en un home ens xoquen i provoquen rebuig perquè ja no els veiem naturals sinó opressius. Es tracta d’un curtmetratge militant de la causa antipatriarcal fet amb enginy i que fa adonar-nos de fins a quin punt el sexisme discriminatori impera (encara) a la nostra societat.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

Versió original en francès i subtítols en anglès.

No vull ser un home!!! (Ernst Lubitsch, 1918)

 

Autèntica joia antipatriarcal del mestre de la comèdia Lubitsch. Una jove, frustrada per no poder gaudir de les mateixes llibertats que els homes i cansada que els seus tutors la renyin sovint per poc femenina decideix experimentar una nova vida transvestint-se d’home. El resultat, una sàtira contra els bons costums on es posa en evidència l’arbitrarietat de la construcció dels rols de gènere; és qüestiona la manca de llibertats per a les dones. És una pel·lícula divertida que insinua moltes transgressions, com quan la noia protagonista ja vestida d’home flirteja però no pot evitar els “ramalassos” femenins, es retoca el cutis però l’enxampa un grupet de noies: Oh! Un home maquillant-se! Quin escàndol! Quin horror! Però a continuació se senten molt atretes per aquest home tan particular. No obstant, ella les ignora perquè en realitat desitja un home de qui se sentia atreta quan vestia de dona i ara estableix amb ell una relació que als ulls de tothom és clarament homosexual. Fins i tot hi ha escena de petonet entre tots dos però això no sembla incomodar a ningú. Com es pot veure, la trama és una constant transgressió de les normes del sexe i del gènere. 

No deixa de sorprendre que tot just acabada la I Guerra Mundial amb la derrota germana i l’enfonsament del reich del kàiser Guillem II, Ernst Lubitsch es llanci  a realitzar aquesta comèdia esbojarrada que posa cap per avall els valors de la burgesia i el patriarcat. En un moment que sembla que el país s’ensorra, el director berlinès mostra una lucidesa, un talent i un enginy excepcionals que fan que aquesta pel·lícula, “Ich möchte kein Mann sein”, i moltes altres que rodarà a continuació mantinguin la seva alegria i agilitat tot i els prop de cent anys que porten a l’esquena.

ENLLAÇOS:

https://rapidshare.com/files/3951489784/keinmann.part1.rar

https://rapidshare.com/files/3998424521/keinmann.part2.rar
https://rapidshare.com/files/3258671366/keinmann.part3.rar
https://rapidshare.com/files/2529963030/keinmann.part4.rar

subtítols

https://rapidshare.com/files/3698274559/keinmannspa.rar

Font: arsenevich

No s’accepten propines (Antònia Amengual, Estefanía Saval, Luciana Abrenches i Lourdes Mir, 2009)

Documental molt vitalista sobre la militància actual de quatre dones en els moviments socials. Quatre dones, molt joves, que expliquen seva participació en les diferents lluites: les seves il·lusions, les preocupacions… S’estableix un paral·lelisme amb la figura d’escriptora britànica Mary Low (1912-2007) l’autora del “Quadern vermell de Barcelona”  escrit al 1937 al voltant de la seva experiència dels sis primers mesos de la revolució llibertària a la capital catalana. Low es mostra incisiva en les seves anàlisis, imaginativa, implacable, brillant. Els esforços i sacrificis del passat són el mirall on alimentar les il·lusions per al combat de la militància present. És un documental molt alegre i feliç que tansmet entusiasme. Intel·ligent, senzill, humil i molt eficaç, el documental esdevé imprescindible per creure que l’ideal impossible de la justícia social és pot fer possible.

PER VEURE-LA:

https://antoniaamengual.wordpress.com/2013/02/13/no-saccepten-propines/

 

Hindle Wakes (Maurice Elvey, 1927)

És una de les millors pel·lícules del cinema britànic de l’època muda. Estava basada, com era habitual a l’època, en una obra teatral, en aquest cas de  William Stanley Houghton, autor d’obres molt controvertides, marcades per la influència d’Ibsen i una simpatia pels personatges femenins i una antipatia pels rols de la masculinitat dominant.
El film planteja un drama sexual interclassista. Una noia de classe obrera s’enrotlla amb el fill de l’amo de la fàbrica on treballa. És un escàndol. Ha de lluitar contra la pressió dels pares i els prejudicis sexistes i la xafarderia dels veïns. L’escena final mereixeria figurar en totes les antologies del cinema feminista.
A més, és visualment moderna -sobretot la primera meitat-, brillant i audaç, amb una planificació extraordinària a base de panoràmiques, tràvellings, vistes subjectives, sobreimpressions, etc. És també molt moderna en el retrat de l’heroïna, a la qual segueix, gairebé en temps real, en les seves diversions juvenils en un parc d’atraccions i en el posterior flirteig sexual. Un film per descobrir, disfrutar i reivindicar.

 

ENLLAÇOS (eMule)

Hindle wakes (1927) intertítols en anglès (sense subtítols)