Jo, Daniel Blake (Ken Loach, 2016)

Malalt del cor, Daniel Blake no pot treballar, per prescripció mèdica. Però l’Estat l’obliga a cercar feina o sinó es quedarà sense subsidi i no tindrà recursos econòmics. Aquí comença l’odissea del protagonista per resoldre la seva situació administrativa, però no para de trobar-se pegues: emplenar una paperassa que mai no s’acaba, formularis inintel·ligibles, funcionaris inflexibles… Tot sembla conspirar i les persones acaben sent números d’una estadística. En una oficina coneix una mare soltera amb dos nens petits que encara  està més liada resolent la seva situació amb l’assitència social. Es fan amics de penúries i la pel·lícula recull els mil i un tràmits de tots dos per rebre els ajuts que els corresponen.

El film és una crítica al sistema assistencial quan està regit per criteris economicistes. És una drama efectiu, en la línia crítica de les pelis de Ken Loach, de marcar l’opressió de l’Estat sobre les persones. Està ben realitzada, amb ritme i amb bones interpretacions. La millor escena és la pintada desesperada del prota a la façana d’un edifici. Denuncia que l’Estat s’espera que ell es mori perquè li resolguin el subsidi. La gent que passa pel carrer es para i l’aplaudeix. La pel·lícula, en general està bé, i es deixa veure, però té un gran inconvenient: el manqueísme dels personatges i les situacions; en fi, que els funcionaris són més aviat persones dolentes, amb el cor de pedra. Des del començament fins al final s’intueixen les situacions, els diàlegs i els girs argumentals, de vegades una mica forçats, com la seqüència de la nova feina de la noia. Els personatges secundaris es dibuixen de manera una mica simple, com els joves veïns de Daniel Blake. No estem davant d’un dels millors títols del conegut director anglès, però està interessant per visualitzar la xarxa espessa de moltes oficines i serveis de l’administració pública.

ON DESCARREGAR-LA?

I, Daniel Blake a Argenteam

Mary and Max (Adam Elliot, 2009)

Film d’animació realitzat amb la tècnica del stop motion. Podria semblar cinema per a nens i sí que ho és, però de fet ho és per a qualsevol persona amb sensibilitat. La relació d’amistat a través de la correspondència postal -estem a la era pre-Internet- entre una nena que viu a Austràlia i un adult que viu als Estats Units és una preciosa història d’amor. Ella té una família desestructurada i pocs amics. Ell, la Síndrome d’Asperger i tampoc no té amics. Es coneixen de forma casual i s’envien cartes durant anys. S’expliquen les peripècies del dia a dia: les dificultats per trobar feina, per tenir parella, per sortir amb amics… Es recrea el món trist i amarg d’unes persones que no encaixen en una societat altament competitiva. La banda sonora puntua amb ironia els estats d’ànim i el resultat és un film poètic, amarg, molt imaginatiu i amb un rerefons de crítica social que et deixa pensatiu. Molt bonica.

PER VEURE-LA

http://www.argenteam.net/movie/33289/Mary.and.Max.%282009%29

Tender Mercies (Bruce Beresford, 1982)

Un cantant de country retirat, divorciat i amb problemes amb l’acohol arriba a una benzinera que porta una dona jove, vídua i amb un fill petit. Tots dos acaben formant una nova parella. La pel·licula no té massa argument i gira al voltant de la tendresa  i de les segones oportunitats a la vida. Sobre els esforços per refer una família a partir de trencaments anteriors. Robert Duvall protagonitza aquesta història d’un home que vol reconciliar-se amb la seva ex i recuperar la filla a la que fa moltíssims anys que no veu; recuperar l’autoestima i compondre novament… És també una pel·lícula sobre l’exercici de la paternitat; sobre la catarsi de la música (les cançons, una via d’expressió dels sentiments) i, finalment, sobre la religió. “Tender Mercies”, traduïda aquí com “Gracias y favores”, és una pel·lícula tranquil·la, ben narrada, bona fotografia i bones interpretacions.

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

“Tender Mercies” a RareFilm

 

Borgen (Adam Price, Mikkel Nørgaard, Annette K. Olesen, Louise Friedberg, Rumle Hammerich, Søren Kragh-Jacobsen, Jannik Johansen, Jesper W. Nielsen, 2010-2013)

Sèrie danesa sobre la alta política. Un dona de mitjana edat i tarannà progressista arriba a ser primera ministra. La sèrie mostra les dinàmiques dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Cada capítol planteja algun tema de caire social, com el comerç d’armament, les ajudes als refugiats o la regulació de la prostitució a la vegada que mostra les vides personals i familiars dels protagonistes (la primera ministra, el seu assessor personal i una periodista d’una cadena de televisió). La sèrie és interessant perquè no només entra a fons en els conflictes i interessos de la política professional sinó que un dels temes transversals és el de la conciliació de vida familiar i laboral, sobretot per a les dones. És força irregular en el seu desenvolupament; alguns capítols tendeixen al culebrot inversemblant mentre d’altres, sobretot de la tercera temporada, son més subtils i apassionants. Està ben realitzada i ben interpretada. Té bons diàlegs i situacions intel·ligents que, per comparació, deixen els polítics de la vida real convertits en pura mediocritat.

PER VEURE-LA

Enllaços de Borgen a Argenteam

La ruta del tabac (John Ford, 1941)

Un retrat sòrdid de la Depressió nord-americana dels anys trenta. L’acció transcorre en una zona coneguda com “La ruta del tabac”, antigament dedicada al cultiu del cotó però ara abandonada. És la història d’un matrimoni gran que viu en la pobresa extrema, la ignorància i la degradació moral. Casen les filles, encara menors d’edat, per no haver-les de mantenir i la resta dels fills ja han marxat i no velen saber res dels pares; abandonen l’àvia perduda al mig del bosc, roben un sac de naps al gendre… Un banc els vols desnonar si no paguen els cent euros que val el lloguer anual de la casa. Els intents d’aquesta parella per aconseguir els diners són desesperats. Ells dos són, de fet, persones derrotades, sense autoestima, incapaços de buscar/trobar feina, acostumats a passar ganar, no fer res i ser estafats. Els veiem sovint en contrapicat, retallant la seva pobra estampa per sobre de les cases enrunades mentre les fulles d’arbres caducs cauen pel costat. És una imatge lírica però molt trista. La majoria dels personatges reflecteixen la derrota social, la ignorància, la ingenuïtat davant les pràctiques del capitalisme financer; l’envelliment de la població, la solitud, l’egoisme…  Sovint els trobem ajaguts al terra, envellits i sense esperança.

John Ford signa aquesta estrany films sobre la pobresa. La crítica social es palesa a traves de situacions i personatges excèntrics amb tendència al surrealisme i, de ben segur que hauria fet les delícies de Luís Buñuel (de qui recorda el documental sobre la regió de les Hurdes). El guió adapta una obra teatral de molt d’èxit representada als escenaris durant anys, però en canvi la pel·lícula no va tenir cap èxit de públic ni la crítica no la va entendre. Segurament era una recreació massa extrema de la misèria per a l’estil glamourós del Hollywood daurat. Vista setanta-cinc anys després, però, conserva tota la força visual i poètica.

ON VEURE-LA

La podeu descarregar en VOSE a world’s cinema

 

 

La conseqüència (Wolfgang Petersen, 1977)

Drama carcerari sobre un home que ingressa a presó per haver tingut relacions sexuals amb un menor. Allí participa de les activitats culturals, com la representació d’una obra de teatre on coneix al fill d’un dels vigilants. S’agraden i passen la nit junts d’amagat. La seva relació provoca l’escàndol dels altres interns i dels funcionaris i tots dos patiran les conseqüències de l’homofòbia, a banda del tema de la minoria d’edat d’un d’ells, que és considerada un factor agreujant. Encara que la relació és consentida per tots dos, la família del menor s’hi oposa ferotgement i el porten a un reformatori. Allí patirà encara més homofòbia i l’obsessió dels altres nois interns per “curar-lo”. La història, pel que sembla, està basada en fets reals i és un exemple de la situació com es vivia la homosexualitat al món occidental fa cinquanta anys. Les coses ara mateix han canviat molt, en aquest primer món, a nivell d’acceptació social de les múltiples variants de la sexualitat. La interpretació dels dos actors principals és magnífica, plena de matisos i d’expressió de sentiments i de complicitats; es fan estimar davant de totes les adversitat del munt d’esforços per viure la seva vida, però la repressió de l’entorn familiar i social és molt forta i els posa a prova constantment i trenca la seva estabilitat emocional. La pel·lícula planteja el tracte injust contra les persones homosexuals, però sobretot, mostra l’aspecte fosc de les institucions de la reinserció social (presons i reformatoris) i de la família, totes elles espais insofribles d’autoritarisme i d’alienació. El film sorprèn per la vigència del seu crit de llibertat i d’emancipació i per posar sobre la taula temes que encara avui dia són objecte de debat, com les relacions amb menors d’edat.

 

PER VEURE-LA

http://www.cinegayonline.org/2015/07/consecuencia.html

Pariah (Dee Rees, 2011)

Sensible aproximació al procés de creixement personal d’una noia adolescent, afroamericana, que construeix el seu gènere i la sexualitat de manera diferent: vesteix de forma “masculina” i practica sexe amb altres noies. La seva mare, dominant i possessiva, li imposa la moral religiosa estricta i saboteja les seves relacions afectives. El pare accepta les espera que la filla s’integri en els estereotips dominants. La pel·lícula no té un gran trama més enllà de recollir els dubtes, inseguretats i desitjos de la protagonista (per cert, molt ben interpretada per l’actriu Adepero Oduye) i de la búsqueda d’afecte i acceptació en el marc de la família i les amistats.

El guió i la realització atenen a detalls de la psicologia de la protagonista, a l’acceptació de si mateixa i al procés d’emancipació. Molt bonica l’escena del final, amb la lectura d’un poema que recull el seu estat d’ànim.

ENLLAÇOS

http://200peliculas.tumblr.com/post/104673242436/1665-pariah-dee-rees-2011

L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)

Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

Precious (Lee Daniels, 2009)

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO

Philomena (Stephen Frears, 2013)

Una història basada en fets reals. A la Irlanda dels anys cinquanta del segle passat, les monges d’un internat prenen els fills de les mares solteres precoces i els venen a famílies benestants. Una d’aquestes noies, quaranta anys després, demana els serveis d’un periodista per conèixer el fill que li van robar de joveneta. Magnífica cinta sobre un drama que es va destapar a finals dels segle XX i, pel que s’ha vist, afectava molts països, a la Irlanda catòlica però també a l’Espanya franquista i de la Transició democràtica. La relació entre el periodista i la senyora gran, ell ateu i ella catòlica practicant, planteja els dilemes sobre el conflicte: ha de demanar perdó l’Església catòlica? S’han d’emprendre mesures legals contra les monges que van vendre els nens? Fins a quin punt les mares biològiques han de contactar amb els fills adoptats? I els fills, tenen dret a saber-ho? Els conflictes morals estan molt ben exposats i adquireixen un caire universal i intemporal. La pel·lícula, a més, té una factura molt ben feta (guió, fotografia, muntatge música,  interpretacions…) i és, per tant, molt recomanable.

ENLLAÇOS

enllaços de Philomena a mejorenvo.com