La professora d’història (Marie-Castille Mention-Schaar, 2014)

Extraordinari film sobre una professora d’història d’un institut i sobre una classe amb joves complicats i amb molta diversitat (ètnies, religions, etc.). Res de nou: l’alumnat escolta música amb els cascos posats, juga amb el mòbil tota l’estona, xinxa les companyes, crida, fa bromes pesades i, mentre tant, les dues alumnes que són realment estudioses viuen marginades per la resta. La professora és una dona de mitjana edat a qui agrada la seva professió; imposa la seva autoritat a classe, però sense cridar ni perdre els papers. Intenta ensenyar la història amb rigor, però davant d’unes alumnes que estan completament desmotivades i sense autoestima. Llavors se li ocorre que tota la classe es presenti a un concurs nacional sobre tema concentracionari. Com no podia ser d’altra forma, les alumnes reben l’encàrrec amb apatia, però poc a poc l’encàrrec es converteix en projecte enriquidor i apassionant. La pel·lícula recull magistralment aquesta evolució dels joves: el del treball col·lectiu, amb companyes que no formen part del petit grup d’afinitat; les diferències deixen de ser un problema i esdevenen un valor afegit; descobreixen l’empatia per les persones que pateixen (encara que no les coneguin); es posicionen críticament sobre la memòria històrica, etc. No espereu escenes de sexe ni de violència gratuïta sinó una sensible reivindicació de l’educació en la transmissió dels valors socials, sobre l’ofici d’educar i sobre la necessitat de la memòria històrica. Una realització cinematogràfica molt àgil i unes interpretacions creïbles per part de tots els actors fan d’aquest film una obra rodona ben narrada i molt agradable de veure.

Imagen de La profesora de historia (Les héritiers)

Imagen de La profesora de historia (Les héritiers)

PER VEURE-LA EN LÍNIA

Ver Les héritiers (La profesora de historia) (2014) online

Anuncis

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Imagen del documental 'Els internats de la por'.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Precious (Lee Daniels, 2009)

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

Mariah Carey en "Precious"

Lenny Kravitz y Gabourey Sidibe

Paula Patton

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO

Qui l’ha vist morir? (Jan Troell, 1968)

Una visió desolada de la feina d’un mestre, desesperat davant la indisciplina dels alumnes, preadolescents encara. Amb una remarcable fotografia en blanc i negre caracteritzada pels molts contrastos de llum; una experimentació creativa amb el so i un muntatge proper al documental, aquest film és més aviat un assaig sobre la caducitat de la pedagogia autoritària que no pas una drama personal. Veiem els esforços del mestre (un home de mitjana edat sense vocació) per impartir l’assignatura, enfadar-se quan els alumnes xerren, riuen o fan bromes, etc. Els nens són espontanis i juganers, però ell els respon amb ira. La pel·lícula recull tots els escenaris de la vida d’aquest home: l’assemblea de l’ampa sobre si l’escola ha d’ensenyar valors o coneixements, si els mètodes han de ser autoritaris o democràtics; la trista relació amb la seva dona, la manca de desig sexual (sublimada a través de la pornografia), les dificultats per expressar els sentiments i les emocions, la manca d’empatia amb els nens, la conversa amb amics sobre el fet vocacional… La pel·lícula també planteja la importància educativa del joc i l’espontaneïtat, tan important en totes les edats, però especialment en el període de la infància. La naturalitat i la sinceritat amb què s’expressa la problemàtica personal del nostre protagonista i el conflicte social i del sistema educatiu tant precisament mostrat fan d’aquesta pel·lícula sueca, al cap de cinquanta anys de la seva realització, una obra de poderosa vigència que cal recuperar.

Sören Mårtensson (Per Oscarsson) har stora problem med sina elever i filmen "Ole Dole Doff".

Click the image to open in full size.

ENLLAÇOS

Sense enllaços de descàrrega, de moment

El jove Törless (Volker Schlöndorff, 1966)

Film emblemàtic del Nou Cinema Alemany, descriu la perversa història de tres adolescents d’un internat de l’imperi austro-hongarès que descobreixen que un company d’origen jueu ha robat uns diners i comencen una tanda d’humiliacions i tortures en aparença per redreçar-lo m0ralment però de seguida entra en escena el sadisme. És un procés de construcció de la figura de l’ésser inferior, desproveint-lo de dignitat i sotmetent-lo a un règim d’esclavitud. La pel·lícula es basa en una novel·la de Robert Musil que data de l’any 1906 però seixanta anys després, en mans de Volker Schlöndorff, podem veure-la com una paràbola sobre els fonaments de la societat autoritària i del nazisme.

L’argument se centra sobretot en el procés del joves per adoptar els rols de dominadors i de dominats, les bases teòriques que els empenyen a justificar el seu comportament, una bases que se sostenen en els principis de rectitud, obediència, càstic, submissió, domini, etc.

Tot i incidir en aspectes més aviat psicològic o filosòfics, és una pel·lícula molt àgil i conserva perfectament la seva frescura: el ritme, la fotografia, el guió i molt especialment, les interpretacions dels quatre actors principals, són elements per no oblidar. És una pel·lícula que rarament et deixa indiferent.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/34181184/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/38023774/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/71837496/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/79735511/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/91022935/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/32769882/file.html

Avui comença tot (Bertrand Tavernier, 1999)

Una escola de primària afronta els efectes de la crisi econòmica. De com la misèria social que provoca l’atur en moltes famílies es reflecteix en la situació dels nens a les escoles. La crisi que, en primera instància, consisteix en un munt de xifres macroeconòmiques acaba tenint una plasmació en les retallades dels serveis socials i amb elles una de les darreres posibilitats de redistribució de la riquesa. Les famílies més modestes són les que pateixen en major mesura la crisi. I quan els pares estan a l’atur o passen veritables penúries econòmiques ho acaben repercutint en els fills. De manera paulatina els mestres observen l’augment de nens que no mengen convenientment a casa o que no arriben prou nets o, fins i tot, que són víctimes de maltractaments familiars perquè els pares estan frustrats o desesperats amb la seva situació personal. És una pel·lícula molt impactant, perquè tot el que hi apareix està tenint lloc avui dia. Magnífic Philippe Torreton en el seu paper de mestre que lluita contra les injustícies del sistema i l’abatiment o apatia dels pares. Absolutament recomanable.

ENLLAÇOS (eMule)

enllaç pel·lícula en versió original

subtítols en castellà

If… (Lindsay Anderson, 1968)

La primera part de la trilogia vital de Mick Travis -magnífic Malcolm McDowell- en el seu periple vital de confrontació desacomplexada amb el sistema. En aquest lliurament trobem el protagonista en l’etapa d’estudiant a una universitat autoritària i assistim a la seva reacció. Crítica delirant a l’establishment britànic. Sense matisos ni concessions, Lindsay Anderson, un dels directors emblemàtics del Free Cinema, opta per la violència més extrema per fer una escombrada general de tots els paràsits de la societat (polítics, eclesiàstics i militars). El desenllaç de la pel·lícula és impactant (inimaginable veure alguna cosa semblant en el cinema actual).

ENLLAÇOS (VOSE)

http://www.megaupload.com/?d=UF94R2I5
http://www.megaupload.com/?d=2N3E382M
http://www.megaupload.com/?d=552TSVLX
http://www.megaupload.com/?d=TW91EWXY
http://www.megaupload.com/?d=GK7KXVN6
http://www.megaupload.com/?d=CZIG6C45
http://www.megaupload.com/?d=QGB2K0N0

http://www.megaupload.com/?d=917EJHOC