Zero Days (Alex Gibney, 2016)

Documental sobre el ciberterrorisme perpetrat fa uns anys pels serveis secrets nordamericans, en aliança amb els israelians, contra el programa nuclear iranià. Una combinació de virus informàtics contra els funcionament els centres i assassinats selectius de cientifics, va ser descoberta per les autoritats perses fins al funt que van fer-hi front contruint moltes més plantes d’enriquiment d’urani, més segures que les anteriors i, sobretot, van promoure el reclutament d’una veritable exèrcit d’hackers. Uns anys després, el govern iraià contraataca amb un atac informàtic a gran escala contra els interessos nordamericans, el qual demostra que les grans potències no estan preparades per a aquesta nova arma de destrucció massiva. Els Estats Units estaven previnguts contra moltes armes d’alta tecnologia, però no contra els atacs informàtics. Un virus, pero, pot ser tan desvatador com qualsevol altra arma més convencional, perquè pot provocar el col·lapse i la destrucció de les centrals hidroelèctriques, les plantes potabilitzadores d’aigua, les centrals nuclears, els transport públic, etc. El documental entrevista peixos grossos de l’adminstració nordamericana els quals expliquen molts detalls de l’atac que van efectuar contra objectius iranians amb virus informàtics i el valoren cínicament com una declaració de guerra que podia haver provocat conseqüències imprevisibles. En fi, que després del visonat del film un no pot fer altra cosa sinó donar la raó a Noam Chomsky quan diu que Estats Units és el país més terrorista del món.

El documental està ben realitzat i incideix en les constants eternes de la guerra entre les nacions, ara llençades a una nova carrera armamentística per dominar la seguretat en l’àmbit informàtic.

Resultado de imagen de alex gibney zero days

Resultado de imagen de alex gibney zero days

PER VEURE EL DOCUMENTAL

http://www.argenteam.net/movie/92552/Zero.Days.%282016%29

Ultimàtum (John Boulting i Roy Boulting, 1950)

Un científic desenvolupa armament d’última generació i gran potència destructiva d’acord amb un programa del govern anglès. Ell és, però, una bona persona conscient de la seva responsabilitat com a investigador i coneixedor dels efectes devastadors que produeixen les seves recerques. Envia al govern algunes reflexions sobre els riscos de la carrera armamentista, sobre l’efecte contraproduent de les armes dissuassòries, que no són tals sinó que incentiven les altres nacions a entrar en la mateixa carrera que no portarà a cap altre lloc sinó  a destrucció generalitzada. La negativa de les autoritats a escoltar aquestes sàvies advertències porten el científic a robar una bomba atòmica -que du a sobre en una bossa de viatge- i amenaçar amb fer-la esclatar al mig de Londres si el primer ministre no anuncia públicament en un termini molt curt la renúncia al programa d’armes nuclears. La pel·lícula llavors esdevé un thriller amb dues històries en paral·lel: la des les autoritats que discuteixen si cedir a les amenaces del científic i, si arriba el cas, emprendre l’evacuació de la gran capital abans que esclati la bomba; de l’altra, el centífic, intentant ocultar-se de la persecució policial i, a la vegada, justificar la seva acció com una advertència als altres científics del món perquè assumeixin els riscos de seguir investigant en armament atòmic.

La pel·lícula que plantejada d’aquesta manera ofereix bones reflexions al debat es converteix tristament en un film de segon nivell, perquè els personatges són molt estereotipats: el científic és un home de mitjana edat, despistat en el dia a dia i embogit en la seva personalitat. La càrrega ideològica que podia tenir la seva acció queda desactivada per l’explicació fàcil que ell és un malalt mental, mentre el govern se’ns mostra com un grup de persones equilibrades que actuen d’acord amb el sentit comú i garanteixen la seguretat de la població. La pel·lícula acaba justificant, es clar, l’armament nuclear i el risc que comporta i, de pas, l’estratègia de la Guerra Freda. Però, les imatges de l’evacuació de la ciutat poques hores abans de la imminent explosió nuclear estan molt ben aconseguides.

Restrained panic

seven_days_08

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

Hawkmenblues

Silkwood (Mike Nichols, 1983)

Drama basat en fets reals sobre la treballadora manual d’una central nuclear que recull proves sobre la falta de mesures de seguretat a la planta. Això l’enemista amb els directius però també amb els companys, que tenen por de ser acomiadats. La pel·lícula mostra la seva evolució, des de l’alegria inicial, amb el seu caràcter espontani i extravertit, sempre fent broma amb els companys; la seva vida com a dona separada marcada per les dificultat de no veure sovint els seus fills petits; compartint casa amb una amiga lesbiana i amb el company sentimental. És una persona dolça que poc a poc es transforma quan descobreix l’especulació dels directius al voltant de les mesures de seguretat, que posen greument en perill no només la vida dels treballadors sinó l’amenaça de la població de tot  l’estat. Llavors comença una labor d’investigació perquè es descobreixi la veritat. Molt ben retratat el caràcter dels companys de feina, la manera com els preocupa la seguretat personal, però només fins a un cert punt, fins al punt de la immediatesa, quan han de mirar més enllà, giren el cap i no en volen saber res. No els importa córrer riscos (fins i tot, jugar-s’hi la vida), però no volen quedar-se sense feina. És una pel·lícula magníficament rodada, que encara conserva l’esperit combatiu del millor cinema polític i denúncia dels anys setanta, amb una interpretació molt sensible de tots els actors.

 

silkwood

 

 

 

ENLLAÇOS

Versió doblada a l’espanyol, descarregable amb el programa eMule:

silkwood (1983) spanish SATrip.avi [940.24 Mb]

Font: divxclasico.com

 

 

 

Threads (Mick Jackson, 1984)

Image

Impactant film sobre una possible explosió de la bomba atòmica en el marc d’una Tercera Guerra Mundial. És un docudrama, construït a partir de les vides d’un grapat de gent corrent i de les polítiques de les autoritats. Està basada en l’assessorament de molts científics, el que li dóna aquesta sensació de realitat. L’estructura i el desenvolupament no tenen cap originalitat: assistim a l’escalada política i, després, militar prèvia a la guerra, els comportaments confiats de la gent que confien en les capacitats del govern i en què les mesures de seguretat seran suficients, etc. Té l’estructura convencional del cinem de catàstrofes però com que és una producció de la BBC no pot estar fet amb més qualitat. En tot moment, hi ha un equilibri entre les històries particulars, els esdevenimenta col·lectius les informacions de caire científic, fins al punt que ten la sensació esgarrifosa d’estar veient un informatiu de la televisió. És molt realista en la plasmació de l’impacte de l’explosió d’una bomba atòmica però també dels caos social subseqüent i del desastre que suposaria durant dècades. És una pel·lícula instructiva que adverteix d’una possible amenaça que malauradament encara és present en la nostra societat.

Image

 

ENLLAÇOS

Threads – eMule – versió original en anglès

subtítols en castellà

Font: RebeldeMule

Els nens de Nagasaki (Keisuke Kinoshita, 1983)

Keisuke Kinoshita, el director de la meravellosa 24 ulls  i considerat un dels deu millors directors japonesos, realitza una altra joia del cinema pacifista. Un radiòleg i la seva família, que viuen als afores de la ciutat de Nagasaki, reben l’impacte de l’explosió de la bomba atòmica durant la II Guerra Mundial. Moren 80 persones al moment i desenes de milers queden molt malferides (cremades per tot el cos, radiació molt elevada…). La pel·lícula és un drama que segueix la seva vida abans, durant i després d’aquesta hecatombe. Però Kinoshita no es recrea en els detalls esgarrifosos de la bomba a curt, mig i llarg termini, sinó en els valors espirituals de les víctimes; no tant, en la supervivència física sinó en la supervivència moral. La família protagonista, de creences catòliques, mostra sempre una gran enteresa en tot moment, tot i la mort de diversos dels seus membres. Sempre trasmet la idea de la dignititat, de respecte als morts (i als vius), de la solidaritat i la capacitat de patiment; de l’acte de generositat que suposa sobreposar-se a l’horror i no caure en l’odi a l’enemic sinó en la seva compassió.  Llevat de l’escena final, on sí que es veu la cara terrible de la guerra amb la gent i els edificis cremant, la resta del film és una estilització sobre l’espiritualitat. La pel·lícula, de fet, comença amb imatges de la vista del papa Joan Pau II al Japó, i durant tot el metratge la religió catòlica és una presència constant que anima la fortalesa dels protagonistes.

Visualment, és una pel·lícula que es troba a les antípodes de la manera de fer occcidental, pel ritme de la narració, els episodis subratllats, els detalls; per la contenció dels sentiments i la voluntat de defugir el dramatisme, però l’al·legat final contra la guerra és un crit contundent que no passa desapercebut.

 

ENLLAÇOS (VOSE)

Subtítols

Fail-safe (Sidney Lumet, 1964)

Drama sobre el punt límit abans de la conflagració nuclear entre les grans superpotències. Planteja la hipòtesi que un senzill error tecnològic o humà podria desencadenar una hecatombe mundial. Es mostra el gabinet de crisi dels Estats Units, amb un president interpretat per l’actor Henry Fonda, que li dóna molta verosimilitud. Fa por l’actitud cínica dels assessors que quantifiquen la rendibilitat política de l’atac a partir dels costos econòmics i humans i els beneficis militars. Encara que la dramatització d’alguns personatges sembla una mica exagerada i pot caure en certa caricatura, el cert és que mostra unes actituds cíniques que després, però, les hem vist en la política actual quan es porten a terme les invasions militars, els bombardejos i les destruccions a causa dels interessos polítics  i econòmics vagament justificats amb raonaments ètics. Es destrueixen països amb l’excusa de cosnsolidar la pau. Aquest film és un clàssic dels thrillers polítics que plantejaven als anys seixanta els riscos de la tercera guerra mundial, en la línia del que havia fet Kubrick l’any anterior amb el seu Dr. Strangelove però sense cap concessió a la sàtira.

ENLLAÇOS (VOSE)

http://rapidshare.com/files/429000133/capripunto64.part01.rar
http://rapidshare.com/files/429000125/capripunto64.part02.rar
http://rapidshare.com/files/429000142/capripunto64.part03.rar
http://rapidshare.com/files/429000156/capripunto64.part04.rar
http://rapidshare.com/files/429000174/capripunto64.part05.rar
http://rapidshare.com/files/429000188/capripunto64.part06.rar
http://rapidshare.com/files/429000218/capripunto64.part07.rar
http://rapidshare.com/files/429000224/capripunto64.part08.rar
http://rapidshare.com/files/429000287/capripunto64.part09.rar
http://rapidshare.com/files/429000272/capripunto64.part10.rar
http://rapidshare.com/files/429000281/capripunto64.part11.rar
http://rapidshare.com/files/429000383/capripunto64.part12.rar
http://rapidshare.com/files/429000381/capripunto64.part13.rar
http://rapidshare.com/files/429000324/capripunto64.part14.rar
http://rapidshare.com/files/429000449/capripunto64.part15.rar
http://rapidshare.com/files/429000369/capripunto64.part16.rar
http://rapidshare.com/files/429000398/capripunto64.part17.rar

Into eternity (MIchael Madsen, 2009)

Boníssim documental per reobrir amb intel·ligència i eficàcia el debat sobre l’energia nuclear. Què fer amb els residus quan tenen una toxicitat que dura 100.000 anys? Com garantir la seva seguretat durant tant de temps i no sabem que dimonis pot passar en el futur. Com pensar amb una magnitud temporal tan enorme? Com preveure totes les incidències possibles: cataclismes naturals, guerres, col·lapse econòmic, glaciacions, etc.

Finlàndia construeix un descomunal cementiri nuclear a centenars de metres sota terra i tardarà més d’un segle en enllestir-lo; després el tancarà definitivament per a tota l’eternitat.

Aquest documental planteja el problema sobre una òptica que fins ara quedava una mica arraconada en el debat. I es que, tal com expliquen els tècnics en el documental, no existeix cap solució segura per als residus, ni s’espera trobar-la. Fins i tot, el seu soterrament planteja moltes inseguretats. Moltes.

No cal tenir massa conexiements sobre el tema nuclear per apassionar-se amb aquest film. El que s’explica és més aviat la problemàtica ecològica dels residus i la seva insostenibilitat. Molt recomanable. (Gràcies, Miquel!)

 

Veure’l en línia (VOSE)


 

 

La síndrome de Xina (James Bridges, 1979)

Què passaria si en una central nuclear es produís un accident nuclear greu? En quina mesura els interessos econòmics amaguen els veritables riscos que comporta? Quin és el paper que juguen els mitjans de comunicació a l’hora d’informar els ciutadans sobre aquests aspectes?
Aquest film emblemàtic dels anys setanta respon a aquests interrogants. Quan el greu accident recent de la central nuclear japonesa de Fukushima ha quedat oblidat pels mitjans i quan les companyies propietaries venen la moto de la netedat de l’energia nuclear i de la seguretat de les plantes i les seves “proves de stress”, és interessant recuperar aquest trepidant thriller.

Trailer:

Enllaços (VOSE)
http://www.megaupload.com/?d=6IXYSIFF
http://www.megaupload.com/?d=H37OP9EH
http://www.megaupload.com/?d=ABIOTHHE
http://www.megaupload.com/?d=N9E2XCC1
http://www.megaupload.com/?d=UG176TEO
http://www.megaupload.com/?d=ZBRAA5QG
http://www.megaupload.com/?d=HQAF8A7J

Subtítols:
http://www.megaupload.com/?d=L89EOCMO