Mary and Max (Adam Elliot, 2009)

Film d’animació realitzat amb la tècnica del stop motion. Podria semblar cinema per a nens i sí que ho és, però de fet ho és per a qualsevol persona amb sensibilitat. La relació d’amistat a través de la correspondència postal -estem a la era pre-Internet- entre una nena que viu a Austràlia i un adult que viu als Estats Units és una preciosa història d’amor. Ella té una família desestructurada i pocs amics. Ell, la Síndrome d’Asperger i tampoc no té amics. Es coneixen de forma casual i s’envien cartes durant anys. S’expliquen les peripècies del dia a dia: les dificultats per trobar feina, per tenir parella, per sortir amb amics… Es recrea el món trist i amarg d’unes persones que no encaixen en una societat altament competitiva. La banda sonora puntua amb ironia els estats d’ànim i el resultat és un film poètic, amarg, molt imaginatiu i amb un rerefons de crítica social que et deixa pensatiu. Molt bonica.

PER VEURE-LA

http://www.argenteam.net/movie/33289/Mary.and.Max.%282009%29

Anuncis

Mandy (Alexander Mackendrick, 1952)

El gran Alexander Mackendrick signa aquesta història de vocació social sobre una noia nascuda sorda que no és capaç de parlar. Els pare la sobreprotegeix i més aviat la té tancada a casa, aïllada en la seva manca de comunicació verbal i de comprensió auditiva, sense deixar-la jugar amb altres nens per evitar-li possibles situacions incòmodes. La mare, més tossuda, la duu a una escola especialitzada on els educadors s’esforcen a provar diferents sistemes pedagògics, però la nena, Mandy, resulta ser un cas més difícil. En contra, els gestors de l’escola, que només pensen ens els guanys econòmics, les disussions entre els pares i les dificultats amb la família. La pel·lícula no té cap secret en el seu desenvolupament argumental: els esforços de Mandy per comunicar-se, primer amb el llenguatge del signes, després llegint els llavis i al final pronunciant sons i articulant paraules; però quan es va realitzar la pel·lícula als anys cinquanta sí que era una novetat. Tracta les persones que tenen una minusvalia amb respecte i els reconeix la intel·ligència i la sensibilitat. Segurament, les desgràcies de la II Guerra Mundial, amb el munt de persones mutilades devia fer canviar les sensibilitats durant els anys posteriors. Mackendrick presenta els pares enfrontats en les dues posicions antagòniques: aïllar les persones minusvàlides o integrar-les plenament en l’entorn social. La pel·lícula no furga morbosament en el dramatisme a causa dels problemes físics, ni en les disputes entre els pares; sinó que vol incidir en la idea de la normalitat amb què poden arribar a viure les persones que tenen alguna dificultat física, en la importància de l’esforç i la constància i, en definitiva, en el valor del joc i la sociabilitat en els nens. És una pel·lícula bonica que ajudarà especialment els pares que es trobin en la mateixa situació de tenir algun fill discapacitat.

ENLLAÇ

Mandy VOSE

Font: Noirestyle