No sóc el teu negre (Raoul Peck, 2016)

Documental sobre la identitat de la negritud. Es tracta d’un assaig en clau poètica basat en un text inacabat de l’escriptor James Baldwin sobre la història del moviment afroamericà als Estats Units. En aquest text s’analitza la figura de tres lluitadors coetanis pels drets civils de la població afroamericana: Medgar Evers (1925-1963), Malcolm X (1925-1965) i Martin Luther King (1929-1968). Cadascun d’ells presenta diferents vies per a l’alliberament: la violència, la resistència passiva, etc. Se’ns mostren a través d’imatges i noticiaris de l’època, entrevistes, lectures de textos, fragments de pel·lícules… De l’altra banda, l’hostilitat amb què van ser rebuts per la població blanca (els tres van ser assassinats abans de complir els quaranta anys). El documental mostra la pervivència de les estructures dels racisme i les diferents maneres com es formula. Les escenes de violència dels anys cinquanta i seixanta tenen el seu paral·lel amb situacions actuals que qualsevol espectador mitjanament informat podrà recordar. La idea del “No sóc el teu negre” és que no sóc l’estereotip de persona amb què m’has construït i també que no sóc cap propietat teva. De fons, el record sentit de la contribució afroamericana a la construcció dels Estats Units.

A un nivell visual, el director dota de certa agilitat cinematogràfica la complexitat discursiva del plantejament teòric. Les intervencions dels diferents protagonistes s’alternen entre elles amb el contrapunt d’una música i una narració amb un to líric, de manera que el resultat és una obra fascinant.

On veure’l?

I Am Not Your Negro a Argenteam

 

Buscant l’èxit (Roy Boulting, 1947)

Original reflexió sobre l’activisme, el poder i la política. Estem al segle XIX, en una Anglaterra pobre i desgraciada. Un jove presencia un míting sobre la justícia social i decideix abadonar la seva feina de llibreter per dedicar-se a la política. Passen els anys i el seu talent per la oratòria li garanteix l’entrada i ascens a les estructures del sistema. Però el seu èxit personal l’allunya cada cop més de les classes populars a les quals diu defensar. Poc a poc s’acomoda a les dinàmiques politiques més conservadores i es mostra insensible a les lluites socials del moment, com la del feminisme. El dibuix dels personatges que apareixen durant la història és extremadament sensible, sobretot pel que respecta la relació del protagonista amb la seva dona, una valerosa activista pel sufragi femení, i ofereix un debat que resultava molt modern per a la mentalitat dels anys de la postguerra, quan es roda el film. La relació de la parella és molt desigual: les dones donen confiança i suport als homes i ells paguen amb vanitat i egoísme. És una gran pel·licula, molt original en el seu plantejament argumental i plena de sensibilitat i matisos en la definició dels personatges. La realització és magnífica, trepidant, sense un moment de descans i amb una fotografia en blanc i negre molt bonica. Els actors també estan magnífics. Molt i molt recomanable i malauradament molt desconeguda.

Enllaços:

Fame is the Spur, a Free Classic Movies

 

 

 

Zero Days (Alex Gibney, 2016)

Documental sobre el ciberterrorisme perpetrat fa uns anys pels serveis secrets nordamericans, en aliança amb els israelians, contra el programa nuclear iranià. Una combinació de virus informàtics contra els funcionament els centres i assassinats selectius de cientifics, va ser descoberta per les autoritats perses fins al funt que van fer-hi front contruint moltes més plantes d’enriquiment d’urani, més segures que les anteriors i, sobretot, van promoure el reclutament d’una veritable exèrcit d’hackers. Uns anys després, el govern iraià contraataca amb un atac informàtic a gran escala contra els interessos nordamericans, el qual demostra que les grans potències no estan preparades per a aquesta nova arma de destrucció massiva. Els Estats Units estaven previnguts contra moltes armes d’alta tecnologia, però no contra els atacs informàtics. Un virus, pero, pot ser tan desvatador com qualsevol altra arma més convencional, perquè pot provocar el col·lapse i la destrucció de les centrals hidroelèctriques, les plantes potabilitzadores d’aigua, les centrals nuclears, els transport públic, etc. El documental entrevista peixos grossos de l’adminstració nordamericana els quals expliquen molts detalls de l’atac que van efectuar contra objectius iranians amb virus informàtics i el valoren cínicament com una declaració de guerra que podia haver provocat conseqüències imprevisibles. En fi, que després del visonat del film un no pot fer altra cosa sinó donar la raó a Noam Chomsky quan diu que Estats Units és el país més terrorista del món.

El documental està ben realitzat i incideix en les constants eternes de la guerra entre les nacions, ara llençades a una nova carrera armamentística per dominar la seguretat en l’àmbit informàtic.

PER VEURE EL DOCUMENTAL

http://www.argenteam.net/movie/92552/Zero.Days.%282016%29

Thunder Rock (Roy Boulting, 1942)

Pel·lícula anglesa de gènere fantàstic que denúncia el perill dels feixismes europeus. Estrenada al 1942, però basada en una obra teatral representada amb èxit el 1939, abans de la II Guerra Mundial. L’argument és molt imaginatiu: un periodista anglès (excel·lent Michael Redgrave) abandona la seva carrera professional i treballa de farer en un lloc completament aïllat del món, en territori nord-americà, en un far situat en unes roques al mig del mar, on només s’hi pot accedit amb hidroavió. Allí tot sol viu ensimismat amb els seus pensaments. La seva ment s’obsessiona amb una placa honorífica d’homenatge a les víctimes del naufragi d’un vaixell a mitjan del segle XIX. Al far també hi troba el llibre de registre dels passatgers d’aquest vaixell. El protagonista llavors comença a fabular sobre la vida d’alguns d’ells fins al punt que se li apareixen físicament i conversen amb ell. Una d’elles, per exemple, fugia de la justícia a causa de les seves idees feministes d’emancipació de les dones, un altre passatger era un metge que investigava mètodes  d’anèstesia a pacients que no agradaven als seus conciutadans i finalment el van fer fugir. Tots dos eren exemples de persones incompreses al seu temps que van optar per abandonar la seva lluita als primers contratemps. Paral·lelament, descobrim la història del nostre protagonista, el periodista David Charleston: enviat pel seu diari als principals escenaris de la política mundial denuncia amb les sevs cròniques l’auge del nazisme i del feixisme, l’expansionisme japonès i la guerra d’Espanya com una camp de proves dels totalitarismes. Però el seus articles són censurats i el seu missatge no arriba als lectors. Emprenyat, Charleston escriu un llibre de denúncia i el presenta per tot el país però sense cap impacte. La puntilla arriba quan un dia visita un cinema on passen un reportatge sobre l’ocupació nazi de Txecoslovàquia i la gent no en fa cap cas, però quan després arriben els dibuixos animats i tothom els presta atenció. Amargat, Charleston abandona el seu cicle de presentacions i es refugia al far més allunyat que troba i s’aïlla del món exterior. No serà fins que la seva imaginació desbordant doni vida a les víctimes del naufragi que s’adoni de l’error d’abandonar les lluites massa aviat. Si el metge de l’anestèsia i la noia feminista haguessin aguantat una mica més haguessin reexit en els seus esforços. Animat amb una nova força interior, el nostre protagonista abandona el seu ensimismament i torna a la denúncia del feixisme.

Estem davant d’una apassionant pel·lícula de cinema fantàstic, amb una història una mica enrevessada però molt ben portada sobre els perills de l’aïllacionisme en un moment en què la política anglesa i nord-americana eren conciliadores amb el règim nazi.

ENLLAÇOS

Thunder Rock a Rarefilm

 

 

 

 

 

 

 

Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

 

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

Borgen (Adam Price, Mikkel Nørgaard, Annette K. Olesen, Louise Friedberg, Rumle Hammerich, Søren Kragh-Jacobsen, Jannik Johansen, Jesper W. Nielsen, 2010-2013)

Sèrie danesa sobre la alta política. Un dona de mitjana edat i tarannà progressista arriba a ser primera ministra. La sèrie mostra les dinàmiques dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Cada capítol planteja algun tema de caire social, com el comerç d’armament, les ajudes als refugiats o la regulació de la prostitució a la vegada que mostra les vides personals i familiars dels protagonistes (la primera ministra, el seu assessor personal i una periodista d’una cadena de televisió). La sèrie és interessant perquè no només entra a fons en els conflictes i interessos de la política professional sinó que un dels temes transversals és el de la conciliació de vida familiar i laboral, sobretot per a les dones. És força irregular en el seu desenvolupament; alguns capítols tendeixen al culebrot inversemblant mentre d’altres, sobretot de la tercera temporada, son més subtils i apassionants. Està ben realitzada i ben interpretada. Té bons diàlegs i situacions intel·ligents que, per comparació, deixen els polítics de la vida real convertits en pura mediocritat.

PER VEURE-LA

Enllaços de Borgen a Argenteam

Requiem pel somni americà (Peter D. Hutchison, Kelly Nyks, Jared P. Scott, 2015)

Documental-entrevista centrat en el pensament de Chomsky. Una compilació dels seus raonaments sobre la política imperialista dels Estats Units i la deriva capitalista. Se centra en l’evolució del pensament polític democràtic des del final de la Segona Guerra Mundial fins al moment actual. Les lluites pels drets socials dels anys seixanta i la contrarrevolució posterior per part dels poders econòmics per reduir els valors democràtics a la mínima expressió, augmentar la incidència social de les empreses i, cada vegada més, de les corporacions financeres i un objectiu obsessiu per precaritzar les condicions laborals dels treballadors, rebaixar-los el sou i fer-los dòcils. Com diu Chomsky: mantenir la xusma controlada. El documental se centra en els processos per manufacturar el consens social, per manipular les creences i les actituds de la població, per desinformar els ciutadans, etc. Tot això perquè els rics siguin cada vegada més ric i els pobres cada vegada més pobres.

En fi, un resum del pensament del lingüista i activista social Noam Chomsky que fins ara havia recollit  en mil i un llibres, articles, xerrades i videos. Ara, en format documental. La seva veu suau i tranquil·la i unes imatges al servei de la paraula converteixen aquest documental en una immillorable oportunitat per apropar-se a les idees d’un dels grans pensadors del moment actual. Brillant i molt recomanable.

ç

Com veure la pel·lícula

Enllaços a RebeldEmule

 

Bitter Lake (Adam Curtis, 2015)

Documental sobre la presència colonialista a l’Afganistan. Anglesos, russos i nord-americans han ocupat el territori d’aquest país asiàtic d’acord amb els canviants i complexos interessos de la geopolítica. No és una obra de caire periodístic o històric, amb una narració lineal dels fets polítics i militars, sinó un assaig sobre l’enginyeria social, sobre com les utopies polítiques condueixen al malson. Comença amb la referència a l’expulsió dels anglesos a finals del segle XIX i se centra en la segona meitat del segle XX, quan el monarca afganès promou el desenvolupament econòmic inspirant-se en el New Deal de Roosevelt. Així, per exemple, en la construcció d’una gran presa per instal·lar centrals hidroelèctriques per tot el territori. Es convida empreses nord-americanes a instal·lar-se a l’Afganistan i el país inicia un procés accelerat d’americanització. Però la presa fa augmentar el nivell dels aqüífers i amb ells el que realment es desenvolupa és el cultiu del cascall, una variant de la rosella amb la qual es fabrica l’opi. Així, el contrast entre la planificació interessada de les elits i els resultats catastròfics és el que determina l’esdevenir. Els intents per implantar la democràcia política o, més tard, econòmica, en el cas de les potències occidentals, o bé, la ideologia comunista, en el cas dels soviètics; i la incidència de la facció islamista del wahabarisme són els principals factors que interactuen amb una realitat tossuda de múltiples ètnies i grups tribals i d’actituds persistents com la corrupció generalitzada a tots els nivells de l’administració.

Adam Curtis rebusca en els arxius de les televisions milers d’hores de filmacions de tota mena: soldats rasos fent declaracions a la televisió, imatges de balls de saló, visites protocol·làries, anuncis de publicitat fomentant el consumisme, noticiaris, etc. Algunes procedeixen dels gabinets de premsa governamentals i altres de programes o pel·lícules d’entreteniment. Trobem reveladores intervencions dels caps de govern, com Ronald Reagan, Margaret Tatcher o Toni Blair aportant clars missatges de manipulació de l’opinió pública en els que ofereixen un discurs d’idees simplificades on el discurs sobre el colonialisme es justifica a partir d’una dialèctica rudimentària de bons contra dolents. Així, resulta brillant la inclusió de fragments de dues pel·lícules comercials. L’una és “Carry On… Up the Khyber” (1968), una comèdia paròdica sobre la presència colonial dels britànics a l’Afganistan i l’altra és la coneguda “Solaris” d’Andrei Tarkowsky, una visió de la perplexitat i la desorientació dels russos en un món desconegut. Les dues funcionen molt bé per dotar el documental d’un caire més metafòric. Curtis està més atent a mostrar les emocions i el pensament ideològic que no tant el fets concrets.

El muntatge és d’una dialèctica marxista, amb una constant confrontació dels discursos dels poderosos amb el dels pobres, de la mentalitat occidental amb l’oriental, del contrastat paradoxal de la propaganda amb la realitat. Ens mostra els diferents agents: les potències mundials, les organitzacions terroristes i el terrorisme d’estat, el comerç d’armes, el pensament religiós, els poders financers, etc. La música i el muntatge, molt acurats, incideixen a donar un caràcter hipnòtic al documental, definitivament fascinant. Més que aclarir els grans dubtes sobre aquest país tan enigmàtic als ulls occidentals com és l’Afganistan, planteja molts interrogants de difícil resposta. El resultat: absolutament inquietant.

ENLLAÇOS

“Bitter Lake” (Adam Curtis, 2015) a El coleccionista de cine

 

 

El tiempo de las cerezas (Juan Felipe, 2015)

És fugaç el temps de les cireres
i no hi ha temps per al lament

Una història de l’eclosió del moviment anarquista després de la mort de Franco; el seu auge breu i la seva caiguda fulminant. Es valoren els principals esdeveniments polítics i socials compresos entre els anys 1977 i 1979, com el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el cas Scala i el Vè Congrés de la CNT; el pas de centenars de milers de seguidors a unes poques desenes de milers. I uns anys després, la ruptura sindicalista entre CGT i CNT, culmina el procés de fractura i decadència de l’anarquisme espanyol. Els testimonis són variats: Pepe Ribas, Àngel Bosqued, Ocavio Alberola, Emili Cortavitarte, Manel Aisa i molts més. Entre les idees expressades, el primer moment de vitalitat per la confluència oberta de moltes lluites fins aleshores clandestines (feminisme, alliberament sexual, defensa del territori, les nacionalitats, l’antifeixisme, etc.). Pepe Ribas, director de la revista “Ajoblanco”, explica molt gràficament com a Barcelona coincidien (i convivien) els escriptors del boom llatinoamericà amb els artistes de la Nova Cançó. Però va ser molt difícil integrar les grans figures de l’exili, els presos polítics amnistiats i els milers de joves no necessàriament anarquistes que procedien de les lluites socials. Hi ha qui considera el fracàs de l’anarquisme motivat per l’impacte de l’atemptat de la sala Scala, perpetrat per les forces d’ordre públic i atribuït a una acció anarquista. Altres apunten a causes endògenes, com el sectarisme i el desconeixement de la realitat. Fos com fos, l’etapa de fulgor llibertari va ser intensa però breu, fugaç com el temps de les cireres que deia la vella cançó de la Comuna de París.

ON VEURE LA PEL·LÍCULA?

Descarregar-la a RebedeMule

No visquem més com esclaus (Yannis Youlountas, 2013)

Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:

1. La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
2. L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
3. L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
4. La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
5. Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.

El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme.  En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.

No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.

Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.

ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català