Jo, Daniel Blake (Ken Loach, 2016)

Malalt del cor, Daniel Blake no pot treballar, per prescripció mèdica. Però l’Estat l’obliga a cercar feina o sinó es quedarà sense subsidi i no tindrà recursos econòmics. Aquí comença l’odissea del protagonista per resoldre la seva situació administrativa, però no para de trobar-se pegues: emplenar una paperassa que mai no s’acaba, formularis inintel·ligibles, funcionaris inflexibles… Tot sembla conspirar i les persones acaben sent números d’una estadística. En una oficina coneix una mare soltera amb dos nens petits que encara  està més liada resolent la seva situació amb l’assitència social. Es fan amics de penúries i la pel·lícula recull els mil i un tràmits de tots dos per rebre els ajuts que els corresponen.

El film és una crítica al sistema assistencial quan està regit per criteris economicistes. És una drama efectiu, en la línia crítica de les pelis de Ken Loach, de marcar l’opressió de l’Estat sobre les persones. Està ben realitzada, amb ritme i amb bones interpretacions. La millor escena és la pintada desesperada del prota a la façana d’un edifici. Denuncia que l’Estat s’espera que ell es mori perquè li resolguin el subsidi. La gent que passa pel carrer es para i l’aplaudeix. La pel·lícula, en general està bé, i es deixa veure, però té un gran inconvenient: el manqueísme dels personatges i les situacions; en fi, que els funcionaris són més aviat persones dolentes, amb el cor de pedra. Des del començament fins al final s’intueixen les situacions, els diàlegs i els girs argumentals, de vegades una mica forçats, com la seqüència de la nova feina de la noia. Els personatges secundaris es dibuixen de manera una mica simple, com els joves veïns de Daniel Blake. No estem davant d’un dels millors títols del conegut director anglès, però està interessant per visualitzar la xarxa espessa de moltes oficines i serveis de l’administració pública.

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Yo, Daniel Blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

ON DESCARREGAR-LA?

I, Daniel Blake a Argenteam

Anuncis

Requiem pel somni americà (Peter D. Hutchison, Kelly Nyks, Jared P. Scott, 2015)

Requiem_Theatrical_Poster_-620x919

Documental-entrevista centrat en el pensament de Chomsky. Una compilació dels seus raonaments sobre la política imperialista dels Estats Units i la deriva capitalista. Se centra en l’evolució del pensament polític democràtic des del final de la Segona Guerra Mundial fins al moment actual. Les lluites pels drets socials dels anys seixanta i la contrarrevolució posterior per part dels poders econòmics per reduir els valors democràtics a la mínima expressió, augmentar la incidència social de les empreses i, cada vegada més, de les corporacions financeres i un objectiu obsessiu per precaritzar les condicions laborals dels treballadors, rebaixar-los el sou i fer-los dòcils. Com diu Chomsky: mantenir la xusma controlada. El documental se centra en els processos per manufacturar el consens social, per manipular les creences i les actituds de la població, per desinformar els ciutadans, etc. Tot això perquè els rics siguin cada vegada més ric i els pobres cada vegada més pobres.

En fi, un resum del pensament del lingüista i activista social Noam Chomsky que fins ara havia recollit  en mil i un llibres, articles, xerrades i videos. Ara, en format documental. La seva veu suau i tranquil·la i unes imatges al servei de la paraula converteixen aquest documental en una immillorable oportunitat per apropar-se a les idees d’un dels grans pensadors del moment actual. Brillant i molt recomanable.

Noam Chomsky, REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, economic classismç

Noam Chomsky, REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, protest movements

REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM

REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, Noam Chomsky, economic classism

Regan, S & L Mess, REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, reducing democracy

Com veure la pel·lícula

Enllaços a RebeldEmule

 

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Resultat d'imatges

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

La ruta del tabac (John Ford, 1941)

Un retrat sòrdid de la Depressió nord-americana dels anys trenta. L’acció transcorre en una zona coneguda com “La ruta del tabac”, antigament dedicada al cultiu del cotó però ara abandonada. És la història d’un matrimoni gran que viu en la pobresa extrema, la ignorància i la degradació moral. Casen les filles, encara menors d’edat, per no haver-les de mantenir i la resta dels fills ja han marxat i no velen saber res dels pares; abandonen l’àvia perduda al mig del bosc, roben un sac de naps al gendre… Un banc els vols desnonar si no paguen els cent euros que val el lloguer anual de la casa. Els intents d’aquesta parella per aconseguir els diners són desesperats. Ells dos són, de fet, persones derrotades, sense autoestima, incapaços de buscar/trobar feina, acostumats a passar ganar, no fer res i ser estafats. Els veiem sovint en contrapicat, retallant la seva pobra estampa per sobre de les cases enrunades mentre les fulles d’arbres caducs cauen pel costat. És una imatge lírica però molt trista. La majoria dels personatges reflecteixen la derrota social, la ignorància, la ingenuïtat davant les pràctiques del capitalisme financer; l’envelliment de la població, la solitud, l’egoisme…  Sovint els trobem ajaguts al terra, envellits i sense esperança.

John Ford signa aquesta estrany films sobre la pobresa. La crítica social es palesa a traves de situacions i personatges excèntrics amb tendència al surrealisme i, de ben segur que hauria fet les delícies de Luís Buñuel (de qui recorda el documental sobre la regió de les Hurdes). El guió adapta una obra teatral de molt d’èxit representada als escenaris durant anys, però en canvi la pel·lícula no va tenir cap èxit de públic ni la crítica no la va entendre. Segurament era una recreació massa extrema de la misèria per a l’estil glamourós del Hollywood daurat. Vista setanta-cinc anys després, però, conserva tota la força visual i poètica.

La ruta del tabaco

ON VEURE-LA

La podeu descarregar en VOSE a world’s cinema

 

 

La balada de Berlín (Robert A. Stemmle, 1948)

Estranyíssim film polític sobre l’Alemanya de la immediata postguerra, narrat amb un llenguatge eminentment poètic i visual. Comença amb una imatge del Berlín modern del segle XXI (representat amb una maqueta semblant a les de Metròpolis, encara que sense la mateixa gràcia) que recorda com era la vida trista dels temps de la postguerra. Llavors recrea la vida quotidiana de l’home corrent: racionament, gana, cues, formularis, pisos compartits, especulació, mercat negre, refugiats, somnis d’opulència, burocràcia, autoritarisme, hipocresia, runes, prostitució, robatoris, pobresa, etc. Un diccionari de la misèria, en tots els sentits, de la desfeta de la guerra. Ironia per totes bandes: surten dirigents cridant eslògans buits amb el mateix èmfasi pompós dels nazis uns anys abans i el púbic aplaudeix tontament com si no hagués passat res; uns empresaris del ram de la publicitat presumeixen de l’augment de la producció que consisteix en un únic cartell amb rètol de “producte esgotat”. Ironia corrosiva.

El protagonista de la pel·lícula, es diu Otto “Homecorrent”, un supervivent de la guerra que sobreviu a les misèries d’un món on preval l’enveja, l’egoisme i l’odi. Tot sembla sortir-li malament, però viu gràcies a les fantasies mentals. En una d’elles s’enamora d’una bella cambrera que sempre li ofereix pastissos immensos. Entre les peripècies tristes del món sòrdid d’Otto, les metàfores i les sàtires polítiques i la fantasia delirant en molts moments, Robert A. Stemmle aconsegueix una pel·lícula sorprenent, molt imaginativa però definitivament sòrdida i trista, tot i el “happy end” amb que acaba. Fascinant, però, en la seva factura de cabaret.

ENLLAÇOS

Enllaços a Cine-clásico

Lissy (Konrad Wolf, 1957)

Lissy és una intel·ligent pel·lícula feta a la RDA sobre les bases socials que donen lloc al nazisme. L’argument se situa a l’Alemanya dels primers anys trenta. Una noia jove i simpàtica és acomiadada de la feina per resistir-se a l’assetjament sexual de l’empresari. Està embarassada i el seu marit, Alfred, un oficinista, també és acomiadat poc després. El germà de Lissy, Paul, és comunista i declarat anticapitalista. Tant el marit com el germà veuen en el nazisme una opció de progrés social i ingressen a les SA, la temible força de xoc del partit nazi. Tots dos queden enlluernats amb una ideologia que els dóna una interpretació clara dels culpables de la seva situació social. Alfred visualitza en la seva ment els empresaris que l’han acomiadat com a jueus avariciosos i Paul hi veu la revolució que ha de destruir el capitalisme. Tant per l’un com per l’altre, el nazisme és una taula de salvació en una època de convulsió social, amb la taxa d’atur altíssima, la inflació de la moneda i les cues de la fam. Les SA són unitats que reben diners de les grans corporacions i l’ascens social és ràpid. Lissy veu finalment complir els seus somnis de millorar l’estatus familiar. En poc temps passen de l’amenaça d’un desnonament a comprar mobles luxosos. Però la vida fàcil i regalada implica mirar a una altra banda quan els camises parda practiquen l’acció directa de la violència i a Lissy no li costa fer-ho tot i els remordiments de consciència. Però un cop arriba al poder, el partit nazi abandona els discurs socialista i de defensa dels treballadors i passa a pactar netament amb els empresaris. Lissy descobrirà amargament la veritable màscara del règim criminal.

Gran pel·lícula que barreja els fets de la història nacional alemanya a les acaballes de la república de Weimar, vista en la seva descomposició social, amb les vides personals dels protagonistes. El retrat de l’època és molt bo, amb els seus desnonaments, els acomiadaments laborals, la misèria i, sobretot, els matisos i l’evolució psicològica dels personatges principals, triant sempre un camí personal a pesar de la riuada dels grans esdeveniments col·lectius que amenaça amb ofegar-los la llibertat personal.

Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Sonja Sutter, Lissy

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=38131&highlight=lissy

 

 

Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE