Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE

Anuncis

Joan Peiró i la justícia de Franco (Xavier Muntanyà, 2004)

Documental centrat en el dirigent anarcosindicalista Joan Peirò, secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d’Indústria durant la II República. La trama argumental se centrat en una valoració de la seva biografia, amb una atenció especial als records emotius dels seus fills, i al seu particular consell de guerra i posterior afusellament al 1942. És interessant l’episodi quan la Falange va intentar atraure Peiró a les seves files pel gran prestigi de què gaudia entre els obrers. De realització correcta però un pel convencional, és un documental interessant per la seva acurada aproximació a un dels líders dels sector més moderat del sindicat anarquista i per la presència de molts testimonis de la seva vida i repressió.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

Los anarquistas (José Luis Guarner, 1984)

Amb la Transició Democràtica, la recuperació de les llibertats i el retorn de moltes persones exiliades, va començar una època d’intensa reivindicació del passat recent. Es van portar a terme moltes produccions documentals per a les sales de cinema i la televisió. Televisió Espanyola realitza la sèrie “Espanya, historia inmediata” de recuperació de la memòria històrica del període de la Franquisme, en 22 episodis que porten títols com “La Guerra Civil”, “La División Azul”, “Los catolicos”, “Los falangistas”, “Los socialistas, “Los comunistas”, etc.

Al capítol dedicat al moviment llibertari, dirigit pel prestigiós historiador del cinema José Luis Guarner, es repassa la història de la CNT a l’època de la dictadura franquista que als anys 40 es troba prohibida, actuant en la clandestinitat i amb molts dels seus dirigents i militants a la presó, en camps de treball o a l’exili; altres, directament assassinats pel règim. La resposta de l’organització confederal és la lluita armada  i com diuen en aquest moment, el llibre és el millor amic de l’anarquista però la pistola el seu millor company. Els intents d’acabar amb Franco no tenen èxit i la repressió consegüent és terrible. Amb la vaga dels tramvies a barcelona a començament dels anys 50, la CNT aconsegueix la seva màxima incidència a nivell social, però en aquesta dècada les pugnes internes entre les diverses faccions, les unes partidàries de col·laborar amb els partits polítics d’opisició al règim i les altres d’actuar per lliure i mantenir la puresa de l’ideari anarquista, i sobretot, com a causa externa, l’acceptació internacional del Franquisme, fan que la CNT entri en una etapa de decadència. Als anys 60, el desenvolupament econòmic i un cert aperturisme porten el sindicat llibertari als seus moments d’activitat més baixos amb poca incidència a nivell social. A la dècada dels 70, els moviments estudiantils similars als què es donen per tot Europa s’impregnen a Espanya d’un esperit llibertari però sense massa relació amb la CNT. Amb la Transició, es viu un periode de nova efervescència pel retorn, de l’exili, d’alguns antics dirigents, però les eternes pugnes internes dels quadres polítics porten l’organització a noves confrontacions.

A nivell tècnic, el capítol dedicat als anarquistes (i segurament tota la sèrie) ha quedat una mica envellit. És una successió de talls d’entrevista d’antics dirigents -hi apareixen força secretaris generals- i parlen sobretot de les confrontacions internes i de les fracasades estègies polítiques d’acabar amb el Franquisme. Té un to molt oficialista on es parla de l’anarquisme des de l’optica dels dirigents de la CNT. Té la gràcia de veure en pantalla personatges com la Federica Montseny i el José Peirats i altres personatges que han protagonitzat la història però a nivell artístic és un documental bastant discret i una mica pesat de seguir.

https://i0.wp.com/www.cgtcatalunya.cat/IMG/arton5433.jpg

ENLLAÇ

Veure’l sencer en línia