Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

Native Land (Paul Strand Leo Hurwitz, 1942) 3

Imagen

Picture

nativeland

NativeLand_1

NativeLand_3

 

Native Land (Paul Strand Leo Hurwitz, 1942) 2

Native Land (1942)

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Resultat d'imatges

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

Made in Dagenham (Nigel Cole, 2010)

La vaga de dones a una factoria de la Ford a Dagenham (Londres) l’any 1968 demanant cobrar el mateix salari que els homes: mateixa feina, mateix sou. Basada en fets reals. El tema és molt llaminer, però la pel·lícula és fluixeta, superficial, tova i plena d’estereotips i caricatures. Recull la determinació de les dones per un salari just, la presa de consciència, algunes assemblees, les reunions amb els representants sindicals i empresaris i, finalment, les relacions familiars. Una d’elles és frívola, una altra és mica agressiva sexualment, una de més edat és dependent psicològicament del seu marit, etc. El detonant de la seva determinació és quan una d’elles, Rita, la que després tindrà el lideratge en la lluita, descobreix indignada l’enèsim càstig físic d’un mestre al seu fill i va a l’escola a queixar-se’n. Una altra mare pren la mateixa actitud i finalment tenen èxit i, de pas, aprenen dues coses: una, que la unió fa la força i que la lluita es justifica amb una bona causa; i dos, que les dones pateixen una opressió específica dins del sistema capitalista, afegida a l’opressió de classe. És la presa de consciència i el detonant de la revolta: Rita puja a una cadira i s’adreça a les companyes perquè vagin a la vaga i perquè lluitin per la plena igualtat salarial amb els homes. Els líders sindicals, tot homes, són dibuixats com uns aprofitats i uns hipòcrites; els empresaris, tot homes, com uns egoistes sense escrúpols; els marits com uns ineptes a casa i uns insensibles. En fi, els homes, com les dones abans, són pura caricatura. La pel·lícula, en la línia d’un telefilm amable de sobretaula se segueix fàcilment per la seva narració lineal i previsible al cent per cent. Una mort inesperada al mig de la lluita acabarà de donar energies a les dones fins al desenllaç final. El moment més interessant, però, no arriba fins als títols de crèdit final, amb talls d’entrevistes a les protagonistes de veritat, quaranta anys després dels fets, i a algunes filmacions de l’època. L’estètica cursi i embafosa que acompanya tota la pel·lícula desapareix i per uns breus instants assistim a un cant a la solidaritat i a la consciència de classe; els estereotips i la caricatura són substituïts per treballadores reals i acaben sent els millors moments de tota la història.

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in DagenhamMade in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

PER VEURE-LA

Enllaços a RebeldeMule

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Matewan (John Sayles, 1987)

Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la  mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.

Matewan (1987) John Sayles - Almost as good as Harlan County U.S.A., which I saw around the same time that I started this screen cap blog. November 3rd, 2014.

LINK PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

Al web RebeldeMule

 

Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE