A cavall del tigre (Luigi Comencini, 1961)

A cavallo della tigre (1961 film).jpg

Revisitació (molt) lliure del Càndid de Voltaire, en aquesta comèdia dramàtica d’un pobre home que simula (sense malícia) un petit delicte i és denunciat (de bona fe) per un desconegut. Després, és jutjat i sentenciat a tres anys de reclusió. Un cop a la presó, entra en l’espiral del Sistema de la qual serà molt difícil sortir-ne- La bonhomia li juga una mala passada i, sense voler, escapa de la presó i, sense ganes, es converteix en l’enemic públic número u de la societat, ell, un pobre desgraciat. La pel·lícula és trepidant, plena de situacions i girs sorprenents, sempre víctima de les actituds d’optimisme i bona (i mala) fe de la gent. Perquè més enllà de les aparences, mai no saps qui hi ha al darrere d’un uniforme. I perquè en els marginats dels sistema és on pots trobar les xarxes de la veritable solidaritat.

Click the image to open in full size.

DOUBLE BILL- A CAVALLO DELLA TIGRE (JAILBREAK) (Comedy) (1961)

 

ENLLAÇOS

Descarrega’t la pel·lícula a Hawkmenblues

Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE

No visquem més com esclaus (Yannis Youlountas, 2013)

Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:

  1. La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
  2. L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
  3. L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
  4. La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
  5. Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.

El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme.  En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.

No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.

Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.

ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català

L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)

Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

Imagen

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

Precious (Lee Daniels, 2009)

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

Mariah Carey en "Precious"

Lenny Kravitz y Gabourey Sidibe

Paula Patton

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO

Philomena (Stephen Frears, 2013)

Una història basada en fets reals. A la Irlanda dels anys cinquanta del segle passat, les monges d’un internat prenen els fills de les mares solteres precoces i els venen a famílies benestants. Una d’aquestes noies, quaranta anys després, demana els serveis d’un periodista per conèixer el fill que li van robar de joveneta. Magnífica cinta sobre un drama que es va destapar a finals dels segle XX i, pel que s’ha vist, afectava molts països, a la Irlanda catòlica però també a l’Espanya franquista i de la Transició democràtica. La relació entre el periodista i la senyora gran, ell ateu i ella catòlica practicant, planteja els dilemes sobre el conflicte: ha de demanar perdó l’Església catòlica? S’han d’emprendre mesures legals contra les monges que van vendre els nens? Fins a quin punt les mares biològiques han de contactar amb els fills adoptats? I els fills, tenen dret a saber-ho? Els conflictes morals estan molt ben exposats i adquireixen un caire universal i intemporal. La pel·lícula, a més, té una factura molt ben feta (guió, fotografia, muntatge música,  interpretacions…) i és, per tant, molt recomanable.

ENLLAÇOS

enllaços de Philomena a mejorenvo.com

La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

cartel de "La cinta blanca"

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

das-weisse-band-5.jpg

la-cinta-blanca-foto8

la-cinta-blanca-foto6

la-cinta-blanca-foto7

la-cinta-blanca-foto4

La cinta blanca

la-cinta-blanca-foto9

la-cinta-blanca-foto15

la-cinta-blanca-foto11

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

Pressure point (Hubert Cornfield, 1962)

 

Drama criminal ambientat en la psiquiatria d’una presó nord-americana davant del cas d’un jove simpatitzant del moviment nazi, un paio violent i racista, que se sotmet a la teràpia d’un psiquiatra afro-amerià. La teràpia pretén descobrir les arrels del seu comportament antisocial i llavors apareixen alguns traumes de la infància, marcada pel temor al pare molt repressiu i la relació amb una mare possessiva. Les inseguretats personals troben una bona acollida en la ideologia nazi, un entorn ideològic i moral que permet la plena expansió dels components més violents. És una pel·lícula interessant, pel fet que la problemàtica del reclús racista es barreja amb el problema social de la integració dels negres a la societat, un fet que als anys seixanta esta de plena actualitat. La pel·lícula és una mica irregular en la seva realització (tot i la imaginació mostrada en la recreació d’alguns somnis o records del pacient), obra d’un director poc conegut; l’ambientació històrica, discreta: l’acció en teoria transcorre als anys quaranta però el vestuari i els decorats són els característics dels anys seixanta.  No obstant, el film és interessant i incideix en moltes qüestions socials (el patriarcat, el racisme, la psiquiatria, la reinserció social, el nazisme, les presons, etc.) .

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://speedy.sh/NQGPr/La-Clave-de-la-Cuestion.VOSE.mkv

Font: patiodebutacas

Umberto D (Vittorio De Sica, 1952)

Al·legat humanista (i animalista) de denúncia social, sobre les condicions miserables en què viu un home gran, funcionari jubilat, a qui els diners de la pensió no li permeten pagar el lloguer de l’habitació d’una pensió. Són els anys de las postguerra de la II Guerra Mundial, on encara queda molta gent que no pot refer la seva vida. La pel·lícula segueix el procés de degradació d’aquest home a qui la mestressa de la pensió, una autèntica bruixa, amenaça cada dia amb el desnonament. Comença amb una manifestació de funcionaris reclamant una pensió digna, segueix amb els intents desesperats del protagonista per malvendre les seves pertinences, per demanar ajuda econòmica als vells amics i, fins i tot, un tímid assaig per demanar caritat al carrer, però la dignitat i l’orgull de l’home que ha dedicat tota la seva vida d’empleat públic al servei dels altres frustren totes les opcions. Fons i tot, simula una malaltia per ingressar a l’hospital i rebre les atencions que no li ofereix la vida. Només compta amb l’afecte del seu gosset, veritable company inseparable, que no l’abandona ni en els moments de la pitjor de les depressions.

Vitoria de Sica signa aquest drama commovedor, d’estructura senzilla i el to característic del neorealisme, encara que amb certes exageracions, amb tant de personatges egoistes com surten a la pel·lícula (els amics que li giren l’esquena, la mestressa de la pensió, el matrimoni que es cuida dels gossos, etc.). El missatge, però, és d’autèntica actualitat: la crisi econòmica del film (amb la pobresa vergonyant i els desnonaments) i el moment present, queden units com si fossin l’un la continuació de l’altre tot i estar separats per seixanta anys de distància. El contrapunt optimista el posa el gosset del protagonista, veritable cant a l’amistat amb els animals de companyia.

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

https://mega.co.nz/#!k5c2QIZZ!biQ-djaG7uuAxv9Hjm9_vSMPkyd0ZUwG80-MduV4qK4

Subs en espanyol: https://mega.co.nz/#!8hghWJgC!H8CJXhx0kJK1cl30HlB78hy81CxY4FfXwb45dH8XS_k

Font: patio de butacas

Silkwood (Mike Nichols, 1983)

Drama basat en fets reals sobre la treballadora manual d’una central nuclear que recull proves sobre la falta de mesures de seguretat a la planta. Això l’enemista amb els directius però també amb els companys, que tenen por de ser acomiadats. La pel·lícula mostra la seva evolució, des de l’alegria inicial, amb el seu caràcter espontani i extravertit, sempre fent broma amb els companys; la seva vida com a dona separada marcada per les dificultat de no veure sovint els seus fills petits; compartint casa amb una amiga lesbiana i amb el company sentimental. És una persona dolça que poc a poc es transforma quan descobreix l’especulació dels directius al voltant de les mesures de seguretat, que posen greument en perill no només la vida dels treballadors sinó l’amenaça de la població de tot  l’estat. Llavors comença una labor d’investigació perquè es descobreixi la veritat. Molt ben retratat el caràcter dels companys de feina, la manera com els preocupa la seguretat personal, però només fins a un cert punt, fins al punt de la immediatesa, quan han de mirar més enllà, giren el cap i no en volen saber res. No els importa córrer riscos (fins i tot, jugar-s’hi la vida), però no volen quedar-se sense feina. És una pel·lícula magníficament rodada, que encara conserva l’esperit combatiu del millor cinema polític i denúncia dels anys setanta, amb una interpretació molt sensible de tots els actors.

 

silkwood

 

 

 

ENLLAÇOS

Versió doblada a l’espanyol, descarregable amb el programa eMule:

silkwood (1983) spanish SATrip.avi [940.24 Mb]

Font: divxclasico.com