Buscant l’èxit (Roy Boulting, 1947)

Original reflexió sobre l’activisme, el poder i la política. Estem al segle XIX, en una Anglaterra pobre i desgraciada. Un jove presencia un míting sobre la justícia social i decideix abadonar la seva feina de llibreter per dedicar-se a la política. Passen els anys i el seu talent per la oratòria li garanteix l’entrada i ascens a les estructures del sistema. Però el seu èxit personal l’allunya cada cop més de les classes populars a les quals diu defensar. Poc a poc s’acomoda a les dinàmiques politiques més conservadores i es mostra insensible a les lluites socials del moment, com la del feminisme. El dibuix dels personatges que apareixen durant la història és extremadament sensible, sobretot pel que respecta la relació del protagonista amb la seva dona, una valerosa activista pel sufragi femení, i ofereix un debat que resultava molt modern per a la mentalitat dels anys de la postguerra, quan es roda el film. La relació de la parella és molt desigual: les dones donen confiança i suport als homes i ells paguen amb vanitat i egoísme. És una gran pel·licula, molt original en el seu plantejament argumental i plena de sensibilitat i matisos en la definició dels personatges. La realització és magnífica, trepidant, sense un moment de descans i amb una fotografia en blanc i negre molt bonica. Els actors també estan magnífics. Molt i molt recomanable i malauradament molt desconeguda.

Enllaços:

Fame is the Spur, a Free Classic Movies

 

 

 

Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

 

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

Borgen (Adam Price, Mikkel Nørgaard, Annette K. Olesen, Louise Friedberg, Rumle Hammerich, Søren Kragh-Jacobsen, Jannik Johansen, Jesper W. Nielsen, 2010-2013)

Sèrie danesa sobre la alta política. Un dona de mitjana edat i tarannà progressista arriba a ser primera ministra. La sèrie mostra les dinàmiques dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Cada capítol planteja algun tema de caire social, com el comerç d’armament, les ajudes als refugiats o la regulació de la prostitució a la vegada que mostra les vides personals i familiars dels protagonistes (la primera ministra, el seu assessor personal i una periodista d’una cadena de televisió). La sèrie és interessant perquè no només entra a fons en els conflictes i interessos de la política professional sinó que un dels temes transversals és el de la conciliació de vida familiar i laboral, sobretot per a les dones. És força irregular en el seu desenvolupament; alguns capítols tendeixen al culebrot inversemblant mentre d’altres, sobretot de la tercera temporada, son més subtils i apassionants. Està ben realitzada i ben interpretada. Té bons diàlegs i situacions intel·ligents que, per comparació, deixen els polítics de la vida real convertits en pura mediocritat.

PER VEURE-LA

Enllaços de Borgen a Argenteam

Ultimàtum (John Boulting i Roy Boulting, 1950)

Un científic desenvolupa armament d’última generació i gran potència destructiva d’acord amb un programa del govern anglès. Ell és, però, una bona persona conscient de la seva responsabilitat com a investigador i coneixedor dels efectes devastadors que produeixen les seves recerques. Envia al govern algunes reflexions sobre els riscos de la carrera armamentista, sobre l’efecte contraproduent de les armes dissuassòries, que no són tals sinó que incentiven les altres nacions a entrar en la mateixa carrera que no portarà a cap altre lloc sinó  a destrucció generalitzada. La negativa de les autoritats a escoltar aquestes sàvies advertències porten el científic a robar una bomba atòmica -que du a sobre en una bossa de viatge- i amenaçar amb fer-la esclatar al mig de Londres si el primer ministre no anuncia públicament en un termini molt curt la renúncia al programa d’armes nuclears. La pel·lícula llavors esdevé un thriller amb dues històries en paral·lel: la des les autoritats que discuteixen si cedir a les amenaces del científic i, si arriba el cas, emprendre l’evacuació de la gran capital abans que esclati la bomba; de l’altra, el centífic, intentant ocultar-se de la persecució policial i, a la vegada, justificar la seva acció com una advertència als altres científics del món perquè assumeixin els riscos de seguir investigant en armament atòmic.

La pel·lícula que plantejada d’aquesta manera ofereix bones reflexions al debat es converteix tristament en un film de segon nivell, perquè els personatges són molt estereotipats: el científic és un home de mitjana edat, despistat en el dia a dia i embogit en la seva personalitat. La càrrega ideològica que podia tenir la seva acció queda desactivada per l’explicació fàcil que ell és un malalt mental, mentre el govern se’ns mostra com un grup de persones equilibrades que actuen d’acord amb el sentit comú i garanteixen la seguretat de la població. La pel·lícula acaba justificant, es clar, l’armament nuclear i el risc que comporta i, de pas, l’estratègia de la Guerra Freda. Però, les imatges de l’evacuació de la ciutat poques hores abans de la imminent explosió nuclear estan molt ben aconseguides.

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

Hawkmenblues

Els anys rugents (Luigi Zampa, 1962)

Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista.  En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.

 

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.ar/2014/03/gli-anni-ruggenti-luigi-zampa-1962.html

Silver City (John Sayles, 2004)

Thriller complex que relaciona diversos personatges al voltant d’un projecte urbanístic que comporta la contaminació aqüífera d’un llac. Un polític irònic que predica el respecte a la natura quan promociona els interessos econòmic d’empreses especuladores i contaminants, els periodistes i els mitjans de comunicació vulnerables al poder, els empresaris i els inversionistes, els treballadors precaris reclutats en la cantera de la immigració il·legal… tot posa sobre la taula un sistema democràtic plenament corrupte.

Film correcte sobre les trames de corrupció a la societat nordamericana però narrat amb un estil farragós, amb trames que se superposen sense massa nitidesa i uns personatges desaprofitats llevat del candidat a governador de l’estat que en plena campanya electoral mostra un perfil bastant versemblant en la seva defensa publicitària d’uns valors progressistes i una realitat fosca. Els crítics cinematogràfics van observar al moment de l’estrena la poderosa similitud entre aquest candidat i la figura de George Bush II.

 

ENLLAÇOS

(clau de pas per descomprimir i ajuntar els fitxers: JS2004)

https://mega.co.nz/#!lQ91VTJK!mLGDLcythc1kkfZ0W_f49S8Sa4sGAODp-D5hMO26lKo
https://mega.co.nz/#!VFFUCDZR!HYYN_q9jNEjEeDnQ0Ot-MEXyCgSjOBMA4kSsH9gC16I
https://mega.co.nz/#!UVNjmCSI!ebgPZaMdRYO-364oAyf8i9DmOwmCXEZa7KaxkLWBfbU
https://mega.co.nz/#!kUN2EDYB!LuO3ghXTwpUlYBpM6TIz2pv0SLWex5oXCkASKwEuRWc
https://mega.co.nz/#!sUdQxTbL!HnZCa-3aSBgDqXEqs-yC52-1VoOngWiKc-ED2BxTRD8
https://mega.co.nz/#!pV1HGL5Z!ud5jnjEStIlVv7pezhk2J5MUa0pibEzCazoYUaVFc8Q
https://mega.co.nz/#!EY92xb7T!781OEKF_9TepVFaloQZO81Xhr5N6fTjhxbGjAG42eIE
https://mega.co.nz/#!4U9GUYIR!iPziezjv-GMbnrlAiyJCOYm1_blAzqe5So3PQAdX5N0
https://mega.co.nz/#!VY9lzaCb!ORZj2BvlJqFo7MdMZFQfKtZu1KWjxGLzOhtp-AtBE3A

Subtítols en espanyol
https://mega.co.nz/#!wdExwRzD!2asPL4EV-yR2bAhU7ts1DdjbSZSLdzO6_zt3uc3xgNs

 

Missing (Constantin Costa-Gavras, 1982)

Hi ha moltes pel·lícules en aquesta pel·lícula. Hi ha un retrat dramàtic de la violència política desfermada amb el cop d’estat de Pinochet, amb els militars pels carrers; els trets per tot arreu; els interrogatoris i les tortures; els assassinats i les desaparicions. Hi ha una mirada militant d’una generació (els joves i els activistes polítics) que s’oposen com poden a la dictadura. Hi ha la incredulitat d’uns ciutadans nordamericans que creuen que tot allò no els pots passar i ni s’atreveixen a pensar en la participació del seu govern en el cop d’estat. Hi ha finalment, la mirada d’un pare que cerca el seu fill d’entre els desapareguts. Jack Lemon està genial en la seva evolució psicològica, des de la inconsciència inicial fins a la comprensió final. La direcció de Costa-Gavras aporta molt força en aquest film de polític que va despertar força polèmica: va ser prohibit a Xile durant la dictadura de Pinochet i denunciat als Estats Units per les revelacions de participació dels assessors militars i la CIA. La  campanya en contra fou, però, recompensada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes del 1982, i una distribució internacional. És una pel·lícula commovedora que manté intacte el seu interès al cap dels anys.

 

Z (Constantin Costa-Gavras, 1969)

Un complot de l’extrema dreta per acabar amb el líder d’un partit d’esquerres. Aquesta és la senzilla base d’una complexa trama que es basa en el fet històric  de l’assassinat de Grigoris Lambrakis, el polític grec que s’oposà a la instal·lació de bases nordamericanes al seu país, i el posterior procés judicial que posà de manifest la participació d’un entramat político-militar en el complot i precipità el cop d’estat dels coronels. El film resulta inquietant per la seva verosimilitud. Yves Montand encapçala (interpretant al polític progressista) un repartiment de grans actors que donen vida als diferents agents d’aquest entramat: els periodistes, els militars, la policia, el ministre, el jutge, els activistes socials, els sicaris, els encobridors, els polítics, etc. Elements interessants que podem veure a la pel·lícula són la barreja entre els interessos polítics i militars, el repertori de mecanismes de repressió i control social de què disposa el poder, l’extensió de la corrupció i la força que té el periodisme (en aquest cas, en la figura del fotògraf de premsa) per incidir en l’opinió pública. Molt recomanable.

 

VEURE-LA EN LÍNIA

Els nens de Diyarbakir (Miraz Bezar, 2009)

Emocionant drama social i polític ambientat a Diyarbakir, la principal ciutat kurda a Turquia. Tres germans de curta edat és queden sols quan la policia (turca) fa desaparèixer els seus pares (activistes a favor de la causa del poble kurd). Sense ningú que els cuidi, intenten sobreviure com poden fins que troben una xarxa de solidaritat en el lumpen de la marginació. Allí reben els (petits) recursos econòmics però també un aixopluc emocional. És una pel·lícula preciosa que tracta temes diversos com la repressió turca al poble kurd, el terrorisme d’estat, el model econòmic capitalista, els nens abandonats que malviuen al carrer… La pel·lícula segueix les dificultats dels tres germans per sobreviure i assentar-se en algun lloc però sense oblidar aquesta problemàtica se centra plenament en el problema del terrorisme d’estat en la figura d’un policia de la secreta executor d’activistes polítics. Aquest policia és un home jove, agradable, familiar, molt afectuós amb el seu nen petit, amable i cordial amb els veïns i els amics però porta una doble vida. En la seva professió té impunitat per torturar i assassinar. Impunitat legal, sí, però també impunitat emocional. Impressiona la naturalitat amb la qual els torturadors deixen el seu sadisme a l’oficina i durant la resta de la jornada esdevenen pacífics ciutadans normals.

Una gran pel·lícula, sense dubte. A més, és plena de detalls de sensibilitat. Nosaltres ens quedem amb el gest de la filla rebutjant els diners que li dóna una jove prostituta a canvi d’una feineta que ha fet (a diferència d’altres feines anteriors que sí que les hi havia cobrat) i que és un gest d’acceptació del vincle emocional de la nena petita amb la jove. Fins al moment tenien una relació mercantil -jo et faig una feina i tu em pagues uns diners- però amb aquest gest la nena deixa que sigui la jove qui s’encarregui d’ella com si fos una mare. També és molt bonic el detall de la cinta de cassette on la mare havia gravat contes que els posava a la nit perquè els nens d’adormissin al llit i que serà l’únic objecte que record que podran dur de la mare. També està genial en els petits detalla de crítica social quan un nen del carrer ben objectes a preu de saldo i una dona li recrimina que potser el producte que ven no té prou qualitat quan ella està forradíssima de pasta i el que paga en la compra és una absoluta misèria. En fi, podríem trobar moltes escenes que ens agraden d’aquesta pel·lícula però el millor és que la veieu vosaltres mateixos.

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!Ew4QAKgA!Uwi6VWP6FabncOcovwpIaajfWkPWch6SgaF6IRwE928
https://mega.co.nz/#!U85AHI6b!hOKwKRgAni4V3telk6427yHTmGV1pULrz2hnF7Yc8TU
https://mega.co.nz/#!Bh42UD6B!wZzKqN0jYuXc84YH9J1_Xe5XtXYz3xEiYSdRuaM5lFM
https://mega.co.nz/#!ohJDzSgZ!TjnEBZlVVG3j4I5uBbUa_EDm8OAMgd5H2ZAKr7JGsiY
https://mega.co.nz/#!M15XgQIa!_e7S5JK3GR833q4uxJ3euMtCFf8ij5sGUCxXhliEqlw
https://mega.co.nz/#!txxXETzb!OsNxb1_xgf_aDZeqZj_hN4l68N0_Zhk8IPTUU8Ad__k
https://mega.co.nz/#!4oRxhAgK!prG4P2hK8WtUwujLUEuk0UWxxe2Q6TjqGZUFnWK40JU
https://mega.co.nz/#!s4J1RLiQ!WthENmlWgnEZMkXLGBmA-XzftDMaQQfHsesSs2q65gM
https://mega.co.nz/#!9k4yVT5Q!Ghrk5cq4nTeoNRvAoiMNZGglofKCJDCiAp-T8dBOkVw
https://mega.co.nz/#!UhAhmAAZ!Krdl0ecxuxSQCGxJpsIgk_M5_B_YL7oQ-241kpolpgU
https://mega.co.nz/#!gkoDFBhL!HV51aCA2WLGKs8k5u9lM_p6xEmLYc5tZQjLtoPXIyuY
https://mega.co.nz/#!k4YgUISY!b_emefIm2AS_gEvirT5cpWowEnZZasoHiCZGzlqdjH8

Font: patiodebutacas

L’orella (Karel Kachyna, 1970)

Un home i la seva dona assisteixen a un sopar del partit comunista i arriben a casa però no troben les claus de la porta. No obstant, aconsegueixen entrar a dintre i descobreixen que la llum no funciona i el telèfon també, tot i que sí que es veu llum a la casa dels veïns. Rumien què pot haver passat. És un matrimoni que constantment discuteix; tenen problemes de parella. Ara, però, sembla que alguna cosa estranya està passant. Un grup d’homes estranys sembla que els vigili des del carrers. I també recorden que altres destacats membres del partit ja no hi són. Però, que està passant?

Estupenda pel·lícula que barreja gèneres: comença com un drama familiar, amb tocs de sàtira de costums, i a poc a poc, intervenen els elements polítics i es converteix en un thriller sobre els abusos de l’Estat, amb més tocs ara de sàtira política. La crítica cap al règim comunista, com un règim autoritari i paranoic, que converteix els ciutadans en possibles enemics va fer que la pel·lícula fos prohibida al seu país i no pogués  estrenar-se fins vint anys després. Avui dia és una cinta clarament política i divertida a la vegada; té molta agilitat narrativa i una fotografia en blanc i negre magnífica. les interpretacions dels dos actors que protagonitzen el matrimoni mal avingut (però que es reconcilien quan descobreix el parcal en el qual estan ficats). Impagable l’escena del descobriment d’uns micròfons amagats. És una pel·lícula per fruir-la perquè tot allò que mostra com a eix narratiu principal (és a dir, l’espionatge de la vida privada dels ciutadans) referit a una dictadura comunista és d’absoluta vigència en el nostre sistema democràtic: les picabaralles de les organitzacions crítiques amb el sistema dificulten la lluita contra el controls i l’espionatge de la policia i l’Estat exerceixen contra els seus mateixos ciutadans a través de les noves tecnologies.

ENLLAÇOS

The ear (Karel Kachyna, 1970) enllaç en emule

subtítols en castellà

Font: cine-clásico