El viatge de Chihiro (Hayao Miyazaki, 2001)

Una altra delícia fascinant del director japonès Hayao Miyazaki veritable mestre en les tècniques de l’animació per a petits i grans. Aquesta vegada, la protagonista és novament una nena petita que haurà de superar diverses proves èpiques per salvar els seus pares d’un encanteri màgic que els ha convertit en porcs. L’escenari és un balnerai dels déus, ple de fantasmes i d’altres personatges irreals. L’argument està més a prop de la mitologia japonesa (o grega clàssica) que no pas dels productes estàndards de l’animació de Hollywood.

La pel·lícula, produïda de manera quasi artesanal, és una meravella en el ritme visual, la composició dels personatges i les situacions, el guió i qualsevol altre element que fan d’aquest film una obra de visió obligatòria. Té dues lectures, una per als nens, centrada en les aventures divertides i fàcils de seguir dels personatges, i una altra, més intel·lectual i complexa, visible en la defensa de  valors com l’ecologisme o el respecte a les persones grans, elements referencials en la filmografia de Miyazaki.

 

 

ENLLAÇOS (VOSE)

http://www.megaupload.com/?d=NY5LCZPI
http://www.megaupload.com/?d=PUQOCG9F
http://www.megaupload.com/?d=DDJIQ16L
http://www.megaupload.com/?d=UU122YLU
http://www.megaupload.com/?d=QNUM4FU0
http://www.megaupload.com/?d=VQ2TXQMK

Subtítols:
http://www.megaupload.com/?d=VYMTDOGC

He nascut, però… (Yasuhiro Ozu, 1932)

Yasuhiro Ozu és considerat un dels grans directors de la cinematografia japonesa, a l’alçada de figures com Kurosawa o Mizoguchi. La seva filmografia tracta assumptes com el de l’estructuració familiar o la pervivència de les tradicions i l’assimilació dels costums occidentals. Fidel a uns actors amb els quals treballa durant dècades i a unes històries que repeteix, amb variants i matisos, una vegada i una altra, fins assolir una depuració d’estil que en podríem dir “clàssic”. Un dels seus films més alegres i vitalistes, de la primera etapa és “He nascut, però…”, de l’any 1932.

El títol remet a una estructura semàntica que es va posar de moda al Japó d’aquella època i resultava una manera irònica de dir que tot plegat està molt bé però que en realitat no ho està tant. Altres pel·lícules tenen títols molt similars. En aquesta ocasió ens trobem amb un parell de nens entremaliats que van a l’escola i s’han d’enfrontar amb una pandilla que els volen controlar, però ells no es deixen i comença una confrontació. Els petits s’emmirallen en el pare, un model de rectitud impecable però un dia fan un descobriment molt especial que capgirarà la seva manera d’entrendre la manera com funciona el món.

Aquesta pel·lícula és una comèdia amb moments divertits. Tracta sobre l’acceptació dels rols de classe social, la submissió i l’obediència, a la família i al món laboral, i del procediment subtil (però eficaç) de transmetre aquests valors a la infància. En primera instància sorprén que l’argument tingui aquesta càrrega de profunditat. Rere una comèdia amable s’hi amaga un reflexió ben interessant. Sorprén la modernitat de la història i la forma tan increïble i elegant d’explicar-la. Val a dir que estem davant d’un film mut, però mut del tot: sense música de fons ni efectes de so, ni res de res, però al cap d’uns segons ens n’oblidem per la fascinació de l’espectacle visual: la interpretació, per exemple, és molt actual, podria tractar-se d’una pel·lícula d’avui mateix perquè els actors no gesticulen exageradament ni duen massa maquillatge, dues notes carcaterístiques del cinema mut occidental (que tant ens distancia). Tot és pur minimalisme. Una història que flueix plàcidament. Una obra mestra del cinema japonès antic que vuitanta anys després podrà disfrutar tota aquella persona que abandoni per un instant els prejudicis envers el cinema oriental i la peresa mental.

 

DESCARREGAR (VOSE)

http://www.megaupload.com/?d=1NQUTY2B
http://www.megaupload.com/?d=9CNONOJG
http://www.megaupload.com/?d=1UEC2W0A
http://www.megaupload.com/?d=7DLQSBBE
http://www.megaupload.com/?d=XZRAE0Z0

Kes (Ken Loach, 1969)

“Kes” és una pel·lícula poc vista de Ken Loach, que forma part de la seva primera etapa, abans de fer-se mundialment famós amb “Agenda oculta” i la resta de films que li van donar un gran prestigi, però es tan bona com les altres. De fet, la història trista d’un nen poc integrat a l’escola i a la família té les inquietuds i l’estil que han donat tanta fama al director anglès. El director no s’abandona al sentimentalisme, ni al melodrama estripat sinó que planteja el tema de la solitud i l’abandonament però també el de la superació personal en un entorn fréstec amb una ambició i una profunditat que  atorguen plena vigència a aquest llargmetratge -el segon en la carrera de Loach. De visió recomanable per descobrir els inicis d’una filmografia radical, sempre dedicada a la defensa del oprimits.

ENLLAÇOS (VOSE)

http://rapidshare.com/files/156883697/KS.part1.rar
http://rapidshare.com/files/156894068/KS.part2.rar
http://rapidshare.com/files/156904150/KS.part3.rar
http://rapidshare.com/files/156913982/KS.part4.rar
http://rapidshare.com/files/156923688/KS.part5.rar
http://rapidshare.com/files/156933087/KS.part6.rar
http://rapidshare.com/files/156941183/KS.part7.rar
http://rapidshare.com/files/156943497/KS.part8.rar

Melody (Waris Hussein, 1971)

En unes recents declaracions al voltant dels aldarulls populars a Londres, el primer ministre anglès David Cameron defensava la urgència d’augmentar l’autoritarisme en l’educació dels adolescents. La resposta a les injustícies socials és més disciplina. El fastigueix dels joves amb un sistema econòmic que els deixa amb un empitjorament de les seves condicions laborals. En fi, lamentable. Però a mi m’ha recordat una preciosa pel·lícula sobre la revolta infantil. Un  nen i una nena jovenets, jovenets, i companys a l’escola, s’enamoren i decidexen que volen casar-se. Però les autoritats no ho permeten, perquè les lleis tampoc no ho permeten. I llavors… comença l’espectacle (i la revolta)!

Cinema per a nens i grans fet amb sensibilitat i intel·ligència, pura subversió amable del sistema educatiu anglès tradicional, tan estricte i autoritari. El final, apoteòsic. No diem res més. Guió d’Alan Parker – el mateix que a “The Wall”-,  molta música dels Bee Gees i moltes imatges pop del Londres més modern. És una pel·lícula molt bonica, alegre i vitalista. Partidaris que defenseu l’autoritarisme contra els menors, absteniu-vos de veure-la; la resta, a capbussar-se en una de les pel·lícules més simpàtiques que es van rodar a l’època i que torna a estar més viva que mai.

VEURE-LA ONLINE