Així acaba la nostra nit (John Cromwell, 1941)

Basada en una obra d’Erich Maria Remarque, So Ends Our Night denuncia el tracte als fugitius de l’Alemanya nazi. Un jove i una jove jueus i un activista antinazi són desproveïts de seu passaport i expulsat. Allà on van (Àustria, Suïssa, França, etc.) pateixen persecució, detencions i expulsions. La pel·lícula segueix les seves circumstàncies personals. Les peripècies són tan frenètiques que l’espectador acaba una mica perdut i no sap si els protagonistes van o venen, encara que això importa poc perquè el que realment destaca la pel·lícula són les complicitats de la població civil per ajudar-los, més que no pas els seus governs. Les peripècies en una barraca de fira, en un hospital, en un mercat, a la presó, en un laboratori científic… sempre amb la Gestapo ensumant tots el racons. John Cromwell aconsegueix una pel·lícula fascinant i molt desconeguda gràcies a un equip tècnic en estat de gràcia: els decorats són magnífics, amb alguns interiors (com una cabina telefònica) que semblen reals; la fotografia de William H. Daniels és plena d’ombres amb reminiscències expressionistes; els efectes especials de William Cameron Menzies són brillants i mostren una inventiva a l’alçada d’un altre film mític d’aquell any, Ciutadà Kane. Els personatges principals, com Fredric March, Margaret Sullavan o Erich Von Strohem estan molt ben interpretats, encara que nosaltres destacaríem a un joveníssim Glenn Ford en el seu paper d’un noi especialment alegre, vitalista i generós. Els personatges secundaris també acaben tenint un paper rellevant, com les dues velletes encantadores que resulten ser la germana i la cunyada d’un confident nazi o el policia bondadós que perd el temps perquè un dels nostres refugiats ara captiu pugui escapolir-se. La pel·lícula mostra el suplici dels refugiats a la cerca d’un passaport i un lloc on viure sense por, però tambe la generositat de les persones que per tot arreu els ajuden.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA

Enllaços a DivXClasico

 

 

 

El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

Tender Mercies (Bruce Beresford, 1982)

Un cantant de country retirat, divorciat i amb problemes amb l’acohol arriba a una benzinera que porta una dona jove, vídua i amb un fill petit. Tots dos acaben formant una nova parella. La pel·licula no té massa argument i gira al voltant de la tendresa  i de les segones oportunitats a la vida. Sobre els esforços per refer una família a partir de trencaments anteriors. Robert Duvall protagonitza aquesta història d’un home que vol reconciliar-se amb la seva ex i recuperar la filla a la que fa moltíssims anys que no veu; recuperar l’autoestima i compondre novament… És també una pel·lícula sobre l’exercici de la paternitat; sobre la catarsi de la música (les cançons, una via d’expressió dels sentiments) i, finalment, sobre la religió. “Tender Mercies”, traduïda aquí com “Gracias y favores”, és una pel·lícula tranquil·la, ben narrada, bona fotografia i bones interpretacions.

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

“Tender Mercies” a RareFilm

 

El camí de l’esperança (Pietro Germi, 1950)

Un relat cru de la postguerra europea. Un poble sicilià pateix el tancament d’una mina, que és la principal font de la seva riquesa. Els homes es queden a l’atur i les famílies es desesperen. Arriba providencialment un transportista que organitza un viatge fins a França amb la promesa de feina segura per qui vulgui. El cost del viatge es elevat però un grup nombrós format d’homes i famílies senceres inicien el viatge que, en bona part del trajecte, és fa en condicions deplorables i clandestines. Els viatge és ple d’incidències que posen a prova l’estabilitat dels emigrants (són víctimes d’una estafa, retinguts per la policia, treballen d’esquirols, etc.) i alguns acabaran rendint-se a les penalitats.

Magnífic retrat coral de l’emigració i tot el que això comporta: desarrelament, pobresa, disputes, pèrdua dels proòs referents, vulnerabitat… El guió està construït a mode de road-movie, alternant les incidències de caire social amb les circumstàncies personals dels diferents personatges (una jove parella que s’acaba de casar, un home vidu amb els dos fills, una dona adúltera, etc.). A banda de les incidències dels protagonsites, són interessant les figures més secundàries, com el sindicalista que denuncia el capitalisme i anima els treballadors a ocupar les mines, el transportista desaprensiu o la parella d’enamorats que s’estimen sota la llum de la lluna mentre un veí canta una versió bellíssima del Casta Diva en una escena tremendament lírica. Bona realització de Pietro Germi, en ple moviment del Neorealisme italià, amb infuència del cinema soviètic visible en molts contrapicats, contrallums i els rostres curtits de la classe treballadora. Una bona pel·lícula a descobrir.

PER VEURE EL FILM

El cammino della speranza a NoireStyle

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

L’incident (Larry Peerce, 1967)

Un parell de joves atemoritzen els passatgers d’un vagó de metro. Els passatgers s’han d’enfrontar a la violència i les seves reaccions conformen un repertori sociològic de la societat nord-americana del moment. Són, per exemple: un noi homosexual, dos soldats de permís, un matrimoni mal avingut, un altre de color, etc. El noi homosexual és humiliat davant de tothom i enviat a un racó del vagó. El matrimoni mal avingut discuteixen entre ells perquè l’home no s’enfronta als joves i la seva dóna li ho recrimina; la disputa posa de manifest la crisi de parella que no volen assumir. Un dels soldats intenta fer-se el simpàtic amb els agressors deixant clar que mentre molesti els altres l’incident serà una broma i només quan el molesten a ells resulta que la broma era pesada. L’home negre és un racista i observa content com la resta dels passatgers, tots blancs, són agredits. I així, la resta dels personatges.

La primera part és la presentació dels caràcters individuals i, la segona, l’experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera. La pel·lícula analitza les paradoxes de la nostra societat, quan les persones mirem a una altra banda i mostrem la nostra cara més insolidària; també, les dificultats de comunicació en el medi urbà on tothom és desconegut i els prejudicis ens dominen. Finalment, un tema aleshores molt debatut: el de la violència gratuïta i l’alienació en la societat moderna. Filmada amb estètica realista, una impactant fotografia en blanc i negre i unes interpretacions molt convincents, la pel·lícula manté la tensió psicològica fins al desenllaç final. És vibrant i planteja moltes qüestions que encara avui són de plena actualitat.

ON VEURE-LA?

A Hawkmenblues trobareu els enllaços per descarregar-vos la pel·lícula

Merrily we go to hell (Dorothy Azner, 1932)

Film pre code. El cinema nordamericà de finals dels anys vint i començaments dels trenta va assolir un alt grau del llibertat en el tractament de temes tabú, com les drogues, l’alcoholisme, la violència, etc. Després, a partir del 1934 es instaurar el codi de censura Hays, conegut com Code, i els arguments foren molt moralistes i moltes temàtiques ja no es tractaren més. El canvi va ser molt descarat en el tema dels rols de gènere. Abans del codi, les pel·lícules reflectien també certa obertura del rol social de les dones: apareixien dones en llocs de responsabilitat, dones emancipades, dones divorciades, etc. “Merrily we go to hell”, que podríem traduir lliurement com “junts marxem cap a l’infern”, té el privilegi d’haver estat dirigida per una de les primeres directores de Hollywood: Dorothy Azner i també d’introduir plantejaments feministes a les històries. En aquest cas, l’argument mostra un jove i alegre escriptor que sedueix la filla d’un família adinerada. Es casen poc després i viuen en un ambient de luxe i sofisticació. Ella li ofereix comprensió, amor, seguretat, equilibri i sacrifici, però ell li paga amb infidelitats, humiliacions i agressivitat. La pel·lícula planteja l’horror del matrimoni, però des del punt de vista de la dona. Aquí ve la seva singularitat. Quan ella no aconsegueix recompondre la relació, agafa els mateixos privilegis de què gaudeix l’home: el dret a les aventures sexuals, el dret a la beguda… els plaers en general i cap lligam ni compromís. Junts cap a l’infern! Però el que podia ser un plantejament audaç a l’època, de plena igualtat entre sexes, acaba tenint un cert final de consolació, perquè ella és qui finalment cedeix i qui sempre acaba perdonant les aventures del marit. La pèrdua del fill que esperava acaba sent el factor que fa centrar el marit. Tot i el final una mica happy end, de resignació última per part de les dones, la pel·lícula està mot ben interpretada, dirigida i protagonitzada i compta amb el look un mica fascinant del cinema comercial de Hollywood de la seva època daurada. Una pel·lícula a descobrir que avui dia es pot veure com un precedent del cinema feminista.

ENLLAÇOS

Merrily we go to hell a Hawkmenblues

El conte de Canterbury (Michael Powell i Emeric Pressburger, 1944)

Un increïble film anglès de (suposada) propaganda política. Fet durant la II Guerra Mundial per explicar les raons per les quals lluitava el seu país, es converteix, per art i màgia dels directors i l’equip tècnic i artístic, en una fascinant reflexió sobre el sentit de la vida i de les coses que en veritat són importants. Dos nois i una noia viatgen en un tren que va fins a la localitat de Canterbury. Estan enrolats en diferents unitats de l’exèrcit: Bob és un sergent nordamericà, Peter un sergent anglès i Alison treballa al Land Army.  Però els tres baixen per error en una altra parada. És de nit i mentre busquen algun lloc per esperar fins que arribi un altre tren, la noia és atacada per un desconegut que li llença resina al cabell i fuig. Molestos per l’agressió, l’endemà inicien la cerca del desaprensiu i totes les pistes els condueixen a sospitar del magistrat de la localitat, Thomas Colpeper, un home una mica místic i aparentment misàntrop però que té un discurs interessant sobre això que ara en diríem la modernitat. Poc a poc, van entrant en contacte amb la gent del poble que a voltes sembla viure immersa en les formes de vida tradicional,. Sembla que la pel·lícula s’inspira o troba el seu punt d’arrencada en el llibre dels Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer. De fet, aquest llibre recull els contes d’un grup de pelegrins que viatgen des de Southwark a Canterbury per visitar el temple de Thomas Becket a la Catedral de Canterbury, buscant algun perdó o consol espiritual. Els nostres protagonistes són joves que, per diferents raons, han perdut la il·lusió per viure, però el seu contacte amb un poble i una gent una mica tradicionals i el contacte amb el magistrat els farà canviar de mentalitat i descobrir una altra escala de valors. A la pel·lícula això es mostra amb la importància de fer les coses ben fetes, de l’amor per la cultura, del fet local. Sembla que la voràgine de la guerra amenaça amb emportar-se una espiritualitat on les persones són importants i les hores no compten.

El “Conte de Canterbury” és una pel·lícula molt bonica, reflexiona sobre el sentit de la felicitat, sobre el fet de sentir-nos a gust en el lloc més impensable i de connectar amb persones que estan a les nostres antípodes i en qui mai no hi hauríem pensat. A banda d’això, els protagonistes són alegres i vitalistes, cadascun amb les seves circumstancies, però sempre atractius, intel·ligents, cultes, sensibles i creatius. Tota la pel·lícula és fascinant en aquest sentit: la fotografia expressionista, el muntatge trepidant, les interpretacions, la música, la força del paisatge, el mateix guió ple de girs que no acabes de saber mai com evolucionarà… En fi… una joia a descobrir.

 

PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2012/01/canterbury-tale-michael-powell-emeric.html

La conseqüència (Wolfgang Petersen, 1977)

Drama carcerari sobre un home que ingressa a presó per haver tingut relacions sexuals amb un menor. Allí participa de les activitats culturals, com la representació d’una obra de teatre on coneix al fill d’un dels vigilants. S’agraden i passen la nit junts d’amagat. La seva relació provoca l’escàndol dels altres interns i dels funcionaris i tots dos patiran les conseqüències de l’homofòbia, a banda del tema de la minoria d’edat d’un d’ells, que és considerada un factor agreujant. Encara que la relació és consentida per tots dos, la família del menor s’hi oposa ferotgement i el porten a un reformatori. Allí patirà encara més homofòbia i l’obsessió dels altres nois interns per “curar-lo”. La història, pel que sembla, està basada en fets reals i és un exemple de la situació com es vivia la homosexualitat al món occidental fa cinquanta anys. Les coses ara mateix han canviat molt, en aquest primer món, a nivell d’acceptació social de les múltiples variants de la sexualitat. La interpretació dels dos actors principals és magnífica, plena de matisos i d’expressió de sentiments i de complicitats; es fan estimar davant de totes les adversitat del munt d’esforços per viure la seva vida, però la repressió de l’entorn familiar i social és molt forta i els posa a prova constantment i trenca la seva estabilitat emocional. La pel·lícula planteja el tracte injust contra les persones homosexuals, però sobretot, mostra l’aspecte fosc de les institucions de la reinserció social (presons i reformatoris) i de la família, totes elles espais insofribles d’autoritarisme i d’alienació. El film sorprèn per la vigència del seu crit de llibertat i d’emancipació i per posar sobre la taula temes que encara avui dia són objecte de debat, com les relacions amb menors d’edat.

 

PER VEURE-LA

http://www.cinegayonline.org/2015/07/consecuencia.html

Lissy (Konrad Wolf, 1957)

Lissy és una intel·ligent pel·lícula feta a la RDA sobre les bases socials que donen lloc al nazisme. L’argument se situa a l’Alemanya dels primers anys trenta. Una noia jove i simpàtica és acomiadada de la feina per resistir-se a l’assetjament sexual de l’empresari. Està embarassada i el seu marit, Alfred, un oficinista, també és acomiadat poc després. El germà de Lissy, Paul, és comunista i declarat anticapitalista. Tant el marit com el germà veuen en el nazisme una opció de progrés social i ingressen a les SA, la temible força de xoc del partit nazi. Tots dos queden enlluernats amb una ideologia que els dóna una interpretació clara dels culpables de la seva situació social. Alfred visualitza en la seva ment els empresaris que l’han acomiadat com a jueus avariciosos i Paul hi veu la revolució que ha de destruir el capitalisme. Tant per l’un com per l’altre, el nazisme és una taula de salvació en una època de convulsió social, amb la taxa d’atur altíssima, la inflació de la moneda i les cues de la fam. Les SA són unitats que reben diners de les grans corporacions i l’ascens social és ràpid. Lissy veu finalment complir els seus somnis de millorar l’estatus familiar. En poc temps passen de l’amenaça d’un desnonament a comprar mobles luxosos. Però la vida fàcil i regalada implica mirar a una altra banda quan els camises parda practiquen l’acció directa de la violència i a Lissy no li costa fer-ho tot i els remordiments de consciència. Però un cop arriba al poder, el partit nazi abandona els discurs socialista i de defensa dels treballadors i passa a pactar netament amb els empresaris. Lissy descobrirà amargament la veritable màscara del règim criminal.

Gran pel·lícula que barreja els fets de la història nacional alemanya a les acaballes de la república de Weimar, vista en la seva descomposició social, amb les vides personals dels protagonistes. El retrat de l’època és molt bo, amb els seus desnonaments, els acomiadaments laborals, la misèria i, sobretot, els matisos i l’evolució psicològica dels personatges principals, triant sempre un camí personal a pesar de la riuada dels grans esdeveniments col·lectius que amenaça amb ofegar-los la llibertat personal.

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=38131&highlight=lissy