La ‘Maggie’ (Alexander Mackendrick, 1954)

Imagen

Veritable delicatessen llibertari. La modesta tripulació d’una petita barca de transport de mercaderies rep l’encàrrec -per confusió- d’un important comerciant nord-americà per portar unes banyeres a una illa. Però les coses no surten com estava previst perquè la tripulació de la barqueta -que es diu “Maggie”, per cert, i dóna títol a la pel·lícula- forma una veritable família i tenen una altres prioritats a la vida que no les de guanyar diners (encara que tenir-ne una petita quantitat no els aniria malament) sinó les de fruir de la vida. Aquesta deliciosa comèdia és un cant a la llibertat, a la solidaritat, a la sociabilitat feliç amb els amics i una beguda alegre; al respecte cap a la gent gran i cap els nens; a defensar-se davant dels poderosos. És una pel·lícula que sembla la continuació de “Whisky Galore”, amb els seus divertits protagonistes escocesos i els superbs i ridículs representants de l’ordre social establert i del poder. És un cant a la dissidència a les lleis i a favor del sentit comú. És una pel·lícula absolutament feliç i tendra, però molt i molt divertida i bastant, bastant subversiva.

Imagen

ENLLAÇOS

The Maggie

subtítols

Font: Noirestyle

La noia terrible (M. Verhoeven, 1990)

Interesant comèdia, molt intel·ligent, sobre una estudiant simpàtica i eixerida que guanya un premi d’assaig i és l’orgull de la ciutat, però quan comença a fer un treball sobre el comportament dels veïns durant l’etapa del Tercer Reich la cosa canvia, les actituds ja no són tan amables. Plantejada (de manera una mica forçada) en forma de comèdia amable no pas d’aquelles que fan riure sinó més aviat de riure per no plorar, reflecteix les actituds patètiques i cíniques de tota la gent que no vol que el (seu) passat es descobreixi. Les dificultats constants per conèixer totes les misèries i tota la merda de moltes famílies que van tenir descarats passats nazis ens resulta tan propera pel que respecta la memòria històrica del Franquisme que aquesta pel·lícula que té vint anys podria haver-se rodat avui mateix a casa nostra.

ENLLAÇOS:

VO + subtítols en anglès – descàrrega via Torrent

Un joc d’intel·ligència (Hans Weingartner, 2007)

 

Infumable producció, amb un guió pèssim, una mala realització i una interpretació encara més dolenta. Previsible, incongruent i absurda. Potser, la pitjor pel·lícula que hem recomanat al bloc. Només recomanable per la vocació gamberra i pel punt llibertari del plantejament, proper a la guerrilla de la comunicació. Un brillant productor de televisió, cocaïnòman i pertorbat, triomfa amb subproductes de les teleescombreries, però un ensurt que li està a punt de costar la vida l’empeny a reflexionar sobre el caràcter alienador de la petita pantalla. Llavors intenta sabotejar els fonaments de la cultura televisiva afavorint la creació de programes culturals i, amb l’ajut d’una banda de penjats, es llença pel precipici de l’acció directa per tal de forçar canvis en els índex d’audiència dels programes i obrir les portes a una “primavera cultural”. El plantejament, que té el seu punt subversiu, es porta a efecte amb una narració estripada, sense la més mínima lògica -roben a la desesperada un aparell de decodificació del senyal televisiu per saber com funciona i quan després en necessiten un miler més resulta que aquests aparells els venen sense problemes per internet i que tenen un munt de diners per comprar-los-; la història descendeix pel pendent de l’humor gruixut, amb personatges estereotipats, escenes tontes, previsibles… De totes maneres, per a les persones que no són massa exigents i que només vulguin entretenir-se una estona amb missatges molt trinxats però políticament incorrectes poden acostar-se a aquesta producció alemanya que planteja (de manera superficial) el caràcter alienador de la televisió.

 

ENLLAÇOS

enllaç versió doblada al castellà (via Torrent)

Font: the pirate bay

Passaport per a Pimlico (Henry Cornelius, 1949)

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/archive/7/7e/20120506011439!Passport_to_Pimlico_film.jpg

 

Aquí hi ha una pel·lícula que tracta sobre el fet nacional. Què passa quan un territori s’independitza? L’argument no pot ser més senzill: un barri londinenc descobreix casualment que en realitat no forma part de la corona britànica sinó de la descendènia d’una línia de la noblesa francesa; en conseqüència, es tracta d’un barri independent. La sopresa inicial es converteix en alegria quan s’adonen dels beneficis que això els comportarà: combrament d’impostos, arribada de turistes, etc. Però de seguida, també, s’adonen que no tot seran flors i violes i que també caldrà encarregar-se del manteniment dels serveis públics i fer moltes despeses  i que tot plegat comportarà un munt d’inconvenients. És una comèdia amable, en la línia de les produccions de postguerra de la companyia Ealing -“Whisky Galore”-, amb el protagonisme col·lectiu de tota la gent del barri, de les classes popular, però sense massa ambició de fer política ni de mossegar a ningú, sinó més aviat de dir que les coses ja estan bé tal com estan i que no cal canviar res. Però el cert, és que els personatges i les situacions són tan simpàtics que es fa difícil no disfrutar d’aquesta comèdia.

 

https://i1.wp.com/www.lostinthemultiplex.com/images/passport1.jpg

passport 2

Pig in a Chute from 'Passport to Pimlico'

Margaret Rutherford in 'Passport to Pimlico'

 

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

(versió doblada a l’espanyol)

http://rapidshare.com/files/3051459484/pexrh_524_D_PasPim.avi.001
http://rapidshare.com/files/4185609695/pexrh_524_D_PasPim.avi.002
http://rapidshare.com/files/3521899716/pexrh_524_D_PasPim.avi.003
http://rapidshare.com/files/2523608039/pexrh_524_D_PasPim.avi.004
http://rapidshare.com/files/3637551411/pexrh_524_D_PasPim.avi.005



El milió (René Clair, 1931)

Imagen

Alegre, feliç, vitalista i, sobretot, llibertària. Aquesta comèdia francesa dels anys trenta sobre la cerca d’un bitllet de loteria premiat amb la grossa que guanya un pobre home endeutat però deixa el bitllet abandonat a la butxaca d’un abric empenyorat que compra un cantant d’òpera a punt de marxar de gira a l’estranger.

René Clair filma aquesta obra mestra a començaments del cinema sonor, amb escenes que encara són rodades sense diàlegs però sonoritzades després amb una música afegida mentre unes altres escenes que sí que estan parlades. És una amalgama genuïna del cinema de transició del mut al sonor. Tot plegat, sota el principi de l’experimentació formal del so, amb una construcció brillant, dinàmica i àgil. Plena de ritme i contagiada de la bogeria d’una trama argumental que s’embolica constantment, encara que sempre fàcilment comprensible. Els personatges -es una comèdia coral- tenen un color increïble: els lladres com a activistes de la justícia social, i els policies, amables i gentils i una mica tontets, i els creditors i els treballadors de l’òpera i el taxista… La subversió de l’ordre social s’exemplifica magníficament en aquesta al·legoria en contra dels diners però en referència als quals es diu que millor ser un milionari que un pobre.

Aquesta comèdia es conserva igual de fesca avui que quan es va rodar fa vuitanta anys. No us la perdeu.

 

ENLLAÇOS

1) eMule

Million (René Clair, 1931) eMule

Subtítols en castellà

En cas de problema a descarregar els enllaços, cliqueu aquí

2) Descàrrega directa

http://rapidshare.com/files/154378446/Le.Million.1931.part01.rar

http://rapidshare.com/files/154413164/Le.Million.1931.part02.rar

http://rapidshare.com/files/154438624/Le.Million.1931.part03.rar

http://rapidshare.com/files/154459182/Le.Million.1931.part04.rar

http://rapidshare.com/files/154619374/Le.Million.1931.part05.rar

http://rapidshare.com/files/154660939/Le.Million.1931.part06.rar

http://rapidshare.com/files/154717515/Le.Million.1931.part07.rar

http://rapidshare.com/files/154743042/Le.Million.1931.part08.rar

http://rapidshare.com/files/154758150/Le.Million.1931.part09.rar

Subtítols en castellà

http://rapidshare.com/files/154661106/Le_million__Ren__Clair__1931-Criterion_.srt

 

La vida de Brian (Terry Jones, 1979)

Clàssic etern de la irreverència ideològica. Una comèdia dels Monty Python irrepetible. La història d’un pobre desgraciat que nen el mateix dis que el nen Jesús i és considerat, per error, un profeta a la Palestina de l’època del domini romà. Diàlegs antisistema i antireligiós des del començament de la pel·lícula fins al final. Un guió ple d’enginy fan d’aquesta pel·lícula un dels cims de la iconoclàstia. És divertida, trepidant, sorprenent, etc. Va patir el furor de la censura i finalment es prohibí en varis països i en altres va ser castigada per la crítica catòlica i els piquets de bpociot, encara que el públic va convertir-la en pel·lícula de culte i una de les més taquilleres de tot el món.

ENLLAÇOS (versió doblada a l’espanyol)

http://rapidshare.com/files/42335515…rEuro.divx.001
http://rapidshare.com/files/42335669…rEuro.divx.002
http://rapidshare.com/files/42335864…rEuro.divx.003
http://rapidshare.com/files/42336018…rEuro.divx.004
http://rapidshare.com/files/42336180…rEuro.divx.005
http://rapidshare.com/files/42336321…rEuro.divx.006
http://rapidshare.com/files/42336471…rEuro.divx.007
http://rapidshare.com/files/42336476…rEuro.divx.008

 

Plácido (Luis Garcia Berlanga, 1961)

Una comèdia rodona sobre la hipocresia de moltes campanyes socials d’ajuda als pobres que mai no comporten l’eradicació de la pobresa sinó la seva gestió i, en no poques ocasions, la seva consolidació, El gran cineasta valencià, Luís García Berlanga, filma aquesta producció coral de personatges característics de la societat espanyola durant el franquisme que participen en una promoció nadalenca d’asseure a un pobre a taula. Té un gran ritme, uns diàlegs molt bons i grans interpretacions, d’entre les quals, recordaríem la participació de l’humorista Cassen. És molt, molt recomanable.

 

ENLLAÇOS (eMule)

Plácido

 

Temps moderns (Charles Chaplin, 1936)

En plena època de crisi del capitalisme i de creixement dels totalitarismes, el genial còmic anglès escriu, produeix, dirigeix i interpreta aquesta incombustible crítica contra l’alienació de l’ésser humà. És el procés d’embogiment d’un treballador a causa de l’extenuació del treball en cadena a la fàbrica i la seva més o menys involuntària implicació en les lluites socials, el patiment de la repressió i l’alliberament individual. El film va ser prohibit per moltes dictadures. Divertida, subversiva, tendra, enginyosa, esbojarrada… L’universal personatge de Xarlot, sempre al costat dels oprimits, entona un cant a la rebel·lia personal que avui dia és més vigent i necessària que mai.

Chaplin sufriendo la tiranía de las máquinas

Chaplin fue acusado de comunista por alzar una bandera roja en esta escena

 

ENLLAÇOS

http://rapidshare.com/files/15010945/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part1.rar
http://rapidshare.com/files/14985341/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part2.rar
http://rapidshare.com/files/14988872/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part3.rar
http://rapidshare.com/files/14992724/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part4.rar
http://rapidshare.com/files/14996790/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part5.rar
http://rapidshare.com/files/15000901/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part6.rar
http://rapidshare.com/files/15005650/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part7.rar
http://rapidshare.com/files/15006280/Tiempos_modernos_-_by_elpepet.part8.rar

You can’t take it whith you (Frank Capra, 1938)

“Vive como quieras” és la traducció lliure del títol original anglès que vindria a dir alguna cosa com: això no t’ho podràs emportar, en referència a la casa on transcorre l’acció d’aquesta divertida comèdia de Frank Capra. Un família acull persones de comportament una mica excèntric (una ballarina, un fabricant de “petards”, un exiliat de la revolució comunista, etc.) per constituir una nova unitat social basada en la lliure agrupació dels individus. Porten una vida alegre, on cada membre desenvolupa les seves aficions com més li plau amb l’únic límit de respectar els altres. Però un gran  magnat immobiliari vol prendre’ls la casa on viuen. El dilema és perquè mantenir un Estat a través dels impostos quan a l’hora de la veritat l’Estat no surt en defensa del ciutadà.
Estranya comèdia social, amb posicionament a favor de l’individualisme que ha de sobreviure a la rapacitat dels lobbies polítics i de les grans corporacions econòmiques. És una pel·lícula divertida, esbojarrada, alegre, senzilla i, en alguns casos, també s’ha dit que propera a l’anarquisme nordamericà de foment de l’individualisme radical. També relativitza el valor dels diners i el fet que les persones haurien de disfrutar més de la vida, fer les coses que realment els fan feliços. Per passar una estona divertida i alguna cosa més.
ENLLAÇOS

Film d’amor i d’anarquia (Lina Wertmüller, 1973)

 

Un anarquista planeja l’assassinat de Mussolini i s’amaga en un bordell on una prostituta té de client l’encarregat de la seguretat del dictador feixista. Curiosa barreja entre film polític sobre la militància anarquista i la típica commedia italiana de l’època. El resultat és una sàtira un punt grotesca i exagerada, on els anarquistes i els feixistes són aviat caricaturitzats en la seva militància política, oposada però amb punts en comú, com en el seu component masclista d’explotació sobre les dones. Aquestes últimes, però, són vistes com les persones que aporten el seny i bon cor en un món dominat per les baixes passions masculines.

La pel·lícula ha envellit amb el pas dels anys i a estones es fa llarga i pesada; la seva acció transcorre fonamentalment en els passadissos i sales d’estar del bordell, amb un munt de prostitutes pintadíssimes que sempre criden -com en les pel·lícules de Fellini- però la interpretació caricaturesca que fa Giancarlo Gannini de l’anarquista solitari que planeja el magnicidi és de les què no s’obliden. El final del film és un pur deliri completament passat de rosca i fa els honors a una obra malgrat tot important de la cinematogràfic política italiana i europea dels anys setanta.

 

 

ENLLAÇOS

Subtítulos