La ruta del tabac (John Ford, 1941)

Un retrat sòrdid de la Depressió nord-americana dels anys trenta. L’acció transcorre en una zona coneguda com “La ruta del tabac”, antigament dedicada al cultiu del cotó però ara abandonada. És la història d’un matrimoni gran que viu en la pobresa extrema, la ignorància i la degradació moral. Casen les filles, encara menors d’edat, per no haver-les de mantenir i la resta dels fills ja han marxat i no velen saber res dels pares; abandonen l’àvia perduda al mig del bosc, roben un sac de naps al gendre… Un banc els vols desnonar si no paguen els cent euros que val el lloguer anual de la casa. Els intents d’aquesta parella per aconseguir els diners són desesperats. Ells dos són, de fet, persones derrotades, sense autoestima, incapaços de buscar/trobar feina, acostumats a passar ganar, no fer res i ser estafats. Els veiem sovint en contrapicat, retallant la seva pobra estampa per sobre de les cases enrunades mentre les fulles d’arbres caducs cauen pel costat. És una imatge lírica però molt trista. La majoria dels personatges reflecteixen la derrota social, la ignorància, la ingenuïtat davant les pràctiques del capitalisme financer; l’envelliment de la població, la solitud, l’egoisme…  Sovint els trobem ajaguts al terra, envellits i sense esperança.

John Ford signa aquesta estrany films sobre la pobresa. La crítica social es palesa a traves de situacions i personatges excèntrics amb tendència al surrealisme i, de ben segur que hauria fet les delícies de Luís Buñuel (de qui recorda el documental sobre la regió de les Hurdes). El guió adapta una obra teatral de molt d’èxit representada als escenaris durant anys, però en canvi la pel·lícula no va tenir cap èxit de públic ni la crítica no la va entendre. Segurament era una recreació massa extrema de la misèria per a l’estil glamourós del Hollywood daurat. Vista setanta-cinc anys després, però, conserva tota la força visual i poètica.

La ruta del tabaco

ON VEURE-LA

La podeu descarregar en VOSE a world’s cinema

 

 

Anuncis

Catorze de juliol (René Clair, 1933)

Recreació feliç d’un barri popular durant la vigília i el dia de la festa nacional francesa: el catorze de juliol. La parella de joves protagonistes: ell, un taxista; ella, una florista. Ells dos i el seu amor sensual, juganer i divertit. Els veïns són les porteres xafarderes, els carteristes simpàtics, el taxista del gosset, el milionari borratxo, el comptable irritable, la família puritana i, sobretot, un munt de nens que juguen i corren pels carrers; les botigues i els mostradors; la pluja i els paraigües; la música. Poca història hi ha: l’aparició d’una antiga núvia i les seves males companyies crea un conflicte entre els enamorats. En realitat, el gran protagonista és la felicitat, la vida al carrer, la moral llibertària…  Els balls, les carícies, els petons, les abraçades, el desig dels cossos. René Clair en el millor moment de la seva carrera signa aquest film coral ple de creativitat visual i sonora (com en l’abraçada de la parella protagonista al ritme de trons i llampecs) i de simpatia pels personatges més humils (com els gags sobre l’ofici dels carteristes). Un film alegre i vitalista per descobrir i disfrutar.

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

enllaços a hawkmenblues

Els anys rugents (Luigi Zampa, 1962)

Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista.  En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.

 

Anniruggentifilm.png

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.ar/2014/03/gli-anni-ruggenti-luigi-zampa-1962.html

El metge de la mútua (Luigi Zampa, 1968)

image

Una altra comèdia interpretada genialment per Alberto Sordi en el paper d’un arribista, en aquest cas d’un metge d’una mútua privada concertada amb la sanitat pública. La seva obsessió, tenir el màxim de pacients i així guanyar molts i molts diners. El seu mètode, aprofitar-se de tothom; qualsevol mètode és lícit: enredar els pacients, enrotllar-se amb la dona d’un altre metge de mútua amb l’esperança que amb la seva imminent defunció es quedi amb la seva consulta, etc. I així sense parar. Sempre compta amb l’ajuda de la seva mare, que és una dona cínica i retorçada, molt pitjor que el fill. La pel·lícula és divertidíssima, plena de situacions còmiques on es fa broma constant dels metges i dels malalts. Una sàtira política a partir de les situacions de picaresca que giren al voltant dels problemes de la sanitat pública italiana.

ENLLAÇOS (VOSE)

 http://speedy.sh/AYHA7/6AOLIDMLZ8.part1.rar?ref=57504
http://speedy.sh/PMWfD/6AOLIDMLZ8.part2.rar?ref=57504
http://speedy.sh/4SEKm/6AOLIDMLZ8.part3.rar?ref=57504
http://speedy.sh/mU4fn/6AOLIDMLZ8.part4.rar?ref=57504

Font: filmoteca HawkmenBlues

L’arte di arrangiarse (Luigi Zampa, 1954)

Un arribista que sempre s’arrima a l’ombra del poder. Manipula les dones i els homes, la família i els amics amb l’objectiu d’enriquir-se i promocionar-se ell sol. Es fa socialista als anys deu, quan li convé, i després feixista, comunista, democratacristià… sempre a remolc dels esdeveniments polítics i socials i sempre al costat del poder. Quan es fa ric veu les coses d’una altra manera: la propietat és una obligació, no un dret, diu sarcàsticament. És un veritable estafador però el seu caràcter simpàtic i conciliador li obren moltes portes. Aquesta comèdia de Zampa és clarament un fresc de la història d’Itàlia durant la primera meitat del segle XX i està plena d’escenes divertides que interpreta un excel·lent Alberto Sordi.

Scena del film "L'arte di arrangiarsi" - Regia Luigi Zampa - 1954 - Gli attori Alberto Sordi, Elli Parvo e Franco Coop

ENLLAÇOS

(ajuntar els enllaços amb el programa HJ Split)
http://www.mediafire.com/?bc37dfqbdu82kal
http://www.mediafire.com/?9v7sauq0raam8vf
http://www.mediafire.com/?0niko3zmixvhwdq
http://www.mediafire.com/?3fdzdv7xg2ht20b
http://www.mediafire.com/?cdbqfbk1lnd5wjw
http://www.mediafire.com/?n2r8cr76r88y2vl

Subtítulos
http://www.mediafire.com/?uvev6n5glxd4x2s

Viure en pau (Luigi Zampa, 1947)

No deixa de sorprendre’m novament Luigi Zampa amb aquest film pacifista sobre l’absurditat de la guerra. Sàtira contra el feixisme, que presenta un honorable pare de família en un desastre de país. A finals de la II Guerra Mundials, aquest apacible home de mitjana edat que viu als afores d’un poble es veu en la situació d’haver d’amagar dos soldats nordamericans que s’han quedat despenjats de la seva unitat quan el poble encara està sota el controls dels nazis. Aldo Fabrizi, l’inoblidable actor de “Roma, ciutat oberta”, ha de posar pau entre els membres de la seva família i conciliar els dos soldats amb un caporal alemany, les autoritats feixistes, els simpatitzants dels partisans i tota la gent del poble. Film coral, ple de situacions un pèl esbojarrades i una visió crítica de la guerra com la d’una situació imposada pels poderosos i a la qual cal sobreviure-hi. El miracle, finalment, es produeix, perquè la gent humil contesta la violència amb generositat. No puc deixar d’admirar aquesta divertida crítica de la ridiculesa dels autoritarismes. I mentre Luigi Zampa s’atreveix a dir les coses pel seu nom, a l’Estat espanyol un general baixet i grassonet tindrà encara durant molts anys a tot el poble escanyat amb el puny.

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_013_jpg_zgkn.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_016_jpg_drsc.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_007_jpg_fuwy.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_014_jpg_nnzd.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_012_jpg_xkud.jpg

ENLLAÇOS

Vivere in Pace – Aldo Fabrizi, Ave Ninchi (Luigi Zampa 1947).avi [855.96 Mb] [Info]

Subtítol en espanyol

http://www.subdivx.com/X6XOTgwMDg8X-viv … -1947.html

Font: divxClásico

Anys difícils (Luigi Zampa, 1948)

Tot just acabada la II Guerra Mundial, el director italià Luigi Zampa, realitza aquesta comèdia de sàtira política sobre el règim mussolinià a traves de les vicissituds d’una família humil. El pare és un funcionari públic apolític que s’afilia al partit feixista per no perdre la feina i perquè la seva dona el deixi tranquil. És una persona poruga i només en privat amb els amics s’esplaia en la crítica… però sempre amagadet a casa. La pel·lícula ressegueix deu anys de la vida d’aquesta família i del país, des de les guerres imperialistes a mitjans de la dècada dels trenta fins a les invasions dels nazis i, després, dels aliats, a mitjans dels quaranta. La visió és pessimista, tot i el to paròdic i divertit de moltes escenes. Però entre broma i broma, es ridiculitza la pompa del règim feixista: l’actitud altiva i arribista dels dirigents, la retòrica buida dels discursos polítics contrastant amb la grisa realitat, les misèria de la guerra, les injustícies socials. etc. Tot i així, la veritable crítica és cap a la mediocritat de la petita burgesia, els autèntics artífexs, per la seva passivitat, de l’auge i sosteniment del feixisme. És una pel·lícula magnífica per dir les coses tan clares i tant aviat (quan el cadàver de Mussolini encara estava calent). Quina enveja, quan pensem en la pervivència política dels fills del Franquisme a l’estat espanyol!

65 anni fa il primo dei due film prodotti, “Anni Difficili”, con Ave Ninchi e Massimo Girotti, girato interamente a Modica

Imagen

Imagen

 

ENLLAÇOS
Versió en espanyol + subtítols en castellà

Anni.difficili.part1.rar
http://www22.zippyshare.com/v/24453770/file.html

Anni.difficili.part2.rar
http://www35.zippyshare.com/v/48761385/file.html

Anni.difficili.part3.rar
http://www20.zippyshare.com/v/28145886/file.html

Anni.difficili.part4.rar
http://www11.zippyshare.com/v/94402767/file.html

Anni.difficili.part5.rar
http://www12.zippyshare.com/v/62054259/file.html

Anni.difficili.part6.rar
http://www51.zippyshare.com/v/64510519/file.html

Anni.difficili.part7.rar
http://www2.zippyshare.com/v/76703016/file.html

Anni.difficili.part8.rar
http://www49.zippyshare.com/v/39526119/file.html