La terra serà vermella (Bodil Ipsen i Lau Lauritzen, 1945)

Click the image to open in full size.

Estimable film d’acció sobre un escamot de resistents danesos durant l’ocupació nazi. Tot i que l’argument és molt trepidant i se centra en les accions de sabotatge d’aquests homes i en la repressió alemanya, el fons de la pel·lícula, però, és de caire psicològic. El protagonista, un jove amb un fort sentit ètic reflexiona sobre el significat de la llibertat i de la vida. De manera paral·la a les activitats polítiques veiem les seves emocions. Està tancat a la presó a punt de ser sotmès a un consell de guerra i rememora les accions que han portat a la seva detenció. Allí suspira en silenci per la companyia de la seva comanya sentimental, mentre sentim en off la veu d’ella. En un altre moment, plora amargament mentre se sobreimpressiona l’afusellament d’un company de la resistència. Aquest muntatge valent mostra visualment o sonorament el pensament del protagonista i potser en el cinema actual sigui un recurs més habitual, però als anys quaranta no ho era tant. “La terra serà vermella”, mostra les relacions humanes carregades d’empatia, solidaritat i esperit de sacrifici i, a la vegada, comprèn la complexitat de cada persona que actua amb cert grau de llibertat, més enllà de les circumstàncies que la condicionen. Així, per exemple, el retrat dels nazis no és unívoc, perquè al costat d’un oficial torturador i sàdic n’hi ha un altre de misericordiós capaç de descobrir l’ésser humà que hi ha en tot detingut. Aquest retrat del nazi bo no agradà gens al moment que el film es va estrenar i despertà una polèmica sobre l’actitud dels directors, però és que la propaganda bèl·líca del moment no admetia en aquells moments gaires matisos. Estem davant d’un film bèl·lic, que ho és també sobre la desesperació humana i que sobresurt i, fins-i-tot, excel·leix respecte de la mitjania de moltes altres produccions més populars que es van rodar durant els anys de la postguerra.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

De rode enge (1945) 3

Click the image to open in full size.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA?

Enllaços a Rare Film

Anuncis

Il sole sorge ancora (Aldo Vergano, 1946)

Després de l’armistici del 1943, els soldats italians tornen a casa. Cesare, un d’ells, arriba al seu poble i es troba amb un panorama desolador: molts joves han mort a la guerra i per tot arreu es veu misèria i files de refugiats que van amunt i avall. Les tropes alemanyes són a punt d’ocupar la regió i mentre tant alguns joves del poble creen un escamot partisà. D’altra banda, una família de la noblesa, propietària d’un forn de totxos, porta una vida frívola, al marge del conflicte, confiada en els seus privilegis i la pervivència d’unes formes de vida tradicionals basades en l’explotació sobre dels treballadors. El film és un relat coral en un moment polític i social convuls: testimonis de la caiguda del règim feixista, de l’ocupació nazi, dels horrors de la guerra, de la lluita dels partisans i sobretot, de la sensació que les estructures social tradicionals s’estan esquerdant i que el món que està sorgint serà molt diferent.

Amb una estètica molt realista, semblant a un documental, assistim a històries creuades (els comtes i la seva filla; Cesare, la seva enamorada i el germà d’ell, un estraperlista; l’oficial nazi (un increïble personatge caracteritzat com a sofisticat, elegant, cínic i molt pervers), el capellà i així un munt de gent que conformen una visió rica en matisos i detalls, però sobretot amb la idea que la lluita és del poble (“L’honor d’Itàlia està en el poble”, que diuen en un moment donat). La trama no deixa descans i destaquen moltes escenes brillants que fan del visionat d’aquest film un torrent d’inventiva. La fugida de Cesare d’un prostíbul; els nens que, mentre fan un ninot de neu, espien els alemanys; la mort d’un parell de partisans convertida en un delirant espectacle nocturn; el funeral del nen petit, la batalla final al voltant del polvorí, i així un munt d’imatges filmades amb molt de talent que fan d’aquesta desconegudíssima producció italiana una veritable obra mestra del periodista, guionista i director Aldo Vergano, a l’alçada dels títols més reputats dels Rossellini, Visconti o De Sica.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Il sole sorge ancora (VOSE) a Hawkmenblues

Westfront 1918 (Georg Wilhelm Pabst, 1930)

Un clàssic del cinema antibèl·lic. Ambientat a finals de la I Guerra Mundial, un petit grup de soldats d’infanteria de l’exèrcit alemany suporten l’atac de les tropes franceses. El dia a dia de campanya, les trinxeres, el retrobament amb les famílies, la crisi econòmica… les misèries de la guerra retratades amb gran realisme. Soldats atacant i defensant posicions en terra de ningú, soldats morts pel foc errat dels propis canons. Morts i més morts. En una escena a l’hospital de campanya, ingressen un soldat víctima de la psicosi de guerra i no para de cridar; mort física, mutilacions, malalties mentals… A la rereguarda les coses no van millor: una mare fa cua al carrer durant hores per comprar menjar en una botiga quan veu passar el seu seu fill que arriba del front, però no el pot anar a abraçar perquè sinó perdria el lloc a la cua. Al final, la llarga espera tampoc no servirà de res perquè quan li toqui el torn els queviures s’hauran acabat. Crisi social i desestructuració familiar: un dels soldats protagonistes torna a casa amb uns dies de permís i es troba la seva dona al llit amb un altre home. Se sent enganyat i es desespera. Ella es justifica explicant que no podia suportar més la solitud. L’amant, un pobre desgraciat, gaudia de l’última nit abans d’anar al front. El nostre protagonista només pensa en tornar a la batalla on retrobar els camarades (els soldats com a germans). Allí, la trinxera ofereix instants de descans, però la felicitat és tan intensa com fugaç i la mort pot arribar en qualsevol moment.

Obra inoblidable de Georg Wihelm Pabst, realitzada amb grans dosis de realisme visual i sonor. Una visió pessimista de la guerra i de la societat, un reflex terrible de la crisi social i econòmica en que va vivia Alemanya durant els anys de la República de Weimar. Amb l’arribada dels nazis, aquesta pel·lícula, com tantes d’altres, seria prohibida pel seu missatge pessimista titllat despectivament de derrotista.

Photobucket

Photobucket

Imagen

ENLLAÇOS

VOSE a Hawkmenblues